Viatge al País de la Mitja Lluna (Els Quaderns d'en Tim i la Rosa i VII)

Viatge al País de la Mitja Lluna
(de la série Quaderns d'en Tim i la Rosa i VII)
I
1
-A on carai anem? - li preguntà en Tim al pilot.
-No n'ha de fotre res.
-Sí que n'haig de fotre. Jo he contractat aquesta avioneta!
-Mentida! La va contractar el senyoret Lecont i com que ara no hi és, mano jo.
Sí, efectivament, l'Eric ja no hi era. Abans de pujar a l'avioneta el varen trucar urgentment. L'havien trucat per gravar una nova série i havia de tornar a França.
En Tim va exclamar:
-Ah, caram! No en tinc ni d'idea d'aviació, però diria que si anessim cap Aràbia passaríem per Turquia i Turquia no és tan verda, oi?
-Exacte, senyor. Turquia no és tant verda.
-Què vol dir això? Cap on anem? Cap on em porta? Em mereixo una explicació!
Em pot explicar cap on collons anem? Digui'm-ho!
-Tranquil, senyor!Tranquil·litzi's! Faci el favor de callar una estona si no vol que el llenci per la borda. Oi que no ho vol?
-És clar que no!
-Així m'agrada.
Aterraren a un campament humanitari aprop de Skopje, Macedònia. La mare que el va fotre!, va pensar en Tim. Aquell desgraciat l'havia portat a un dels pitjors inferns dels últims anys d'Europa: els Balcans.




2
Llavors en Tim se li passaren per la ment un munt d'imatges de totes les desgràcies bèl·liques dels últims anys provocades per la ràbia de l'home, per l'odi de l'èsser humà, per l ‘enuig de l'èsser humà que es podia convertir en una bèstia en qualsevol moment.
L'enuig salvatge de l'home que es podia resumir així:
‘Boques famolenques. Crits assedegats. Histèria reprimida en un país llunyà. Caòtiques lluites. Homes armats. La raó desaperaguda en un país llunyà. No eren homes, eren bèsties que jugaven a matar entre una població atemorida que fuig d'un exèrcit llunyà.
Potser l'enuig salvatge és el que els incita a cridar ja que Déu no els hi dóna coratge per sortir d'aquest negre forat?
Democràcies perdudes. Dictadors armats. La població entre el dubte i la rebel·lia de viure en un país marginat. Potser és l'enuig salvatge el que els incita a matar mogut per un Déu que no els hi dóna coratge davant les seves buides mans?'
3
Recordava aquelles declaracions de civils assetjats pels franc-tiradors que es movien com falcons afamats. Uns civils que ho resumien així: ‘ens observen com falcons afamats, com àligues ferotges apunt de devorar la llebre que fuig cap el seu cau; són franc-tiradors! Dèspotes senyors, per què voleu aniquilar-nos?'
4
Aquests conflictes només havien demostrat la més gran de les incompetències per part de les democràcies occidentals que no havien sabut aturar-los. Havia sigut, gairebé, un altre conflicte, on el paper de les trinxeres i de les divisions territorials havia sigut molt fort. Recordà una reflexió sobre les trinxeres que una vegada va llegir:
‘Darrera una trinxera s'amaga la pols acumulada damunt cossos i cadàvers. Darrera la trinxera s'amaga l'orgull decadent d'una ideologia patètica i pudent que no controla el nombre de víctimes innocents. Darrera una trinxera s'amaga la vergonya d'aquells que no han sabut aturar un conflicte carregat de fets bruts plens de ronya. Trinxera, contesta'm: quantes com tu hauran de caure abans no arribi la pau? Quan deixaràs de ser esclava de tot aquest sarau? Quan començaràs a ser una peça de museu?'





5
Baixaren de l'avioneta. Passejaren una estona per aquell campament improvitzat.
I el pilot, de nom, Henry, va saludar al seu amic, en Maurice. Ah, caram! Ara ho entenia tot! L'Henry havia desviat el rumb per anar a cercar el seu amic destinat en un campament humanitari. Fetes les presentacions, els tres soparen al campament.
Aprop d'allà hi havia hagut una ciutat cremada, que després del conflicte, havien començat a reconstruir. S'afegí un refugiat albano-kosovar a la nostra conversa mantinguda tota l'estona en francès. L'havien enganxat pelant patates i cantant un estranya cançó que deia alguna cosa així com:
‘Com enyores el bon temps quan lluïes joia i esplandor; i ara veus els teus ciutadans famolencs, amagats, esquivant la petjada d'una nova explosió. Com enyores aquells anys, i ara aquí, destrossada, sota una atmosfera asfixiant, tot veient com els teus ciutadans ploren per una ciutat cremada pel destí i un conflicte mesquí. Ciutat cremada pel destí i per una guerra que tot just començava ahir.
Com enyores aquells edificis nous i uns homes, que no estaven dividits, lluitant per conquerir-te a tu: ciutat que no vol morir! Però tothom et veu com una ciutat cremada pel destí i per una guerra que tot just començava ahir.'

6
En Maurice, l'amic de l'Henry, el pilot, ja feia uns quants anys que havia decidit dedicar plenament la seva vida a grups no governamentals. De seguida, no se'n va poder estar d'explica'ls-hi les seves experiències en diverses zones properes. Les ciutats destruïdes eren anomenades ciutats del fàstic, per l'estat de deixadesa, per la manera com havien quedat. Ell els hi va comentar de la següent manera: ‘ciutats del fàstic. Tristesa. Ells busquen refugi. Fugen de la desesperació. De l'horror. D'aquest món camí de la destrucció…Runes, edificis fumejants. Aliments pudents que són motiu de joia per més d'un supervivent. Es barallen. S'insulten. Volen saber qui ha sigut el primer trobador de tal tresor'

El refugiat hi va posar cullerada dient:' el fàstic és el rei de les ciutats, plenes de tristesa, de desesperació, de cares brutes, de cares amargues, de cares famolenques que lluiten per un tros de pa entre els edificis fumejants plens de pudor, plens de misèria, d'injustícies, de desconsol.'



Sí, era cert. Aquells països s'havien tenyit de desconsol. I de sobte, en Tim va sentir-se avergonyit de perdre el temps a la recerca d'un excèntric historiador segrestat -segons els rumors per un califa capritxós-, mentre en diverses zones del món hi havia gent que ho havia perdut tot per culpa de la ment desesperada dels governants prepotents i estúpids.
7
A quatre pases del campament, hi havia una fossa comuna. Què excitant dormir al costat d'una fossa comuna! Una refugiada li va senyalar on era i li va explicar el drama de tants cementiris sense nom: ‘tortura diària. Amenaça incendiària. Cremen invàlids sense compassió. Neteja homicida. No tenen manies. Són monstres salvatges d'un altre món. Via crucis de cranis. Cadàvers i cendres s'escampen sense raó. Lloen les tenebres!
Que baixin els àngels per salvar-nos d'aquestes bèsties sense compassió. És la llei del salvatge. És la llei del més bèstia. Són simplement cementiris sense nom.'


8
En Tim va preguntar-se què carai els hi quedava a aquella pobre gent…La refugiada li va explicar que ho havia perdut tot camí del campament. Tot?, preguntà en Tim. I ella li va explicar que tots els seus tresors bullien entre les flames. Li digué: ‘flames que cremen el passat: la nostre documentació, les nostres viles, les nostres vides; la nostra identitat. Flames assassines que cremen com monstres sense pietat. I és que no tinc res. No em queda res. No sóc res. Només guardo l'últim tresor inexpugnable: la meva dignitat.'
9
Aleshores va reconèixer com de dura havien sigut les vides d'aquelles persones i va recordar un diari que havia llegit d'una noia bosniana titulat ‘El diari Zlata Filipôvic'.
En ell, la noia explicava com de dur era celebrar l'aniversari entremig de cinquanta mil bombes. L'Zlata deuria pensar: ‘bufar les espelmes quan han retronat els canons, quan regnen les metralletes silencioses en tots aquests turons, és oblidar els fantasmes, suportar treves interminables i creure en un futur pacificador.'





