Amics perduts...esfumats...

Els moments feliços, perduts. Els moments viscuts, perduts…això era el que la marta pensava desprès de que tots els seus amics la deixaren de banda. La Laia l'hi havia dit que mai mes hi hauria confessions ni secrets entre elles... L'Arianda, que mai més hi hauria converses ni tan sols paraules... En Francesc(hi aquest era un dels mes estimat apart de la Laia, encara que els estima a tots molt però amb aquets havia fet coses molt importants), que ja mai mes petons, n'hi abraçades, ni mirades còmplices, ni somriures... l'Irene, que mai més hi hauria festes i diversió juntes...la Maria, que mai més hi hauria paraules d'amistat, ni de consol...en Guillem, que mai més hi hauria balls de fi de festa, ni de principi, ni de res, ni tampoc riures, ni filosofa sobre la vida...
La Marta estava enfonsada. S'havia quedat sense els amics de tota la vida i nomes per culpa seva. Amb 15 anys i sola...els havia deixat de banda i ara en tenia les conseqüències, no se'n havia adonat que ja no li quedava ningú. Ella havia trobat nous amics i havia deixat als altres, als de tota la vida.

Va obrir els ulls de cop i volta. Tot havia sigut un somni? O potser la realitat? Era un somni, oi? Per una part, no. La Marta, no s'adonava, però els estava perdent. Les persones amb qui havia passat tantes coses, poc a poc s'esfumaven com el fum. S'esfumaven...