Al-balancí (III)

Un relat de: Jordi Navarro
La guàrdia distreta

La tècnica, no és res de nou, s'aprèn. És cosa de voluntat i pràctica. Qüestió de fer-se pesat i tenir paciència. No és per una altra raó que els tècnics ostenten una consideració relativa a la nostra societat. Per contra, tota estratègia és sotmesa a crítica, a estudi, circumstància que fa que, de vegades, ens ennueguem amb els detalls.

Procurarem, doncs, ésser il·lustratius malgrat l'exercici de síntesi teòrica:

- ¿Italiano? Bonjour? ¿Españoles?

- Barcelona-. Dit sigui això com pretenent marcar una diferència cabdal.

- Oh, catalans! Benvinguts a casa nostra! Visca el Barça, visca Messi, les sardanes i les quatre columnes de Puig i Cadafalch!

- Caram, enraoneu força bé el català.

- Una miqueta, una miqueta... Jo tinc amistats a Catalunya i me'n parlen meravelles. N'hi ha un, d'aquests amics, que té un forn a prop del metro de Santa Eulàlia. A l'Hospitalet de Llobregat, oi?

- Sí, i tant. Línia vermella.

- Doncs li va força bé amb el forn, no us penseu.- I aquí, com qui fa una confidència- Ara no fa ni quatre dies, li he enviat tota una caixa de قلادة, perquè en posi a l'aparador de la fleca.

- Com dieu?

- No sabeu què són els قلادة?-. Talment com si hagués demanat qui és Josep Guardiola a Santpedor.

- No pas-. Amb espaordida sinceritat.

- I ara! Doncs no se'n parli més: si us plau, passeu dins la botiga que jo us els ensenyaré.

- Goita que bé!

I ja hem begut oli.      

http://lafleca.wordpress.com

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: