Abans, tot eren camps

Un relat de: uRaNiA

Baixava tota moixa el carrer Teide, en el Turó de la Peira, un barri a la perifèria d'Horta, a Barcelona. Tornava a casa seva, després d'un dia dur de col·legi: insults, estirades de cabell i empentes. Odiava aquell maleït i horrible col·legi de monges, la seva presó, a les companyes de classe i a la professora de matemàtiques que sempre la treia a la pissarra a resoldre problemes que dubtava si li farien servei quan fora gran. Durant el descans, al pati, romania sola, es menjava l'entrepà que li havia preparat la iaia mentre contemplava com centenars de nenes de totes les edats jugaven, corrien, eren… felices? Anhelava el dia que acabés els seus estudis, tenia clar ja des de feia temps, que volia fugir d'aquell espantós edifici, però aquest dia encara estava lluny, només tenia onze anys.

Tots els matins les feien cantar lloant a Déu. Resaven i demanaven benedicció pel dia i el seu aprenentatge. A primera hora, s'escoltaven pels passadissos a l'uníson les veus dolces de nenes aparentment innocents, cantant a aquest Déu penjat d'una creu que les mirava des de la paret de la pissarra.

Però aquell dia, la tristesa era més dura amb ella, perquè la iaia havia emmalaltit. La mare l'esperava a casa per a dur-la al que hauria d'haver estat la seva llar des de feia molt temps. Quan els seus pares abandonaren el barri, ella es quedà amb la iaia. De gran s'adonaria que això fou un error, però el dia que els seus pares li digueren que es canviaven de domicili, ella plorà i demanà quedar-se. Ara, arran la malaltia de la iaia, sense ser conscient que no estava malalta si no que s'estava morint, arribava a casa desolada perquè estava a punt d'entrar en altre horrible claustre: la casa dels seus pares. Però com altres vegades havia ocorregut, es pensava que quan la iaia tornés de l'hospital, llavors ella tornaria a la dolça protecció de casa seva.

En aquell temps, el barri era com un poblet petit, tothom es coneixia. Vivien allí la majoria de les nenes del seu col·legi amb les seves famílies. Avis, que de joves compraren aquells pisos per quatre duros, com la iaia. Acabaven de construir-los i al voltant "toooot eren camps". En les tardes que la mare anava a visitar-les, la malenconia feia presència a casa quan la iaia rememorava quelcom succeït en algun any passat. Fora com fos el relat, aquest començava així:

-Me'n recordo que abans tooooot eren camps, al voltant d'aquest barri tooooot eren camps, només havia camps, te'n recordes, Adela? No n'hi havia asfalt, ni tan sols estaven construïts encara els pisos on viu la Carmen …" -els seus ulls del color de la mel brillaven amb la llum del capvespre que lliscava per les escletxes del finestral.

Adorava aquells vespres perquè la iaia i la mare romanien plegades i encara que el record de la guerra, la postguerra i la fam que patiren fou dolorós, veia en elles una unió, mare i filla, quelcom que a ella li mancava. Embadalida, se les mirava sense entendre molt bé algun tros de la història, però era igual, recollia entre les seves sensacions aquest moment per a reviure'l després, a la nit, endinsada en la solitud del seu llit enyorant, sense saber-ho, la mare.

No n'hi havia grans supermercats al barri, i els adolescents no delinquien, feien entremaliadures. En la seva maduresa, recordaria aquests anys entranyables amb amorosa malenconia, amb la mirada perduda travessant el finestral, tal i com ho feia la iaia cada tarda. En el seu carrer, que creuava completament el barri, el carrer Cadí, els comerços se succeïen de portal en portal. Alguns no tenien ni nom. Una carnisseria, una merceria, tres bars, una granja, un celler, un quiosc, una botiga de llaminadures, una altra de roba esportiva, una sabateria, una papereria... Allí, quan algú anava a comprar carn, anava a la Manoli; quan comprava ous o pollastres, anava a la Celeste; les fruites i verdures, a la Mari. No faltava de res. Tot estava a l'abast en aquell carrer i en el paral·lel a aquest, el carrer Trabau.

Tenia una amiga, la filla dels amos del bar que hi havia davant de casa seva. La nena es deia Sara i acostumava a cridar-la des del carrer:

-EEEEEEEEVAAAAAAAAAAA!! -se la sentia a cinquanta quilòmetres a la rodona. La Eva, esvalotada per l'emoció de que la única amiga que tenia reclamés la seva atenció, sortia a la finestra:
-QUÈ??
-BAAAIXEEEES?? -li preguntava.
La Eva, nerviosa i entusiasmada, demanava permís a la iaia i ella feia que sí amb el cap i li manava que no saltés i corregués molt perquè li podia agafar mal de panxa, que acabava de dinar, i que no creués el carrer sense mirar primer a banda i banda. Quan acabava la frase, la Eva ja baixava els graons de dos en dos.

Vora les sis de la tarda, la quietud del barri es pertorbava pels crits de la seva iaia:
-EEEEEEEVAAAAAAA!! A SOPAAAAAAAR!!

