A la recerca d'aquell safareig

Un relat de: Mena Guiga
L'hivern que va allargar-se i l'estiu que va avançar-se estrenyiren la primavera aquell any. La primavera, tossuda en el voler ser -li ben pertocava- va exhibir-se més esclatant que mai, arxiintensificada. La bruixa, asseguda en un tamboret corcat més alt de l'habitual -els peus de la dona d'edat indefinida així suraven a tres pams de terra-i ella contenta, amb l'esquena recta i el barret cònic torçat, observava calmadament la desfilada de les estacions, allà davant la seva cabaneta de to almagre. Aquell estat contemplatiu li venia de petita quan, a l'entradeta de casa seva, a la falda d'una tia-àvia, miraven passar i passar i passar els estrangers durant les vacances estivals. Turistes repetits com cromos del iogurt, a la deriva de souvenirs i cremats pel sol, anhelant sangries i pobres pollastres a l'ast i un flamenco que els arrenqués alguna cosa que no fos aquell pul·lular superficial de ramat. Aviat es van cansar, els pobletans, de salutacions i somriures naïf com si fossin part del decorat, de l'ambientació, de l'espectacle anunciat per les agències de viatges. No, les relacions humanes eren a anys llum d'allò, per més que sí, sempre s'havien de valorar les guspires autèntiques.
La bruixa va treure's del cap aquell record. Va saltar amb gracilitat sobre una clapa sorrenca entre l'herba curta. No volia, ni per accident, trepitjar cap cargol treu-no treu banya en aquella hora en què la rosada s'instal·lava i estovava... més del que ni es proposava.
La gata xocolata d'ulls verdosencs amb una única taca dentada, grisa, sobre un ull, va atansar-se-li, manyaga. Un miol estirat significava fer-se seguir. La bruixa s'arraconà els cabells-fulles punxegudes com de pi de la cara. Va traçar-se-li un somrís: semblava, llavors, el seu rostre, una avellana torrada amb tot ple de suaus rebrecs.
La gata s'obria camí per un prat groc groc groc de mustallola amb algun toc toc toc de rosa pujat de mamaconillets. La dona s'extasià amb les ondulacions que el un vent amable dibuixava fent vibrar les plantes silvestres. A la bruixa se li escapà una gota de menstruació enquistada quan, de cop, aconseguí plorar. Li travessà les calces de blonda, assolí el sòl. En adonar-se'n, la regà amb les llàgrimes.
-Hi creixerà una pupurupup de bruixa. Serà d'un lila clar clar clar que esdevindrà un xic més lilós només quan hi hagi ombra.
Rigué amb la cara humida que s'assecà amb l'aire en moviment, sensació de tibadesa que abraçà.
Hi aparegué, instantàniament, un cascall, amb vertiginosa acceleració. La gata i la bruixa es van estirar per contemplar aquella manifestació herbàcia, amagades entre tant de groc amb matisos puntillistes de fúcsia. El cascall, delicat i descarat amb aquell ull negre central amb pestanyes, desvergonyit i poètic i col·locaire dansà una mica amb una ràfega menuda expressament per a aquell fet. La dona desitjà tastar aquella planta, la part curativa. Una veu li deia que una mena de pols que desprenia ja l'estava absobint. Que l'engolís amb plena consciència. Que calmava un cert dol de l'ànima. Esperò, però, que la flor experimentés el procés de l'existència fins al final. El temps no importava, no imperava. I així, un cop esgotada la vida, un altre aire arrencà els pètals de l'adormidera i se n'endugué llavors. La bruixa es delia amb els efectes interiors que l'envolaven.
-Continuem el trajecte?-la felina va demanar, com despertant-la.
Havia transcorregut la primavera, s'havien succeït l'estiu, la tardor i l'hivern. Una altra primavera s'encetava. I elles estaven al mateix prat, no se n'havien mogut gens ni mica. Un gir de la cua de la felina, mentre la bruixa li acaronava el caparró i li resseguia la columna, va traslladar-les a un espai impenetrable, limitat per un filat que empresonava un terreny on l'esperit d'un habitacle recentment derruït bramava la seva pena. En restaven dos murs incomplerts, un amb una part enrajolada, uns quadrats rosa diluït emmascarats que de ben segur haurien configurat part de la cuina. Rera aquella xarxa metàl·lica, inaccessible natura salvatge esponerosa -incloïa un paraigua desmanegat i capgirat que, feliç, es creia una dàlia granat- una autèntica mola-tofa cridava reclamant ajuda. Tenien pànic. Havien crescut en expansió i encara gosaven treure algun coll pels forats del filat. La terra lliure després d'anys i panys privada del cel, fosca i fèrtil, havia recuperat l'embranzida d'antany. Però estava destinada a construcció, altra vegada. A la bruixa se li posà la pell de gallina. Tremolà tota ella amb el missatge desesperat dels vegetals. Notaven l'alè de les màquines arrassaires i anorreadores a la cantonada. El subtil bellugueix de primavera enclaustrada no era de joia, bé ho captà la dona, no pas com un estúpid fotògraf que es presentà al seu costat mal interpretà. Es girà per mirar-lo perforant-li cap intent de comunicació simpàtica i afí. La gata el bufà. L'home, espantat, tocà el dos en un tres i no res.
