Viatge al futur i tornada al present (Segon capítol)

Recordarem una mica com va acabar el primer capítol: Aquell jove va pensar que tot el que li succeïa era un somni: Com era possible tot allò, con era possible que ell estes en el futur, si el futur encara no existia, dons havia de venir, i segons els humans, no existia, el passat si! Però el futur? El futur anava existint a mida que anaves sobrevisquin als anys, allò no podia ser. (Aquí va acabar el primer capítol)
Mentre pensava tot això, s'obri una comporta de la nau i el noi molt sorprès observà a traves d'ella un meravellós paisatge molt estrany mai somniat.
El mes vell li va indicar que baixes, el noi s'apropà a la comporta i veié que era molt alt en aquell precís instant aparegué una gran escala, ell, posa el peu en ella i sens caminar mes, es trobar al terra, al moment de tocar terra, l'escala que havia aparegut tan misteriosament, es va retirar igual.
Va mirar a reu i veié, una gran plaça, al voltant i havia molts i alts edificis, semblava una gran ciutat, mentre anaven caminant, l'ésser i el jove; de sobte s'obrí el terra, sortint una espècie d'ascensor sens baranes sols el terra, aquell ésser li va indicar que es col·loques al d'amunt, ell o va fer els dos a una velocitat fora de lo normal varen començar a baixar, mentre baixaven, ell observà que en els laterals veia mes edificis li semblaven tots ells no de ciment mes aviat creia que eren metàl·lics, llavors ell va entendre que on ells havien aterrat, no era una gran plaça, si no sols era el terrat d'un d'aquells tants edificis. Per fi s'atura aquella espècia de ascensor i va poder ficar els seus peus al terra, en front hi havia una portalada molt gran, el mes vell, va posar el seu dit en un angle. Hi la gran portalada s'obrí, d'arrera d'ella hi havia una gran estança com un gran saló, envoltat tot ell amb uns enormes butacons, que la veritat semblaven molt còmodes, i al bell mig un enorme aparell de televisió, però en punt rodó, ja que així va creure que es podia veure per arreu de la sala, mes aviat semblava una enorme pilota, allí hi havia algunes persones o el que fossin, assegudes; vestides totes igual, les vestimentes eren totes iguales i platejades, seien de dues en dues, o formaven petits grups, asseguts aquí i allà, ningú d'ells va aixecar la mirada quant vàrem entrar, parlaven molt aficionat sols entre ells, encara que no s'entenia be el que deien.
El vell li va indicar que es seies on ell volgués i així o va fer, li va donar un comandament com els e la televisió del nostre mon, però quelcom mes sofisticat i amb molts mes botons, era tant gran i pesava tant, que aquell jove no el podia aguantar. El vell, toca un botó apropà a ell un espècie de suport i li va indicar que poses el comandament allí, i li va indicar que mires la diguem pilota gran de centre que només era com una enorme televisió.
Tot el que el vell li deia, el jove ho intentava fer. El noi va tocar un botó indicat, i la pantalla s'il·lumina, al mateix temps els llums de la sala s'apagaren i a la pantalla començaren a sortir imatges que el jove no havia vist mai, li semblà que fins i tot es trobava dins d'elles. El vell li digué: Que si ell volia, podia veure qualsevol cosa del passat, del present i del futur, i que tant sols li tenia que demanar a veu forta i segura a la maquina i el que ell volgués veure, sols li havia de donar les dades dels anys i els mesos.
El jove, tot emocionat, va pensar en primer lloc de veure casa seva, i li digué a la maquina: Maquina ves a casa meva ara mateix, portem als anys cinquanta i la maquina obeí les seves ordres, i automàticament com en un somni, a la gran pilota va parèixer la seva mare i les dues germanes. Parlaven entre elles, semblava talment que ell i podia també parlar, però això no era possible, el jove va decidir sols d'observar i escoltar aquella conversa; feien vida normal talment com si no el trobessin a faltar, la mare digué a la germana gran: Apa posa la taula que el teu germà es a punt d'arribar, i com que arriba una mica tard que no s'hagi d'esperar, dons deu venir amb tanta gana com sempre, llavors la pantalla l'acostà al rellotge de la seva casa i senyalava les tres, aleshores el jove es va veure com ell arribava a la casa, feia un petó a la mare i s'asseia a taula i menjava, desprès feia la migdiada con casi be sempre, la maquina desprès de que ell es despertes li va assenyalar el calendari i assenyalava aquell dia com si no hagués passat res. Llavors el jove, va dir a la maquina: que sa anés en al temps mes enllà, en els anys setanta quatre hi ha la mateixa casa, i efectivament la maquina va obeir les seves ordres i veié amb horror la mort de la seva mare estimada, les dues germanes ja casades i ell també i es veié plorant aquella mort!
No va voler veure res mes d'allò, i va demanar a la maquina que el portes a l'any mil nou-cents noranta dos, li va dir maquina porten a casa del meu amic el Josep, el va veure ja gran era el millor amic que tenia en aquell precís instant l'amic s'estava morint, el ploraven dos fills i una dona, li va donar molta pena, el jove també va plorar la mort del seu entranyable amic.