10
Al campament va veure uns voluntaris de pallassos sense fronteres i en Tim va agraïr el seu somriure. I va pensar: ‘entre bombes i entre morts, un somriure apaga el dolor de mil hores de tortures i dissorts. Entre bombes i entre morts, el somriure d'un clown ajuda a oblidar el dolor de tantes hores d'insomni i malson.'
11
Aquells conflictes havien originat autèntics èxodes humans. Va recordar les paraules d'un poeta cristià al parlar de qualsevol èxode: ‘he somiat en masses de gent que marxen. He somiat en masses de gent que fugen de les seves llars, de les seves viles i dels seus origens. He recordat que fa moltíssims anys fugíren d'Egipte, el teu poble, la teva gent a la terra promesa o beneïda. Encara, avui, hi ha hagut masses de gent que han fugit formant un gran èxode de les guerres i dels seus crims. Oh, Déu! Per què permets que trepitgin a tanta gent i fugin dels seus origens?'
12
Tenia ganes de clamar contra la injustícia d'aquelles terres. Semblava que els clams de molta gent es perdien a l'infinit i no eren mai escoltats. I va pensar: ‘cal creure sempre en la llibertat. I allunyar-nos d'aquells que la taquen i la converteixen en vergonya; i adonar-nos que forma part de la nostra identitat i clamar-la a l'infinit perquè certament és la nostra esperança.'
13
Va seguir passejant pel campament i es va apropar a una ambulància de la Creu Roja Internacional. A la porta de l'ambulància hi havia dibuixos de nens i nenes i també tot un grapat de dedicatòries d'agraïment d'aquella pobre gent als cooperants. En va llegir un. Es deia àngels a l'infern. Deia alguna cosa així com: ‘I com cada dia baixaran als inferns. No porten armes. Volen pal·liar tots els nostres sofriments. Volen c
urar les nostres ferides. La seva mirada ferma t'alliberarà dels averns. I et diran: dona'm la mà! Confia en mi. Dona'm la mà i fugim d'aquí! Jo et trauré de les urpes del malson. Junts construïrem un nou món. Dona'm la mà! Confia en mi. Sóc un cooperant. Soc el teu amic. Sóc el teu àngel salvador. Tu i jo som àngels a l'infern. Tu i jo crearem un nou món. Un nou món.'





14
De cop va adonar-se que tot passejant havia anat a parar a la sortida del campament. Lluny de totes les mirades hi havia dos joves. Es petonejaven. I en Tim no va poder evitar fixar-s'hi. Tendresa en un món d'horrors. Semblava impossible, pensava en Tim.
Li explicaren que eren en Marko i la Jasna. Dos joves de dos zones diferents. Un era serbi i ella croata. En Tim i en Maurice parlaren d'ells. La guerra no havia sigut impediment per estimar-se. Havien lluitat perquè res separés les seves vides. I ara, s'havien fet voluntaris de la Creu Roja per refer el seu país. En Marko li va llegir al Tim un poema que li va escriure una vegada a la Jasna titulat toc de queda.
El va llegir i li va traduïr a l'anglès: ‘què dur és creuar el foc de la vida i la mort per poder-te besar. Toc de queda entre tu i jo. Toc de queda que separa els nostres cors.
Poder-te petonejar quan vius a l'altre banda de la frontera, quan vius darrera d'aquesta trinxera, quan de sobte hi ha una treva, i quan només penso en tu, és un minut fabulós, un instant preciós, una engruna d'amor i d'esperança per sobre de races, d'ètnies i de religions i d'altres foteses que amarguen els nostres cors.'
En Tim va quedar commogut que pogués existir l'amor en temps de guerra. I es preguntava: ‘quin és el misteri que uneix dos cors amargats en un món de desesperança i de destrucció? Quin és el misteri que uneix el cor dels humans en un món dominat per l'odi i la desraó?'
15
Mentre en Tim, en Maurice i l'Henry sopaven, varen comentar el cas de la Jasna i en Marko i també comentaren un altre cas: el cas del típic soldat que s'enamora de la infermera.

En Maurice ho va explicar amb les següents paraules:
‘Mai va saber esbrinar quina havia sigut la màgia, el misteri, el poder que els havia unit en aquell món dominat per l'horror i la destrucció. Varen ser les forces dels inferns que el varen ferir amb una bala a la cama esquerra i un posat de derrotat. Va ser el destí que els va unir en aquella infermeria. I mentre el curava i el mirava, ell tornava a sentir desig, plaer, passió, en definitiva, amor. I li deia…entre bombes i entre morts, he perdut la sort però he trobat l'alegria en aquest hospital. Ha sigut molt important trobar un amor tan gran en època de crisi, guerra i fam.'



16
L'Henry va comentar que no tot era tan bonic i romàntic i que ell, fa temps, havia sentit la història d'una mare i un fill que contemplaven junts la plaça dels seu poble. En ella hi havia un munt de coloms exterminats. Ho resumia així: ‘places en flames. Ja no queda res. Els coloms han volat lluny. Una mare i un fill s'ho miren. La mare recorda quan el pare i el fill jugaven alegres. El fill juga entremeliat i es troba un colom mort que no ha pogut escapar-se a temps. I li pregunta a la mare: qui ha matat el colom blanc? I la mare no sap que respondre i només se li acut dir…No ho sé fill, no ho sé. Només vull que aquests coloms tornin aviat.'
Després de la història de l'Henry tots es quedaren una mica glaçats.
17
En Maurice i l'Henry eren dos vells amics del mateix poble de França que no compartien la mateixa concepció de les coses. Les seves vides havien anat per camins una mica diferents. I en Maurice no suportava que el seu amic espatllés el caliu d'aquell sopar amb els seus comentaris i les seves històries. Volia que en aquell racó de món aprop d'Skopje, en un món on no hi havia hagut precisament pau, ells, almenys poguessin sopar cordialment i en pau. Potser per això va resoldre la situació explicant una altre de les seves historietes romàntiques. Va explicar una història que havia sentir sobre un soldat que va desertar i va fugir lluny amb el seu amor. La gent coneixia aquella història com l'amor entre flames i tot plegat ho va resumir de la següent manera:
‘mentre creixien les flames dels poblats, les seves flames internes creixien sense parar i els seus cors s'estimaven. Extasiats de plaer i d'amor fugiren d'aquell univers d'odi.
Ell va cremar el seu uniforme i varen començar la recerca d'un món millor. Travessaríen rius i muntanyes i no paraven de dir-se l'un a l'altre…no hi ha dreceres, no hi ha carreteres, no hi ha fronteres que ens puguin aturar a tu i a mi. Només hi ha l'amor salvatge, la flama humana capaç de suportar tragèdies per cercar el confort.'







18
Llavors varen pensar que la política internacional en segons quins conflictes havia estat ben pobre. I que els pactes internacionals sovint s'havien tacat de la sang de les víctimes de tants i tants conflictes inútils. L'Henry va pronunciar en veu alta la següent reflexió:
‘Pactes tacats de sang…qui es recorda de la convenció de Ginebra i dels drets humans?
Pactes tacats de sang…és molt fàcil pactar la pau després d'exterminar milers d'humans. No més pactes tacats de sang! No més monuments als vençuts! No més desfilades triomfals! Ideals perduts? Això depèn de mi i de tu. Que la pau sigui l'únic camí veritable per damunt de dèspotes amb cervells menyspreables. Ideals perduts?
El futur depèn de mi i de tu.'
19
Després d'aquella reflexió anaren a dormir. Havia sigut un dia massa dur per en Tim.
Es preguntava que hi feia enmig d'aquell campament, enmig d'aquella gent. Ell només volia trobar el maleït Doctor Lecont. L'estada al campament només fou d'unes hores, fins i tot podríem dir d'un parell de dies. Però per en Tim li havia semblat una setmana sencera.
20
El dia següent s'acomiadaren d'aquell campament. En Tim va pujar a l'avioneta i s'hi va trobar en Maurice. L'Henry havia promés al seu amic, que enmig del descontrol aeri que vivia Europa per culpa del conflicte del Pròxim Orient, el tornaria a casa. És a dir, a França. En Tim es va oposar fermament. Ell havia llogat aquella avioneta i ell seria qui decidiria on anaria aquella avioneta. A l'Henry li va comentar que si ell que era el client havia permès que desviés la ruta cap a Macedònia, ara li havia de tornar el favor i permetre que desviés la seva ruta cap el destí que li havia encomanat des d'un bon principi: a l'Aràbia Saudí.
I l'avió s'enlaïrà, ignorant tot el trajecte que encara faltava fins arribar al destí pactat.




