Por número 1: Els indis negres.

Un relat de: Kumori

Situem-nos a principis dels anys vuitanta. Jo vivia a un edifici vell, molt vell, quatre números endarrere d'on visc ara mateix. En l'actualitat, aquell edifici vell ja no existeix; només en queda la façana.

No sé com seran els nous pisos que hi volen fer, però els pisos del l'antic edifici on jo vivia eren enormes, amb galeria, i el més important, eren buits. Aquesta situació era el resultat d'una llarga i gradual història d'especulació immobiliària, herències, i baralles familiars dels propietaris de l'edifici, els quals van acabar fent fora tots els llogaters dels pisos per mitjans molt diversos. "Però, tots? No! Un piset del sud, concretament el 1er 2a, habitat per una família indomable, rebutja una i altra vegada ferotgement l'invasor"... fins al punt de quedar-nos sols a tot l'edifici.

Imagineu les portes i finestres dels pisos superiors obrint-se i tancant-se pel vent, ressonant per tota l'escala a les cinc d'una matinada de tempesta, sorolls diversos que no podien ésser possibles perquè a dalt no hi vivia ningú, etc. Només diré que la meva cangur, de tant en tant, s'armava amb un ganivet gran de cuina a una mà, i amb l'altra em donava el sopar. Verídic.

El pis on jo vivia amb els meus pares era molt gran; de lloguer, però gran. I com que era tan gran, i tan, tan vell, estava tot ple de raconets adorables a on la llum del sol no arribava en tot el dia. En un d'aquests raconets hi havia una cònsola antiga. Allà, mai no es veia res... però s'intuïa: la meva fantàstica mare va tenir la gran idea de col·locar les dues figures més lletges que us pugueu imaginar i que puguin voler representar dos indis (d'Amèrica, no de l'Índia). Eren negres - no sé de què devien estar fets, la veritat, però això és igual- i eren absolutament horribles. S'estaven allà, al racó de la consola on no hi tocava mai el sol.

El problema era que no els podies pas ignorar, aquells indis, ja que quan anaves a agafar el telèfon -potser prèviament col·locat de manera estratègica al final del passadís per un grup de psiquiatres que devien voler-me de pacient- havies de passar per davant d'aquell racó, per nassos. Cada cop que jo anava a agafar el telèfon, havia de passar per allà, i no veia, sinó que intuïa els dos indis. Mentre parlava per telèfon, veia les seves siluetes; quan passava per allà, entreveia dues figures fosques i gairebé les podia sentir respirar quan les tenia arran d'orella. Jo sabia positivament que eren terrorífics, perquè me'ls havia mirat de prop amb llanterna més d'un matí, observant els detalls més escabrosos de la seva cara , per després poder estar ben terroritzat de nit quan trucava algú més tard de les vuit de la tarda, i jo anava a agafar el telèfon... masoquista i morbós, que un era.

La història es repetia sense aturador, fins que, fart de passar per aquells tràngols insofribles, un matí molt assolellat, vaig agafar els indis i els vaig rebotir tots dos a terra. Mala idea, perquè, en caure, van fer un soroll fortíssim, se'n va assabentar tothom, em van renyar com mai m'havien renyat abans, i a sobre, no es van trencar! Ara simplement tinc curiositat per saber de què devien estar fets aquells indis, perquè me'n faria fer unes sabates, o un mòbil, d'aquest material.

El cas és que, quan la família indomable va perdre un dels seus membres i va haver de cedir a la pressió de l'invasor, ma mare va veure la llum, i es va adonar que allò era molt lleig; potser perquè, finalment, un dia va treure els dos indis negres del racó fosc, i els va veure sota la llum del sol. En aquell benaurat moment del trasllat, els indis ja no ens van acompanyar, quatre números més endavant. I la batalla que vaig començar llençant els indis a terra, i que vaig perdre amb dignitat quan es van mantenir sencers, al final es va resoldre amb la meva victòria: a mi ma mare no em vendria com a ells, o sí, però, com a mínim, perdria de vista aquell indis per sempre.

Em pregunto on coi deuen ser ara mateix...

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Kumori

4 Relats

3 Comentaris

2658 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Biografia:
Sóc un traductor de l'anglès, el japonès i el xinès al català i m'encanta escriure relats que sovint se surten de la racionalitat, amb tocs d'humor surrealista i sovint, tragèdia.