Abric d'agost

Era assegut a l’entradeta i ella li va trobar venint del cementiri.

El noi feia mesos que no sabia res del món: s’havia imposat aquella mena de saviesa. S’eixugava el cul amb diaris fora de dia que llençaven els cafès i feia ocells de paper amb les revistes caducades que les perruqueries llençaven. Els ofegava al mar quan ningú no mirava, cosa gens fácil: calia impedir que volessin, tallar-los les ales.

Tot allò va contar-li, amb frases curtes, quan la Concepció va preguntar-li què hi feia allà. Cap resposta. Sí al qui era: Oriol. La mirava poc. Emetia els mots amb l’esguard fix en la flameta d’un encenedor l’estona que podia mantenir-lo sense cremar-se. Descansava i hi tornava. Descansava i hi tornava. Anava abillat amb roba tronada que conservava llepades de gent llampada. Un abrigàs gruixut, d’imitació pell, obert. Els pantalons, d’un atzur brut per cap mal atzar, exhibien talls, esquinçalls i retalls d’ànimes desanimades, de cervells reduïts que s’heredaven dels uns als altres. S’endevinava que li anaven amples, com el món. Els bóxers es veien. De basar xinès o pseudocoreà. Tacats d’un bolígraf rebentat. Cantava tota la seva roba, faria qui-sap-lo que el noi no es netejava. El cant no era, amb tot, ofensiu.

La Concepció havia de fer el dinar. El seu marit, que després del sepeli era a jugar a la petanca per esbrevar el cop de la mort d’un company de la quinta, voldria una amanida de cigrons amb tomàquet de Montserrat pelat i fet a daus. Després faria la migdiada i els llegums en estat gasós espantarien les mosques i els mosquits torracolloners d’aquell estiu arxixafogós i sense vacances ni d’un cap de semana a prop, que fer-se càrrec dels néts en ser el fill a l’atur debilitava la butxaca.

L’Oriol va fer pena a la Concepció. Feia cara de bona persona i contra això res a dir. Sense pensar-ho dues vegades el va convidar a passar, que mengés alguna cosa i que fos fora quan en Ramon aparegués, que no comprenia les solituds atípiques.

-D’acord. Síiiiiii.

L’afirmació allargassada venia a ser el fum d’una espelma extingint-se. La imatge el va fer riure.

-Que ultratòmbic que m’ha sortit!

El seu rostre es va distendre, com si recuperés un aspecte sa. La Concepció el va ajudar a aixecar-se amb el bastó que emprava als trams més difícils. De melis, que no patiria corc. Es fixà més en l’abric que embolcallava el noi fins a mitges cames. Asfixiant, en plena canícula. La dona de setanta anys va entendre que el noi patia un fred que ni aquella peça textil aconseguia eliminar.

Un cop a dins va servir-li una tassa de gaspatxo ben vermell dels tomàquets maduríssims, macats, que si no els hagués collit del camp del pagès, únic espai que respirava en aquella área, s’haurien podrit i, sí, nodrit la terra. Els havia agafat il•luminada per la celístia i una lot, com una tasca mágica. Comptava amb el beneplàcit del propietari, a canvi de fundes de coixins fetes de ganxet. Ell comprava la matèria i la septuagenària les elaborava plàcidament i alhora amb una celeritat que implicava la mestria. Ell les regalaria a amants que tenia disperses a la comarca veïna, que tenien en comú delir-se pel ‘fet a mà’ en tots els sentits. El colrat pagès, d’allò, en sabia…en sabia.

L’Oriol, tirat de qualsevol manera en una gandula de color indefinible al pati menut del darrere de l’habitacle, seguia evadint la mirada directa per més que ella portés ulleres de vidre espès com sèmola. En acudir-se-li aquella comparació li va venir una nova rialla fresca i la musculatura facial va tornar-se a relaxar, ànima apart. Després va arrapar-se més l’abric.

-Un desequilibri em manté en una bogeria que estimo. Les meves extravagants rareses. Sóc protagonista de mi mateix. No vinc d’enlloc ni vaig enlloc que recordi. He demanat que no em busquessin. Estant tots malalts no poden. L’egoisme de l’autocura…no em rutlla prou.

Va posar l’encenedor sobre la tauleta on feia l’àpat. La Concepció es va treure les ulleres. Ella era asseguda en una cadira rústica decapé no per moda, sinó per edat i estat a la intempèrie.

