Cercador
La màgia del JO
Un relat de: Només sóc jo- Compartir:
Les gotes de la nit quedaven atrapades a la tela de l’aranya, peluda, que les observava penjar amb ensopiment i son, com qui treu el cap per la finestra sense saber ben bé perquè ho fa i se sorprèn a si mateix observant la roba estesa. La gent s’havia engarjolat a les seves cases i els fanals es duplicaven difuminant-se a l’asfalt mullat. L’aire, que durant el dia era tant càlid i espès que feia difícil les inspiracions, s’havia tornat fresc i lleuger, fins i tot respirable. Tot havia canviat i la buidor del carrer s’escolava dins meu encomanant-me una sensació de pau que asserenava fins i tot a les feres invisibles que passejaven de la meva mà. Els arbres ballaven sense vergonya al ritme de la brisa nocturna.
Aquella nit s’havien esfumat la pressa dels meus peus i el destí del meu deambular, simplement havia naufragat en aquell carrer i em deixava portar a mercè de la marea de les olors fosques i humides. Gaudia d’aquell caminar pels carrers que tant coneixia i m’imposava a mi mateix el repte d’ imaginar-los amb llum, al cap i a la fi, la nit i el dia són dos decorats diferents, no antagònics, del mateix espai del món.
En aquell indret i amb aquell decorat el meu cervell se sentia lliure per pensar tot allò que havia reprimit durant el dia, es va sentir lliure de crear i de fer-me entrar en la dimensió del meu interior, i poc a poc em vaig anar capbussant en mi fins al punt de sentir el riu de pensaments que fluïa per mi. Quin cabal que tenia aquest riu! I quin munt de còdols i algues llefiscoses hi vaig descobrir al fons!
El món físic, un lloc per la superfície del qual jo estava passejant amb les espatlles caigudes, se m’oferia com una cosa senzilla i fàcil d’entendre comparat amb una cosa tant deforme i gasosa com el temps, un concepte que aquella nit s’havia instal•lat dins del meu crani per protagonitzar les meves reflexions.
El temps sovint se’m presenta com un savi amable i bo, amb una barba blanca però la realitat és que només intenta amagar la veritat; que no és més que un fenomen físic impersonal, un abisme buit de significat que fa que les coses arribin i que se’n vagin, deixant una estela de records tenyits de nostàlgia. El meu cap i el meu cos sencer li donava voltes a tot plegat, al meu ésser i a la meva condició de cosmos mòbil, infinit, però alhora condemnat a viure caient per l’abisme del temps, per sempre? O fins a la fi? Quina fi? Com es pot estar encadenat a un abisme?
Sense voler havia trencat el bidó de les preguntes i de la fuita havien començat a brollar interrogants punxeguts que amenaçaven al meu pensament a esdevenir especulació, paradoxa, a caure en l’aporia. Absurd, màgic i arbitrari era existir en aquella nit tant normal i anònima. L’interrogant més punxegut de tots, el del per què de la consciència, el del per què existeixen les coses enlloc de, simplement, no existir, es convertia en pedra a la sabata així que vaig decidir posposar, altre cop, la cercade la resposta.
“ Sóc l’epicentre de la meva perspectiva, el protagonista d’aquest món “ em deia a mi mateix just després d’haver-me creuat una persona intrusa en el carrer, que durant una estona havia estat El Meu Carrer, una dona desconeguda passejant una gossa. Els nostres ulls s’havien trobat i s’havien fet un gest de complicitat fent servir només la pupil•la, qui sap si ella estava pensant el mateix, hi ha tants cosmos al món! Tantes perspectives! La gossa segurament també pensava coses boniques. I l’aranya que s’ho mirava tot.
Aquella nit s’havien esfumat la pressa dels meus peus i el destí del meu deambular, simplement havia naufragat en aquell carrer i em deixava portar a mercè de la marea de les olors fosques i humides. Gaudia d’aquell caminar pels carrers que tant coneixia i m’imposava a mi mateix el repte d’ imaginar-los amb llum, al cap i a la fi, la nit i el dia són dos decorats diferents, no antagònics, del mateix espai del món.
En aquell indret i amb aquell decorat el meu cervell se sentia lliure per pensar tot allò que havia reprimit durant el dia, es va sentir lliure de crear i de fer-me entrar en la dimensió del meu interior, i poc a poc em vaig anar capbussant en mi fins al punt de sentir el riu de pensaments que fluïa per mi. Quin cabal que tenia aquest riu! I quin munt de còdols i algues llefiscoses hi vaig descobrir al fons!
El món físic, un lloc per la superfície del qual jo estava passejant amb les espatlles caigudes, se m’oferia com una cosa senzilla i fàcil d’entendre comparat amb una cosa tant deforme i gasosa com el temps, un concepte que aquella nit s’havia instal•lat dins del meu crani per protagonitzar les meves reflexions.
El temps sovint se’m presenta com un savi amable i bo, amb una barba blanca però la realitat és que només intenta amagar la veritat; que no és més que un fenomen físic impersonal, un abisme buit de significat que fa que les coses arribin i que se’n vagin, deixant una estela de records tenyits de nostàlgia. El meu cap i el meu cos sencer li donava voltes a tot plegat, al meu ésser i a la meva condició de cosmos mòbil, infinit, però alhora condemnat a viure caient per l’abisme del temps, per sempre? O fins a la fi? Quina fi? Com es pot estar encadenat a un abisme?
Sense voler havia trencat el bidó de les preguntes i de la fuita havien començat a brollar interrogants punxeguts que amenaçaven al meu pensament a esdevenir especulació, paradoxa, a caure en l’aporia. Absurd, màgic i arbitrari era existir en aquella nit tant normal i anònima. L’interrogant més punxegut de tots, el del per què de la consciència, el del per què existeixen les coses enlloc de, simplement, no existir, es convertia en pedra a la sabata així que vaig decidir posposar, altre cop, la cercade la resposta.
“ Sóc l’epicentre de la meva perspectiva, el protagonista d’aquest món “ em deia a mi mateix just després d’haver-me creuat una persona intrusa en el carrer, que durant una estona havia estat El Meu Carrer, una dona desconeguda passejant una gossa. Els nostres ulls s’havien trobat i s’havien fet un gest de complicitat fent servir només la pupil•la, qui sap si ella estava pensant el mateix, hi ha tants cosmos al món! Tantes perspectives! La gossa segurament també pensava coses boniques. I l’aranya que s’ho mirava tot.