Viatge al futur i tornada al present (últim capítol)

Recordarem com va acabar el segon capítol:
El vell, li digué si volia fer una vota per la ciutat, el jove li digué que si, s'obriren les llums i sortiren d'allí, sortiren al carrer, si d'allò es podia dir carrer, dons tot era metal·litzat, color platejat, tots els edificis, l'asfalt, les robes de les seves gents, tothom anava vestit igual, les mateixes cares, les mateixes faccions i de cabells rossos.

Tercer i últim capítol:
Nois i noies tots eres iguals, no es diferenciaven, no es veien ni mainada, de cap sexe, ell va pensar que deurien ser al col·legi, de vells tampoc ni havien, tant sols el que acompanyava al jove, almenys no es veia cap mes.
Amb una gran tranquil·litat es passejaren per alguns carrers, tots eren iguals, no sabies si ja hi havies passat, no hi havia números en els edificis, tampoc hi havia botigues ni bars, ni cotxes, ni autobusos, tothom anava a peu sens presses en grups de dos o mes, sol no hi anava ningú. Varen arribar en aquell estrany lloc de dia i malgrat que ja feia temps que el jove hi era, encara no s'havia fet fosc, i havia la sempre la mateixa intensitat de claror, mirant al cel es veia un color gris pàl·lid, no hi havia ni un sol núvol, donava en conjunt una sensació de fred. El jove no estava gens cansat, i això que havien caminat molt, el vell es va aturar, d'avant seu hi havia un edifici igual que tots, i li va dir a noi si en ell i volia entrar, el jove que no tenia res mes per a fer, li digué que si. Entraren en ell. Hi havia també dins unes taules totes metal·litzades i cadires iguales, però aqueixes tenien forma d'ou trencat, semblaven còmodes, el vell acompanyant li va indicar que en una d'elles s'hi asseies. Fent cas a l'indicatiu, es va asseure en una d'elles per curiositat, va donar una mirada ràpida al lloc i va veure altres asseguts, aleshores el vell que l'acompanyava va donar una un clac amb les dues mans i tot seguit va sortir una mena d'ésser metal·litzat, però quelcom diferent, dons aquest era calb completament i duia en les seves mans una gran safata tota plena de semblaven deliciosos menjars que va deixar d'amunt d'una taula que hi havia en enfront de cadascun dels que allí hi havia, el jove gana no en tenia, però curiositat si! Era tot molt ven presentat, clar no fa falta que os digui que tots els plats eren de metall, va destapar una safata i va observar que el seu contingut hi tenia verdures molt verdes, d'un verd intens, altres amb carns que semblaven delicioses, feien una flaire que allò desvetllava un mort i sens gana es podien menjar.
El jove, de primer va provar la verdura no era del que en la seva casa en menges massa, aquella li va semblar glòria, era deliciosa; desprès provà la carn i semblà perfecta molt millor de totes les que abans havia menjat , dissimuladament, aixecà la vista i va observar que tots els que en aquella sala estaven menjant ho feien amb molt de gust, dons qui mes no, qui mes si, es llepava dissimulant els seus dits.
