Aïnos (La ciutat de l'art)

Edur, va cridar els seus fills Paula i Ekaiz per fer-los saber la data de la seva mort.

Vivien a un lloc a la vora del mar on van bastir la ciutat de la cultura, lluny de les indústries i de les poblacions excesives. La data de la inauguració va ser al segle XXVI. Tenia un clima mediterrani, el nom era Aïnos, a prop del mar Egeu.

Edur i alguns més, van triar el vessant d'un turó i bastiren un llogarret per sentir-se més a la vora del silenci a la pau perpètua de la natura. Amb els anys varen plantar més arbres i van recuperar fonts que s'havien perdut. També van reiixir fent brollar la vida en aquell lloc perdut. Poc a poc, els animals i les aus tornaren de nou. De mica en mica, es refeia el que s'havia perdut a tants segles de sang.

Es regien per un sistema de llibertat total, prenien decisions a les assemblees on es tractaven els petits problemes de manteniment de la ciutat, fins que molts dies arribaven al debat de les arts, per molts el debat de la vida.

Només tenien una obligació, fer qualsevol activitat relacionada amb l'art, i no fer mal a ningú. A les assemblees també es prenien acords per les reclamacions si sorgien per diferències entre veïns.

Allí va néixer la primera comunitat per a totes les arts, plàstiques i literàries, van ser els primers a dedicar-se a aquest aprenentatge i la seva pràctica en una ciutat que es cuidava de difondre les seves activitats pel tot el món.

Edur i els seus fills, van decidir seure front l'ocàs, a sobre unes roques que apareixien a la plana que hi havia prop de la casa.

-Ha arribat ja l'hora que deixi la vida. Ho he vist tot i tot ho he viscut. He pensat en el moment de la fi. Naroa, la vostre mare fa anys que ens va deixar per la seva voluntat i jo vull fer com ella. He disposat el darrer moment de la meva vida, abans però, vull acomiadar-me de vosaltres i de tots els amics.

Paula una noia prima i culta, que es dedicava a l'estudi i copiava bells codexs, li preguntà amb tristor:

-Edur, no tens por?.

-No sé que he de tèmer. L'esperit, per a mi, no existeix. Jo crec que tot ve de la nostra ment. Ens van costar massa segles i massa morts per arribar a entendre'ns en aquest planeta ple de patiments i morts constants. Els que tenen por és perquè encara creuen e l'existència de fenòmens esotèrics. Molts han sigut investigats i resolts per la ciència. Per a mi, en realitat només són fugides per els que encara necessiten de deus i religions.

-Jo tampoc hi crec en aquests fenòmens. Va dir Ekaitz amb solemnitat.

De sobte, s'escoltà una melodia que venia de més aball, al sotal, era una osquestra de cambra. La música era blava i suau.

Encara més avall l'anciana Lara, de cabells bruns encara, pintava fent servir models nusos.

-Eren com lleis-va continuar Edur-que es van fer pel patiment i emporoguir als homes. L'esperit no existeix, tot surt de nosaltres, de la ment i d'els nostres sentits. Quan m'en vaigi tot s'haurà acabat en mi. He arribat a estar segur que no ens calen més móns, ni més vides al més enllà, ni més reencarnacions. Cada vida ha valgut la pena, no hi ha que tèmer quan tot s'acaba.

-No m'ho esperava, Edur. Ha vingut massa sobtada la teva decissió. Va dir Ekaiz prou sec.

-Benoat, el nostre veí i amic, va fer igual. Molts no esperem ja la mort. Deio farà el mateix. Quan es pren la decisió de la fi no hi ha que tenir por de res. Fill, potser vosaltres també haureu de resoldre el vostre temps.

-Encara no hi pensem, ens queda molt lluny tot això, va dir Paula.

-Quan jo era com vosaltres tampoc pensava a la mort. Només volia fer música, estimar, viure. Ara sento que ja no em cal més.

-Digam, Paula -què estudies ara?.

-Potser el més interessant, desprès de la Darrera Gran Guerra, va ser al segle XXII, i des de llavors han passat quatre segles. Estic al punt de la Gran Assemblea quan es decideix el futur del món. Quan vàren abolir el diner, les propietats, les herències, quan vàren disoldre els exèrcits i les seves armes.

