Reflexions a la Forca

Un relat de: Només sóc jo
D’aquí poc els meus peus penjaran i es balancejaran davant de la vostra mirada plena de satisfacció, però alhora carregada de fastig al veure els ulls inerts i la llengua morta. I és que no permetré que em tapin la cara, no vull deixar aquest món sense veure els núvols.

Sou vosaltres, no el jutge, els m’heu condemnat a morir avui al bell mig de la plaça i sou vosaltres, i no aquest botxí curt d’idees, els que m’heu lligat la corda al voltant del coll. Vosaltres i totes aquelles persones que s’han quedat a casa perquè no tenen estómac suficient per veure’m morir. Heu decidit per mi i m’heu imposat la soga.

Quan s’acabi l’espectacle aquesta massa es dissoldrà i tornareu a les vostres llars, capcots, i sense entendre el que acabeu de presenciar, però jo no seré aquí per veure-ho, la meva consciència haurà mort amb els meus ulls. És per això que aquest discurs no és per vosaltres, sou persones anònimes que no sabeu res de mi, de qui sóc. No, aquest discurs és per mi, per clausurar d’una forma digne la meva existència, cridant a l’aire qui he estat i en què he cregut quan l’aire m’entrava lliure per la gola.

Durant aquests trenta anys que fa que dono voltes pel món ho he estimat tot, a les persones que m’han estimat i m’han ensenyat que podia ser com vulgues, que podia abraçar-ho tot alhora i que podia deixar córrer el torrent del meu jo sense reprimir-lo dins els ulls, en definitiva a les persones que m’han fet viure, sense elles avui no acabaria cap vida. Però també he estimat la llum del sol, l’aire i les pedres, he estimat amb tot el meu ésser els cereals dels meus camps i la verdura que creixia al meu jardí, i a la meva roba! Com he estimat cada parell de sabates! He viscut intensament cada instant i cada àpat.

No sóc una persona valenta, la por envaeix tot el meu cos fent-me sentir de color lilós, la incertesa m’oprimeix, deixaré de ser d’aqui pocs minuts i no tinc ni la més remota idea de què són els sentiments que es fonen dins meu, perden el sentit, fent impossible que senti pànic o tristesa. No obstant això és una tragèdia, la més gran de totes, la pluja la magnifica, el gran punt final a tot jo, a tot el que estat. Retalla la meva vida i la redueix tota a passat, tot en mi són records, sóc una bossa de records, ja no queda ni gota de futur. Però el present és immens. És un “ara” en majúscules que em pesa però que vull sentir, perquè això de sentir i ser-ne conscient se m’acaba.

Ara aquest espectacle ha perdut la perspectiva i ja no sóc capaç de qualificar-ho com un assassinat, és només una mort, és només un final. Vosaltres, les cares de la plaça, ja sou només una pintura davant meu, us observo com observaria una pintura emmarcada, esteu aquí, estàtiques sota la pluja, heu deixat de ser subjectes. No podeu escoltar aquest soliloqui, és dins del meu cap, fa estona que he deixat de parlar, no vull que aquestes paraules siguin per ningú. I menys per persones que s’agenollen davant de la revolució industrial, com si fos la cosa més gran del món. No, jo si m’agenollés només ho faria davant de la fotosíntesi.

Ni respecte li tinc a la forca, no és cap deessa, només és la germana lletja de la justícia, la germana cruel de la balança, i el seu somriure malèvol no m’empetiteix. Només em fa falta respirar per reivindicar-me per sobre d’ella per imposar la meva superioritat. Però la desgraciada ho sap i se m’ha enrotllat com una serp al coll. Més m’estimaria que fos una serp, almenys em difondria per la xarxa tròfica un cop mort; ser flor, ser esquirol, ser arbre, inclús ser serp, però jo no seré mai forca. Protagonista de l’espectacle macabre de les persones.

Que què he fet per acabar aquí? Ara mateix és el que m’importa menys, potser m’ho mereixo o potser no, això tant se val. El cas és que la meva individualitat, la meva identitat, les meves idees acaben avui i no aniran a parar enlloc, simplement es desintegren amb la meva vida, perquè són la meva vida. Sentiu simpatia per mi o no la sentiu, tant me fa, però no bloquegeu l’empatia que poden despertar aquests pensaments, no passa res.

No jugueu al penjat amb la paraula indiferència.

Estira ja la palanca botxí estúpid! Que em desaparegui el terra dels peus d’una vegada per totes!

Però jo vull viure, tornar a néixer tots els cops possibles, tant de bo la corda es trenqui, o el crec que sento sigui el de la fusta que la suporta i no el del meu coll.

Comentaris

  • Prematurament cruel[Ofensiu]
    Bonhomia | 03-04-2017 | Valoració: 10

    El camí de la vida final, dels últims respirs... tota una declaració sobre la mort injusta ja sigui existencial o per la força, que segueix en aquest món que a molta gent duu a vides tan cruels des del seu voltant que no hi ha més remei que sucumbir o morir a mans de l'ésser humà que no respecta les diferències. Gran relat.


    Sergi : )

  • Qui sap?[Ofensiu]
    toninidel | 02-04-2017 | Valoració: 8

    Hola Només sóc jo. M'ha agradat el teu soliloqui, llisca bé i et porta fins a la fi amb interès. Alguna cosa per dir és que encara li queda marge al soliloqui per fer-lo més càustic o més personal o més sorprenent o el que es vulgui. És una idea, només, tal com està, està bé.
    Antoni.

  • ni gota[Ofensiu]
    Magdala | 01-04-2017 | Valoració: 10

    Bon relat i molt bona descripció de la mort: "ni gota de futur" Unes profundes reflexions

Valoració mitja: 9.33