Xofer

La gran majoria de vegades és millor que no saber la veritat.

Igor està dins del cotxe, aturat i amb el motor en marxa. És el conductor i sembla una mica nerviós. No fa més que mirar cap la porta de la entitat bancària. En qualsevol moment poden sortir els companys i ja sap el que ha de fer, arrencar a tota pastilla sense mirar només que cap endavant.
Porta tan sols cinc minuts i se li està fent molt llarg. Li sembla que són cinc hores. No pot fer res més que esperar. És ben d’hora i el trànsit es bastant dens. Mentalment comença a dibuixar la fugida. Un cop tots a dins del vehicle sortir disparat, primer carrer a la dreta, dos kilòmetres i tombar a l’esquerra, a la rotonda agafar la tercera sortida i continuar fins arribar a l’autopista. Ho repeteix dins del seu cap un munt de vegades.
Un camió de repartiment s’atura al seu costat impedint-li la sortida. Obre la finestra i crida que surti d’allà. Massa tard, el conductor del camió està molt atrafegat i no li fa ni cas. Ja està a la porta del darrera treien la mercaderia. Surt del vehicle amb cara de pocs amics.
- Haig de marxar, tregui el camió!

- Un moment, vaig aquí al costat, de seguida acabo.

- No puc esperar!, li he dit que tregui el camió! – tampoc és qüestió de treure la pipa i amenaçar-lo apuntant-li al cap.

No té temps de res. El xofer ja ha agafat unes caixes i es dirigeix a una botiga que està al costat del banc. De sobte surten els seus companys cridant-li que s’afanyi.
Ell és el responsable del transport i ha de solucionar tots els inconvenients que vagin sortint. Per sort el conductor del camió s’ha deixat les claus posades.
- Pugeu al camió, ràpid!

L’obeeixen, la qüestió és sortir d’allà cagant llets. Com que no hi caben tots a la cabina, dos han de pujar al darrera, enmig de caixes de galetes i magdalenes. Al seu costat seu el cap de la banda, un tipus de tot menys amable i que no dubtaria a fer qualsevol cosa per salvar la pell.
- Com ha anat?

- Tot segons el previst, menys tu malparit! – la veu és esfereïdora.

- No he pogut fer res més, almenys he trobat aquesta solució.

- Ja parlarem més tard, accelera!

Tomeu surt de la botiga amb l’albarà signat i més content que un gínjol. Se n’adona que el seu camió ha desaparegut.
- Que fill de puta! – pensa ràpidament en aquell tipus d’abans, doncs veu que ja no hi és a dins del vehicle que resta abandonat.

Es queda aturat un moment pensant en el que ha de fer. El primer que li ve al cap és anar a la policia a denunciar el robatori. Té un sentiment de ràbia, si pogués escanyaria a aquell borinot. No se li acut res més que pujar i estripar-li la tapisseria. Amb el Tomeu no si juga!, li surt el geni amagat de la gent del Pallars.
De cop i volta comencen a aparèixer cotxes de la policia que l’envolten. Sembla que van en serio doncs treuen les seves armes i l’apunten. Intenta explicar el que sap, ell no ha vist res més que la desaparició del seu vehicle de repartiment. És millor romandre callat i acceptar la invitació dels agents, els quals amablement li diuen que els acompanyi a la comissaria. Sense saber perquè nota que li fan posar els braços cap enrere i li col·loquen unes manilles. No entén res.

El camió corre menys que una tortuga a parer de l’Igor, però passen totalment desapercebuts. No els hi cal córrer. Ningú se’ls mira. Si algú s’hagués fixat però, s’hauria estranyat moltíssim de veure uns transportistes amb olleres fosques, guants i xupes de cuir. Triguen un ou a arribar a destí, una nau abandonada dins un polígon a les afores de la ciutat. Quan obre la porta del darrera es troba als dos companys menjant galetes.
Toca repartir el botí. Quatre parts iguals. No està pas malament, tenen per viure una bona temporada. El cap és una mica cabró i ha de sentir com li retreu la seva manca de professionalitat que els ha pogut costar cara, sense avenir-se a admetre que tot ha anat sobre rodes, mai millor dit. De totes maneres la bronca no és massa forta, el que dóna a entendre que per dins està content.
Tampoc han perdut gaire cosa. El cotxe era robat i per ells se’l poden cruspir amb patates. A canvi tenen un nou mitjà de transport, lent però segur.

