Allò

Allò que comença amb aquelles tímides i contingudes carícies que pretenen no voler dir massa per no avançar ni espatllar el que pot venir a continuació. El contacte d’uns llavis trobant-se i separant-se les acompanyen, buscant la humitat i deixant anar, de tant en tant, un delicat pessic amb les dents que indiqui que progressivament la cosa vol anar més enllà. Donant pistes, insinuant.

Aquella necessitat humana de dos cossos fruint de passió, intentant arribar junts a un mateix objectiu. El de gaudir, el de deixar-se anar i compenetrar-se per finalment explotar en mil i una sensacions. Coincidir en l’erupció final. Perdre l’alè, tremolar, mirar i desitjar. Desitjar trobar-se amb una mirada que expressi el mateix desig, la mateixa necessitat. Buidar-se per satisfer i ser satisfet, compartint una experiència visceral.

Pells que pretenen conèixer, sovint tenint la confiança un paper clau. Doncs llavors no cal dir o insinuar res. Perquè no cal guiar dos cossos suorosos que saben a la perfecció el que necessita l’altra part. I així és quan ve la màgia. Repassar racons, incidint i repetint en el que fa a l’altre respirar i remoure’s profunda i convulsivament, amb algun moviment més brusc i l’arribada d’un calfred. Entregar-se per fer entornar uns ulls en blanc, per escoltar una paraula que indiqui que tot va en la direcció adequada, que se sent el mateix. Esquenes arquejades, permetent així deixar la mirada perduda clavada al sostre per abandonar-se del tot a l’experiència. Saber quan és el moment de canviar el ritme, de parar i reposar per tornar-hi amb més ganes, per embestir més fort.

Mans entrelligades coincidint a la perfecció i prement amb força per suportar millor aquell còctel de sensacions extremes, mentre dos batecs van en augment, fent evident que el cor –massa esverat- vol sortir del pit perquè no ho aguanta. Mans que estrenyen, fins i tot arribant a retorçar. Com si no volguessin deixar anar, com si hi anés la vida en aquest acte d’ofrena correspost i de benefici mutu. Compartir per rebre.

Ones de plaer expandint-se arreu que desemboquen i s’extingeixen en una tremolor final. El punt àlgid. I després la progressiva recuperació de la respiració, reposant embolcallat pels braços de qui ha viscut el mateix. Sentir-se extasiada, calmada, en pau. Sense cap altra força que la de poder acabar en les mateixes carícies, encara més suaus si és possible, que havien suposat el punt de partida. Com tornar al mateix lloc d’inici per després, si es vol, repetir.