Aleshores li va demanar a la maquina que li portes a veure dos amics que ell tenia, l'un era calb gros i casat a Barcelona, no vivia al poble era feliç almenys o semblava, en quant a l'altre era també casat amb una filla adoptada, però aquest si que encara vivia al poble, semblava que tant l'un com l'altre es guanyava be la vida. El jove no va voler veure res mes. Va voler tornar enrera i li va demanar de veure com seria la seva vida, ja que ell tenia promesa i va voler veure quelcom del seu futur amb ella i digué a la maquina: Portem ara a l'any mil nou cents seixanta sis, concretament el dia 27 de Febrer, així ho va fer aquella maquina hi... Horror, quin dolor va tenir aquell jove quant va veure la seva promesa estirada al llit de la casa dels seus pares morta! Es veié a ell allí plorant desesperat aquella mort, Déu no li va voler donar sort, horroritzat per tal fet digué tancat maquina! No vull veure res mes, però al cap d'una estona, va pensar en les seves germanes i li va demanar a la maquina que li portés a l'any mil nou cent noranta cinc, va ser així; i veié la seva germana feliçment casada i amb cinc fills molt seguits el seu marit tenia un bon negoci i es guanyava molt be la vida, tot li va semblar perfecta, i va pensar veus la meva germana petita es feliç, a trobat la felicitat, la maquina li apropà el calendari de la casa i veié que era la festa major del poble un tretze de Juliol, i horror altre volta! Una terrible explosió, a la casa de la estimada germana per la caldera del propà tallava la vida de la seva germana petita, morint terriblement cremada en el noranta per cent en el seu cos, va veure en uns instants una part mes de la seva família destrossada.
Un nebots i marit en sols uns instants destrossats, els fills sens la mare i el marit sens la dona. Va demanar una petició mes a la maquina aquella, va dir-li maquina assenyalem si jo em vaig casar, si jo vaig poder refer la meva vida i quant, llavors la maquina el portà a l'any mil nou cents seixanta nou i si es casava amb una noia mes jove que ell, va voler saber mes i si varen ser immensament feliços varen tenir tres fills fins que per coses de la vida ell es va divorciar uns anys desprès, deixant dona i tres fills petits. Va voler saber quelcom mes i li demanà que li mostres a la seva germana gran, la maquina obeir de nou i li va ensenyar a la casa de la germana gran, era en el mateix poble, vivia feliç, era també ja casada corria l'any dos mil, i si va veure que tenia marit i dos fills ja grans l'un ja era casat i tenia una formós net, però sens saber perquè, va veure que ells es traslladaven a viure a Olot, i continuà veient el procés intrigat, tot i amb això la família era feliç, i també amb horror va veure que el seu marit arribant a Olot per allí viure, per allí establir-se li tallaven una cama, veié que en el dos mil un aquell home cunyat seu moria amb una terrible agonia deixant viuda dos fills i dos nets. Hi pensà quin futur que espera a la meva família, ja se que es llei de vida però clar si no ho saps dons no et dones tant de compte. Poc desprès es va veure ell mateix que també es moria sol, bastant vell, la germana que li quedava el va precedir, veié que a ell el ploraven tres fills que va tenir, la que de tots plorava mes, era l'única nena es natural les noies son mes del pare que de la mare, el seu marit hi els fills la consolaven. Ja no va voler veure res mes, sols li va demanar a la maquina que el dugués fins l'any tres mil, per tal de veure aquella casa on va néixer, la casa dels seus estimats pares, la casa que havia sigut casa seva, i la maquina obeir las seves ordres i el portar al anys que ell demanava, van arribar en un jardí molt bonic i li digué: Aquí hi havia la teva casa! El jove no va voler saber res mes, i amb unes llàgrimes de no se si de ràbia o de impotència, tancar aquella maquina, aquella maleïda connexió.
El jove tot pensatiu, va dir per dins seu: Per això em de viure? El nostre mon es realment una merda! Tant d'afanys, tants esforços, tant de treballar i total per això?
El vell, li digué si volia donar una volta per la ciutat, el jove sols per a sortir d'allí on havia vist tant i tant del seu futur i dels seus amics, li digué que si! S'obriren de nou els llums d'aquella sala i plegats sortiren d'allí, sortiren al carrer, be, si d'allò es podia dir carrer, dons tot era de metall tant les cases com l'asfalt i les voreres, els vestits dels seus habitants eren tots iguals, les mateixes cares, les mateixes faccions i anaven tots homes i dones amb pantaló i cabells llargs rossos.

Fi del segon capítol de tres.

Autor: En Ferran de Montagut, escrita en l'any 1992 en el meu estudi d'avant de la mar, de "CA LA KARINA" en la Comarca del "MARESME" (BCN) en el mes de Març, rescrita y arreglada avui dia 3 de Gener del 2005, 13 anys desprès, en el meu estudi del "MAS EL SOL SOLET" el que es e
nvoltat d'un bonic "JARDÍ VERD" en la Comarca de "L'ALTA-GARROTXA" Pirineus de (Girona) Catalunya! E-mail: mas_el_sol_solet@hispavista.com baron_de_montagut@msn.com ferranmujalinaspleda@hotmail.com aneu_a_la_merda@yahoo.es demontagut@todobaja.com etc.