3:33

Un relat de: Kumori

Les 3:33!

Sense cap mena de dubte, aquell era el moment. Ella reposava a la saleta sense adonar-se de res, i ell la podia veure a través del vidre de la porta de la cuina. Ell tallava cebes, i plorava sense parar. I ella reposava, aliena a les seves llàgrimes.

Era el moment. No n'hi podia haver cap altre. Aquella cançó sonava a la ràdio, i per la finestra entrava un raig de sol del to perfecte de taronja. Milers de partícules de pols volaven dins del raig, que anava a parar just allà on ella sempre desava els ganivets per equivocació.

No se sentia res més que la ràdio llunyana, i el so del vent escolant-se entre les fulles dels arbres; feia fred, i ja començaven a caure. El cel era d'aquell blau d'octubre, i feia molt de vent, un vent gelat, que contrarestava amb l'encara cremor del sol. Hi havia pocs núvols, però es movien de pressa. De tant en tant apagaven el sol, però no l'ocultaven del tot. El seu pas era constant, i no gens atapeït. Per la finestra de la cuina podia veure l'ombra que el pas accelerat dels núvols projectava sobre les faldes de les muntanyes més llunyanes, com petits trossets de foscor travessant arbres i corbes, canviant de forma i avançant ràpidament per desaparèixer.

Ho havia estat contemplant durant una bona estona mentre pelava aquelles cebes, i plorava. Observava els núvols i les seves ombres, i de tant en tant, girava el cap i la veia a ella, recolzada sobre el sofà, a través del vidre de la porta de la cuina. I l'odiava.

La mirava i l'odiava sense cap mena de remordiment. No la podia ni veure. Al vidre s'hi reflectien els arbres del jardí, i de tant en tant, les fulles mogudes pel vent li tocaven el cap encartronat. Els arbres li grataven la closca, però el cabell no se li movia de lloc. Era una imatge curiosa. Era fins i tot bonica. Malgrat tot, l'odiava i la volia perdre de vista per sempre. Volia no haver de veure la seva cara mai més. Volia no haver de cuinar per ella. Volia no haver de fer cap més moviment de coll per saludar-la, a fi de tenir el mínim contacte verbal amb ella. Ja en tenia prou de totes aquelles nits infinites discutint, de la seva veu, del soroll de les seves passes a les sis del matí per anar a beure un got d'aigua, de totes les seves manies, de quan es feia la intel·ligent, i de quan es feia la idiota. N'estava tan fart d'ella.

Aquest cop de vent que havia obert la porta, tot deixant entrar aquest raig de sol, que apuntava exactament on ella sempre deixava els ganivets per equivocació, havia estat el senyal definitiu. I el rellotge marcava l'hora justa. Era el moment per l'extinció, la desaparició, l'alliberament. Era el moment ideal per sortir d'aquella porqueria constant. Va prendre el ganivet, i sense pensar-s'ho, es va obrir les venes dels canells allà mateix, davant del marbre ple de restes de pell de ceba.

La dona, com a mínim, si no plorava per la troballa del seu marit, ho faria per la picor als ulls de les cebes. Segur que li era més fàcil dissimular la seva indiferència davant dels policies amb els ulls negats de llàgrimes. I ningú no li preguntaria per què plorava. Ningú no n'havia de fer res.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Kumori

4 Relats

3 Comentaris

2658 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Biografia:
Sóc un traductor de l'anglès, el japonès i el xinès al català i m'encanta escriure relats que sovint se surten de la racionalitat, amb tocs d'humor surrealista i sovint, tragèdia.