La bruixa es concentrà en cercar una solució.
-El cercle, un univers magníficament tancat- la gata, ronxant, i fregant-se-li a les cames, li comunicà.
-Sí, sí. És això. Ara cal un element inspirador...
Esguardà el que la reixa empresonava. I...llavors...clarament, aquell lila clar.
-Sóc una filla del cascall de la teva sang. Sóc aquí per a fer un miracle i si algú no s'ho creu (si ets tu, lector-a, plega o bé desplega un somriure...et suggereixo la segona opció)...
Continuà:
-Puc percebre la solidesa d'un safareig circular, de l'antigor, en aquest indret. Colgat. Usa la teva màgia per desenterrar-lo. Serà la protecció pertinent.
La gata va esmunyir-se per sota el filat, en trobar una mena de sot a mida. La bruixa li va seguir el fil: prima com era va colar-se, ben arrapada al terra, per uns centímetres de tram que, de cop, semblaven desenganxats de l'acabament. Els apartà amunt amb compte i amorrada i lliscant com un llimac pel paviment del carreró on estava l'enderroc situat accedí a l'altra banda. De resultes obtingué algun nou forat a la seva ratada indumentària. No l'importà: més ventilació.
Era festiu, ni capataços més aviat incapaços de perdonar la sacralitat del lloc ni paletes trencant l'harmonia, vulnerant-la, els que farien sucumbir la parcela oberta sota un imminent bloc de pisos que exposarien tota la gamma d'una paleta de grisos embrutien la solemnitat. Temps idoni per a actuar. La dona trobà una pala, es sentí bíceps i tríceps ben musculats i les cames enfortides, els peus connectats al cor del planeta. Anà per feina, cantussejant l'himne de l'alegria. El sol li daurava l'esforç mentre suava la cansalada que no tenia i se li endolcia l'expressió. La gata col·laborava, escarbotant. Van topar amb un anell de joguina -la bruixa se'l va posar- i una moneda amb el centre foradat i se'n va fer un penjoll usant un cordill d'un sac moribund esfilagarsat que es descoloria entre l'herbei. Les ortigues picaven causant una coïssor d'estels a la pell que s'hi quedaven preciosament tatuats.
El pas de les hores es va eclipsar fins que el safareig no va ser ben descobert. Cap veí tafanejava: dies de pont i amb molts/força/pocs/quasi gens de diners havien marxat vacacionalment -i no vocacionalment- a esbargir la boira que no es comprenien (d'aquella manera no ho aconseguirien) per tal de transformar-la en nirvànica boirina.
El safareig, perfecte, circular, esdevingué un arquetip acollidor, com una variació de placenta necessària. Gens estranyament parlà:
-Ara m'ompliré de terra i d'aigua, separats meitat i meitat seguint el meu eix imaginari de simetria. No es barrejaran. La meva mida és simbòlica. Bruixa, gata, cascall, paraigua, plantes silvestres angoixades: viureu en mi, esdevindrem felicitat màxima i eterna. Som-hi. Ah...sí, dona, sí: podràs prender tantes efusives infusions de te com et calgui.
Conclogué el missatge. Just acabat de dir-lo esdevenia inefable i càlida
-com una infinita primavera- realitat per a tots aquells éssers esmentats que van notar una escalforeta, un vincle amorós.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

775 Relats

812 Comentaris

255140 Lectures

Valoració de l'autor: 9.60

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.



L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Des del 2012 fins enguany (som el darrer dia de gener del 2016) puc ser una novel·la que qui sap si en una altra existència escriuré, des de la ficció, l'amor, l'humor i una certa exageració. Agraint els personatges que hi han tingut cabuda.
Això depèn de l'energia que em toqui tenir: si és d'aire, costarà més, i si és amb un toc de foc, com ara, igual. La caloreta és per pendre-la al pati com una sargantaneta d'hivern i el vent per envolar el que es vulgui.

Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com