A les faveres

Un relat de: Mena Guiga
La noia presumida havia anat a fer-se selfies al camp. Tenia una vena poètica de fireta que, si la treballava, en un futur podria superar la tonteria de creure's algú egòicament (fet tan malaltís-orgullo-humà estès, mal programa persistent).
Es trobava bufoneta. Resultona, vaja. Tan típica. Cabells llargs llisos llisos (ben pixaners), que si mai per desgràcia se li formava una minsa onda l'aplanava amb la planxa insistentment. Cara de Mare de Déu pervertideta: faccions de nina sexy, llavis un xic afro, nas petit triangularet tipus còmic manga. Cos esvelt més prim del compte (no sopava sovint). Texans fins a cintura marcant culet-culet, texans amb talls de marca. Com més talls, més euros valia. Una dessuadora tipus university nordamericana. Cutis blanquet, lliure d'acnè o, si n'apareixia, maquillatge-impol·luta-Geisha usava.

L'Helena havia vist ametllers i pruners florits. L'importava més posar-s'hi al davant i aconseguir likes i loves que no el fet d'absorbir la puresa de les capçades esponeroses com núvols baixats del cel. Va saludar un ancià, el pagès que, amb barretina i faixa, li semblà un personatge rònec extirpat de l'antigor. Va dir-li bona tarda educadament, mirà unes plantes en renglera i les assenyalà per saber què eren:

-Faves, noia, faves. Esperem que no glaci, que només ho ha fet dos cops a finals d'aquest hivern que ha fet el tonto. A principis de primavera, si ocorre, la collita a fer punyetes.

Ella no en sabia res d'hortalisses. Va limitar-se a somriure, no va voler informar-se sobre la resta del que creixia en aquella terra que l'ancià, amb ànsia comunicativa, li hauria contat detalladament. Amb un 'adéu, bona tarda', el va deixar enrere. Els seus avis, de part de pare no els veia pràcticament mai, va pensar. Vivien en un altre país i no eren de caire família unida. Els de part de mare els visitava un cop l'any al cementiri. Si podia, ho defugia, al·legant estudiar pels exàmens. La neguitejava el lloc on els morts són enterrats, feia per escapolir-se'n.

Es va aturar davant un grup de fruiters bords com florits de neu. Un gat blanc ben blanc que no s'hi distingia va saltar d'una branca baixa cap a l'herba alta. Van enlairar-se unes plomes blanques, llavors. Havia caçat un colom? L'Helena no volia alterar-se, atabalar-se, espantar-se. L'interessava fotografiar-se per competir amb certes amigues cregudes i burres. No sabia si usaria l'opció de l'embellidor, com feien la seva mare, la seva marastra i la seva tieta postissa. Començà l'autosessió amb cessió de tots els drets de protagonisme exhibicionista. Va fer cara de no haver trencat mai cap plat, ni tassa. Va fer boca de petonet de petúnia. Va emular, també, l'expressió de viciosa de la líder d'un grup de música escalfa-cervells de baixa estofa com una estufa catalítica. Va tirar pit endavant per fer-lo semblar més gran, com una cantant lloca d'òpera. Els arbres soportaven estoicament la intrusió, sentien profanat el seu espai sagrat.

De cop, gairebé va caure en trepitjar una menjadora de plàstic, de color verd, buida. N'hi havia més, de diferents mides i colors, algunes contenien aigua. Estaven disposades com en ziga-zaga, entre claps a l'herba. La noia va arronsar el front en veure un grapat de mosques voltant un dels bols, com pigues constel·lant el recipient. Les va espantar. A casa seva ja les haurien espraiades, fora insectes repel·lents. Li arribà una flaire desagradable. Va fer unes passes, va endinsar-se rere una figuera immensa malalta de vida, concentrada en la primavera a tocar. Lluïssor d'un eixam de vironeres que va resistir-se a fugir amb la presència de l'Helena. Un gat mort va quedar al descobert. El cadàver, estirat a terra, víctima de verí. Incapaç de xisclar...uns crits van desviar-li l'atenció. De socors. Era el pagès, havia caigut d'esquena. La irregularitat del caminet, les espardenyes toves gastades que no li fixaven els peus, el desnivell. Les cols, estupefactes, perlejaven gotes de pluja que no s'havia produït: eren llàgrimes pel qui les regava. L'Helena hi va córrer, però no va poder aixecar-lo, que l'home feia un pes. Respirava amb ofec, a més. La noia va tornar a córrer a agafar una de les cadires que s'estaven a prop d'una rudimentària caseta d'eines, oberta per invasors, mig destruïda. Va fer-li repenjar una mà a la cadira. L'altra li donava ella.