II
1
Quan estaven volant a dins l'avioneta, es trobaren amb una sorpresa: un polissó.
Qui era? Què volia? Per què havia pujat a l'avió? Cap on anava?
En Tim, que començava a arrossegar la tensió dels primers problemes d'aquest viatge, va perdre el control i va immobilitzar el coll del polissó. En Maurice, espantat cridava:
-Deixi'l, monsier Garcia, deixi'l! No veu que és un noi?
No podia permetre que cap desgraciat enmig d'aquell caos aeri li boicotegés la seva trajectòria errant cap a Aràbia, però veient que era un pobre noi, el va deixar anar.
Es deia Raixid i era un albano-kosovar de la guerrilla. Havia desertat. Fugia. Havia pujat a l'avioneta per fugir de la barbàrie del seu país. No creia en milicies, se'n feia creus de tot el que estava passant la seva ciutat. Ell només era un jove que volia viure tranquil. Un dia entraren uns milicians a casa seva que l'obligaren a allistar-se a l'exèrcit. Es va convertir en un recluta més d'una absurda guerra ètnica. Ell no odiava els serbis, ni els croats, ni els eslovens ni els bosnians ni els macedonis. A ell l'havien obligat a odiar. Cap on volia anar en Raixid? Volia anar a Damasc i viure amb un amic i també volia visitar el seu cosí que vivia a Palestina.
I l'Henry va pensar:'aquest noi fuig del foc per caure a les brasses, oi?'
En Maurice i en Tim se l'escoltaren i no posaren pegues que seguís amb ells el viatge.
El maleït viatge al país de la mitja lluna.
2
En Raixid no tingué cap problema a omplir-los el cap explicant-los els motius de la seva deserció. Mentre volaven tranquil·lament, el pobre noi els hi va explicar algunes de les seves experiències com a milicià. Fins i tot un cop es va veure obligat a disparar i matar.
Segons ell s'havia escapat de l'exèrcit serbi de miracle. Va estar apunt de no poder-ho explicar. El seu company va morir en unes maniobres contra els serbis. Ell se'n va poder escapar. I abans que morís el seu company li va dir: ‘ja t'ho havia dit que un dia d'aquests perdriem. Ja t'ho havia insinuat que un dia d'aquests ens guanyarien. I ara que estem esperant el nostre final, el nostre últim combat…haig de confessar-te que ha sigut un plaer lluitar al teu costat. La nostra lluita ha sigut un disbarat. Recordarem els anys daurats. I oblidarem aquest exèrcit que ens ha maltractat. I ara que veig l'enemic dirigint-se cap a mi, haig de dir-te que aquest cop si que estem vençuts. Vençuts!

Vençuts davant la foscor, davant l'horror que ens condueix cap a la mort. Hem estat tastant la mort durant tots aquests anys. Hem jugat amb el destí durant tots aquests anys. I ara que veig l'enemic apropant-se cap a mi, apuntant cap a mi, haig de dir-te que aquest cop si que estem vençuts! Vençuts davant la foscor, davant l'horror que ens condueix cap a la mort.'
3
I va haver un llarg silenci. I en Tim va decidir trencar-lo amb un frase
típica dels objectors de consciència: ‘l'obediència no és cap virtut sinó la més perillosa de totes les temptacions'. En Raixid va comentar que ell no havia tingut la sort de fer-se objector.
Ell no havia tingut fins ara escapatòria. I havia hagut d'obeir. Tenia clar que havia sigut la carn de canó de quatre estúpids generals.
L'Henry que seguia pilotant i feia estona que no deia res va deixar anar una de les moltes filosofades de manual: ‘finals del segle vint. Dèspotes dirigint un munt de quàrters i casernes, països i àrees geogràfiques immenses. En el tercer món, sorgeixen com un mal brot. Van de bons i salvadors. Van de superiors i lloables i només són uns dictadors que volen dominar carn de recluta, carn dèspota. Troben repugnable la desobediència. Trobo vomitable la submissa obediència perquè com diu en Tim molts cops no és cap virtut sinó una perillosa temptació.'
I en Raixid, llavors, va reflexionar en veu alta i va proclamar el seu ideari, l'ideari de tants i tants desertors, l'ideari de tanta i tanta gent que no ha nascut per matar: ‘de què serveix l'ofici de matar? No vull assumir tal responsabilitat i no vull arrossegar dolors de consciència. De què serveixen les armes? De què serveix destruir? He nascut per crear i seguir els dictàmens de la meva consciència. De què serveix perdre la vida en un combat? No vull creure en la seva disciplina ni ser mai més el seu conillet d'índies ni vull creure en la llei del talió ni en la llei del més fort; simplement vull creure en la utopia de la pau i en idearis que m'ajudi a rebutjar el seu món que creen amb les seves armes i els seus palaus.'









4
La tranquil·litat es va acabar i les filosofades també. Travessaren unes turbulències.
L'avioneta no parava de trontollar i per moments semblava que perdien el rumb i el control. Decidíren que caliar fer un aterratge d'emergència. Aterraren en un gran descampat. Semblava que no hi hagués ningú. De lluny divisaren un poble. L'avió havia patit alguns problemes tècnics. On eren?
L'Henry va mirar quants quilòmetres i milles havien travessat i segons els seus càlculs estaven enmig del Kurdistan. Potser aquelles cases que varen divisar de lluny eren casetes de kurds. L'avió necessitava una ràpida reparació. En Tim es neguitejava.
S'acostava la nit. I l'opció més fàcil fou acampar en aquell gran descampat. Per sort, a dins l'avioneta hi havia unes tendes. Les muntaren i gràcies al Raixid encengueren un foc i soparen amb les quatre provisions que portaven a sobre. Ningú semblava còmode amb aquella situació. Tots tenien la sensació de perdre el temps i de no saber que carai estaven fent enmig d'aquella terra erma i seca. Si l'Henry havia volgut ajudar a en Maurice era per portar-lo ràpidament a França i poder assistir a un encontre internacionals d'o.n.g.'s. Si havia acceptat els calers de l'Eric Lecont per acceptar com a client en Tim, era perquè necessitava pasta per comprar combustible per tirar endavant l'avioneta. En Maurice desitjava no haver volgut marxar del campament. L'Henry s'arrepentia d'haver acceptat els calers de l'Eric i d'haver d'obeir a en Tim. I en Tim es trobava desorientat davant aquella situació que no duia enlloc. L'únic afortunat de tot plegat era el tal Raixid que no perdia mai les ganes de donar conversa. I xerraren i xerraren tota la interminable nit.
5
Després de sopar, obriren l'ampli ventall de temes. I fou inevitable comentar la situació del poble kurd. L'Henry va encetar la conversa amb una de les seves filosofades:
‘Hi va haver un temps dominat pels grans imperis que vivien obsessionats en conquerir el món. Aquesta obsessió malaltissa els va portar a l'extermini de moltes societats definides com a indígenes. Alguns supervivents d'aquestes societats, actualment es reuneixen i ballen vells ritus i cançons.




Cançons i lletres que parlen de proscrits com aquesta: ‘lluny del límit conegut, uns homes ballen el ritme ascendent d'uns tambors al voltant del foc mentre el més vell parla a poc a poc…sou els condemnats per la llei! Se us ha fet fora del vostre terreny, del terreny pel qual ho donareu tot. Se us ha anomenat proscrits i vosaltres balleu un ball maleït per oblidar les penes que us fan patir. Lluny de la terra dels seus pares, uns homes i unes dones ballen un ritme creixen d'uns timbals al voltant del foc mentre el més savi parla a poc a poc…sou els condemnats per la llei! Se us imputen uns fets injustament. Se us ha fet fora del vostre terreny, del terreny pel qual ho donareu tot. Se us ha catalogat com a proscrits i vosaltres balleu el vostre ball preferit per oblidar les penes que no us deixen dormir.'