A en Tomeu ja el tenen a comissaria. Aviat sap que de res serveix protestar. El col·loquen a una estància que només té una taula i tres cadires. El luxe sembla ser que no està de moda en aquell indret.
Al cap d’uns minuts apareix una dona rossa amb aire nòrdic.
- Bon dia, hem dic Anne i sóc la inspectora en cap. Ja pots començar a explicar el que ha passat. Mira, no tinc gaire temps, tenim un sidral de ca l’ample en aquest moments.

- No en se res jo. Estava treballant amb el meu camió i quan he sortir de fer el repartiment, aquest havia desaparegut. M’he ficat dins d’aquell cotxe perquè el conductor, uns minuts abans, m’havia escridassat sent a dins i amb la ràbia volia estripar la tapisseria, perquè sé que ha estat ell el que m’ho ha robat. Tan senzill com això.

La dona se’l queda mirant. El seu esguard no diu ni ase ni bestia, es com si estès mirant un preciós jardí.
- Descrigui’m, si us plau, a aquell home – sembla més centrada en aquests moments, agafa la cadira i seu al seu costat.

- Era molt alt i fornit, ros i amb el cabell tallat a l’un. Si em permet li diré que tenia cara de pomes agres, no sé si m’explico.

- Perfectament, agraeixo la seva col·laboració. Ara digui’m si tenia accent estranger o alguna cosa que permeti deduir que no era d’aquí.

- Sí, tenia accent, no sóc gaire expert, però semblava de l’est, rus o alguna cosa semblant.

- Bé, per mi no hi cap problema a que marxi. No tenim cap indici de la seva participació a l’atracament, no obstant, ara deixi les seves dades al meu company perquè podem posar-nos en contacte amb vostè si fos necessari. Suposo que voldrà denunciar el robatori del camió?

- Sí, és clar.

- Vargas! – crida la dona. Al cap d’un moment apareix un home una mica entrat en quilos que agafa el relleu.

- Encarrega’t d’això, ja sé que vas una mica carregat de feina, però no tinc ningú més.

- Entesos – Vargas es queda mirant a en Tomeu i li posa al davant una gruixuda carpeta plena de fitxes amb fotografies i un cafè. Ell en té un altre acompanyat d’un croissant – faci una ullada a veure si pot identificar al seu amic.

Comença a mirar una per una totes les fitxes policials.
- Ostres, a aquest el conec! – s’atura davant la imatge d’un veí del seu poble.

- No tots són xoriços, de tant en tant col·loquem alguna fitxa falsa per que la proba sigui més fiable. Estan col·locades a l’atzar.

- D’acord, m’havia espantat, el tinc considerat un bon home.

- I ho és. És el meu oncle, li vaig demanar i no va posar cap impediment.

- És vostè del Pallars?

- Sí, de Sort. El meu oncle també.

- Jo sóc d’Espot, però de ben petit ja vaig venir cap aquí.

Vargas es fa el distret, sap que si continua parlant d’això, li començarà a preguntar si coneix a algú.

Tomeu pensa que amb aquest cognom segurament és família d’algun xarnego arribat feia anys. Comença a pensar però no li surt cap lligam amb ningú que conegui.

Vargas pensa que segurament en Tomeu està rumiant com és que amb aquest cognom sigui del Pallars. No té ganes d’explicar-li que és fill d’un militar destinat a Talarn, casat amb una veïna de Tremp.

Quan ja porta més de la meitat veu a l’Igor. Li fa una mica d’esgarrifança i, perquè no dir-ho, por.
- És aquest – diu fredament.