El vell li va dir sembla que t'agrada noi el nostre menjar. El jove li va confirmar que si! Que era molt i molt bo tot allò, i li preguntà: Que es? D'on traieu aqueixes verdures tant bones i no em parlem de la deliciosa carn. Digueu bon home d'on les traieu? El vell tot somrient li va dir, el que es verd, es del verdet, que deixen els vostres morts, i la carn molt ven tractada també es extreta de dins la tomba dels llocs on enterreu al vostres parents i amics difunts i que nosaltres i avanç de nosaltres recollien els nostres avant passats i guardaven en uns llocs per tal d'assecar be i desprès de tractar-la i ens ensenyaren aquesta tècnica i que encara avui dia la fem servir per a menjar i alimentar-nos, oi que no es dolenta es deliciosa veritat noi? Desprès de tot el tractament queda tant tendre! Saps noi la terra es la despesa de nostre existència. Encara no havia acabat de dir tot això el jove ja ho havia vomitat tot i posava cara de un intens fàstic, quan es va trobar molt millor li va preguntar una vegada mes, com es que no hi ha mainada? Ni vells? El vell li explicà que ells havien aconseguit de crear una nova raça sens nens ni vells i que l'únic vell era ell, ell era el cap de tot aquell nou mon i forma de vida, i continuar dient que ell ara ja no passaria de vell, i que sempre mes es conservaria igual, al igual que els altres, i que ells havien aconseguit que no es moris mai ningú. El cap li va continuar explicant que, que allí no existia el sexe, que tots eren iguals, que no eren ni mascles ni femelles, que no treballaven, que no pensaven, que no dormien, que mai es feia de nit, sempre hi havia la mateixa claror, que si menjaven algunes vegades era sols per fer quelcom, però que en realitat ja no ho necessitaven fer! Allí no hi havia pol·lució de cap mena, dons no hi havia cotxes, ni avions, ni guerres, ni cinemes, ni fresa de cap mena, ni diners ni res de res sols pau i tranquil·litat, pels carrers hi havia una musica suau molt suau, i que sols hi havia aquell diguem televisió de punt rodo que en ella es podia documentar de com era el passat present i futur del homes d'altres galàxies i que ell el noi ja havia vist! Hi que d'ells cada vegada hi havia menys que els hi interesses com va ser el passat, no volien saber res del present i menys els hi interessava com seria el futur, ja que va poder observar que quant va entrar en la sala de la televisió en forma rodona no hi havia gaires a dins per la de veure quelcom del seu passat del present i del seu futur.
Mes preguntes ja amb un cert interès li va fer de nou el jove: Li digué: Digueu me a quin any som ara? El vell cap li va contestar que es trobava a l'any quatre mil nou-cents noranta dos!
El jove no va voler saber res mes, i li digué al seu sempre acompanyant si el podria retornar d'on cel varen emportar i de nou a la seva època.
El vell li va dir que millor que es quedes aquí amb nosaltres, dons aquí com ja sàvia no moriria mai, ni tampoc necessitaria de menjar res, si ho feia seria per gust de fer quelcom, i continuà dient, no hauràs de treballar mai mes, i no patiràs mai mes cap mena de malaltia, la veritat es que no patiràs mai mes res de res! Que hi dius? Et vols quedar? Dons de tots el humans tu has sigut l'escollit. El jove li digué: No! Prefereixo viure, passar penes, i alegries, treballar, casàrem, tenir una família que estimar, fills, nets, riure, plorar, estar malalt i/o morir, quant arribi la meva hora! Que estar aquí mort, per a tota l'eternitat!
Llavors quant va acabar de dir això, es senti un xiulet molt estrident, i el jove va sentir als amics del tren de cada matí, que li deien apa desperta, que se t'escaparà el tren; ell s'aixecà es fregà sos ulls, i puja al tren; el tren arrancar de l'estació i s'allunyà, el jove es mirà el seu rellotge i eren les set i vint del matí, el tren aquell dia es va retardar deu minuts. El jove va anar a treballar i mai va dir a ningú tot allò que li havia passat, quant del treball va tornar a casa a dinar va abraçar fortament a la mare. i les dues germanes com voler dir quelcom, però mai els hi va dir res, ni quant va veure els seus tres amics, mai els hi va dir res de res, però ell dins seu sabia el que els hi passaria a tots i quant passaria.
Fi.
Autor: En Ferran de Montagut, escrit avui 8 de Febrer del 2005, en el meu estudi el del "MAS EL SOL SOLET" el que es envoltat d'un bonic "JARDÍ VERD" EN LA Comarca de "L'ALTA-GARROTXA" Pirineus de (Girona) Catalunya! E-Mail: demontagut@yahoo.s mas_el_sol_solet@hispavista.com etc.