En Tim va decidir afegir-se a la conversa i va comentar que sí, que efectivament, que és cert, que al llarg de la història hi havia hagut molts pobles que havien patit molt per aconseguir ser pobles lliures i va recordar un text en veu alta:
‘Llàgrimes d'un poble que perdé la seva identitat tot lluitant contra els sublevats d'un règim desequilibrat. Llàgrimes d'un poble que ha patit anys d'exili i martiri.
Llàgrimes d'un poble que es comencen a eixugar quan la dictadura que l'oprimia s'ha podrit, s'ha acabat. Llàgrimes d'un poble que es comencen a revifar. Sorgeixen cants d'esperança. Cants d'un nou demà.'
6
Què farien amb l'avió? Era molt tard per apropar-se al poble i per parlar amb algun kurd. Amb algú que els pogués prestar una mínima ajuda. Però no va caldre. Un vell kurd s'apropà i els va oferir la seva ajuda. Tots s'espantaren. S'assegué prop del foc i va pronunciar quatre paraules en anglès. Els hi preguntava si necessitaven ajuda. Ells li comentaren que fins el dia següent poca cosa podien fer. Amb l'alba intentarien arreglar l'avió. Seguiren parlant de Turquia i del Kurdistan. Convidaren al vell a menjar quatre provisions que encara duien a sobre. Els hi va comentar que Turquia era un país aparentment tranquil i democràtic, però també s'havia d'anar en compte perquè no sempre ho era tant. El vell els hi explicà la història d'un noi turc que havia protestat per l'alliberació de molts kurds empresonats i que el pobre noi i els seus amics foren empresonats. Era la història d'un pres innocent explicada així:
‘Entre les reixes d'una garjola, entre la foscor i la claustrofòbia, hi ha una mà innocent que demana justícia. Ell va ser l'ase dels cops, el cap de turc, el més dèbil de tots. Ara paga les conseqüències, ara viu amb paciència, esperant angoixadament, el dia del seu alliberament. Víctima de la justícia, víctima d'un error, d'un sistema prepotent, d'un sistema malmuntat, que no té lloc pels innocents ni pels marginats.

Entre les reixes d'una presó, entre la foscor i la desesperació, hi ha una mà innocent que demana justícia! Hi ha una mà innocent que demana pietat! Víctima d'un error, d'un sistema preopotent, d'un sistema mal planejat, d'un sistema incompetent que no té lloc pels innocents ni pels marginats. Recorda una manifestació. Hi havia un grup que es queixava. Ells creien que tenien raó. Apallissats per la policia. Cap grup mai més va tornar a queixar-se. Detinguts i sense causa. Veritat oculta i un munt de trampes.
Víctimes de tot plegat. D'un sistema que no té lloc pels innocents ni pels marginats.'
I el vell va marxar.
7
La visita del vell els havia deixat una mica sorpresos. I l'Henry va decidir continuar la conversa preguntant al Raixid:
-I què vas sentir quan t'havies d'allistar i no podies fer-hi res?
I en Raixid digué:
-Vaig sentir com si entrés a l'infern. Vaig sentir una veu que em deia benvingut a l'infern!
I aquesta veu em digué: ‘estaràs a les portes de la mort. Perdràs el nord. Un mar de dubtes t'inveirà de nou. Et qüestionaràs el bé i el mal i tot el que sembla normal. Llavors, se t'apareixeran esperits malignes en forma de malson i odiaràs aquells polítics corruptes que t'animaren a defensar l'honor, la pàtria i el món. Ballaràs la dansa de la mort i desitjaràs marxar, fugir, desertar d'una maleïda vegada. Serà massa tard. Se t'apareixerà el Déu Thanathos extasiat de tant riure i escriurà en un cartell…benvingut a l'infern!'
I l'Henry, que tenia una nit inspirada deixar anar el següent discurset: ‘Has fet bé de desertar. No es pot creure en generals ni en sergents. Tu, com molts desertors heu creat la intrahistòria. No, no, no em miris així, amb aquesta cara. És cert. No cal creure en victòries de generals ni sergents. No creguis en herois que duguin medalles ni fussells, que es vanagloriïn constantment perquè les seves glòries potser perduren en el temps.
Els artífexs de la història varen caure ja fa molt de temps, exterminats en camps de concentració. Els artífexs de la història cauen constantment i les seves glòries s'obliden fàcilment, les d'alguns criminals s'amarguen. Afortunadament. He, he!'





8
En Maurice havia parlat poc aquella nit. Potser se sentia enyorat del campament. En Tim estava cansat. I en Raixid encara li quedaven algunes energies per escoltar les últimes retòriques de la nit de l'Henry. Un Henry que ja s'havia begut mitja ampolla de vi que portava amagada a dins l'avió. Amb l'ampolla a la mà, l'Henry li va confessar al Raixid:
‘No, amics, ja sé que no m'els hauria d'escoltar. No m'hauria d'escoltar tots aquells que ens cataloguen en un mateix sac i ens diuen que som comformistes, conservadors i aburgesats, que ho tenim tot massa fàcil, que no hem de fotre ni brot. No, amics, no, ja sé que no me'ls hauria d'escoltar. Potser si que hem tingut més oportunitats i més opcions. Però aquestes oportunitats i opcions són fruït dels nostres antecessors que lluitaren per oposar-se al sistema i dir que no. En el fons hauríem d'estar agraïts a aquesta gent. I ho estem. Però el nostre món és el nostre món i no té res a
veure amb el seu món. Nosaltres també tenim les nostres preocupacions i complicacions. Tu i jo no hem nascut per matar ni per ser la carn de canó de cap dèspota. I recorda, quan algú et vulgui trepitjar l'espurna de rebel·lia que ens manté vius, recorda aquestes paraules…no matis la rebel·lia, sigues més fort cada dia. Rebel·lat contra tot allò que t'és un torment i lluita per crear un món nou i diferent.'
Déu meu, quina retòrica l'Henry! Es notava que era fill d'un progre del seixanta-vuit.

9
El vell kurd va tornar i els hi portar provisions per esmorzar i una caixa d'eines molt rudimentàries per arreglar l'avaria. Ens mostrarem molt agraïts al vell i el convidarem de nou a seure. Inevitablement tornarem a parlar de política i del conflicte del pobre poble kurd. I el pobre home els hi va comentar la següent història:
‘Aquesta és la història d'una nació que va voler sobreviure del poble opressor. Va caminar pels camins de la insurrecció tot creant la seva pròpia revolució. Va veure morir molts homes que moriren per una noble il·lusió. Ments inquietes no feren cas de la raó i rius de sang obriren el camí de l'alliberació. I després de molts decennis, la seva noble causa es va convertir en una noble utopia, tant dolça com els que recorden amb melangia, aquells valents guerrers que seguint els camins de la insurrecció varen crear la seva pròpia revolució. Però els descendents d'aquesta gent encara creuen en l'alliberament i tornaran a lluitar i tornaran a morir i seguiran la insurrecta via que no sembla tenir la fi.'



I en Tim, en Maurice, l'Henry i en Raixid davant el sentiment d'aquell home es quedaren per uns instants muts i el bon home va afegir unes paraules dedicades als seus vençuts i va dir:'glòria als vençuts! Als que mai més tornaran a ser homes lliures; a ser la carn de canó de quatre dèspotes senyors que s'enriqueixen com uns porcs amb les victòries d'aquells que creuen que moren amb honor. Glòria als vençuts! I als seus noms perduts entre les honorables victòries d'un militar tossut.'
El seu anglès no era gaire fluïd però entenguerem perfectament el que ens volia transmetre amb tot allò i era que un dels seus fills va morir a l'exèrcit.
El vell kurd marxà i li agraírem profundament la seva ajuda.
10
Després d'una jornada dura i penosa. Després d'una nit llarga i pesada que s'havien passat gairebé tota l'estona parlant de política, en Maurice que s'havia mantingut bastant el marge de totes aquelles filosofades- ja que ell creia en l'acció i no tant en el discurs ideològic-, va decidir que calia anar dormir amb alguna conversa una mica diferent i no va poder reprimir una de les seves historietes. Com sempre va deixar anar per uns instants la seva vena idealista i els hi va explicar la història dels amants sobtats (que es prometeren amor etern). La començà explicant de la següent manera:
‘Ell era jove i vivia a les muntanyes. Un dia va marxar a la gran ciutat. Buscava fortuna i volia trobar l'amor somiat. Ella també era jove i vivia a la ciutat. Un dia va marxar de la gran ciutat. Volia canviar de vida i trobar l'amor somiat. Ells eren joves i viatjaren en tren.
Volien viure ràpidament una nova vida plena de sentiments. Es varen conèixer en una estació d'enllaç. Buscaven un nou destí i les seves mirades es varen creuar.
I sobtadament es varen enamorar. Primer un hola, després una llarga conversa, després un petó i després ja volien córrer junts per tot el món. Viatjaren en un vaixell de ciutat a ciutat, d'oceà a oceà. Volien buscar un món ideal. Un món natural, el seu paradís ideal.
Viatjaren per l'Índic, pel Pacífic i pel Carib i en arribar a l'Atlàntic va començar la seva fi. Una tormenta va enfonsar el vaixell i ella va morir. Ell va naufragar. Es va salvar i va nedar hores i hores fins que va arribar a una illa deserta. La seva vida ja no significava res. I just en aquell precís mes, després d'uns dies plens de turments, va suïcidar-se i va pujar al cel al costat de la seva estimada i es varen convertir en un estel i la història diu que el seu amor va ser etern. L'amor, l'amor va fer unir els seus cors. L'amor, l'amor va fer que s'enamoressin de debò. L'amor, l'amor va unir per sempre més els seus cors.'
I amb aquesta història en l´Henry i en Raixid es varen quedar adormits. En Tim es mostrava cansat, però pensatiu. Mirava el cel.