Un miol simpàtic va transformar-se en el salt d’un gat blanc a la falda de l’Oriol.

-És en Fènix.
-Un nom ben bonic.

Mentre menjava, acaronava el felí. Les orelles triangulars indicaven el cel, que va contemplar.

-El cel fa unes aigües com un tall de pernil vegetal còsmic.

Llavors la va mirar sense entrebancs.

-Aquests núvols són de més calor.
-Fènix…és inventat?
-Els meus néts, que són trigèmids, en Gael, en Nael i en Joel, i jo vam demanar-lo a l’enciclopèdia, el nom del gatet. Me’l van dur en extrema misèria, arreplegat d’entre la confusió de deixalles en un contenidor. Van dir-me, cofois, que era un regal, aquell niuet de puces i lleganyes. Li calia un nom. Vam agafar un tom de l’enciclopèdia, el que ens va semblar, vam obrir-lo sense buscar res, vam comptar fins a tres perquè ells són tres. Vam llegir el mot ‘Fènix’. Vam saber que és una au que mor en cremar-se el seu cos i que reneix de les seves cendres.
-Em sona…
-El gat sobreviuria si li posàvem Fènix. Oi?

L’animal ronxava, satisfet amb el tacte de l’abric llardós, per més que la temperatura fos per a estar a l’ombra. L’energia del portador li agradava.
L’Oriol va resseguir el pati, mig salvatge. Hi creixien, sobretot, aromàtiques. I repetides: menta i sàlvia.

-La menta refresca. La sàlvia la saltejo amb mongeta verda cuita. O bé per donar sabor a la carn a la planxa.

Què li explicava, a aquell ser perdut?

-Dóna estabilitat flairar-les, senyora?

Aquella pregunta va fer endevinar a la dona un passat no massa passat fumeta d’aquell noi escanyolit amb els cabells rapats a zero i aquells ulls sortits i enrogits de gripau poruc i valent.

-Fa mig any que m’he desaferrat d’addiccions.

Va anar molt bé que apareguessin en escena les dues tortugues per tallar el tema que la Concepció no sabia com entomar, no pas que l’incomodés.

-Guisep! Ja hi tornes! Deixa la Rondolera tranquil•la, pesada!

Endebades. El mascle queloni sentia el zel amb imparable embranzida. La femella n’estava farta. Ho manifestava fent cops de closca contra la paret, que es traduïa en voler fer-se escàpola.

-Vol menjar el tros de poma, ella! I ell la farà sagnar! Guisep! N’hi ha prou!

La situació divertia a l’Oriol.

-Sembla un home calb rebregat bocabadat, hahaha! Si tingués la meva llibreteta d’anotacions i d’escrits hi afegiria aquesta visió, hahaha! No sé pas on la vaig perdre.
-Escrius?
-És un dels béns més grans. Jo plego els textos en forma d’ocell, els tallo les ales i els enfonso al mar. O al riu. O en un estany. En un medi líquid. Tot i que un cop va ser en el fang.
-S’hi queden?
-No. Els barrejo amb els que faig amb paper vell de premsa i en faig una pasta. Podria moldejar una figura que seria un ocell-suma, però em caldria cola blanca i voler-lo moldejar. La pasta l’ensoterro en un lloc on em gravo que no haig de tornar. La tinc dies a la motxilla, dins una bossa i quan l’espai se’m presenta, la colgo. També ho faig d’hora.

La Concepció l’escoltava mirant d’entendre. L’estranyava, aquella conducta. La paraula ‘redempció’ va venir-li al cap, es va atabalar i llavors n’hi va venir una altra:

-Berruga. La meva tia Apolònia, en pau descansi, se les curava amb el sistema d’anar a enterrar un tall de carn a un lloc on no tornaria. N’hi sortien als dits de les mans, feia una angúnia! A la que podia, marxava uns dies, la tia. Quan tornava, sí, encara les tenia…però un dia, de cop, ja havien desaparegut. Com s’explica?

La Rondolera no suportava més els embats de la parella.

-Guisep, bestiota! Vaig a separar-los!

El rèptil privat del plaer, traslladat a un tou de fulles d’enciam, no ho capia. L’Oriol s'enriolava.

-Quin desfici!