- Quin angelet oi?, a veure deixi’m mirar – agafa la fitxa i comença a llegir – Bé, és una bona peça. Atracaments, robatoris, drogues, en fi, tot un gentleman.

- Ha estat de gran ajuda, ja pot marxar – continua Vargas.

Tomeu surt d’allà al cap d’unes hores i una mica cabrejat. El dia no ha estat gaire bo. Ha perdut un dia de feina i el camió, encara que no era seu.

Li ha donar tota mena d’explicacions al seu cap. Ha estat mala sort, diu. El deixa més tranquil quan li diu que es farà càrrec l’assegurança. L’endemà tindrà un nou camió per continuar la feina.
Un altre cop la rutina de merda. Repartir per la ciutat el posava del nervis, però ja veus quin remei!. De bon matí comença la ruta. Es sap de memòria tots els indrets. Avui li toca a un barri que està una mica les afores. Quan s’acosta al seu destí veu un cotxe mal aparcat. Surt un home. És l’Igor! Aquesta casualitat que en un altre moment li hagués fet molta gràcia, ara el posa dels nervis. Enlloc de sortir cap a ell i inflar-li la cara a hòsties, es queda un moment mirant tots els seus moviments. Sembla ser que també està treballant. Fuma nerviós i té la vista fixada a la porta d’una entitat bancària que fa cantonada. De seguida pensa que d’un moment a l’altre sortiran els seus companys i ho faran a tota pastilla.
Efectivament passa això. Surten però no corrent, semblen tranquils, com si estiguessin esperant alguna cosa. Es queden al bell mig de la vorera, amagant les armes a sota dels vestits, són tres. De sobte surt per la porta del banc un guàrdia de seguretat amb una pistola a la mà. Un vianant despistat mirant el mòbil creua pel mig. Se senten dos trets. Un encerta de ple al guàrdia. L’altre fa caure terra al pobre vianant que no se’n sap avenir del que passa. Massa tard, el seu cos jeu a terra, envoltant-lo una taca de sang.
Es fixa que no porten cap bossa ni res. Pensa que tot ha estat fallit i que els hi ha sortit malament. Ara si que corren. Es fiquen a un vehicle i surten a tota pastilla. És a temps d’apuntar la matricula.
Al cap d’uns escassos cinc minuts, apareixen els vehicles de la policia i una ambulància. No sap que fer. Dubta si ficar-se en un embolic o restar assegut al seu camió sentint les notícies. Pot més el seu cantó bo i s’acosta dient que ha vist tot el que ha passat.
De nou a la comissaria, aquest cop sense emmanillar. La inspectora el fa seure dins del seu despatx.
- Ens tornem a trobar – diu l’Anne amb mig somriure.

- Doncs, si – no sap si fer una gracieta o romandre callat. Opta per aquesta darrera opció.

- Ha estat la banda del seu amic Igor pel que sembla – Tomeu fa un gest afirmatiu.

Despenja el telèfon i crida al seu despatx un tal Velasco.
- Bon dia – diu entrant un home ja madur – alguna cosa important?

- Doncs si – diu l’Anne mirant-lo amb seriositat – un atracament amb dos morts.

- Vaig una mica atrafegat de feina ara – fa una petita pausa abans de continuar – tinc dos fronts oberts.

- Aquest cas sembla senzill, tenim al Tomeu que ha estat testimoni dels fets – fa el gest de presentació, els dos homes es donen la mà - Un atracament, una fugida, dos trets precisos i dos cadàvers.

- Bé, li donaré una ullada.

- Gràcies Velasco, no esperava menys de tu – diu la inspectora amb un cert to d’intimitat.

Velasco es dirigeix cap a l’oficina bancària. Ha de parlar amb el director i fer-li algunes preguntes. És millor fer-ho fora de la comissaria, es treu més i millor informació. Sempre s’havia apartat del que era més ortodox. Li agradava visitar sempre el lloc dels fets, ensumant tot els racons. Això en moltes ocasions li havia fet treure l’entrellat de casos que en principi eren força foscos i complicats.
- Suposo que vostè porta molts anys a la banca – diu Velasco veient l’edat del director.

