Amb un pianista.

A mi, m'agrada la música. M'agrada tant la música com els músics; però no com una adolescent hormonada i enamorada del guitarrista del grup Pop Rock del moment; Jo parlo dels pianistes.

Tinc un piano a casa, i m'agrada molt tocar-lo, però ara os parlaré d'un altre ús que li dono a l'instrument; M'agrada convidar pianistes a casa i que toquin el piano, només per a mi. Agafo una cadira i em quedo al costat de la banqueta del músic.
Primer, em quedo una estona mirant les seves mans; quant més grans i ossudes són, més m'agraden. Després observo el moviment del cos, d'esquerra a dreta, acompanyant el ritme de la peça que toca. Tot seguit miro la seva cara; Aquí comença l'espectacle. Quan es mossega el llavi, o mou la boca mentre fa veure que canta la melodia que toca, o posa, sense adonar-se'n, unes expressions de plaer meravelloses... No puc evitar d'acostar-m'hi i intentar capturar el seu aroma. Cada pianista te una olor especial, única i seva. Hi ha alguns que no m'atrauen massa, però quan l'olor del músic m'atrau, ja no hi ha marxa enrere.

Torno a mirar les seves mans i em fixo aquesta vegada en els moviments dels dits. "Quines carícies deu fer...!". Va acaronant el piano amb molta cura, però passió alhora. Es va mirant els dits per a anar amb compte de no fer mal a l'instrument, i quan veu que el toca bé, aixeca el cap tot mirant el cel. Sembla que agraeixi a Déu que li hagi otorgat el seu talent musical. També sembla que estigui a punt d'arribar al punt màxim del plaer. Sol estar assegut d'una manera perfecte per a seure-hi a sobre i besar-lo, arrancar-li la camisa, acabar el que ha començat el piano!

Són tan temptadors...
Què difícil és resistir-se.