La Concepció va treure per a ella vermout sec amb gel en un got llarg. L’Oriol seguia amb el gaspatxo, lentament.

-Des que en prenc els mosquits lleó no em piquen.
-T’assetgen com en Guisep a la Rondolera, eh?

La dona va tibar el rostre i el va girar per dissimular-ho. L’ombra va ser breu, però intensa. La va matar continuant la conversa.

-No t’ofegues amb aquest abric, noi? Deixa’l respirar! Penja’l a l’estenedor una estona!

Ell no ho analitzà i obeí. Els gafets, en un cistellet sobre un test de cap per avall fent d’alça, eren de plàstic rosa, verd i groc devorats de la coloració original i alguns escantonats o bé de fusta enfosquida i erosionada d’estar a sol i serena. El noi tingué ganes de fer un caminet a terra amb ells. Com quan era petit.

-No són picades d’insectes.

Li va descobrir les marques als braços que la camiseta imperi no ocultava.

-No. Són de quan no m’estimava. Em volia fer mal.

La Concep no sabia, altre cop, com tancar tema. Per què no havia callat?

-Vine, que encara falta el gelat. Es desfarà de seguida i serà com crema.

S’havia adonat que el gaspatxo l’havia fet durar per tal que s’escalfés. Cap judici punxava.

-No m’has dit el teu nom. Amèlia? Filomena?Leocàdia?
-Concepció. Nom ben de missa, ben catòlic, hehehe. I llarg: Maria de la Concepció. Els que has dit estan millor.
- Bah! Ets la Glinda, una fada-bruixa bona de ‘El màgic d’Oz’.

Un film del mateix títol, va recordar la Concepció. Un musical de Hollywood. Molt fantasiós.

-Glinda, escolta aquest fragment que se’m va gravar del llibre: “-De debò que sóc meravellós?-va preguntar l’Espantaocells. –Ets insòlit- va respondre la Glinda”.
Com podia ser? Què la començava a amarar? Ella mateixa s’impregnava d’un neguit que li venia de molt endins. Estimava de forma incondicional aquell ser vulnerable?
-Vols fer jugar en Fènix? Té, aquest cordill. El voldrà atrapar si el mous com si fos la cua d’un ratolí. Des que el tenim a casa, no n’he clissat cap més. Quan teníem el galliner en veia de tant en tant. Buscaven el pa sec del sac que em donava la del forn. Que bones, les truites dels ous d’aquelles gallines! El nou veïnat, els dels pisos…ho van denunciar. Que si pudor, que si soroll…molt fins, molt moderns. Vam castrar en Fènix per tal que no s’escapés. No vull que me l’enverinin. Hi ha gent dolenta.

Es va posar a plorar. Se li va despertar el record d’una gata de cals seus pares quan era una nena. La Xarrapina. L’havien trovada estassada i encartronada sota la pita a l’eixida, al costat del pou. La imatge se li havia enquistat.

-I el gelat, Glinda?

Glinda. Glinda. Repetir-lo: campanetes. Va somriure. Va aixecar-se un xic feixugament empassant saliva i l’aigua salada de les llàgrimes.

-Trigaré uns minuts.

El gat s’apropà a l’home jove i li féu saber:

-M’estimulen més les arrels de moniato, són més naturals. Les fa bellugar pel seient de les cadires, entre les potes, per darrere una porta...Un xic d’exercici. Dormo una munió d’hores. No, jo no tinc una depressió crónica.
-La meva mare sí. Va anar perdent pes. El llit la va xuclar, literalment. Un dia el matalàs tenia un foradàs amb la mare a dins en positura fetal. Fa set anys. No tenia il•lusions, no volia cordó umbilical, només un clot, només un sot on arraulir-se i oblidar res que no fos ser allà en aquell estat, surant com segura. Jo l’escoltava dir allò en el silenci. Era més petita que jo. Fa set anys. La busco dins finestres tancades allà on me’n topo. Avui he somiat que em duia a passejar. Jo era al cotxet en el format cadireta, ben lligat, ben abrigat. La mare era l’abric més gran. Contra el temporal a la costa, pluja i vent, érem al final d’una baixada d’un lloc poc poblat. Una finestra s’ha materialitzat als nostres peus. Quadrada i obscura. Un ser pervers de faç ampla com un pa de quilo em volia prendre. La mare hi lluitava, verbalment. Li deia que no podia fer res, que no podia…Com continuava?

