Cercador
Visca Pitus
Un relat de: kalref- Compartir:
El carrer Pelai està petat de guiris. Com sempre. Els anem esquivant com podem, caminant a un ritme ràpid per no perdre l’oferta de natxos del nou lloc que ha vist l’Alex per Instagram. Són les 23:23 i la promoció acaba a les dotze.
L’Alex ens va guiant amb el seu Google Maps al mòbil, però ens costa comunicar-nos separats per holandesos, anglesos i suecs. En Nick va al davant, murmurant comentaris desagradables als turistes entre “guiris go home” i “aparta puto guiri”. M’he descomptat de les birres que s’ha fotut durant la tarda, no són poques. L’Alex va unes passes per darrere, es troba a la dreta de la vorera i li fot un crit al Nick quan es dona compte que hem de creuar i girar a la dreta al proper carrer.
Jo vaig a la mateixa altura que l’Alex però a l’altra banda, la de les tendes econòmiques i assequibles per gent local. Intento no trepitjar un sense sostre quan em topo amb en Nick intentant passar a l’altra banda de la vorera. Veient que l’he atrapat, es desespera i acompanya fortament amb el braç a dos homes que caminen massa lent per la pressa que té. Un d’ells es gira amb una mirada matadora, però no té opció a rèplica perquè en Nick ja està travessant el carrer sense mirar i fent frenar abruptament a un Uber que li pita.
Li faig la mirada més conciliadora que puc a l’home que es gira, la seva cara em sona lleugerament però no sé de què. Tenim pressa, em giro cap per comprovar com va l’Eric que s’havia quedat enrere embobat mirant el Whatsapp. Fem contacte visual i l’animo:
–Va que ja estem! A pels Ignasis!
El Taco Loco està a rebentar. Per sort, trobem una petita taula al final de l’estret local, just al costat dels lavabos. Aconseguim seure els 4 no sense abans molestar a la majoria de les persones que es mengen el sopar com bonament poden en un espai on clarament forçat per encabir més taules de les que toquen. Demanem el 3x2 en totopos i 4 birres ben fredes.
– Les 23:47, sobrats – Celebro.
– Ja poden estar bons, quina puta calda – comenta en Nick.
A l’altre costat de la sala, separats per la porta de lavabo, hi ha un grup de senyores fent unes michelades, rient. En porten unes quantes. És inevitable que es fixin en l’Alex, un tio alt, fort com una roca, guapo i a sobre carismàtic. Ho té tot el cabró.
– Vaja, just ara que m’estava pixant, em tapes la porta – comenta la més atrevida de les dones.
L’Alex ocupa massa espai i la porta de lavabo el toca quan ella entra a pixar.
–Perdó, perdó – diu l’Alex mentre arrossega la cadira l’únic mil·límetre que li permet l’espai que té.
La porta no acaba de tancar-se i el cap de la senyora sobresurt per la porta, dient:
– No et preocupis, si vols pots entrar amb mi.– Li pica l’ullet i tanca la porta.
Tots ens quedem flipant, fem un somriure conjunt. Bé, l’Alex no sap molt bé com reaccionar.
Les amigues de la indecent fan un uníson “uuuh”. I en Nick s’inclina cap a nosaltres apropant-se a la taula i xiuxiueja:
– Avui follem.
– Parla per tu – contesta l’Eric aguantant-se la riallada – jo he vingut a menjar una altra cosa.
El sopar es fa amè entre birres i tirades de canya amb les senyores. De tant en tant passa gent cap al lavabo, a mi m’ha tocat el pitjor lloc. Rebo en total 5 cops al cap, unes 24 rascades i fins i tot un senyor m’acaba empenyent i quasi em fa tirar la birra.
Els natxos no són res de l’altre món, però els engolim sense pietat.
No sé com he arribat aquí. Estic al sofà d’una casa que no conec. Hi ha poca llum, només una tènue il·luminació blavosa. Em sento clarament borratxo. Al davant tinc una televisió apagada i dos sofàs més a dreta i esquerra, ocupats per dos homes. No tardo en reconeixe’ls.
– Ostres, vosaltres sou els Visca Pitus!
Tots dos somriuen i assenten.
– Bua, soc molt fan, m’encanteu!
– Gràcies, gràcies. Vols un piti?
– No, no fumo.
No sé on tinc els meus amics. Miro el mòbil i obro el WhatsApp mentre penso en quin pis ràndom he acabat de gràcia. El dels putos Visca Pitus, un dels meus grups favorits de l’indie rock, de la nova escena catalana. No tinc cap missatge nou.
En Xavi, crec que es diu, em fa aixecar el cap i deixar el telèfon.
– Tu toques?