-No hi ha manera, estic feixuc...-panteixava.

Més avall, on s'encetava el camp que en uns mesos estava destinat a habitacles un home amb bastó travessava el carrer a tocar. El pas peatonal mig esborrat recordava que, efectivament, aquells terrenys, abans de la crisi, estaven dats i beneïts a la construcció. L'Helena va moure els braços demanant ajuda. Una papallona que imitava una fulla verda en va tenir prou, de tant enrenou. Va envolar-se. Un gat terrós, també camuflat, que no havia cessat d'observar-la apropant-s'hi amb sigil, va haver de fer-se fotre.

El nouvingut va baixar l'entrada de l'àrea natural. No era pas més alt que el fonoll que s'alçava, sobretot, en un flanc del pas.

-Gori!

-Fèlix, home, ja vinc!

Entre cadira, bastó i braços en Fèlix tornà a estar dempeus. El seu amic li espolsà la terra del dors.

-Segui ara a descansar-proposà l'Helena.

Però en Fèlix, tossut, va agafar un tràmec per refer el reguer que havia malmès.

L'Helena ja havia de marxar.

-Visc en aquella casa, una d'aquelles que totes són iguals, adossades, la que fa set. La que té un ficus al balcó. Sóc l'Helena. Recuperi's.

Va acomiadar-se dels dos homes. Volia ser a la seva habitació, mirar les fotos. Havia agafat fred sense roba d'abrigar. Soparien pizza. La menjaria cremant. Va descarregar les imatges amb amples ganes, a l'ordinador. En una foto específica, bastant indistingibles, va comptar un, dos, tres gats blancs entre tanta florida immaculada. Felins ferals tots, amb ulls a l'aguait i un toc d'espant, pupil·les quasi violàcies. L'esguardaven intensament. Es va sentir empesa a insertar text a la foto. Teclejà:

"els gats saben que sortirà el sol"

Va inspirar profund i va tornar a la seva realitat, exclamant un 'bah!' que li feia falta. Les amigues la requerien per a converses banals farcides d'emoticons repetidíssims. Aquella normalitat li calmà una mena d'angoixa, de desassossec que el camp, el pagès i els gats li havien encomanat. Va entretenir-se, a més, amb les fotografies del diumenge anterior, en què la filla de la segona dona del seu pare havia complert tres anys.

-Oh, que maco, un bosc!

La visió d'un llimoner i una olivera que no acabaven de xutar entre gespa artificial i decorats amb gàbies envernissades amb purpurina brillant i llacets havia fascinat la criatura que, mentre els adults parlaven, inisistia en treure'ls:

-Vull jugar sola, marxeu, marxeu!

La segona fase va ser una rebequeria amb èxit.

-Dora, aquella capsa d'allà, hi ha joguines, a dins, per a tu!

L'Helena l'havia retratada satisfeta, per fi sola al pati, jugant sense saber jugar, llençant coses i trepitjant-les, com en un ple atac de jo sóc, jo mano.

-Helenaaa! Eh, Helenaaaa!

La finestra li mostrà, a peu de carrer, el pagès amb un noi. Baixà a obrir.

-No has vist les meves ulleres?

-Ah, en duia?

-Sí. No les trobem.

La tarda s'escapolia. L'Helena va escriure una nota, 'Ara vinc', gens informativa, al pare i a la Carme.

