Amnesia

No tenia arrels ni passat.
Mare, infància, jocs, germans, cosins. Res al seu cervell.
No disposava de fotografies en blanc i negre. La seva vida només era present. Les úniques fotografies eren les que tenia a les mans i que havia de lliurar a la Comissaria de Policia per obtenir un carnet d´identificació temporal.

"Una important part de la humanitat desitjaria no tenir arrels ni lligams perquè en un alt percentatge són els que impedeixen actuar en llibertat. El món es ple de depressions, esquizofrènies per haver patit asfixies familiars a la infància i a la adolescència".
S´anà deixondint poc a poquet dins una massa flonja de núvols que l´havien estat transportant del res a la vida. Sentia sons metàl·lics i alarmes que indicaven al personal sanitari que la pacient del coma profund els requeria. Corredisses de persones i converses creuades. Una dolça veu repetia -Vinga Blanca , pots-.Es tornà a adormir però ja no era sobre esponjosos núvols, ara l´esquena era sobre un llit d´agulles, les natges dolorides li cremaven, els peus no es movien, el coll era escapçat i els braços dos trossos de metall dels que no notava les mans.
Volia veure i parlar a les persones que el seu instint li deia que eren al seu voltant. Demanar-los ajuda. Les seves parpelles no l’obeïen i tampoc les paraules la creien. De sobte es trobà millor i sentí de nou –Blanca descansa, sóc a prop per cuidar-te.

Li digueren que havia estat en coma catorze, que havia caigut d´un terrat i que tothom la donava per morta. Que ningú havia preguntat per ella ni denunciat cap desaparició d´una noia de les seves característiques. Li preguntarem si recordava si havia volgut suïcidar-se o algú havia intentat assassinar-la.
En prou feines els comprenia quan parlaven fluix i a marxes forçades. Res al seu cervell.
Tres dies després de sortir del coma, va obrir els ulls i veié la infermera que l´anomenava Blanca. Un so fluixet va sortir de la seva ànima, mirall. Li digueren que molt lentament tornaria a ser guapa i que els blaus desapareixerien, la inflor cediria a uns perfils fins i que les cicatrius amb cirurgia podrien eliminar-se. Només volia un mirall. Tornà a dormir moltes hores seguides. No volia despertar mai més.

Tots els dilluns, la psicòloga del hospital passava una horeta amb ella. Intentava reconfortar-la amb dolces frases quan no podia respondre a cap de preguntes, sempre les mateixes, recordes res? el teu nom? els pares, germans, família, amics? On vius?.
La Blanca girava el cap negant tot i aquella senyora començava dient que una important part de la humanitat desitjaria no tenir arrels ni lligams perquè en un alt percentatge són els que impedeixen actuar en llibertat. El món es ple de depressions, esquizofrènies per haver patit asfixies familiars a la infància i a la adolescència.
Creia que així li donava consol per viure partint de zero. Però i si la vida que duia abans ja li agradava?. Potser era una persona feliç i era quan les llàgrimes rodolaven per la seva blanca pell. Tothom l´anomenava Blanca, però com es devia dir realment? Sempre deia el mateix, de no tenir lligams que oprimeixen i la Blanca ho havia aprés de memòria però les paraules encara no l’obeïen. El cap la torturava, els dolors intensos no la deixaven dormir. Mentalment sumava i restava xifres, després calculava el 10 per cent de 200, el 20 per cent de 300, fins que s´adormia.
L´ havien hagut d´intervenir d´urgències perquè ossets de les costelles fracturades s´havien introduït als pulmons. Els fèmurs, un en tres trossos, l´altre en quatre. Era plena de ferros però cada dia un fisioterapeuta la feia rehabilitar. Tardà un mes i mig en poder-se llevar i asseure´s a la cadira de les visites. La seva sempre era buida. Ningú la cercava. I ella no tenia passat. Escoltava el televisor i comprenia la major part de les noticies, llegia revistes ,llibres, deia frases amb sentit i continuava fent càlculs mentalment per adormir-se cada nit.