– No, les arts mai han sigut el meu. Només tinc traça per a escriure. Sí que els meus pares són músics, tota la meva família ho són, de fet. Jo soc l’ovella negra, tot i que m’encanta la música…
Sento que estic molt xerraire, els explico la meva vida mentre ells es van mirant i somrient i m’animen a continuar amb preguntes curtes.
– Tens parella?
– I on vius?
Passa l’estona i m’estic marejant, no crec que pugui aixecar-me del sofà sense ajuda. Un altre cop m’he passat amb les birres, hòstia. Tanta xerrameca m’ha fet tenir la gola seca, en Xavi s’aixeca per un got d’aigua i just entren per la porta unes dones que reconec. Són les del Taco Loco, deuen ser amics dels músics, així dec haver arribat aquí. Però on són els meus amics?
– De què us coneixeu? – Li pregunto al Noah fent un gest amb el cap a les senyores que es situen a la taula del menjador, just darrere meu.
– Aquí tens, ben fresqueta! – Arriba tot just en Xavi amb un got d’aigua. Faig un llarg glop.
– Què deia? – Cada cop estic pitjor, he de pensar a tirar cap a casa. Miro el mòbil un altre cop. En Noah em torna a fer aixecar el cap.
– Ens explicaves com folles amb la teva xicota – diu amb un somriure estrany.
– Què? – contesto per inèrcia. Quasi ni li paro atenció, acabo de veure que no tinc cap missatge perquè tenia apagades les dades mòbils. Seré burro.
– Deixa el mòbil home – comenta en Xavi – aquest jovent d’avui en dia sempre enganxats a la pantalleta.
De sobte m’entren 30 missatges nous, alguns pel grup, altres en missatge directe com el del Nick, “on collons t’has ficat”. Són les 2:37. Sento una nova onada de mareig, suposo que és la concentració de mirar el mòbil tot tajat.
– Jo hauria d’anar pirant – dic mentre faig l’intent d’aixecar-me.
Però entre la meva poca força i la mà que em posa en Noah s’obre la cama acabo espatarrant-me de nou al sofà.
– No home no, ara que han arribat les nostres amigues, no pots marxar.
De sobte, el reconec. La mirada del Xavi. És la mateixa, és l’home que en Nick ha empentat al carrer quan arribàvem tard.
– Un moment, vosaltres no sou en Visca Pitus – em quedo gelat.
– En cap moment t’hem confirmat que ho fóssim – de nou aquella mirada.
Els ulls se’m comencen a tancar. Em sento molt fluix. De sobte, unes mans em toquen des del darrere. Es refreguen pel meu pit i m’intenten treure la samarreta.
M’intento resistir, però no puc, tinc molta són.
M’apago lentament.
L’aigua que m’han donat…
Foscor.
L’Alex ens va guiant amb el seu Google Maps al mòbil, però ens costa comunicar-nos separats per holandesos, anglesos i suecs. En Nick va al davant, murmurant comentaris desagradables als turistes entre “guiris go home” i “aparta puto guiri”. M’he descomptat de les birres que s’ha fotut durant la tarda, no són poques. L’Alex va unes passes per darrere, es troba a la dreta de la vorera i li fot un crit al Nick quan es dona compte que hem de creuar i girar a la dreta al proper carrer.
Jo vaig a la mateixa altura que l’Alex però a l’altra banda, la de les tendes econòmiques i assequibles per gent local. Intento no trepitjar un sense sostre quan em topo amb en Nick intentant passar a l’altra banda de la vorera. Veient que l’he atrapat, es desespera i acompanya fortament amb el braç a dos homes que caminen massa lent per la pressa que té. Un d’ells es gira amb una mirada matadora, però no té opció a rèplica perquè en Nick ja està travessant el carrer sense mirar i fent frenar abruptament a un Uber que li pita.
Li faig la mirada més conciliadora que puc a l’home que es gira, la seva cara em sona lleugerament però no sé de què. Tenim pressa, em giro cap per comprovar com va l’Eric que s’havia quedat enrere embobat mirant el Whatsapp. Fem contacte visual i l’animo:
–Va que ja estem! A pels Ignasis!
El Taco Loco està a rebentar. Per sort, trobem una petita taula al final de l’estret local, just al costat dels lavabos. Aconseguim seure els 4 no sense abans molestar a la majoria de les persones que es mengen el sopar com bonament poden en un espai on clarament forçat per encabir més taules de les que toquen. Demanem el 3x2 en totopos i 4 birres ben fredes.
– Les 23:47, sobrats – Celebro.
– Ja poden estar bons, quina puta calda – comenta en Nick.
A l’altre costat de la sala, separats per la porta de lavabo, hi ha un grup de senyores fent unes michelades, rient. En porten unes quantes. És inevitable que es fixin en l’Alex, un tio alt, fort com una roca, guapo i a sobre carismàtic. Ho té tot el cabró.
– Vaja, just ara que m’estava pixant, em tapes la porta – comenta la més atrevida de les dones.