Un estossec.

-El gelat és de torró. Va bé? Com parlar sol sense parlar sol, oi?- i li picà l’ullet.
-Quants fills tens, Glinda?
-Un de quaranta-tres anys.
-Me’n parles?
-Va pesar quatre quilos.‘Si ja ha sortit criat!’, va exclamar la llevadora. Quina una! També folrava botons. Si el part es presentava sense complicacions ho aprofitava i s’hi dedicava. Molt treballadora, la Farners. No em va permetre que estrenés la tovallola de bany amb la santa local brodada. La va substituir per papers de diari.
-En conserves cap per fer ocells?
-I ara! Es van tacar…com els teus calçotets! La Farners els va llençar.
-Era la teva sang més sagrada.
-Hagués estat bé de guardar-ne un. No em molesta l’olor de ferro.
-El color de la sang seca. El dels pètals de rosa vermella premsada. Un ocell amb ales, hauria estat. Res de submergir-lo en el medi líquid.
-La Farners feia broma. ‘Parit sobre paper, serà escriptor, aquest!’. I ho és, a vegades.
-Com jo?
-Ignoro què escrius i com. I quan. I quant. Segur que m’agrada. En Lluís el que fa, quan pot, quan li ve la vena, són contes per als seus tres fillets. La seva dona va abandonar-los i va tornar a Venezuela.
-De què fa, ell?
-De netejavidres. Riem quan un nen s’equivoca i diu ‘netejavides’. Seria una bona feina. Té un sou baix. Un dia va caure d’un primer pis.
-I va quedar incòlume. L’ocell de paper d’ales intactes!
-Sí? Sí! El van fer entrar en una cafeteria a refer-se de l’ensurt. Allà va conèixer l’Allison.
-Una cambrera?
-No. L’Allison netejava, també. Cases particulars, per hores. I una pastisseria. Era al bar perquè s’havia estat molta estona asseguda en un banc de forja repartint bocins de croissants sobrers als coloms. Comptava ocells, ho feia per no fumar. Ho estava aconseguint. Una àvia saberuda, del poble de tota la vida, li va dir que tenir els baixos sobre una superfície gélida –i era gener- pot provocar una infecció d’orina. L’Allison es va espantar. Tenia aquella zona enrampada, se la sentia llunyana, amb sensació de congelació. L’àvia la va ajudar a aixecar-se i, a poc a poquet, duent-la del bracet, la va conduir a lloc tebi.

Com que el local estava ple, van haver de compartir taula, l’Allison i en Lluís. No va funcionar, prosseguí la Concepció, que l’Allison cregués que havia aconseguit un príncep blau. Va plegar de treballar. El feia gastar molt. Tenir els nens la va fastiguejar. Preferia comptar ocells per no fumar i posar-se guapa amb roba xabacana i sexy, fullejar la premsa rosa, veure-s’hi de protagonista. Amb l’excusa del pare malalt –feia un lustre que havia fet el traspàs- va tornar al seu país. Els nens són per a ella fum de cigarreta. No n’hem sabut res més.

L’Oriol, tot i que estava suant, va córrer a posar-se l’abric que el sol havia tornat una estufa. Li havia vingut aquell fred. El gelat vessava del plat, desfet al màxim. Encara no l’havia tastat.

-Les mares són a dins. Les necessitem.

Agafà l’encenedor per engegar-lo i aguantar i engegar-lo i aguantar.
-Cadascú té la seva creu!-bramà- Qui ho diu? Se n’enfot? Què pretén?
La Concepció va mirar l’hora. Volia que el temps s’alentís. En Ramon no trigaria. Hauria esventat una mica la pena, sota les acàcies, a la fresca, petanca i més petanca. S’hauria omplert l’oïda dels copets de les caramboles que ressonarien com un dol per l’absent.

-Espero resposta mentre prenc la sopa de gelat, Glinda?

El capciró del dit a tocar de la flameta el tenia socarrat. I què?

-Una coneguda meva va quedar vídua tot just jubilar-se. La seva creu? Li van tocar quatre vells: els pares del cònjuge i els seus. Quatre mig nonagenaris que l’amargaven. De massa bona fe, era, la Gràcia.
-Era?
-Va morir l’any passat. La van esgotar. L’egoisme dels ancians. Em passarà?
-Ho veus, ho saps. Potser no. Crec que no. És el caràcter, també.
-És la vida. És la vida. És la vida.
-T’has ratllat, Glinda?

