Accident

El que més m’esgarrifa és que no el vaig veure venir. No vaig poder anticipar el cop, i en un obrir i tancar d’ulls un dia normal i corrent va convertir-se en el punt d’inflexió més gran de la meva vida. Havia sortit abans de la feina i com que començava a fer bon temps vaig decidir anar caminant cap a casa en lloc d’agafar el metro. Fa bon temps per ser gener, m’ho repenso i torno a pujar les escales de la parada, val la pena fer el trajecte caminant. A més a més, avui tinc temps perque he pogut escapar-me abans de l’oficina. Creuo el carrer. Aquest cap de setmana és l’aniversari de la meva germana i anirem tots a dinar a casa l’àvia, segur que fa el pollastre amb prunes que tant ens agrada. Creuo la plaça esquivant una munió de coloms que s’amunteguen els uns sobre els altres desesperadament sobre grapats d’arròs sec que els hi llença una senyora, i sembla mentida però ja es nota una mica com s’ha anat allargant el dia. Estava immers en el monòleg interior que em domina els pensaments quan passejo per la ciutat, el soliloqui monòton que va avaluant ara el que veig, ara el que he de fer, i de forma puntual aprofundeix cap al passat, però sense destapar la nostàlgia. Per davant meu s’acosta una noia amb un cabell preciós. Les nostres mirades es toquen només per un instant i com sense voler, però és suficient com perque la imatge d’aquests ulls romangui una estona dins meu. Fantasejo en com seria estimar-nos, si seria més de mar o de muntanya i sobre quines coses estariem en desacord. La meva mirada a la deriva topa amb la foto d’una model a l’aparador d’una perfumeria, i no, no ho vull però aquells ulls ja s’han enfonsat a la fossa oceánica del meu oblit i rescatar-los és imposible. Els testimonis que sí que van veure el que va pasar van dir que el cotxe s’havia pujat a la vorera uns metres abans per esquivar un camió de la brossa i que al seu pas havia tombat una paperera. Miro l’hora i encara tinc temps, puc parar a fer un café i potser em demanaré un croisant i tot. Dies després de despertar-me a l’hospital em van dir que eren quatre al cotxe, i que fugien d’un atracament que s’havia torçat a l’últim moment. Si no hagués cambiat el rumb per aquell café…