Una munió de magalls i de coloms volaven sobre l'horitzó. Piulaven sense parar fins que començava a fer-se fosc.

-Desprès van probar d'establir la colectivitat. Amb milions de morts, amb segles de sang, ningú tenia esma de continuar lluitant. Només volien la pau, necessitaven la pau. Va continuar Edur. Va ser una llum, un esclat al món. Tothom sabia que si volien tenir un fill aquest acabaria a la guerra que llavors ja no tenia cap pausa. No es podia parla de la Primera o la Segona Guerra, no s'acavaben mai, sempre el front de batalla era obert per un motiu o un altre.

-Es van tenir en compte les idees d'alguns pensadors, l'home havia des de feia anys renunciat a pensar, a estimar, a viure, per fi acceptaren d'on venia el mal. Va dir Ekaitz.

-Les primeres comunitats es varen posar en marxa, desaparaguéren les injustes diferències entre els homes, per raça, diner o casta, les misèries, la fam, les malalties, també van començar a desaparèixer. La ciència cada cop avançava mes i va arribar a garantir, gairebé com ara l'eternitat pels homes. Només van continuar les feines necessàries per viure. Per fi, ademés van entendre la paraula llibertat-continuà Edur en armonia amb els seus fills.

Encara l'estiu no havia marxat. Els habitats d'Aïnos passejaven en pau pels voltants, alguns anàven despollats, altres vestien robes lleures i clares. Era una melodia sensual a la tarda.

-Sempre els dic als meus alumnes-va dir Ekaitz, un noi alt i de mirada ample-que el treball que es fa amb vocació, i amb ganes es un plaer i el que es fa per necessitat, no s'ha mirar com cap càrrega feixuga. Encara que, Edur, torno a la conversa d'abans ens ho havies d'haver dit amb més temps. Mai s'acostuma l'home a perdre a un ésser estimat, mai. Els seus actes romanen entre nosaltres, sempre.

-Tampoc he fet res que tingui massa importància. Va dir Edur.

Paula s'acostà al seu pare i l'envoltà entre els seus braços.

-Sempre has hagut de carregar amb les feines més feixugues i ho has fet sense queixar-te, sense rondinar. Només per això seràs sempre recordat. Ademés de la teva música maravellosa.

-Les feines? S'havien de fer. Tampoc em prenien massa temps, desprès podia dedicar-me a allò que m'agradava.

Edur, es va aixecar, s'acomiadà amb fortes abraçades dels seus fills i es va dirigir cap a la casa. Abans, però volia veure la roureda que havia plantat, i va veure com la drecera, malgrat l'estiu ja era plena de fulles seques i groguenques. També va anar cap a la font que havia recuperat, va poder veure amb satisfacció que l'aigua brollava amb abundor.

Va sentir que uns joves, s'acaronaven sense que els hi fes res la seva presència. Eren joves i el seu ritme i fogositat li van fer recordar els seus anys passats.

Una noia daurada, com la tarda, de cabells llargs i arrissats li oferia el cos a unes mans que l'envoltaven amb passió. El jove erecte aprofitava el moment de la boca que s'obria amb ansietat.

Hi havia passat tardes molt agradables amb Benoat i Deio els seus amics de sempre en aquell lloc.

Desprès, sense cap pressa, s'acomiadà de tots els amics, de tots els seus ésser estimats. Tots es sorpregueren i ploraren amb ell. Li va caldre tota la tarda gairebé per apropar-se a les seves llars plenes de temps estimat.

En arribar a la sala de concerts li van penetrar uns sentiments especials de felicitat. La havien edificat, a l'aire lliure, amb forma d'amfiteatre i allí va ser on va conèixer la seva dona.

Al final va arribar a casa seva on havia preparat la seva abscència definitiva. Desprès de prendre unes infusions, va seure al pati al costat d'una taula de fusta vella i l'aroma de les flors. Tant sols van passar uns minuts, poc a poc, es va anar adormint fins que la vida es va acabar.

Poc desprès quan varen entrar els seus fills van trobar el seus cos mort. Les llàgrimes i els gemecs s'escoltaren a la tarda buida.