A curta distància

Asseguda a la taula de pràcticament sempre, exhalant fum, com a tothora, la Lara matava temps ben mort. La terrassa era un quart plena, hora massa xafogosa encara. Les de les cafeteries veïnes estaven igual. La Lara observava i no observava, per inèrcia. No s'havia pintat els llavis ni fet la ratlla als ulls. No en tenia ganes. Hauria reviscolat uns minuts el temps que colgava, colgava, colgava...

De cop...va veure-ho, davant seu, a curta distància. Una figura gris fosca, alta, esbelta, després de dues taules sense ocupants i d'un banc de forja que hi quedava paral·lel. L'espectre no tenia fesomia, però ella va creure que podia ser la Verge o un àngel. Va badar molt la boca, sorpresa i alhora atemorida. Va deixar caure la cigarreta que, un cop a terra, es va adherir a un xiclet-taca que tenia forma de peix.

El fer aquell 'oh' li va fer moure la barbeta que, al seu torn, va provocar un badall restauratiu. El fantasma, potser espantat d'allò, va passar a verd oliva adobada. Continuava desplaçant-se lliscant i entre la gent que travessava la plaça. La Lara no sabia si aixecar-se de cop i fugir cap a la residència (sort que ja havia pagat la consumició, l'habitual: cafè sol amb tres sobres de sucre i dues gotes de licor) o què fer. Va continuar desafiant l'aparició des de la resistència fins que es va fer fonedissa. La dona de quaranta-sis anys va sospirar, alleujada. Encara tremolava de cames i dents (les que li quedaven) i tenia la pell de gallina fins al cuir cabellut. Va tancar els ulls per somriure un pèl relaxada. Va sentir una veu melòdica, amable, que li contava:

"La Hilda s'ha mort. Una de les mosques que algú que no en volia a la cuina i que va preferir foragitar obrint finestra fins fer-les marxar abans no ruixar-les amb un producte antinatural amb tocs cancerígens, l'ha anada a veure. La Hilda començava a cloure els ullets de gallina tafanera que lluità per viure...tantes vegades! Pobre Hilda! Aquella noia dels tatuatges i els piercings, vestida amb roba de segona mà, l'acaronava, li parlava, plorava. La Hilda té tumors als ovaris. Va ser explotada en una granja industrial on la tònica és 'amor zero'. Quan va ser inservible, va ser llençada. La jove la va recollir, se la va endur al terrat d'un habitacle antic d'un immoble corcat, però el sol en besa sovintejairement el dalt i la Hilda allà campava, era feliç. Va conèixer gats troneres, gavines aventureres, ratolins agosarats i un ratpenat molt ben educat. La Hilda es va posar malalta un munt de cops. L'Alba, que estudiava veterinària, mirava de curar-la. Una vegada li va enviar les vibracions conscients d'un fer l'amor amb un amic mig rodamón mig poeta, sota el cel, contra les rajoles erosionades en el paviment desnivellat de l'edifici destinat a ser extingit, acord unànim a l'Ajuntament. Amb l'energia rebuda, la Hilda va aguantar unes setmanes més. Contemplava l'horitzó com si fos una ampla habitació de llibertat sense sostre ni parets i li feia ben bé l'efecte que volava. Però patia, comptant tots els seus fills perduts. Fins que el cos es va negar a seguir existint i el tint del final l'acaba d'amarar. La Hilda s'ha mort. I la mosca, em diràs, Lara? L'Alba s'ha adonat que en el moment del traspàs se li posava a la cresta. No feia fàstic. Era acompanyament. La mosca, poruga davant l'imminent canvi d'estat, s'ha arrapat a la gallina per fer el pas juntes."

La Lara respira diferent, com si inhalés un oxigen d'altre món. El pren, àvida. Es sent lliscar llàgrimes per les arrugues que tenen forma d'arrels en disposició esfèrica.