En Maurice no va adonar-se que gairebé ningú l'escoltava i va dir:'ara us recitaré unes paraules d'un poeta que es considerava ell mateix un malalt d'amor.'
I tot seguit les va pronunciar: ‘moriria per tu si no et tingués al meu costat, si et tingués lluny i no et pogués abraçar. Moriria per tu, si no m'escoltessis mai, si no fos part important de la teva vida. I és que l'amor m'ha transformat en el teu malalt, en el teu sonat. Moriria per tu si estiguesis en perill. Moriria per tu, si et volguessin fer mal. Moriria per tu si no poguessis viure més i jo només fos un èsser sense amor.'
I dit això en Maurice també es va adormir.
11
I en Tim no va poder evitar pensar en la Rosa. I va adormir-se i va somiar com un adolescent fantasiós. I va somiar que s'obria màgicament la nit. Ell era un super-home, atractiu i elegant. I la Rosa era una super-dona. Entrava en un bar i caminava amb precaució. Es va trobar la Rosa i la va trobar astuta, bufona…una canya de dona! Parlaven cordialment. Prenien un parell de copes i la Rosa el convidava a pujar al seu cotxe. Viatjaren veloçment. Es petonejaren ferotjament. És la força de l'enamorament.
Es despullaren ansiosament. Es despullaren ràpidament i feren l'amor salvatjament.
12
La llum del matí el va despertar. S'adonà que ell ja no era un super-home ni la Rosa era una super-dona. No hi era la Rosa. Què absurd! Si la Rosa no tenia cotxe. I com carai podia somiar això? Va recordar que feia molts dies, potser setmanes que l'hauria d'haver trucat. Però com ho podia fer. No hi havia cap telèfon a quilòmetres a distància.
Recordà que ell simplement era un investigador mediocre, un psicòleg que tenia un cas pendent. Què collons feia ell al Kurdistan? Què collons feia ell entremig d'un pilot tocat dels collons, el seu amic cooperant internacional i un desertor albano-kosovar? Allò era de bojos!
Llavors en Tim va pensar que tot plegat potser era fruït del destí i que li havia servit per baixar dels núvols i veure les coses des d'un altre prisma més humà. Somiar en la Rosa potser significava que la desitjava més del que creia i que en el fons se l'estimava.
Sí, és cert. Amb aquest viatge havia perdut temps, diners, prestigi i la possibilitat de demostrar el que sentia de debò per la Rosa. Havia guanyat prestigi amb el primer cas a l'estiu, s'havia desprestigiat amb el segon a la tardor i ara, a les portes de l'hivern, tenia la possibilitat de tornar a guanyar amb el tercer.
I d'aquesta manera refer la seva trajectòria professional. Però, després ho va pensar en calma i va pensar que tot plegat eren tonteries això del prestigi i dels diners i el que volia era trobar el maleït doctor.
Trobar-lo i tornar-lo a França, guanyar els calers promesos i tornar a casa.
Potser en el fons ja no li interesaven gaire els diners. Tot plegat no havia estat tant negatiu. Havia descobert el cantó solidari de les coses i havia començat a admirar en Maurice. Pensava que ell era un d'aquells herois de la pau, d'aquelles persones anònimes que se'ls hi enrefot els calers, el prestigi i tot plegat i que se senten gratificats ajudan que el món sigui un mica millor. Sempre havia sentir a dir que hi ha herois que fan guerres i d'altres que difonen la pau. Molts cops els segons es troben a les nostres terres i no fan gaire sarau. Són anònims personatges. Lluiten per altres paratges. Lluiten en definitiva per refer el món.
13
Aquell mateix matí, l'Henry va conseguir arreglar l'avioneta i viatjaren sense cap problema fins a Síria on s'acomiadaren d'en Raixid. A l'aeroport de Damasc varen descansar unes hores i sentíren les últimes notícies sobre el conflicte del Golf Pèrsic i del Pròxim Orient. Eren notícies una mica esperançadores i potser això, a en Tim, el va animar per uns instants.

III
1
I de Damasc marxaren a Tel-Aviv. Un cop arribàren a l'aeroport, sentíren la notícia que un avió kamikaze desconegut havia estat apunt de xocar contra un sofisticat llançamíssils nordamericà. Quina causa podia conduir a un home a pujar a un avió i convertir-se en un suïcida? Pel cap li passaren les següents paraules:
‘L'instint d'un suïcida: l'horitzó està ple de mentides, ple de paraules falses. Res no el fascina. Res no li fa gràcia. Res no l'indigna. Només vol saber com fugir d'aquest pou sense sortida. És l'instint que el martiritza. Promeses podrides. Paraules poc clares que no li donen vida. Res no li fa gràcia. Només vol saber com sortir-se'n d'aquesta vida.
Ningú l'atura. Ningú no li fa la guitza. L'horitzó està ple de fal·làcies. Paraules que t'atabalen. Res no li sorprèn. Res no l'agrada. Com pot salvar-se? Ningú el pot ajudar? És l'instint que l'esclavitza.'
2
Cada dia a Israel la situació era una mica més complicada i per això l'Henry va negar-se a seguir més lluny. I ara què?, va pensar en Tim. Com carai podria seguir el camí? Com carai arribaria a trobar el Doctor? En Maurice i l'Henry varen decidir que esperarien en Tim una setmana. Si passada una setmana no tornava a buscar-los, ells marxarien cap a casa. Segons ells ja havien arribat massa lluny, la situació era massa perillosa i no volien arriscar-se més del que ja s'havien arriscat.
3
I en Tim va pujar al primer autobús que va trobar i que travessava mig Israel. A la nit va arribar a Jerusalem. La lluna plena il·l
uminava la ciutat santa. Una ciutat plena de mites, figures, llegendes i misteris…hi ha personatges que sobrepassen els límits dels segles, dels mil·lenis i es converteixen en símbols per les seves religions i creences. Va passar la nit a la Ciutat Santa i a l'hotel va poder sentir la conversa de dues àvies pelegrines que havien vingut de molt lluny per estar-se uns dies a Terra Santa. Elles parlaven del Salvador del món.



Una d'elles, n'explicava la seva vida amb devoció i passió:
‘en un bressol entre palles nasqué el redemptor. En una establia, en mans d'un fuster va néixer el fill del Senyor. Va estar-se quaranta dies i quaranta nits al desert, temptat pel dimoni, absolutament sol. Va predicar en nom de la Pau i de l'Amor. Va fer amics i enemics i va morir en una creu i va tastar el desconsol. I el seu esperit i la seva llum es convertiren en un camí per a molts. Ell va venir i va marxar mentre li deien Salvador del món.'
4
El cristianisme d'aquella dona va impactar a en Tim i també l'impactà un altre home devot que va afegir-se a la conversa de les dues jubilades. Parlaven que passaria si Jesús tornés. En Tim va pensar que jugar a imaginar fets probables i improbables és un passatemps que no s'acaba mai. Imaginar-nos que passaria si determinats personatges tornessin és certament una especulació poc interessant. I l'home va exclamar en veu alta: ‘Salvador del món! Salveu-nos! Salveu-nos si existiu, de tants conflictes i descontrols. Si algún dia tornessis, estic segur que lluitaries per les causes perdudes, lluitaries amb els més pobres i desvalguts. Oh, primer pacifista de la Humanitat! Si algún dia tornessis, seria divertit veure com critiques a aquells que han utilitzat el teu nom per matar i enriquir-se i fer-se amb el poder del món.'
5
I en Tim va pensar que aquella terra apart de ser la terra dels àrabs i dels cristians també era la terra dels jueus. I va recordar tot allò de l'holocaust i de l'extermini de determinats pobles. I en la lluita fraticida entre jueus, cristians i musulmans. Recorda com en un llibre es va assabentar de com homes cruels i repel·lents exterminaven lentament cossos d'humans molt lluents. El va llegir amb emoció com un relat d'intriga i ficció. Li esgarrifava pensar que no era mentida, que era la pura veritat. En aquell llibre es va assabentar com bèsties cruels afeitaven els caps de mil humans innocents; els pels dels quals serien abrics cars portats orgullosament pels caps d'Estat. El va acabar de llegir amb decepció. No era un relat d'intriga ni ficció. Era la realitat explicada com una pel·lícula. Era la trama d'una pel·lícula que explica una taca de la realitat. I ell sabia que el que estava vivint ni era una pel·lícula, sinó que era la dura realitat.





