Al castell de santa Àgueda

Els terres revestits,
llastrats en or,
mullats,
condueixen els passos.
Entre aigües transparents
fulles verdes
naveguen al so del corrent.
Corren rierols pel terra.

A l’ala d’una muntanya
de figura grisa contra un cel fosc.
Imponent.
Cúmuls de pedres,
finestres estretes que modelen la llum del dia
apunten cap al cel.
Teulades buides,
sales encara buides.

Xisclen contra els arbres,
a través del vent fort,
els salons de ball, muts,
esperant la música
que els ompli de nou.
Els ocells
sobrevolen les terres d’Occident.
Des de lluny
poden observar
el solitari castell.
Espera.
El pas dels dies
desencamina en un llarg temps.
Espera
la visita d’un viatger
amb el qual pugui néixer,
i créixer,
la seva grandesa.
Escoltant, cada dia,
el so de l’aire,
oblida
les grans orquestres,
les melodies dels trobadors.

Quan plou,
per primera vegada,
les portes obertes
reben l’aigua
com una convidada.
Llargues ones fluvials
ocupen els trons de vellut.
La sala de dansa
s’alegra,
escolta el compàs lleuger
d’un banc de peixos
i els passos segurs
de les ones del torrent.
Plou contra finestres obertes.
Passa el temps,
creix la vida,
a la sala de trons
creixen les arrels
de plantes profundes.
Els diamants
s’amaguen
darrere de les flors de gatosa.
Ballen a la sala de balls,
somriu el castell cap a la silueta
d’un cel nuvolós.
Ja no està tot sol,
l’ocell canta
posat en una branca,
i saluda a l’exterior
des de l’interior de la finestra.