Se li ha posat ben endins, l'esperit. No farà res per intentar extirpar-se'l, no pas. L'ha acollit. Es troba més plena, menys avorrida. Si es posés dempeus, gairebé levitaria. Pensa, de cop, que la gent la contempla. Se sent icona, protagonista, peculiar, important, única. Amb tot, no se'n venta amb un somriure brillant, triomfador (que posseeix): segueix en aquell estat nirvànic. Desitja continuar visualitzant, que aquella veu experimenti més. I sí:

"S'han embriagat a còpia d'alcohol i música alta. Han mogut el cos a cor què vols, han cridat fins a l'afonia -la lluna s'ha hagut de tapar els cràters-, alguns han vomitat i, els que més, han creat El Pixader dels Xampinyons!"

-Hahahahahaha"!- esclata la Lara- El Pixader dels Xampinyons!

"Exacte, Lara. Passejo per l'àrea, el megaconcert estiuenc a tocar de mar està finant, la sorra ha esdevingut un niuàs de merda: deixalles per a parar un tren. Canto, per esfumar deprimir-me, a ritme rap: 'Ampolles i gots de plàstic, buits, mig plens, tirats, aixafats, burilles, bocins de teca...desesperant, desesperant, desesper-rap rap rap. T'enutja?"

-Hi afegiré encendre el meu propi cigarret!

"No, no! No ho facis! Escolta, centra't. Passejo, adolorit per la penosa imatge de món involutiu...la lluna vol fotre el camp, fa via...es creua amb el sol, l'avisa que es posi ulleres antitristesa, li fa cas. En aquella llenca d'estona em quedo, fixant-me en aquell nombrós grup de persones que descarrega orins (i alguna cosa més) a la platja. No hi ha suficients bàters portàtils. Els homes, drets, els rajolins fan forats, es filtren. La pudor, no. Elles, totes amb les cames plegades, regalen el producte de cerveses i cerveses i d'altres. Si són una colla de xampinyons!"

-Els veus a curta distància? Com jo t'he clissat a tu?

"Hahahaha, calla! Sí! Són bolets marranets, hehehe!"

La Lara rient com boja -el que està etiquetada que és- forma part del seu comportament i per això, llevat de clients nous, no escandalitza . I no, no s'exhibeix.

-Ets el meu pare o la meva mare? Per què no em protegiu?

"La seguretat és una mentida, estimada. Estàs obligada a ser forta."

Li ve al cap aquell ximplet anomenat 'l'home de marró i turquesa' -vesteix amb aquells colors invariablement.

-On vas a banyar-te, tu?

De ben segur que volia lligar. I sent casat! Ximplet i casat. Combinació que tot el poble comenta i xiuxiueja. I promiscu ximplet casat. La Lara va intuir quelcom físic amb l'home prejubilat, quan tota cuca viu en l'època canicular. El va engegar, com cada vegada. Atrevir-se a res amb ella era prohibitiu. La Lara sabia que estava malalta -bona excusa- i que la seva ment ja en tenia prou.

"Però...i la pell, i la carn?"

-No, no m'ho permeto. Tinc por.

"Acaba d'esclatr en infinites partícules una nena de tretze anys. La seva por -que li han camuflat- no té res a veure amb la teva. No comparo: t'informo. Hi ha més 'móns'."

-Què?

"L'han adoctrinada, convençuda. Amb el cinturó explosiu ha anat directa a on l'han consignada."

-Prou!

"Tu m'has atret, m'he instal·lat en tu. Jo ja no podia massa més. Perdona. Necessito ajudar-te per tirar endavant, tant tu com jo. Fes el mateix per a mi."

La Lara ho ha dut malament. Ho ha confessat al psiquatra. És clar, la maleïda suma de medicació, cafès, tabac...si és això.

-Al·lucinacions. Fas autotripis, Lara. Ets psicodèlica.

S'adona, la dona, que s'està estripant interiorment.

Cauen, fulminats, ella i aquell ésser recentment incorporat.

-Ja venim, Hilda, mosca, nena-bomba...ja venim!




Es congria una galàxia just aleshores: és ben bé un immens somriure.