6
I al dia següent va sortir al carrer i va donar un tomb per diversos barris de Jerusalem i es va trobar enmig d'un atemptat al barri de les Mesquites. Va ser entrar en un malson.
En Tim ho recorda així: ‘un lloc ple d'horrors. Cares plenes de sang, crits d'histèria i fam. Trets per aquí i per allà, gent corrent amunt i avall, guerrillers vigilant, gent que només vol menjar, gent que només vol matar, gent que només vol poder i diners.
M'he imaginat el Déu Thanathos, Déu de la guerra i de la mort, com construïa castells d'horrors. He volgut fugir del malson i he volgut oblidar la crua realitat d'aquest món.'
I va pensar que determinats reportatges com els 30 minuts de la televisió són autèntiques finestres des d'on es pot contemplar el món, es poden contemplar les seves misèries i els seus horrors. Però que ell ho estava veient en viu i en directe.
7
Va fugir correns i va trobar miraculosament un taxi i li va demanar que fugís de la ciutat i el taxi va anar fent via lluny, molt lluny de Jerusalem. I per un moment va pensar en la ciutat que deixava enrera i en els seus habitants que segurament esperaven temps millors. I va pensar que tard o d'hora estaria a casa i que tard o d'hora determinats conflictes es podien resoldre amb diàleg, paciència i confiança. La seva ment va omplir-se de les següents paraules: ‘deixes una ciutat bruta i assetjada per un combat. Ja no recordes el passat quan et creies molt afortunat. Voldries oblidar el present que t'amarga lentament i vols creure en una nova esperança que t'ajudarà i potser vols tornar a creure que: tornaran a venir temps de pau, temps de prosperitat, temps que ens ajudaran.'
8
El taxista el va deixar a la frontera amb Jordània i Aràbia. I el va pagar amb un bon grapat de dòlars que afortunadament duia a sobre i que el bon home va acceptar de seguida. Allí, va trobar-se amb un munt de musulmans que anaven de pelegrinatge a la Meca. Va decidir posar-se unes ulleres i un turbant i fer-se passar per un pelegrí més. No sabia on anar ni què fer. Mentre seguia la gentada que anava a la Meca va intentar pensar en alguna solució.





9
Un periodista nordamericà que feia fotos d'amagat als pelegrins, va reconèixer de seguida que ell no era musulmà:
-Tu, no ets musulmà, oi?
-I vostè que n'ha de fotre!
-Sóc en John Buck, un corresponsal de la CNN.
-Jo sóc en Timoteu Garcia, en Tim Garcia, psicòleg i investigador privat. Estic buscant un historiador que s'ha perdut per aquests verals. És el Doctor Lecont.
-El Doctor Lecont!
-Que el coneix? Què en sap?
-He sentit a comentar que és l'hoste d'honor d'un dels hereus d'Aràbia. Precisament aquests dies estan en un palauet prop de Medina. He sentit a parlar que el Doctor està fent una gran feina amb això d'escriure la història de les tribus d'Aràbia.
-Però, no havia de buscar un pergamí amb un alfabet que el considerava ja perdut?
-Però, què diu ara!
-Quina manera de fer el préssec! Preocupadíssim per l'estat del Doctor i el molt barrut resulta que és l'hoste d'honor de l'aristocràcia saudita.
-Si vol, jo mateix el puc acompanyar fins on està el Doctor.
-Un gran detall per part seva. I a canvi de què?
-De res, home, de res. Bé, potser sí. A canvi de parlar durant unes hores amb un occidental.



10
De camí al palauet saudita, en Tim li va explicar a en Buck la seva breu estada a Jerusalem. En Buck li va certificar que ja feia molts anys que no era ciutat massa segura i la va explicar uns fets que havia viscut feia poc a la Ciutat Santa. Havia sentit una nit, uns crits enmig del silenci. Ho va explicar de la següent manera:
‘ Vaig traspassar un pont que separa les afores amb el centre de la ciutat. Em sentia alleugerit quan el silenci em va acompanyar. De sobte, uns crits vaig sentir fruït de l'horror d'uns criminals. Vaig caminar lluny de les afores i de les zones perifèriques.
Enyorava l'antic xivarri. Em vaig sentir per un moment sol i abandonat. Era l'únic testimoni d'aquells crits? Imatges patètiques em varen venir a la ment. Sóc un periodista competent i em vaig elaborar un article a cuita i correns. Aquells crits d'auxili varen ser el pitjor turment abans de reunir-me amb els meus companys i respirar tranquil·lament. Crits d'auxili. Crits enmig del silenci. Crits enmig de la tenebra; plens de misteris, plens de fets rars.'
11
I en Tim va pensar que aquelles terres es mereixien una mica de pau. Calia una revolta per imposar la pau? Va pensar en la revolta dels clavells de Portugal. Calien unes flors per l'esperança? I va recordar unes paraules sobre aquella revolta pacífica: ‘Dels canons brotaren flors que es rebel·laven contra l'opressor i volien crear un món millor. De les flors varen caure noves llavors. Per primer cop una revolució amb la fortalesa de la pau i dels seus cors.
Per primer cop una revolta per la pau. Per primer cop brotaren flors per l'esperança: clavells alliberadors.'
12
Va pensar que havia estat de sort de trobar en John Buck. Se sentia com un aventurer perdut. Perdut per les terres d'Aràbia. I li vingueren al cap aquestes paraules: ‘passejant pels deserts de l'eterna Aràbia…caminant pels seus camins amb molta ràbia; he arribat amb suor a l'eterna Medina, on resar és sempre una dura rutina. Pels carrers no hi trobaràs dones ni infants. Només homes que diuen que Al·là és la millor guia. Em trobava perdut sense guia i sort que t'he trobat a tu i m'has aconsellat com jo volia. Passejant pels camins de l'eterna Aràbia; he escoltat històries de profetes, de terroristes que han deixat les armes i s'han encaminat a la Meca a purificar la seva ànima. A Aràbia he anat, a tu t'he trobat i m'has ajudat a sortir d'aquest negre forat.'


13
Sí, la Meca i Medina eren llocs de pelegrinatge i del retorn anual de molts vells musulmans que tornaven al seu bressol, a la seva llar. Un d'ells, ens ho va explicar d'aquesta manera: ‘retorno al meu passat, al meu país, allà on m'han criat, allà on he jugat des de la infantesa i la joventut i un record perdut a les llacunes del meu cap, d'un cap vell i esquerdat per les ferides d'un passat, d'un exili que m'ha deixat lluny d'on m'he arrelat. I ara que torno només vull dir: visca nostre terra! Visca el meu esperit! Visca la meva terra que em va veure fugir!'


14
Aquella era terra de pelegrins. Ell es podia considerar un pelegrí més que després d'un llarg viatge aconseguiria complir amb la seva missió que era trobar el maleït Doctor Lecont. Havia sentit a parlar dels pelegrins amb aquests termes: ‘fent camí, com un bon pelegrí, passant pobles i muntanyes, visitant terres estranyes. Trobaré el somni daurat. L'acaronar
é i ja no seré un estrany en terres estranyes.'

15
Arribaren al palauet saudita al costat de Medina. Hi varen entrar després que un llarg dispositiu de seguretat els revisés totes les pertinences. Preguntaren pel Doctor.
Els varen fer passar a una sala. En Tim va veure d'esquenes un home amb una túnica i un turbant assegut en un sofà. Prenent tranquil·lament el te i escrivint.
-És vostè el Doctor Lecont?
-Qui em demana?
El Doctor es va girar i va exclamar: ‘Oh, senyor Garcia, quina alegria en veure'l!
En Tim estava desconcertat. Tant de camí per trobar-se'l d'aquella manera tan plàcida?




