Absència imperceptible.

La nit esta adormida, tot esta en silenci. He obert la finestra per veure el troçet de cel que es veu des de la meva habitació, un cel gris, obscur i trist, un estel poc il·luminat, re en especial, demà ni l'ombra ni el record d'ell en quedarà. Miro al buit mentre se'm cau una llàgrima. Percebo el precipici davant meu, i m'inclino cap a ell. M'encantaria poder volar, però els àngels caiguts no ens mereixem ales. Mai podré volar i mai tindré el valor suficient per saltar, tinc por i allà a baix només m'espera el dolor. Tota la meva vida sembla no tenir cap sentit. El passat forma part del que vull oblidar, vaig caminar per camins errats seguint ombres fictícies que em pretenien enganyar. El present forma part del que vull enfosquir i el futur forma part del que vull deixar escapar. El que desitjo és deixar de respirar i el verí que sostinc entre les meves mans dolçament m'ajudarà. No acabo de donar-li voltes a aquesta idea, i em pregunto si tinc motius… Tota la vida he anat darrere d'una cadena de producció malaltissa, fins en el dia d'avui en que m'he adonat que no sóc més que un peó prescindible i cansat de la monotonia de cada dia. De vegades em pregunto per que la gent acusa de covards aquells que cansats de la vida decideixen enfrontar el que tots els altres temen, la mort. Se que ningú ho entendrà, però estic molt cansada. Em dirigeixo a la cambra de bany, encenc la llum i m'aturo davant del mirall, amb qui comparteixo els meus més obscurs secrets. Li confesso tot el meu odi tallant-me els cabells a mi mateixa com si es tractés de la perruca d'un maniquí deteriorat. I li confesso totes les meves pors ocultant-me darrera d'un maquillatge negre que pretén amagar la innocència dels meus ulls.

Ja ho he decidit, però prefereixo guardar-m'ho només per mi. Així que no he estat capaç d'acomiadar-me de ningú, no vull que ningú es converteixi en un obstacle que em detingui. Tan sols li he dit a ell que l'estimo, però no ha entès perquè precisament ara em parava ha dir-li això i no ha estat capaç de pronunciar paraula. No importa, desitjo fer-li sentir a ell tot aquest dolor perquè es retregui a si mateix el no haver fet res. Faig l'última calada al meu últim cigarret i deixo de pensar, no vull plorar més, les meves llàgrimes ja s'han tenyit de negre. Les meves mans tremoloses dirigeixen les pastilles cap a la meva malgastada boca, les prenc una per una, per si de cas canvies d'opinió, però no és així i acabo de prendre-me-les totes. Em sento marejada i tinc ganes de vomitar, però se que no he de fer, perquè penso que si ho fes les pastilles ja no farien el seu efecte. Estic relativament feliç perquè aviat posaré fi a tot aquest sofriment. Se'm tanquen els ulls i lentament em submergeixo en un esgarrifós somni, em dormo…

Somni profund…

"És el moment just després de massa tard per a qualsevol cosa." És una sensació estranya, no puc moure'm, no puc obrir els ulls, ni puc parlar. No puc fer re, però no m'importa, perquè només és una sensació. No se si acabo de despertar d'un mal somni o si ara comença el somni. No se on he anat a parar, potser en un espai qualsevol sense temps, sense veus, sense límits; o potser encara romanc a casa meva, a la meva habitació, tan sols que amb més silenci de lo habitual. Miro per la finestra però no se que hi espero trobar. Les ombres em sobresalten en la penombra murmurejant contínuament: "Que vols fugir, potser?" Fugir, fugir diuen. Però… D'on? I… Cap a on? Em sento desorientada i atordida, lo real i lo irreal s'enllacen enmig del caos. No se encara que em lliga aquí, ningú em busca i ningú em vol trobar. M'he esvaït lentament, i ningú se n'ha adonat, ningú mai ha volgut escoltar el meu dur missatge d'abandó i ara ja és massa tarda. Ja no estic aquí, ja no pertanyo a cap lloc, a poc a poc m'he esvaït. Ara tan sols pertanyo a l'oblit, tant que ara només sóc un rodamón sense destí, sense nom, sense records, amb la mirada perduda,… però ningú se n'ha adonat, ningú.

Entro a la cambra de bany i amb dificultat em decideixo a obrir el llum. Per un moment em fa pànic la idea de no reflectir-me en el mirall, quan normalment és al revés i el que temo és la constància de la meva imatge reflectida, inevitablement danyada. Acaricio el meu cabell llarg i arrissat, mentre li dono color a les meves pestanyes, i llavors em veig a mi mateixa molt més forta. Prou forta com per sortir al carrer i enfrontar les mirades de la gent. Camino a poc a poc com una ombra errant i no se si estic sola o entre la multitud, és un detall que se m'escapa... Tots els cantons estan plens d'al·lusions cruels que s'adhereixen a les parets dels edificis, negant-se a allunyar-se d'instants que per feliços o tristos enfonsen totes les meves forces.

Ho saps. Saps que ja he donat el pas que tenia que donar. Ja he saltat i només espero la caiguda, però es fa esperar... Espero en silenci, com aquell que encara espera un final feliç quan el teló ja s'ha tancat i s'han obert les llums. Espero, però esperar fa mal, amarga, i em perdo. Em pregunto quant de temps més hauré d'esperar? Però el temps ja no m'importa, vaig entrar en la paranoia i em vaig quedar a morir en ella. Aquí, entre els enderrocs del temps, cobert de pols i envoltat de teranyines, he trobat el meu arcaic rellotge vital, ara, ja corcat i trencadís. El rellotge ha deixat de funcionar, abandonat en l'oblit s'ha aturat enfront de l'abisme i les hores s'han desprès del seu lloc habitual; ara romanen amuntegades i desordenades, esperant cansades la seva inevitable execució. Darrera d'un buit desolador produït per l'absència "temporal", s'amaguen les agulles immòbils que udolen simulant traïdores els crits dels seus presoners; agulles, que per mesquines acaben per esvair-se. I en silenci encara s'espera escoltar el tic-tac monòton i torturador del rellotge, però no s'escolta res, ni tan sols la meva respiració. I així es va perdre la noció del temps; ja no puc escriure que les hores passen, perquè ja no hi són. Aquí on estic ara no hi ha segons, ni instants, ni minuts, ni moments, ni hores, ni dies, ni setmanes, ni mesos, ni anys, ni segles. El temps s'ha ennuvolat, ha deixat de ser temps, ha passat ha ser una absència imperceptible.