L’hauria abraçada.

-És la vida. Nosaltres ajudem el nostre fill, que no té feina i està amb una nova parella. Molt maca, l’Agnès, és bibliotecària. De mitja jornada. O sigui, que van ben justos. Què és la seva creu? El moment social, la mala sort? Ser com són? Perquè quan has de picar d’estalvis, si en tens, comences a ser pobre. O quan no tens estalvis a un any vista. O quan a final de mes estàs amb números vermells.
-Ets estalviadora, endevino.
-Ara no. El que no estalvio gens són els moments valuosos. N’he après.
-A això em referia, Glinda. Brilles.

Alhora, van tancar els ulls, somrient. Van acompasar-se’ls les respiracions. Es retrobaven.

En Fènix, afegint-hi les seves vibracions musicals, s’hi afegia. Emetia amor.
En aquell estat sublim, amb les parpelles closes i lluny de tot, van parlar:

-Ens tornarem a trobar?
-Quan tot el que cal conflueixi, Glinda. Estiguem silents, mentrestant.

El gat anava i venia d’un a l’altra. Amb la seva llengua rasposa llepava les llàgrimes d’alegria que regalaven abundosament per les galtes del noi i de la dona. Si eren dolces! El gat s’estava…il•luminant.

-Abans del comiat, Glinda, conta’m el secret que et pesa. Allibera-te’n. Neutralitza’l.

La Concepció va despertar d’aquella inefable letàrgia.

-Queda poc. En Ramon tornarà.
-Buida!
-Em va vergonya. Em fa vergonya.
-És un ocell que no ha de volar més.

Va intentar posar-se les ulleres, ella. Desistí.

-El meu cunyat…en Quirze…dinàvem junts cada diumenge. Un a casa nostra i un a casa seva, amb la seva dona, la Júlia, i el seu fill, l’Héctor, que és dos anys més petit que en Lluís. En Quirze, jo notava, que em mirava més del compte. Em resseguia. En més d’una ocasió va posar-me la mà sobre la cuixa per sota la taula. Jo envermellia, no podia fer res. No sabia què fer. No podia dir res. Qui em creuria? Mirava d’evitar-lo. Un dia em va seguir fins a la cuina amb el pretext d’anar a buscar un cobert que faltava…em va agafar per la cintura, descaradament. El vaig fer tornar amb els altres. Vaig fugir al balcó, a expulsar el fàstic que em feia. Ell em tenia al seu cap. S’havia enamorat de mi. M’assetjava. Sabia que jo no tindria proves. Em buscava per simular un encontre. Jo havia de fer el paperet. Per no mirar-lo vaig començar a dur ulleres de vidre fosc. Em parlava a cau d’orella si podia. Em deia que estava encisat per la meva bellesa, que desitjava el meu cos, que jo havia de ser per a ell. Un calvari. Tants anys! Per fi va morir, per fi. Un infart a l’avió. Jo em sentia responsable, per haver pregat tant de temps que li passés alguna cosa. Vaig anar al psicòleg…com que no era privat de seguida em va incorporar a un grup de teràpia. No n’havien de fer res! No hi vaig anar mai.

-Crida.
-Els veïns.
-A la merda! M’has fet entrar. Els pensaments dels altres que se’ls confitin els altres. Que bé que m’ha quedat! Què haurien pensat, les gallines? Què poden pensar, les tortugues? Què pot pensar, el gat?

La Concepció-Glinda callava. L’Oriol va aixecar-se i va tonar amb les pinces d’estendre
.
-Té: fem un caminet.

N’hi va donar un grapat. Va afanyar-se a acabar el gelat líquid i treure el plat, que destorbava. Prop d’on el va dipositar les formigues, més àvides que agraïdes, es preparaven per ennegrir les llepasses.

-Glinda! Som-hi. Jo en dirigeixo un cap a tu i tu un cap a mi. Les pinces han d’estar unides, ha de ser un camí lligat. Obre-les i vés-les enganxant.

Sense proposar-ho, les trajectòries van coincidir en un punt de la taula rodona. Els gafets, alineats endavant per cadascú…un,dos, tres…el quart es va desviar. I el cinquè. I dos més que seguiren per banda.

