XXII-EL DRAMA D'EN RADULF

En Radulf, cavaller que tothom apreciava.../... En Radulf sols té un destí: Podrir-se en una masmorra fins que deixi d'existir !



XXII -EL DRAMA D'EN RADULF


Perquè vegis com vivim
i en quin ambient ens movem,
amb les penes que tenim
i les situacions que ens trobem.

Era En Radulf, cavaller
que tothom apreciava,
un valent i fort guerrer,
parent dels Montpeller,
mig noble i que hom respectava.
No tenia senyoria
i era un castlà com jo.
La seva castlania estava
molt a prop de Riubregós;
de la meva, menys d'una jornada;
dels musulmans, quasi dos.
Amb ell vaig gaudir victòries,
ens partírem el menjar,
compartíem les memòries,
somiant en el demà!
Aquest magnífic mossèn
(així és com s'anomenen
els cavallers que mantenen
l'honor ben alt i decent)
va pagar, per estimar
allò més preuat que tenia
tan gran, sense mesura de mida,
perquè el jurament va trencar.
No enteníem el perquè,
ningú comprenia re!
(Més tard, tots ho vam saber).
En revoltar-se contra el senyor,
exigint que el feu confiat
fos de la seva possessió!
L'afer ja tenia solució,
la guerra es va descartar
i sols quedava pendent
resoldre'l amb desafiament!

Si guanyava l'ofensor
es feia amo i senyor,
i si en sortia vençut...
valga'm Déu!
L'amic havia perdut.
Però, i si vencia?
Per Déu! Que també el perdia!


Va succeir allò pitjor
i és que l'amo em manà
que fos jo l'opositor!

El dia despuntava,
el cel ennuvolat
tornava gris el verd del prat,
plovisquejava.
El temps, sense demora,
marcava l'hora.
Ni banderes ni blasons ni banderoles
marcaven els llocs dels contendents.
El remoreig d'armadures,
d'armes, d'esperons i ferradures
cruixien com un petar de dents.
Silenci... silenci...
cilici d'un cert moment
que sembla etern!
La lluita aferrissada
com llamps i trons
de tempesta inesperada
va fer volar els ocells,
i l'amistat i la bondat
també marxaven, corrents... corrents
darrere d'ells!
No sé quan va durar l'esbatussada.
Si va ser curta, em va semblar
que mai no s'acabava!
Muntats, descavalcats,
per terra i aixecats...

Maleïda lluita i malaurat combat!
El meu escut trencat...
Amb l'espasa i la destral
em protegia, també escometia,
parava cops i en repartia.
En un instant donat
vaig retenir un cop, d'espasa a espasa,
i un revés de baix a dalt
amb l'esquerra i amb el marràs,
per la part de dins del colze
li amputava el fort braç!
L'extremitat en l'herbat,
aguantant l'empunyadura,
conservant del cavaller
la insuperable bravura
quan tot s'havia acabat!
Apropant-m'hi amb el glavi
per enllestir el treball fet,
mossegant-me el sotallavi,
amb calor, amb ràbia i fred...
vaig sentir de l'amo el crit:
"Castlà, quiet!
Amb un mort no es pot parlar;
quiet, et dic... para't, castlà!"

Allà, a prop de Riubregós,
amb nostres fills i amb les dones,
quantes i quantes estones
havíem gaudit tots dos!
Ara tot s'havia fos.
Vàrem confiscar el castell,
ben poca gent vam trobar-hi,
tenien por del flagell!
Esbrinant el perquè
es va trencar l'homenatge
d'aquell fidel cavaller,
vam arribar a la veritat:
la traïció d'un dels seus homes
el va fer desgraciat.

Guisla, la seva muller,
en un dia camperol,
amb els dos nois i les tres noies
anaren a buscar flors,
per fer-ne un parell de toies,
al costat d'un rierol,
un dia clar, ple de sol.
Un escamot de musulmans,
orientats per l'inic col·laborador,
varen segrestar fills i dona
d'aquell noble i valent lluitador!
Quin fou el preu del rescat?
Trencar la fidelitat!
De castlà, ser amo i senyor.
Anul·lar tota aliança
amb els comtats catalans
i pactar amb els musulmans!
Si em passa a mi, ai senyor!
També seria un traïdor.

En Radulf sols té un destí:
Podrir-se en una masmorra
fins que deixi d'existir!
El colze, amb ferro roent,
amb herbes i molt d'ungüent,
li varen cicatritzar.
Tanta era la sang perduda,
que estava groc i acabat
en extremada mesura.
Rebutjava l'aliment,
sols tenia un pensament:
el de deixar-se morir!
Amb un embut fins a la gola
li buidaven la cassola,
sols així el varen guarir!

Entre agonia i dissort
va tenir més mala sort!

Davant la porta del castell,
quan l'aurora clarejava,
amb un tall des de la gola al clatell,
deixaren els seus dos fills
més escolats que el seu pare!
De Na Guisla i les poncelles
mai més res se n'ha sabut.
Si Déu se les hagués endut
no patiria per elles!
Ara, en una Taifa llunyana,
tancades dins d'un harem,
vés a saber si amb un sultà
o amb soldans diferents
fan, per la força,
allò que els amos tenen al pensament
per estar sols ells contents!

El comte, ni que volgués,
no podia perdonar-lo;
l'usatge ho mana així.
Si hagués intentat salvar-lo,
el comtat i tots els feus
es podrien defallir!
Per això el meu bon senyor
quan En Radulf insinuà
la masmorra del castell
on volia anar a parar,
així ho va ordenar i manar:
"El teu cas no té perdó!
La sentència és la del comte
i també del teu senyor.
A tàvega has d'anar tu.
Vinga, doncs, porteu-lo
al castell de SU!"

