Amor d'acer

M’he enamorat. Mai havia vist una dona tant preciosa. Les pigues li salpiquen el rostre oferint-li una aparença angelical. La seva mirada té un color especial, viu i brillant. El seu somriure és capaç de desfer el Pol Nord en tant sols un segon. I el seu cabell, arrissat i infinit, es balanceja melodiosament al ritme del seu fi caminar. És preciosa. Necessito parlar amb ella, que sàpiga que existeixo. Però el meu cos rovellat no es mou d’aquest racó. Intento cridar-li, però em mossego la veu. Les paraules no aconsegueixen travessar els meus freds llavis. No puc ni xiuxiuejar. Aquesta bellesa em té atrapat en un univers paral·lel des del qual no em puc comunicar. Sento com l’oli es mou accelerat dins meu, fent que el meu cor dur bombegi a gran velocitat. Mai havia sentit res semblant. Comença a ploure i encara puc moure’m menys. La pluja em fa mal, però no puc parar de mirar-la mentre la perdo entre la multitud. El meu interior ferrós lluita per moure’s i seguir-la, necessito que aquesta princesa sense corona sàpiga que hi ha un príncep d’acer sense regne esperant-la. Però estic totalment paralitzat. I la perdo de vista mentre la pluja em va apagant. Plou amb força, com si li haguessin trencat el cor al cel. Però és el meu cor de llauna el que s’ha trencat en mil bocins. Si no paro de mullar-me curtcircuitaré, però almenys marxaré amb un somriure metàl·lic a la boca, esperant que, quan el meu creador em perdoni i decideixi tornar-me a donar la vida, la torni a trobar.