Viatge al futur i tornada al present

Conte fantàstic!

Heus aquí que hi havia una vegada, crec que era allà pels anys seixanta, un jove que treballava a ciutat de Barcelona, però ell vivia en un poble, dons per anar a treballar, havia d'agafar un tren, començava molt aviat del mati, i per això s'aixecava molt aviat del matí per agafar aquest tren, i se encaminava a l'estació molt aviat dons no el podia perdre, això ho feia cada dia, i com ell altres tants igual.
Tot transcorria amb una monotonia, dons cada dia era igual, la mateixa rutina, les mateixes cares, en el tren aquell, tothom es coneixia, i durant el viatge a la ciutat, feien las seves xarradetes, o criticant a algú del poble o parlant d'esports o de quelcom, també algú aprofitava per continuar el seu son, ja que la ciutat era final.
Cada dia desprès del seu treball aquell jove tornava a casa seva en un tren del migdia , aleshores ja no hi havia les cares del matí, ja que molts no tornaven fins el vespre, però ell en aquella hora tenia també el seus amics. Tenia les tardes lliures, que aprofitava per estudiar o descansar de la jornada o d'haver-se llevat tant aviat pels matins. Aquell jove tenia tres amics, molt amics; vivia amb la seva mare i dues germanes dons el seu pare havia mort sols quant ell tenia quinze anys en el mil nou-cents cinquanta cinc va morir de sobte, el era el del mig dons la gran i ell mantenien la família o sia la mare i la germana mes petita.
Els diumenges aquells tres bons amics l'anaven a buscar per a sortir i abans de sortir la feien petar una mica amb aquella família on la mare be totes les germanes tocaven el piano aleshores tots molt ven avinguts mentre una d'elles tocava el piano ells cantaven i reien, desprès sortien i/o anaven a cinema o al ball. I així transcorria aquella vida prematura d'aquell noi que sols tenia vint anys.

******************
Però heus aquí que un dels matins, un fet estrany li canvià momentàniament la seva vida: Un dels matins com sempre, arriba a l'estació com cada dia, i li estranyà, dons, en ella no hi havia ningú, de primer va pensar que s'havia equivocat d'hora o de dia, potser va pensar deu ser un diumenge? Aleshores es va dir ací mateix? Però si diumenge o va ser ahir? Va recordar que havien sortit amb els tres amics com cada festa i que primer varen estar cantant amb la família. Que es el que havia haver pogut passar? Va recórrer tota l'estació, que no era gaire gran, i no va trobar a ningú. Aquell jove es va començar a preocupar, allò no era gens clar, no hi havia ni el personal de l'estació. Li estranyar...
...Se assegué en un dels bancs en l'andana i pensà uns moments... Les llums eres obertes, que estrany que era tot això! De prompte les llums aquelles baixaren de to i es va anant quedant fosc i mes fosc, amb un silenci sepulcral, no es sentia res, ni tant sols el vols d'un insecte. Tot d'un plegat davant d'ell una llum molt intensa el cegà, quant va pogué veure el que passava, va veure d'avant d'ell, plantat com una estàtua un jove, amb una intensa cabellera rossa, era tant llarga que fins i tot li arribava a les espatlles, portava una roba platejada, tot ell molt estrany. El noi quedà boca badat, que era allò!
El jove es va aixecar i va mirar cap el poble i el poble no hi era, cuità dreta i esquerra, com buscant ajuda, hi no hi havia ningú, estava sol, sol amb aquell ésser tant estrany, volia caminar, fins i tot córrer i les cames no li obeïen, se espantà, va pensar que no tenia cames, es va palpar, i si se les trobà, va comprovar que tot ell estava be, el seu pensament era fugir d'aquell mal son, mes... Comprova que no podia fer ho!
(Tot això que aquí os explico tant llarg en realitat sols va passar en uns segons, be potser en uns minut.)
Llavors l'ésser estrany li va indicar amb la seva ma que el seguis, el jove va pensar; ca! Però si no puc; dons les cames no m'obeeixen. Aleshores amb la senyal de la ma d'aquell ésser, les cames varen començar a caminar, cap a la direcció que aquell estrany ser li indicava, ell, no sabia com, però hi anava, anava com embadalit, hipnotitzat. S'endinsaren en un punt molt fosc de l'estació, sens dir ni un mot, el jove va sentir una musica quasi be Celestial que provenia del punt mes fosc. El jove estava intrigat i al mateix temps volia esbrinar, que era aquella deliciosa musica, tant i tant meravellosa i que mai havia sentit altre d'igual, tota ella inspirava pau! De sobta li passa pel cap de que potser ell havia mort!
Es palpà de nou aquesta vegada tot el cos seu i no! Estava sencer i tenia tacte, no era ell cap ombra, era viu! Mes... No comprenia res de tot allò? Mentre caminava, seguin a aquell ser, mes forta es feia aquella dolça musica; aleshores de sobte, un altre volta, aquell gran claror que el cega de nou els seus ulls, mes... Ara era molt mes forta, intentava obrir els seus ulls i no podia, quant a la fi va poder, davant mateix i havia una estranya maquina o nau molt brillant i sens portes ni finestres, la musica provenia d'allí, el ésser que el precedia li va indicar que es fiques sota la maquina, sota aquella estranya cosa, va girar de nou el seu cap i no va veure a ningú sols hi havia les vies silencioses. I sols hi havia l'ésser ell i la estranya maquina amb la deliciosa musica, es va posar on li indicava i es notà exorbit dins d'aquella estranya maquina. Va notar que allò es movia, sota una gran pau i s'adormi. No va saber mai el temps que va estar adormit, ell sols notà que la cosa parava, es despertà i veié que allí hi havia un altre home, va donar una mirada ràpida a la nau i observa molts estranya aparells molt sofisticats, com mai havia vist d'altres, també va notar que d'arrera d'ell hi havia algú mes, es girà sobtadament i veié un altre ser, amb una extensa i llarga barba blanca i llarga cabellera igual, tot en ell era resplendor i bondat i observava callat al jove noi; les mirades es creuaren.
Llavors el ser li digué: Ven vingut al futur noi, tu has sigut l'escollit! El jove altre volta pensà, que tot allò era sols un somni.
Com era possible tot allò? Com era possible que estigués en el futur, si el futur encara havia de venir, i que segons el humans no existia sols existia el present i el passat en el record, el passat si! Però el futur? El futur anava existint a mida que anaves sobrevisquin als anys, allò era impossible, allò no podia ser!
Fi del primer capítol de tres. Per En deMontagut
**********************