- Ha encertat de ple – són llestos aquests policies, pensa en Damià Fernández.

- Vull entendre que al llarg de la seva vida laboral ha vist més d’un.

- Més d’un, de què? – pregunta Damià.

- D’atracaments – no semblava gaire espavilat el paio.

- Si, una vegada...

- Anem per feina – Velasco no el deixa acabar, es tem que li explicarà tota la seva vida, com aquell que comença amb una quintada de la mili i no acaba fins l’endemà.

- Que vol saber doncs? – va preguntar una mica molest, amb les anècdotes que sabia!

- Ha vist alguna cosa estranya aquesta vegada?

- Bé, en cap moment van demanar que obríssim la caixa – va dir després d’uns moments aprofitats per pensar.

- Es van quedar plantats al mig de l’oficina, amb la cara tapada i les pistoles a les mans. Només van dir: Tots tranquils, si feu el que diem ningú prendrà mal.

- La actitud dels assaltants era normal?

- Hi havia un que es va quedar al costat de la porta, mirant al carrer. Al guarda de seguretat el tenien encanonat i no es podia moure. La resta estàvem estirats a terra.

- Segueixi si us plau, ens està donant una informació molt important.

- Tot d’una i després d’un senyal fet pel que estava de guaita, van sortir tots al carrer. El guarda es va aixecar i els va seguir traient la seva arma. Al sortir al carrer es van sentir dos trets, no vaig poder veure res més des d’on estava.

Després d’agrair la informació, Velasco va decidir tornar a la comissaria. Durant el camí de tornada no parava de rumiar en aquest curiós cas. Un atracament en que els lladres no demanaven la pasta. Estrany, molt estrany. A més a més, no van dubtar a prémer el gatell, no una, si no dues vegades.
Un cop al seu despatx, i mentre es fotia un entrepà de pernil amb pa amb tomàquet, va mirar els informes dels dos cadàvers. El del guarda se seguretat el va fullejar per sobre. Era la seva feina i li havia tocat la xina. Va prestar més l’atenció al dossier del pobre home que passava per allà en aquells moments. Quina putada!, estar al lloc adequat en el moment oportú, va pensar.
El noi es deia Joan Quintana, veí de la ciutat. No hi havia cap dada que cridés l’atenció. Estava en actiu i era cambrer de professió. Va veure el nom del restaurant on treballava. Una visita no aniria pas malament, era rutina, però hi havia alguna cosa en aquest cas que no li acabava de quadrar. Abans de sortir va demanar que l’ensenyessin el mòbil del jove. No podia dur-s’ho però si que va mirar l’agenda de contactes. Va fer una fotografia de la cara d’una dona que estava etiquetada amb un nom afectuós i que li va semblar interessant de cara a la investigació.
En arribar va demanar pel cap. Ja el tenia al davant, era grassonet i es veu que era el xef. Quan va anar encara no era hora de feina i anava vestit de carrer.
- Parli’m una mica del seu empleat.

- Quina desgràcia!, era una bon noi, treballador, mai va donar cap problema.

- Sap si tenia xicota o alguna cosa semblant?

- Casat no era. Però li agradaven les dones, no se si m’entén? – digué amb cert aire de secretisme.

- Que vol dir això?, sap si sortia amb alguna noia?

- Crec que si. No ho digui a ningú, però es veia en secret amb una dona casada. M’ho explicava perquè de vegades arribava tard. Ja sap com és el jovent, sembla que ho vulguin cremar tot en dos dies.

- Que m’ha de dir a mi – va dir condescendent Velasco.

- El cas és que em sembla que l’estimava. Sentia coses profundes per ella. El marit es veu que és molt gelós i violent. Tot això li explico perquè m’ho deia ell, no es pensi.

- Interessant, té alguna dada d’aquesta dona?