-El meu avi no troba les ulleres, diu que quan s'ha fotut de lloros les ha extraviades.

El nen-noi sí en duia. Tenia molta retirada a l'avi, sobretot pel dentat de peces grosses mal forjades i la camisa de franel·la de quadres escocesos.

Van seguir la vorera, travessar el pas peatonal mig fantasma que connectava la rastellera d'habitacles i el reducte agrari sentenciat. Els dos joves van donar la mà al vell per fer la baixada. Se sentien ocells cantant l'hora del recolliment com una piuladissa que semblaven esquitxos d'aigua. L'Helena anava pensant perquè l'ajuntament no col·locava una barana de fusta de pi clar, per fer fàcil l'accés, però els ocells li van treure del cap. A més, la claror minvant als conreus i no conreus li va despertar quines fotos s'hauria fet amb un top brillant. Però el record dels gats ocults va enretirar-li la idea.

Entre faveres i cols no van veure-hi l'ullera. La muntura sèpia empitjorava la identificació. El dia grisejava, el capvespre demanava una màniga més.

-Quan l'he saludat, abans, em sembla que no en duia, d'ulleres.

Ell, que sí. El nét, callat, remenant entre els vegetals. Un gat ratllat va passar rabent cap a unes canyes apilades en forma de cabana índia. Entrà per la part oberta il·luminat pel crepuscle. L'Helena va entendre, llavors, una mica, el que havia escrit,'els gats saben que sortirà el sol'.

-I si les has colgades quan has refet la terra, avi?

-Les hauríem vist. Érem tres persones!- al·legà la noia.

Van marxar. Avi i nét, amb l'interrogant d'on serien.

-M'havien costat seixanta euros.

-Així, encara, avi.

S'allunyaven. Els fanals s'havien encès, s'havien caramelitzat. L'Helena tornà al camp. Uns minuts més. De quatre grapes, avançant entre les mates, escrutant, notant frec de fulles i de pèl de gat. Es mantingué quieta, venia gent.

Un home que passejava un gos de raça petit comprat a preu gros.

Dues dones conversant:

-No, no queda res potable. Tots volen el mateix. Vaig a la discoteca a fruir, no a lligar. No queda res potable.

-Així estem bé. Quan en tinguis o en tingui ganes, llocs de contacte n'hi ha per a parar un tren. Un sopar, una sortida, un viatge. Després, per descomptat, cadascú a caseta. Em va venir molt bé que et separessis, Èlia, d'aquesta manera vaig poder expulsar de casa en Miqui, massa enganxós. Massa bavaia. No callava. Calia demanar torn per parlar!

Van riure.

-Va abandonar la seva dona per venir amb tu i quan jo abandono la meva parella, mare, tu em prefereixes i te'l treus de sobre? Com som!

-Ara em pretén un que va ben penjat.
-Ben calent, hahaha!
-Exhibeix fotos de postes de sol amb poc encert i hi afegeix comentaris molt mediocres. Per mi que va begut, la majoria de vegades. Tu creus que has d'escriure en una xarxa social 'fa temps que no faig l'amor'? No aniré desencaminada si crec que és d'aquells que...

El gosset s'apropà a l'Helena, hi pijà a la cara.

Campanes distants van anunciar les nou. Quan les figures de les dones i de l'home amb el gosset van ser puntets, la noia s'aixecà. Un crec. Una mà sagnant. Les ulleres, el vidre. No les tocà, corregué a casa a curar-se.

Al pagès, de fet, ja no li van caldre. Va morir de cop d'un cop. Dia de patacades. Ensopegada, impacte fatal, fi.

La ullera podria haver provocat un incendi l'assolellat endemà, però se'n va estar, fent dol per traspassat i pels gats que, fins que les màquines voraces no arrenquessin el seu món, s'aferraven al 'saben que sortirà el sol'.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

816 Relats

858 Comentaris

341818 Lectures

Valoració de l'autor: 9.60

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.

L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).



Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.

El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com