El Doctor li va explicar que no, que no l'havia segrestat ningú, i que tot havia sigut una gran enredada de la premsa internacional per fotre més llenya al foc en el conflicte polític del Pròxim Orient. En Tim va comentar: ‘però si a mi em varen cridar els menbres de l'Acadèmia d'Història de França…deien que estava vostè en un gran perill i que jo, especialista en negociar rescats, era l'única persona que el podia alliberar de tot plegat. I que per tant havia de venir a parlar amb el tal califa per convence'l que el deixés anar…' El Doctor es va posar a riure i va exclamar:
‘tonteries! No ho veu, estic la mar de bé!'
No podia suportar aquell cas, aquella situació. En Buck va intentar tranquil·litzar-lo i en Tim no parava de retreure-li: ‘No sap per tot el que he hagut de passar per venir aquí, oi?' Va desitjar fondre's i li va explicar al Doctor que si no tornava amb ell, ell fotaria el més gran dels ridículs internacionals. Li va explicar, fins i tot, que el seu fill, l'Eric havia canviat. Això va fer canviar d'actitud al Doctor que dubtava de si tornar o no tornar a França. En Tim se'l va mirar amb ràbia i va pensar que era un panxacontent, un trist historiador que especula de primera.
Va pensar: ‘només tu, podries perdre el temps especulant històries que mai sabrem del cert si foren realitat. T'agrada tafenejar en el temps, especular sobre la història, especular sobre els personatges històrics com per exemple els amors secrets d'amants com en Torquemada i la Catòlica Isabel. De què serveix especular si hi ha fets que mai podrem verificar.'
Finalment, i no sap com, en Tim va convèncer al Doctor que havia de tornar amb ell a França i que si tenia algun problema amb els de la seva Acadèmia que fes el refotut favor de resoldre'l ell solet. Abans, però, el príncep hereu els va oferir un sopar exquísit que va servir per compensar totes les penúries d'aquell estúpid viatge.
16
Aconseguiren tornar en menys d'una setmana a Tel-Aviv i en Tim va agraïr moltíssim l'ajuda que li havia prestat en Buck. I el va convidar a venir uns dies a Barcelona. El viatge al país de la mitja lluna s'havia acabat.
La nit abans, tingué un malson on s'hi veien imatges esperpèntiques, imatges apocalíptiques. Visions que surtien del pitjor dels malsons. Visions que el trontollaven i el deixaren fet pols. Boires plenes de monstres. Onades salvatges en plena maror. Visions pròpies d'un malson. Imatges que s'esborraven quan s'acabava el malson.

En Tim Garcia, el Doctor Lecont, en Maurice i l'Henry, finalment iniciaren el camí de retorn a casa. Un retorn que encara els portaria alguna sopresa.

Retorn del País de la Mitja Lluna
1
Per tercera i última vegada, l'avioneta tripulada per l'Henry i on viatjaven en Maurice, en Tim i el Doctor va patir un lleu imprevís i va haver d'aterrar sobtadament. Lluny havien deixat el tèrbol Pròxim Orient. En Tim se sentia decebut.
Amb la sensació que hagués perdut molt de temps per no res. Havia descobert el portal d'Àsia. I en abandonar-lo va recordar les paraules d'un lament asiàtic:
‘I no ens oblidem de la vella Pèrsia i la vella Aràbia i els seus tresors petrolífers i el Saddam entremeliat que juga el joc del gat i la rata mentre la seva gent es mor de gana. I la porta d'entrada de tot això: Terra Santa, devota, sagrada, terra de disputes i crispacions; per què és tan complicada la pau en aquests racons?'
2
On havien anat a parar? Al baixar de l'avioneta tíngueren la sensació que havien fugit d'un malson per anar a parar-ne a un altre. Un malson anomenat Etiòpia. Com s'havien pogut desviar tant de la ruta? Com hi havia pogut anar a parar?
En Tim sentia una veu que li deia interiorment: ‘Què faig aquí? He esperat tot el matí una oportunitat per fugir d'aquest terreny tant desèrtic i marginat. On he anat a parar? Què haig de fer per marxar d'aquest país que parlen un idioma tant estrany? Les seves cares m'espanten. Els seus esquelets poc m'atrauen. Les seves vides poc m'agraden en aquest infern de fam, sed, suor i gana. On estic? Em diuen que estic a Etiòpia, un país sense manies. Etiòpia, el paradís de la mort. Només sento parlar de països de l'Àfrica subsahariana, que pateixen la misèria de ser països d'un tercer món que es degrada. Quin serà el nostre destí? He esperat tot el matí una oportunitat que m'ajudi a fugir d'aquest terreny tant inhòspit i marginat. Les seves cares m'esborronen. Els seus cossos no m'atrauen. Les seves vides no m'agraden. On estic?
Estic a Etiopía, país sense manies. Etiòpia, paradís de la mort. Només veig la misèria, només veig la gana de països d'un tercer món que es degrada.'


3
L'ensurt de saber on carai havien anat a parar va ser terrible. Havien aterrat prop d'un campament de Metges sense Fronteres. Tot i l'espant inicial, el lloc en qüestió, semblava una espurna d'esperança enmig de tanta desolació. En Tim va adonar-se que realment aquella gent vivien el dia a dia i construïen engrunes d'esperança, engrunes quotidianes del demà.
Ell va pensar: ‘ algú es preguntarà que ens queda de clamar tant a l'infinit? Potser no ens quedarà res. O potser sí. Sabem perfectament que no és fàcil creure en engrunes d'esperança que ens han de guiar cap un nou demà.'
4
De seguida varen ser acollits al campament i els prestaren ajuda per poder solucionar l'avaria de l'avioneta i poder tornar a casa. A la nit es varen reunir a la vora del foc per sopar i comentaren les trifulgues de l'aterratge. En Maurice es va retrobar amb un vell amic d'una altre o.n.g. L'Henry va intentar arreglar l'avioneta.
En Tim matava el temps escoltant com una metgessa traduïa el que li explicava un home gran del poble. I el Doctor Lecont ho contemplava tot i es preguntava el perquè havia marxat d'aquell dolç palau, el perquè havia de tornar a Europa, a França, el perquè es trobava enmig d'aquell malson. Només trobava una resposta.
El seu fill Eric ho havia planificat tot per salvar-lo del lloc on era i fer-se perdonar de tantes bogeries que havia fet últimament i volia reconcialiar-se amb ell.
5
En Tim es va deixar seduir per la veu de la metgessa que traduïa la història que el vell del poble explicava a la vora del foc. La va titular la història d'un vidu que va tornar a estimar i deia així:
‘Quan més em temia que el meu calvari s'allargaria fins el final dels meus dies, vaig conèixer una gran dona que em va donar amor i una nova vida. La vaig conèixer a fons. M'omplia de noves il·lusions. Viatjàrem per tot el món i en mi va nèixer un sentiment nou. De nit, en la foscor, l'hi explicava històries per dormir-nos els dos.
Ella em deia…amb tu no tinc por, amb tu vull anar a la fi del món, amb tu vull banyar-me nua en una illa sense nom, amb tu vull viure una nit de foc continu i calentó, esperant cremar-nos sense por. De nit, en la foscor, li petonejava tot el cos.