Va tenir sort, el xef li va dir que alguna vegada aquesta senyora havia anat a sopar al restaurant. Es deia Jisette, un nom que era estranger, de Sud-Amèrica per ser exactes, això també ho confirmava el seu accent. Li va ensenyar la foto que havia fet del telèfon d’en Quintana, però el xef va negar amb el cap, el sisè sentit d’en Velasco va entendre que efectivament era ella.
De Jisettes no hi han gaires, al menys per aquests indrets. Va poder mirar per les xarxes socials i va tenir de seguida nom i cognoms, la foto encaixava perfectament. No li va costar gaire tot seguit, trobar l’adreça i el telèfon. Va trucar.
- Digui – una veu femenina molt càlida va contestar.

- Hola, sóc Velasco, inspector de policia, ja es deu imaginar perquè truco. Ens hem de trobar en persona. Hi ha dues possibilitats. Una és veure’ns en privat i l’altre és veure’ns després de demanar una ordre judicial, amb la qual cosa s’assabentarà tot el veïnat. Vostè tria.

- A on vol que quedem i quan? – va dir la veu després d’un curt silenci.

Va triar un lloc discret. La sala d’urgències d’un hospital. La gent que hi anava a aquests llocs no estava per romanços i el que menys l’interessava era la vida dels altres.
Era una noia molt atractiva. Rondava la quarantena, però el seu posat elegant feia que molts homes giressin el cap quan passava.
- Perdoni que l’hagi citat, necessitava parlar amb vostè d’en Joan Quintana. El coneix, no és cert?

- Si – va dir concisament.

- Miri, no vull aprofundir en la seva relació, és una cosa entre vostès dos, però hi han certs detalls que no m’encaixen, en principi sembla un cas de mala sort.

- No m’agrada parlar d’això, a més estic una mica espantada.

- Per quin motiu?

- El meu marit és molt gelós. Crec que darrerament sospitava alguna cosa. Sempre és fora de casa, treballant.

- La seva posició econòmica sembla bastant folgada – Velasco ho va dir en observar la roba i els guarniments de la dona.

- Si, no ens podem queixar.

- Miri, aniré al gra, veu vostè capaç al seu marit de fer alguna cosa contra el seu amant, és a dir, llogar a algú per treure’l del mig?

- No li sabria dir, però tal com és, no m’estranyaria. Sí, el veig capaç d’això.

- Gràcies per tot, de moment no l’embolicaré a la investigació, però si té alguna mena d’informació, no dubti en trucar-me – va dir donant-li la seva targeta.

- Així ho faré.