L’Alex ocupa massa espai i la porta de lavabo el toca quan ella entra a pixar.
–Perdó, perdó – diu l’Alex mentre arrossega la cadira l’únic mil·límetre que li permet l’espai que té.
La porta no acaba de tancar-se i el cap de la senyora sobresurt per la porta, dient:
– No et preocupis, si vols pots entrar amb mi.– Li pica l’ullet i tanca la porta.
Tots ens quedem flipant, fem un somriure conjunt. Bé, l’Alex no sap molt bé com reaccionar.
Les amigues de la indecent fan un uníson “uuuh”. I en Nick s’inclina cap a nosaltres apropant-se a la taula i xiuxiueja:
– Avui follem.
– Parla per tu – contesta l’Eric aguantant-se la riallada – jo he vingut a menjar una altra cosa.
El sopar es fa amè entre birres i tirades de canya amb les senyores. De tant en tant passa gent cap al lavabo, a mi m’ha tocat el pitjor lloc. Rebo en total 5 cops al cap, unes 24 rascades i fins i tot un senyor m’acaba empenyent i quasi em fa tirar la birra.
Els natxos no són res de l’altre món, però els engolim sense pietat.
No sé com he arribat aquí. Estic al sofà d’una casa que no conec. Hi ha poca llum, només una tènue il·luminació blavosa. Em sento clarament borratxo. Al davant tinc una televisió apagada i dos sofàs més a dreta i esquerra, ocupats per dos homes. No tardo en reconeixe’ls.
– Ostres, vosaltres sou els Visca Pitus!
Tots dos somriuen i assenten.
– Bua, soc molt fan, m’encanteu!
– Gràcies, gràcies. Vols un piti?
– No, no fumo.
No sé on tinc els meus amics. Miro el mòbil i obro el WhatsApp mentre penso en quin pis ràndom he acabat de gràcia. El dels putos Visca Pitus, un dels meus grups favorits de l’indie rock, de la nova escena catalana. No tinc cap missatge nou.
En Xavi, crec que es diu, em fa aixecar el cap i deixar el telèfon.
– Tu toques?
– No, les arts mai han sigut el meu. Només tinc traça per a escriure. Sí que els meus pares són músics, tota la meva família ho són, de fet. Jo soc l’ovella negra, tot i que m’encanta la música…
Sento que estic molt xerraire, els explico la meva vida mentre ells es van mirant i somrient i m’animen a continuar amb preguntes curtes.
– Tens parella?
– I on vius?
Passa l’estona i m’estic marejant, no crec que pugui aixecar-me del sofà sense ajuda. Un altre cop m’he passat amb les birres, hòstia. Tanta xerrameca m’ha fet tenir la gola seca, en Xavi s’aixeca per un got d’aigua i just entren per la porta unes dones que reconec. Són les del Taco Loco, deuen ser amics dels músics, així dec haver arribat aquí. Però on són els meus amics?
– De què us coneixeu? – Li pregunto al Noah fent un gest amb el cap a les senyores que es situen a la taula del menjador, just darrere meu.
– Aquí tens, ben fresqueta! – Arriba tot just en Xavi amb un got d’aigua. Faig un llarg glop.
– Què deia? – Cada cop estic pitjor, he de pensar a tirar cap a casa. Miro el mòbil un altre cop. En Noah em torna a fer aixecar el cap.
– Ens explicaves com folles amb la teva xicota – diu amb un somriure estrany.
– Què? – contesto per inèrcia. Quasi ni li paro atenció, acabo de veure que no tinc cap missatge perquè tenia apagades les dades mòbils. Seré burro.
– Deixa el mòbil home – comenta en Xavi – aquest jovent d’avui en dia sempre enganxats a la pantalleta.
De sobte m’entren 30 missatges nous, alguns pel grup, altres en missatge directe com el del Nick, “on collons t’has ficat”. Són les 2:37. Sento una nova onada de mareig, suposo que és la concentració de mirar el mòbil tot tajat.
– Jo hauria d’anar pirant – dic mentre faig l’intent d’aixecar-me.
Però entre la meva poca força i la mà que em posa en Noah s’obre la cama acabo espatarrant-me de nou al sofà.
– No home no, ara que han arribat les nostres amigues, no pots marxar.
De sobte, el reconec. La mirada del Xavi. És la mateixa, és l’home que en Nick ha empentat al carrer quan arribàvem tard.
– Un moment, vosaltres no sou en Visca Pitus – em quedo gelat.
– En cap moment t’hem confirmat que ho fóssim – de nou aquella mirada.
Els ulls se’m comencen a tancar. Em sento molt fluix. De sobte, unes mans em toquen des del darrere. Es refreguen pel meu pit i m’intenten treure la samarreta.
M’intento resistir, però no puc, tinc molta són.
M’apago lentament.
L’aigua que m’han donat…
Foscor.