Walking on the moonlight

Aquest matí de diumenge recordo una cançó que es va fer popular als anys 80, si bé no va ser la més popular del grup que la interpretava, si va tenir un cert ressò. El títol és "Aire". Molt probablement ja haureu endevinat quina cançó és i el grup que la cantava, si algú dubte, puc afegir un tros de la lletra per facilitar la tasca "oxígeno, hidrògeno i alcohol..." Ara si, oi? No sé ben bé perquè el meu dia ha començat així...i no esgarrinxaré les meves neurones per tractar d'esbrinar-ho.

El meu matí de diumenge continua.

Estic passant el cap de setmana a Arenys, a casa d'uns amics, Xavi i Montse, realment una parella encantadora. La qüestió és que en llevar-me, un xic d'hora, i mentre els meus amfitrions dormilegues encara descansen, he sortit al carrer amb la intenció de comprar el diari, uns croissants i ensaïmades i prendre un cafè de cafeteria, d'aquells que abans anomenaven italians.

El dia és càlid i el sol fort, menys mal que el vent l'apaivaga. Les fulles dels plàtans belluguen. La riera és molla, no fa gaire estona que ha passat el camió regadora i caldrà anar amb compte per no tacar-se les sabates, que avui és diumenge. Camino riera avall, esquivant iaies i cadires i també algun bec encuriosit que cerca informació. "Encara sóc de ciutat" penso sense obrir el meu. Sento remugar al darrera si el Xavi és a casa o no...

En arribar a l'estanc si que no m'escapo i em sento dient "Hola, bon dia Maria..." Allà s'ha de fer cua, fins i tot per mirar els titulars de la premsa. Quan és el meu torn m'hi entretinc una estona, la justa per triar el que compraré. Busco algun titular, alguna notícia particular, poc habitual o inesperada. Duran i Lleida em cansa però en una cantonada del Magazine llegeixo "Viaje a la Luna" i penso en el Carles que encara no sap on anar de vacances; "a la platja, no". També penso en les meves lectures adolescents i paladejo anticipadament l'estona de lectura que tindré, si encara dormen.

En aquest instant el matí es transforma en una carrera d'obstacles, tinc ganes d'arribar a casa, seure a l'ombra del pati del darrera i llegir l'article. Pago el cafè, bec el diari, em salto la cua de la pastisseria i corro riera amunt tacant-me les sabates i fent caure una iaia.

Una vegada al pati, recullo la taula. Les últimes restes del sopar d'ahir nit. Unes ampolles de vi eixut de la Conca de Barberà, eixut i fred com el ferro que taca la terra de Tarragona. Unes espelmes. A veure que més... música, una mica de swing de Frank Sinatra i Robbie Williams per l'aperitiu, Rem per menjar i la guitarra de Ben Harper per les postres, cafès i esgotar la nit.

Ara si, ara és el moment, m'assec a l'ombra, obro el magazine disposat a llegir sobre el satèl·lit i les més recents aventures dels Selenites. I rebo la sorpresa. Es tracta d'un article curt amb la paraula ciència al davant. "Bé Sergi, no desesperis", em dic a mi mateix mentre començo a llegir. A poc a poc vaig descobrint que es tracta d'un article de descripció geogràfica de la superfície lunar... on el més interessant són els noms dels mar i muntanyes de l'astre. Mar de calma, etc.
Frustrat cerco ràpidament l'article de la Lucia Etxebarria per treure'm el mal gust de boca, que tampoc ho aconsegueix del tot, avui el tema és dur, interessant, però dur. Em sento frustrat, no m'atabala la dona ni la feina, però em sento frustrat. Això deu ser perquè encara soc un crio, o pitjor, un adolescent.

Em reclino a la butaca i penso en un parell de cançons, una de Queen i una de Sting que parlen de la lluna, més encara, una que sona ara a la ràdio i que diu "Walking on the moonlight", i recordo que he començat el matí tararejant la tonada d'un grup que també diu coses de la lluna, "Hijo de la luna" i "...la cara vista és un anuncio de signal, la cara oculta..." Les coses, no són mai el que semblen.