La Jisette es va aixecar. Ell va romandre assegut mirant el moviment del cul de la dona, pagava la pena perdre uns instants. Els seus pensaments de seguida van centrar-se en aquell cas. Mentalment anava muntant la historia. El marit de la Jisette es va adonar de la relació de la seva dona amb aquell tal Quintana. Va decidir carregar-se’l per la via ràpida. Va contactar amb una banda que feia tota mena de feines, entre les quals assassinar gent per encàrrec. El cap de la banda tenia molta imaginació pel que semblava. Va muntar un atracament a un entitat just per on passava cada dia en Joan per anar a la feina. La qüestió era simular una fugida i amb l’enrenou disparar contra ell. Una mica rebuscat, però era una manera de protegir al seu client, tot encaixava. Si els enxampaven no hauria cap relació entre el marit i l’amant. Aquesta cautela segurament haurà encarit el preu pel servei. D’altra banda també els beneficiava a ells, donat que no és el mateix matar a algú sense alè que per accident.
Aquesta era la teoria, però tot això s’havia de demostrar. O feia cantar al marit o agafaven als membres d’aquella banda. Era més fàcil la primera opció, així que es va posar mans a l’obra.
Va esperar a l’endemà per seguir al marit. Al les cinc del matí ja era a la vora de casa seva. No sabia l’horari, així que es va arriscar. Duia un termo de cafè, com cremava renoi!, va pensar bufant el fum que sortia del got de plàstic. No estava acostumar a matinar tant, de fet molts dies s’havia anat a dormir a aquelles hores. Pel seu cap li van passar els moments agradables que havia passat amb l’Anne. L’estimava moltíssim. Si ella hagués estat una mica més afectuosa i no tant freda, amb tota seguretat ara viurien junts. Va posar la ràdio, no molt alta per no despertar al veïnat. Cap allà dos quarts de set es va obrir la porta del garatge. Un cotxe molt petit i modest treu el morro, pensava veure un espaterrant i luxós vehicle. Espera uns moments a que s’allunyi per engegar el motor de la seva carraca, que a part de petita estava molt atrotinada.
La persecució dura uns quants quilometres, van per una carretera principal. Es va fixant en tots els pobles per on passen. Ha de mantenir una certa distància. Malgrat que el seu vehicle, per dir-li d’alguna manera, és discret, s’ha d’anar en compte. Si sabés que el seguien, tot s’hagués anat en orris. La foscor d’aquelles hores ajudava a mantenir una certa intimitat.
El petit vehicle del davant gira a la dreta. La carretera es torna més sinuosa i les corbes apareixen. Maleït sigui, no li agraden els rallis. Després d’una bona estona, el cotxe del marit tomba a l’esquerra. És una zona industrial. S’atura davant d’una nau que pel que sembla, no fa gaire havia estat en funcionament. Deixa el cotxe a una certa distància perquè no el vegin, continua a peu amagant-se entre els matolls. Fora hi ha un camió, apunta la matricula, a la caixa pot llegir “Magdalenes i Galetes Vicenç”.
Un home bastant alt i vestit de manera discreta surt d’aquella capsa de llumins amb rodes. Porta una bossa a la mà i s’atura davant una porta metàl·lica de grans dimensions, picant fortament amb els artells. Al cap d’una petita estona surt un home alt, ros i amb el cabell tallat a l’un. El veu bé perquè s’entreté un moment mirant a dreta i esquerra cercant elements sospitosos. És l’Igor!, el reconeix, això comença a encaixar i té la sensació de que li ha tocat la grossa de Cap d’Any.
Espera a que es tanqui la porta per treure el mòbil i trucar a comissaria. Explica ràpidament el que passa i demana reforços. Els hi dóna una mica de pressa, desconeix el temps que trigaran a fer el negoci.
L’espera es fa llarga. Seguint les seves instruccions arriben els companys sense fer gaire soroll. Aparquen una mica lluny de l’indret i comencen a baixar agents especials armats fins a les dents. Amb senyes els indica la posició. L’assalt es produirà d’un moment a l’altra. L’adrenalina està al límit i el batec del seu cor es pot sentir des de fora estant. Ja té la pistola a la mà. Esperen pacientment a que s’obri la porta. Surt el marit i de sobte uns crits de: policia!, policia! solquen l’aire. Es comencen a sentir els primers trets provinents de les armes d’aquella banda. La resposta no es fa esperar i una pluja de plom cau sobre la nau. L’home no pot fer res més que tirar-se a terra, cosa que aprofita un agent per enganxar-lo i treure’l d’allà.
Sembla un miracle però no hi ha cap ferit. Davant la nombrosa presència policial els membres de la banda es rendeixen aixecant les mans.

No ha anat malament. Han matat dos pardals d’un tret. Han enxampat una perillosa banda de malfactors i han desentrellat una fosca historia de venjança. La idea no era dolenta, s’havia de reconèixer. El resultat va estar totalment desastrós, i tot gràcies a ell.
Li sona el telèfon. És l’Anne.
- Felicitats! – la seva veu sembla sincera.

- Gràcies Anne, m’he guiat per la intuïció i m’ha sortit bé. Altres vegades no estic tan visionari.

- D’això puc donar fe – diu alegre la seva cap.

- M’he guanyat un descans, me’n torno a casa.

- No tan de pressa. Torna a comissaria, has de fer un informe referent a aquest cas i posar-te al dia amb l’assumpte de les dones desaparegudes.

- Molt bé, no esperava menys de tu – ara el sorneguer era ell.