A poc a poc i bona lletra

En Simeó portava uns quants anys de jubilat quan descobrí la seva vocació. Un bon dia, mentre feia tranquil·lament la ruta diària de casa seva al casal d’avis, va trobar una llibreta damunt d’un banc del passeig. La va agafar i es va disposar a llegir-la. Tenia el seu interès. Parlava de la vida d’una dona concentrada en una cinquantena de pàgines. Escrites a mà, amb una lletra encisadora.
Aquell dia en Simeó no va anar al casal. Ni els altres. Preferí assaborir l’emotiva història d’una desconeguda que se suposava havia perdut els papers. Els personals i intransferibles, és clar.
No va dir res de l’assumpte ni a la seva dona ni als seus amics del club. Va començar a donar voltes sobre la gran descoberta que acabava de fer. Es va arribar a plantejar si ell també podria fer un cop de cap i escriure les seves memòries. Tenia molts anys i moltes coses interessants a explicar. Però… com ho faria?
De sobte va recordar aquella expressió que sovint li deia el seu pare de petit quan s’atabalava a l’hora de fer els deures: A poc a poc i bona lletra, fill, segur que d’aquesta manera te’n sortiràs de tot.
Un bon consell, molt útil en aquestes alçades de la vida. Sense pressa s’adreça a la papereria a comprar una llibreta. A mà i amb lletra gòtica es lluirà escrivint nom i cognoms a la portada, i més endavant un títol no massa agosarat, però sens dubte ambiciós: “Les meves memòries”. Després recularà set dècades de la seva vida i anirà fent. Ni es plantejarà quant de temps tardarà a posar-hi punt i final. Perquè fer-ho, això sí que seria un disbarat, seria com saltar al buit.
Si una cosa té clara en Simeó és que, ara més que mai, cal recórrer a la filosofia de vida del pare.