I jo, perplex, li vaig dir:
-"Senyor! I què haig de fer?"

I em digué:
-"Ell ho vol!
i jo també.

Allà, en la teva castlania,
de quadra tens senyoria!
Bé... si tens jurisdicció,
fent el que facis,
serà com si ho hagués fet jo!"

A dalt d'un carro, engabiat,
va En Radulf, manxol i callat.
Per totes les senyories
del comte Dalmau de Cervera,
cada llogarret l'espera,
cada castell vol sentir
el drama d'aquell gran home
que tingué una mala fi!
Quan el carro ja ha passat,
aquell magnífic mossèn,
el més brau i el més decent!,
està en el cor de la gent.
Si és el darrer cavaller,
tots l'admiren i el veneren
com si encara fos primer!
Però saben: A qui perd l'honor,
més li valdria haver mort!

En el fossar del meu SU
vàrem enterrar els minyons.
A dintre del clot reposen
les perdudes il·lusions!
El pare, viu... els fills, morts,
cadascú dins el seu sot!
El temps d'Advent s'acabava.
La neu tapava, com un grandiós llençol,
tota l'amplitud de la serra de Querol.
Els rius Cardener i d'Ora
agafen de la blanca vall de Lord
l'aigua, vital per al cultiu i la flora,
que és, per a la terra,
molt més preuada que l'or!


-La humitat i la fredor
dominen la fosca tàvega
que excrements i menjar aplega.
Des de lluny se sent la fortor.
Qui està a dins perd la por...
La mort és l'únic que espera!
La meva dolça estimada.
Les preguntes dels meus fills.
Els insomnis que em donava
pensar que En Radulf estava
amb l'ànima encruïllada
en una infinitat d'espills!

La masmorra sols servia
per guardar els mals endreços.
Si mai he tingut alguns presos
m'he valgut dels ceps i els grillons,
i ben fermats a fora el pati
en quatre sòlids pilons!
Però, en aquella ocasió, el tuf i els gemecs
i el somiar en veu alta
feien que el meu petit castell
en lloc de meu fos d'un altre!
A tots els qui viuen amb mi
els vaig cridar i els vaig dir:
-"Això que mano no vull que surti d'aquí!
Demà és vigília de Nadal.
Aquí dins de casa meva
no vull cap home mortal
ficat al fons de la tàvega,
tractat molt pitjor que un animal!
Per tant, traieu-lo d'allí,
netegeu-lo i adobeu-lo
que aquesta nit vull dormir!
Ah! En el mig braç amputat
poseu-li un tronc ben lligat
amb un guant de falconer.

Si algú pregunta, digueu:
Avui, a l'hora de matines,
ha arribat de Llenguadoc
un mestre de la falconeria,
d'aquells que no es troba enlloc!
I tu, benvolgut Perot,
quan t'agafi el mal de cap
posa't a dintre el forat
i crida ben alt i fort!
Si veus que ve un cavaller,
encara que et trobis bé,
fes igual que abans, també.
I una galleda plena
d'allò que hi ha en la latrina
posa-te-la al costat
amb tu al fons del forat,
perquè si algú s'hi acosta
es pensi que hi ha el condemnat."

La Campana.
Oh, bona, germana!
La que ens crida, la que ens mana.
Segons el toc que fa, batent
ens diu si és a sometent,
si hi ha tristesa o alegria,
si el foc hem d'anar a apagar
o si és festa assenyalada
per anar tots a resar!
Era la nit de Nadal
i el seu repic esquerdat
(no és la campana del comte
que és de bronze acurat)
no es cansava, no es cansava
de repicar i de sonar!
Els feligresos venien amb torxes i fanals
dels veïnats i dels verals,
tots devers la capella,
igual que aquells homes savis
seguint la llum de l'estrella!


I és que voltats de tenebra
un infant ens ha estat dat!,
aquesta petita llum del Déu en home encarnat!
Pregària, cants i oració
enmig de tanta guerra,
de tanta mort i dolor!
Era la nit de Nadal!
El Nen en la menjadora,
els pastors en el portal!
En Radulf en un racó
al costat del baptisteri,
contemplant el Sant Misteri
del Cos i Sang del Senyor!
Els ulls i galtes mullades
per l'incontenible plor!
-Per Nadal cada ovella al seu corral!
Ell, una ovella perduda,
mancat de pleta i ramat
se sentia confortat
sobre l'espatlla del Crist
que l'havia retrobat!
Infant... Home i Déu Sagrat!

Ningú no va preguntar res.
Aquell falconer del nord
era sorrut, tancat en el seu record,
sempre ensinistrant els falcons
pels boscos, prats i turons.
Cada dia en la capella
ajudant el sacerdot
o bé davant de la creu,
tant de genolls com dempeus.
Si algun noble cavaller venia,
ell, com el fum, es fonia.

Els meus fills, que de Riner són mainada,
dels seus, que ja estan morts,
li revifen els records
i somriu alguna vegada.


En Radulf, per als meus plançons és un pare!
Quan en el fossar s'acostà
amb l'única mà que té,
sobre els ulls... sobre la boca...
com aquell qui fa que es moca,
el seu crit-plor es reté!
Mai... però mai l'he fet jurar!
Si vol quedar-se, que es quedi,
i si vol... se'n pot anar!
Tant si és d'esquena
o de cara,
si volgués ell... em deixaria matar!


Hi ha moltes coses que estimo
en el meu terme de SU!
Després dels fills i la dona,
com En Radulf... ningú!


Josep Vendrell i Torres