A trenc d'alba

A trenc d'alba, embolicat en un núvol de pensaments i arraulit prop la finestra, em buido el fred amb l'espurneig de les flames tot gaudint d'una etèria tassa de cafè. Les mans glaçades m'agraeixen amb un to rosat l'escalfor matinera vora el foc. Els meus ulls però, indiferents al fred i al calor, la cerquen en la llum feble de les llànties escarransides que ja habitaven la cabana abans que jo, tan feixugues i túmides com les meves cames ara, cansades de córrer rere el deixant de quelcom esmunyedís; mai l'he trobat.

El xiuxiueig encisador de les fulles de l'alzina acariciant el finestral em virola el cor amb el centelleig rogent de l'alba. El matí, amenaça amb un dia formós i assolellat, evidenciant aquesta estúpida soledat que, pres del seus encants, bocabadat, afeblit, mut, sense alè, abatut, no aconsegueixo mai endarrerir-la. Ben al contrari, a cada pas que dono, més abreujat resulta el camí entre tots dos.

Cap al migdia, la bogeria em frega l'espatlla amb el seu calfred, em talla la pell, com l'ennuegament planyívol d'un gemec que s'escurça de pànic.

Amb el rampell d'un gat espantat, la tarda torna amb la seva discografia ratllada: la nit al mateix minut, el somni al mateix segon, les meves mans deixant-se endur per la mateixa cançó... és el tempo dels perduts.

Mai abans les vesprades foren tan llargues i lànguides, tot i així, el crepuscle és incapaç d'alleujar la partitura i l'incessant batec rítmic s'allarga fins la nit. ‘Pum-pum, pum-pum...', em sacseja l'ànima com si volgués treure de mi la remor del mar d'un sot entollat. Les poques opcions que em queden m'irriten, em dobleguen els genolls, em fan caure al buit de l'oblit.

La foscor aclaparant i humida, poc a poc, m'acluca els ulls tot dient-me que potser avui em besarà. "Tant és," ric jo embogit, "si cal seré jo qui besi i ella qui somiï. Si més no, l'entrebanc sofert serà tant com la meva malaptesa."

Somio amb ella, amb la certesa de que cap harmonia és comparable amb la sinuositat de la seva pell i de que cercant després el seu clatell em trobaré només amb el sospir d'un naufragi, si arribo a travessar el vertigen dels seus panxells, dels seus turmells. L'acarono amb mans tremoloses, amb paüra, ¿i si s'esvaeix entre els meus dits?...

Però en arribar l'albada és el somni el que s'esvaeix... A trenc d'alba, només em queda l'esperança esfereïdora d'un tomb volcànic amb descens infinit, si aquella nit arribo a besar-la amb faltes d'ortografia. Dins meu, els sentits dibuixats d'ombres, perfilats de les petites dèries d'un hipocondríac, em fan perdre el temps. És com enyorar un fet que no ha passat, manca de realitat en una successió inversemblant d'imatges melangioses, de fotografies esmicolades i lletres endurides pel dolor tèrbol.

He comprés que només podré somiar-la, que mai arribaré a parpellejar resseguint la seva esquena pèrfida. Arrelat per sempre en un espai tenebrós, sanguinolent i enrederat, extirpat d'un conte de fades, ancorat en la suor freda i denigrant dels indigents, menyspreant la vida, malgastant les hores, desmembrant-me, enfonsant-me... morint-me.