Ell em besava el meu interior i em deia: fem-ho un altre cop! I quan sortia el sol, el contemplàvem fixament. Semblava que viuríem eternament abraçats formant un sol cos, compenetrant-nos els dos, seguint sempre un ritme plaent, crèiem que mai s'acabaria el nostre enamorament perquè l'allargàvem jurant-nos amor etern. Però, una matinada tenebrosa, el diable la va anar a cercar. En ella una malaltia va brotar.
Misteriosa agonia que ens va separar. Evidenciava la fi de l'amor carnal. I em vaig prometre lluitar fins el final, donant-li suport moral; irreversible malaltia que la va dur morir a l'hospital.
I desconsolat plorant desitjava el meu final i vaig pensar per un moment en la solució més letal; solució pràctica, ràpida, higiènica i immoral que no fereix el pròxim ni el veí del pis de dalt. Sense ella, res tenia sentit, perquè ella era el sentit de la meva existència. Volia viure amb ella al paradís celestial. No seria un bon final? Suïcidar-se per primavera? Què romàntic! Què bé queda! Quina estupidea!
Vaig preferir viure els meus últims dies omplint-me dels seus records i oblidant les meves penes i les meves pors.'
La metgessa va quedar-se muda i va haver un llarg silenci. I jo vaig pensar: Déu n'hi do! I després tothom va anar-se'n a dormir. El cansament podia més que qualsevol cosa. Les ganes de tornar a casa cada dia eren més presents.
6
Amb un dia l'Henry no havia pogut arreglar aquesta nova avaria. I de nou ens veierem obligats a quedar-nos uns dies més. Una altre nit, de nou, una història del vell de la tribu amb les traduccions de la veu sensual de la metgessa, em varen deixar captivat. La història que va explicar aquella nit es deia…l'home que volia viure i deia així:' Era un home que volia viure i volia oblidar el dolor, l'odi i la mort i l'amor que havia promès a tantes dones i que no havia servit de res. Era un home que volia viure i satisfer els seus frustrats anhels i els seus desitjos més luxuriosos i secrets. Volia buscar un nou camí i volia satisfer els seus desitjos més perversos i dolços que la mel. Volia oblidar els enemics que l'havien volgut ferir i que havien estat apunt de fer-li escac i mat. Havien pensat l'última jugada a poc a poc
. Havien desitjat veure'l esclafat com una fulla caduca, com una llauna que s'ha acabat, com un tomàquet podrit i morat i com una formiga que tothom ha trepitjat. I no volia que s'enriguessin del seu passat ni que minimitzessin el seu orgull i no volia que s'enriguessin de les seves causes perdudes i encara menys de les ganes de viure intensament l'estiu de la vida.
Volia tornar a vibrar amb allò insignificant, amb les coses de cada dia, amb l'adéu de la veïna, amb la comprensió d'aquells que l'havien ajudat, amb el recolzament d'aquells que l'havien apreciat; amb allò més humil i menys preuat i amb la llum de cada dia'
7
Va pensar en ell i en la Rosa i en les ganes que tenia de viure i en les ganes que tenia de tornar i d'oblidar aquelles penoses aventures. I va pensar que a dins seu, encara hi podien néixer engrunes d'esperança, perquè només era un conco i encara se sentia jove.

I va sentir com una persona animava a una altre de la següent manera:
‘ja sé que constantment has tingut insomni i que has caigut molts cops i t'ha fuetajat una malèfica aureòla de circumstàncies i que no ha sigut fàcil lluitar amb constància; però ara no has de tirar la tovallola, perquè sempre hi ha un nou demà en que creure, un nou demà pel qual val la pena lluitar. Engrunes d'esperança trobaràs.
Si jo les he pogut cercar, tu també les podràs trobar.'
8
Semblava increïble creure en l'esperança en aquell tros de món. Però certament, sentint l'esperit d'aquella gent, s'hi podia creure. En Maurice va explicar el que sentien els refugiats del Sàhara, cada cop que els hi portaven medicines. Sentien un esclat de joia immens, descrit així: ‘han arribat les caravanes als poblats del sud. Càntics de joia esclaten, càntics que a més d'un aixequen i ajuden a creure en un futur millor. Esclat de joia en els rostres de mares i nens i dels habitants més vells.
Esclat de joia anual. Esclat de joia que els ajuda a creure amb un altre final.'
9
De fet, tot i les converses esperançadores que sovint tenien en els sopars, hi havia qui creia que la pacificació i la fi de la misèria en determinats països era a vegades una utopia, un somni. I que caldria molt més que una pregària i unes o.n.g.s per solucionar els problemes del món. I l'amic d'en Maurice digué:' no em diguis que no puc creure en el somni. No em diguis que no hi ha esperança. No em diguis que no hi ha solució. Perquè mentre hi hagi una ment comprensiva, una mirada amable, una mà solidària podrem seguir lluitant contra el malson.'



10
En Tim recordà que el vell de la tribu va agraïr la presència dels metges i els hi
va comentar que ells eren un autèntic bàlsam. Va comentar: ‘el teu cor solidari és el millor bàlsam necessari per somriure, per sobreviure, per tornar a somriure ni que sigui un instant.'

11
Després d'uns dies, l'Henry ja tenia arreglada l'avioneta i havia conseguit combustible. En Maurice va decidir quedar-se uns dies més al campament etiòp per ajudar al seu amic. Pujaren a l'avioneta i s'acomiadaren efusivament dels metges, dels etíops i sobretot d'en Maurice.
L'avioneta de l'Henry va arribar fins El Caire. Allí, l'Henry havia d'esperar uns altres clients i en Tim i el Doctor decídiren acomiadar-se d'ell i contractar un vol regular. Varen estar un parell de dies a El Caire. I poc després un avió d'una línia regular els va portar fins l'aeroport Charles de Gaulle de París. Tota la tropa de menbres de l'Acadèmia d'Història de França varen rebre el Doctor Lecont com un gran heroi i un magnífic historiador que havia fugit de les urpes malvades.
El Doctor somreia victoriós i va agraïr publicament a la premsa l'enorme esforç que havia fet en Tim Garcia per cercar-lo, treure'l del país i portar-lo de nou a casa. A l'aeroport, l'esperava l'Eric, el seu fill. Pare i fill s'abraçaren.
Estigué uns dies a París a l'espera de cobrar la recompensa de tota aquella patètica i rídicula missió. Després de cobrar els beneficis va decidir tornar a casa.
En pocs mesos, gairebé, estiu-tardor-hivern, havia viscut tres casos molt diferents.
En Tim estava una molt cansat.
El millor de tot plegat va ser adonar-se de certs valors i sobretot, adonar-se que estimava la Rosa. Havien passat moltes setmanes i semblava com si haguessin passat molts mesos i hagués viscut moltes aventures criminals, apocalíptiques, aèries, aràbigues, llunyanes i també un pèl estranyes. Havia recorregut tota Catalunya, el sud de França, Itàlia, Sicília, Grècia, Macedònia, Turquia, Kurdistan, Síria, Israel, Aràbia, de nou Israel, Etiòpia, Egipte, França i finalment, de nou, a Catalunya. Enrera havia deixat els records i les vivències amb el jove Eric Lecont, el Doctor Lecont, l'Henry, en Maurice, en Marko i la Jasna, en Raixid, el vell kurd i en John Buck…
Sense ells l'aventura no hauria estat possible. Havia triomfat amb el primer cas, havia fracassat amb el segon i ara, per sort, tornava a triomfar amb el tercer.
Ara, amb prou diners per passar una temporada tranquil va decidir per damunt de tot descansar. Amb la consciència tranquil·la, amb la feina ben feta, va trucar a la Rosa comunicant-li l'hora del seu esperat retorn i del seu esperat retrobament.
A l'aeroport l'esperava ella i amb un cotxe. Quina sorpresa!, va pensar en Tim.
Se la veia diferent. Més segura, més madura, més intel·ligent. En els últims mesos havia conseguit una certa estabilitat i també s'havia adonat de quins eren els seus sentiments respecte en Tim.
Xerraren una llarga i llarga estona i sense adonar-se'n ja havien arribat a Montserrat, a la muntanya sagrada. Allà, en un racó, aturaren el cotxe. Havien sigut masses mesos de dubtes, de pors, d'inseguretats, d'esperes. I la resolució i el final feliç del cas d'en Tim, semblava que ja no preocupava gens als dos i ja no era tema de conversa. Es confessaren de nou, mutuament el que sentien. I la passió no va poder esperar més. Allà, en aquell cotxe, en aquella santa muntanya, en Tim i la Rosa compartiren el que feia molt de temps que volien compartir.
Per fi, els dos sentiren uns moments de felicitat i les ganes de compartir junts una oportunitat que no volien deixar escapar. Sortiren aquella nit del cotxe i en Tim va seure's sota d'un arbre per fumar-se una cigarreta. Va mirar el cel i de dins seu va sorgir una pregària:
‘Tant de bo una nova alba il·lumini el món. I desapareguin les tenebres. I es curin les ferides. I podrem cridar sense manies…què bé es dorm sota un arbre xiulant sense que t'amenacin de mort! Què bé es dorm sota un arbre xiulant cançons de pau i d'amor!'

Amb el cotxe nou de la Rosa s'aproparen al port i mirant l'horitzó, varen fer plans de futur sabent que a partir d'aquell moment la vida tornava a començar.