Al-Balancí (I)

Regles

Pensava que volar en avió era la cosa del món que més em crispava els nervis. Però aquesta ingenuïtat es devia a que mai no havia mirat de creuar a peu la plaça de Djema El Fna, a Marrakech. Una riuada de gent per on es colaven ciclistes, motos que carregaven dues persones com a poc, cotxes, carros estirats per rucs... Uns i altres, amb l'habilitat de vol de les orenetes, esquivaven vianants autòctons i turistes, parades de suc de taronja, tatuadores ambulants d'henna, encantadors de serps, una colla de rifenys que ballaven, una anciana proferint un discurs polític, venedors de hash, el Maradona de Les Rambles, un berber passejant uns micos que s'enfilaven sobre qualsevol despistat, etcètera.

I de nit, la cosa empitjorava.



A Djema El Fna tot hi valia. Semblava que les normes havien estat eliminades, si mai havien existit. Era força pertorbador.

La nostra vida avança en una successió de regles i més regles. De vegades, ens les saltem, com una entremaliadura, com una perversió, però les senyals no es perden mai de vista. Per si cal desfer el camí. I jo, que sóc un aspirant a llibertari que conduint sempre respecta un pas de vianants, me'n feia creus de l'espectacle a la plaça de Djema El Fna.

El reglament atorga forma a la nostra existència, sovint ens estalvia temps de reflexionar, i dit d'aquesta manera sembla una lloança al determinisme. N'hi haurà a qui la idea el colp, li repugni, li produeixi aversió o, qui ho sap, li aporti seguretat, consol o estabilitat: “No podia fer més”, es diran. Tant una cosa com l'altra acaba sent fútil.

Aprenem el reglament com si fos paraula revelada. Això ens van fer a molts quan només érem uns infants. Després, tan se val el temps, descobrim que no n'hi ha un sol reglament, que n'hi ha molts i ben diversos en conceptes i matisos, i que cadascun, a la seva manera, rutlla o n'és susceptible, de rutllar. I al final de moltes jornades, quan cap llum és encès i el silenci de la casa només és pertorbat per la pròpia respiració i pel zum-zum del motor de la nevera, una sospita ens pren la son com un lladregot en un fosc atzucac: no és que la varietat de reglaments sigui inabastable, és que no n'hi ha cap, de reglament. I som preses del relativisme.