A partir d'una H

Un home vestit amb trajo ni negre ni gris, amb barret bombí i rostre ni alegre ni trist va trobar una H pel carrer. S'havia desprès d'una escala feta amb maons que eren lletres anquilosades.

L'home sabia que la H és lleugera i que per això no sona. Sense ni plantejar-s'ho –estava a l’atur, no sabia què fer- s’hi va posar dempeus. Hi cabia ben just, havia d'estar-se quiet i mirar de mantenir l'equilibri, que la lletra s'envolava cada vegada més i ja no era a temps de saltar. Calia concentrar-se en alguna cosa per no trontollar i es va agafar ben fort al barret, com si el volgués foradar pel cap. Així, tibat i serrant les dents, es mantenia immòbil, però patint.

Sort que aviat va arribar a l'alçada dels núvols. Un cúmul gras d'un blanc immaculat semblava que li picava l'ullet i l’home va animar-se a saltar-hi. No es va enfonsar en la superfície flonja. La sensació, en haver-hi fet unes passes, va ser la de trepitjar una catifa agradable, d'aquelles fetes artesanalment per mans amoroses que no tenen pressa i que en deixen petja. Es va girar recordant la H, que encara gravitava a tocar del núvol. L'home va estirar un braç i va pescar la lletra muda…alhora que el barret es va acomiadar. Caldria lligar la volàtil, tot i que no el plaïa massa privar de llibertat, però intuïa que aquella escala gràfica d’un sol graó encara havia d'acompanyar-lo un cert temps. Així és que es va treure el cinturó, la va estrényer just perquè no fugís i va deixar que pengés del cúmul, com si fos una cua.

Li va venir al cap, quan el mot ‘supervivència’ començava a atabalar-lo, que segurament el núvol, en la part més profunda i humida, hi criava bolets. Sense dubtar-ho, es va obrir pas entre el terra escumós cotonós com si fos un talp...L'home no veia res. Només es podia orientar per la flaire, en aquelles pregoneses. La humitat el molestava, li arribava al moll de l'os, el feia estremir. No s'hi podria estar gaire més. No es volia confessar que la por l'estava visitant.
Va desfer el camí. Un cop a dalt se li va acudir que les sabates no les volia més. I les va tirar. Una, la del peu dret, va anar a parar al mar Mediterrani i un pop okupa va estar agraïdíssim al destí. Va plorar tinta; l'altra, la del peu esquerre, va anar a petar a la boca d'una xemeneia amb tant poca gràcia que la va embossar i els lladres que hi havia a la casa van haver de fugir pensant que el fum que de sobte inundava l'espai eren els gasos lacrimògens de la policia.

De cop es va sentir un sotrac i la H va quedar ancorada en un xiprer més alt que cap de les estàtues d'aquell lloc, un cementiri. Vesprejava. Era octubre i el cel s'havia tenyit de color mel. Imitant-lo, els llums dels fanals dels carrers d'un poblet proper es van encendre màgicament mostrant un to ambarí.

L'home va baixar. Va seguir l'únic camí cap a les cases, flanquejat per plataners centenaris. Va començar a tronar. Es va girar i va observar com el seu núvol descarregava damunt dels morts. Un cúmul molt cúmul: en qüestió de minuts el camí havia esdevingut una riera enèrgica d’aigües com de cafè amb llet que el va fer apressar-se fins al primer carrer.

-Baixeu, avall, navegueu, adéu, adéu!

Una nena amb trenes, amb els ulls grans i expressius, deixava que vaixells de paper de diari esgrogueït comencessin un viatge incert.

L’home i la nena es van quedar mirant. Aquells vaixells havien estat papallones en un prat de calèndules i roselles, feia moltes primaveres.

Es va obrir una porta darrere la nena. Una àvia amb quatre monyos (nord, sud, est i oest), bata de quadres ampla amb moltes butxaques i amb botons grossos de nacre va mostrar-los una safata de mengívoles magdalenes de xocolata acabades de fer. Àvia i néta, que eren les úniques habitants en aquell indret d’edificis buits i decadents on el vent gemegava l'oblit entre parets esberlades i teulades malmeses.

Calia marxar. L’aigua fluïa i creixia dins la casa, com si fos una ampolla que algú gegantí omplís. Tots tres es donaven les mans i s’anaven arrapant als troncs d’aquells arbres tan arrelats per no ser arrossegats per la força de l’element líquid.

Van aconseguir arribar a lloc. Van poder enfilar-se per la llança vegetal i assolir el núvol fent servir la H de tram final. I just llavors va aparèixer l’arc iris.

Una gata tricolor els esperava al cúmul que s’havia tret el mal de ventre. La nit oferia estels fulgurants, com els ulls de la Calicona (li van posar de seguida aquest nom perquè l’àvia, entesa en felins, sabia que el pelatge amb predomini del blanc entre taques negres i taronges s’anomena ‘calicó’ i que només passa amb les femelles). La nena acaronava l'animal mentre la dona gran teixia una flassadeta de llana color verd molsa per a la H. La la lluna somreia als viatgers.

El nou dia va fer bufar vent per deixar les bugades esteses eixutes i mostrar el goig que fa tot acabat de regar, però la Calicona més aviat el va fer servir per orientar-se i captar l'erol que el núvol amagava i sense cap problema. Podrien atipar-se de bolets aeris i de les inacabables magdalenes de les butxaques de l'àvia, la qual no parava de fer mitja i aviat l’home va portar mitjons abrigaires i la nena una bufanda lila.

Un dia, mentre sobrevolaven un rierol verdós i giragonsaire, lluent com el vernís, els va semblar sentir algú cantant. I, tot seguit, els va passar pel davant una escombra tota sola, amb un pal retort i la cua de bruguerola.

Qui l ‘havia llençada?

Es distingia un codolar, un canyar i un xic de bosc amb una cabana que treia el nas.

No se sap com…la H va sonar. I la gata hi feia duet, miolant al compàs.

I la veu d’una dona, que s’hi afegia.

El núvol va iniciar un descens progressiu. Els feia entendre que la sortida havia finat. Van abraçar-li l'esponjor acollidora de brioix afable.

La dona els estava esperant.

I així va ser com un home desaturat, una àvia de llanes i magdalenes, una nena somniadora i una bruixa fluvial, un cop trobats, van viure plegats en un indret destinat, que no diré.


Hi ha una H a terra, en un carrer…
Esperant algú, novament?
Esperant envolar-se, novament?