-Hem representat el yin i el yang!

La Glinda no sabia a què es referia
.
-Són els complementaris. Un no pot existir sense l’altre. Som nosaltres, ara.

La Concepció captava i no captava. Semblava part d’un conte, allò. I de conte a conte li va venir:

-Tu ets aquella nena, és clar! ‘La venedora de llumins’, de l’Andersen. Vagava per una ciutat que la rebutjava fins i tot en època de bones obres, Nadal. Errava amb la mercaderia que no venia i que per combatre les baixes temperatures va haver de consumir arraulida allà on no la fessin fora. Els àngels la van salvar enduent-se-la allà on no hi ha penúria.
-Per això m’has convidat? Som al fred agost. El teu acolliment em guareix, Glinda. Gràcies.

Va treure’s aquella capa tèxtil i li va entregar. I l’encenedor.

-A en Fènix li encantarà. Posa’l en una caixa de camp i segur que s’hi entafora com si fos una cofa. Segur, a l’hivern, segur. L’encenedor té una càrrega de durada, Glinda. Engega’l i rememora’m.
-I tu emporta’t aquestes pinces.
-Són set i set. Treuen una mena de fred. Rodolí, hahaha!

Haver d’emprar el mot ‘adéu’ esdevenia irrellevant. L’Oriol es va posar dempeus per tornar al carrer, a un dels móns. Es van donar les mans.

“Em dones la mà i no te la torno. No me l'haguessis donada. Si no ho haguessis fet ara no esperaries que te la tornés. Si jo t'hagués donada la meva, que ho faré, cal tenir clar que potser no me la tornaràs i ni esperar-ho. Així jo tindré una mà teva i tu tindràs una mà meva. Amb una mà no pròpia potser es poden fer moltes coses no sabudes i si aquesta mà sap fer mitja mitja (li cal una mà més) estarà bé; o si sap fer ombres xineses també; o si sap saludar amb convicció i desde el cor i desprenent alguna cosa que no es veu, fantàstic; o si pot fer girar un molinet de moldre cafè, estimulant. Si em dones la mà no te la tornaré, de ben segur. La necessitaré per anar més segura i voldré sentir la força dels cinc dits amb els altres cinc que són meus i com s'abracen per l'anvers i el revers d'on són branques: la teva mà i la meva mà, que ens les hem donades i ens les hem quedades.”








Van transcórrer tres lustres menys un any: la quantitat de pinces que havien configurat aquella forma a la taula.

El noi d’hivern havia anat a poc a poc. Com les flors d’aquella estació.
La dona nascuda a la tardor esdevenia un equilibri entre tardor i hivern. Els néts van fer-se grans. El marit va tenir un ictus. El cuidava en la decadència. En Fènix va esgotar les vides. Una cua de boniato criava teranyines. Les tortugues van ser cedides a un parc natural on en Lluís feia visites guiades. La casa de l’entradeta va ser venuda.La Glinda guardava l’abric i l’encenedor en un calaix d’un moble de fòrmica en el pis de l’edifici on va traslladar-se, a prop de la residencia del marit. Obria molt aquell calaix. Tancava els ulls i somreia.

Sí. L’Oriol i La Glinda van existir catorze anys més.

Ell anava perdent, expressament, un gafet en un indret que ho requeria. Sota un arbre groguejant prop d’un estany; en un cucurutxo de castanyes cuites; entre els ciris de l’altar d’una església; dins una canonada escopida pel fort onatge de l’oceà; sobre una post de planxar abandonada en una rasa; dalt d’un tobogan inutilitzat; a la tofa capil•lar d’una africana que prenia un te;…Després n’escrivia un pensament, feia un ocell de paper i el feia volar des de dalt d’un cim. La Glinda els arreplegava en somnis i amb un ventall els feia continuar el viatge. Plovia, l’endemà. La Glinda es posava l’abric i encenia l’instrument de la flameta de gas: apareixia un arc de Sant Martí. Tot seguit s’envalentia a anar a la platja, sense bastó ni ulleres. Escrivia ‘Glinda’ al trencall amb una canya enviada pel mar. Les ones, deleroses, l’engolien per tenir un caliu a la panxa. Li tornaven, a canvi, una mena de bola de paper: ocells sense ales que ella havia de colgar.