La Sara la feia anar de corcoll, potser inconscientment, però la Eva es deixava no sense sentir-se una mica utilitzada. Al cap i a la fi, era la seva amiga... Aquella tarda de dilluns, el bar dels pares de la Sara romania tancat per descans del personal.

Anava fent saltirons per les noves rajoles del carrer, trepitjant només aquelles que tenien dibuix i procurant no sortir-se'n dels límits. Sempre ho feia, sempre anava amb cura de no trepitjar cap límit, cap ratlla i ho feia com si d'això li anés la vida. I mentre, observava el verd afònic dels fanals, la brutícia del terra amb les seves formigues, els arbres tendres i joves... Pensava que trobaria a faltar tot allò: la familiaritat dels seus veïns, dels venedors i de les rajoles de la seva escala amb els seus infranquejables límits, flairar l'aroma fresc del matí, fins i tot la mandra de la tarda i el silenci tranquil de la nit. I també a la vella veïna del davant que li desitjava cada matí, a trenc d'alba, un ‘bon dia' amb un somriure. Onze anys tenia, i ja se sentia desemparada de quelcom que no sabia el que era.

Arribà al portal, trucà al timbre i la seva mare li obrí. D'altres dies, pujava també de dos en dos els graons suportant sense problemes el pes dels llibres en la seva motxilla. Però aquella tarda volia retardar tant com pogués l'onatge vertiginós que la duria lluny de tot. La seva mare l'esperava dalt amb la seva maleta feta. Quan arribà a casa, sorprenentment hi estaven el seu pare, les seves germanes i algú més que no reconeixia. La seva entrada al menjador provocà un silenci sepulcral i mirades tristes que la posaren nerviosa. La seva mare mirà a la Mercè, la germana de la Eva, dotze anys més gran que ella, aquesta féu un gest de dolor, com si anés a plorar. La Eva es desféu de la motxilla deixant-la relliscar pels seus braços, però una vegada fou al terra, seguí sentint el seu pes. "Què és el que passa que no m'agrada gens?", pensà. La Mercè s'aixecà de la cadira, es dirigí cap a ella i l'abraçà, moment que trencà en sanglots curts el silenci. La Eva notà les sacsejades de la seva germana, comprenent de sobte què era la mort. Tancà els ulls i plorà, com aquella vegada que caigué de la bicicleta i es trencà el llavi en donar-se contra l'arbre. Plorà, però no ho entengué, mai plorava sense sentir dolor en el seu cos o sense tenir un empipament abans. Era tot molt estrany. Plorà perquè sabé que no tornaria a veure la iaia mai més, i la sorpresa fou que, encara sense saber què era la mort, sense que ningú li hagués explicat mai què significava, el seu coneixement féu entrada a ràfegues a cada llàgrima. Sentí com el dolor de la pèrdua calava en els seus ossos, sentí el cansament de l'esma perduda. Amb la galta ensorrada al ventre de la seva germana, escoltà el soroll quasi imperceptible dels seus budells i parà de plorar…

...recordà de sobte un cop que, en una afectuosa abraçada, a cau d'orella, el ventre de la iaia li parlà per primera vegada...

...aleshores, aixecà el cap, mirà a sa germana i li digué en un xiuxiueig:

-Els teus budells també parlen, com els de la iaia.

Comentaris

  • Toooot eren camps!!![Ofensiu]
    Selkis | 24-10-2005 | Valoració: 10

    Aquest conte ja t'ho havia llegit. Sé que t'agrada especialment i noto que l'has millorat una mica. A mi, personalment, em sembla molt sentit, molt sincer, molt auténtic. I també molt bé escrit, amb un ritme molt treballat. Enhorabona, t'ha quedat un conte de luxe. Petons.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de uRaNiA

uRaNiA

5 Relats

31 Comentaris

9883 Lectures

Valoració de l'autor: 9.90

Biografia:
Urania, musa de la astronomia, anava acompanyada d'un globus terraqui i d'un compàs per a mesurar-lo. El seu nom significa "la celestial".

La seva mare, Mnemósine, filla d'Urà ("el Cel") i de Gea ("la Terra"), és la cinquena esposa de Zeus, precedida per Metis, Temis, Eurínome y Deméter, i predecessora a la vegada de Leto y d'Hera. El seu nom significa "La Memòria".

Zeus s'uní a Mnemósine durant nou nits consecutives i el fruit d'aquestes unions foren les nou Muses, nascudes en un part múltiple.

Urania és la última de les muses.


Tot just he demanat un apartat en català a bibliotecasvirtuales.com, on pretenc fomentar els tallers on-line de texts en català... Per no només dir-nos: "M'ha agradat molt, és fantàstic..." i demés. Si no per traballar-hi de valent i millorar cada dia més...

Qui vulgui participar: www.bibliotecasvirtuales.com/comun/foros/. Allí trobareu un apartar en català... Registreu-vos...

Salut!!