Cercador
Veronica Ciccone
Un relat de: Qqdrilu- Compartir:
Mai he estat un seguidor de Madonna, però vés a saber per quin impuls vaig posar-me a la web de venta de tiquets i vaig aconseguir una entrada. Com que la gent que m’envolta tampoc la segueixen de seguida vaig pensar que havia estat un error i que posaria l’entrada a la reventa, però juntament amb el correu amb l’entrada adjunta en vaig rebre un altre citant-me a la plaça d’Espanya tan punt acabés l’espectacle. El missatge no tenia més informació, s’adreçava a mi de vostè i anava signat amb un “atentament Louise Veronica Ciccone”.
En aquell moment els meus plans es van trastocar. Després d’haver decidit que vendria l’entrada, una mena d’impuls adolescent em va fer canviar d’opinió, i mogut per aquell intrigant missatge vaig anar al concert.
Vaig passar les setmanes anteriors al concert pensant en quins embolics em podia posar. El meu poder adquisitiu em va fer descartar el segrest a la primera de canvi però no sabia si seria una mena d’estafa o algun tipus de publicitat encoberta, o una broma de mal gust. Vaig planejar a consciència la manera de minimitzar danys: res de roba de marca, ni res que tingui valor, i a sobre només els diners necessaris. No se’m acudia res més, de fet la teoria que més força tenia dins del meu cap és que un cop fos allà em trobaria sol i hauria de girar cua per tornar cap a casa, però no va ser així.
No us parlaré del concert, podeu llegir-ne centenars de cròniques a tots els diaris i portals digitals d’informació, per tant ens estalviarem aquesta part. Només us diré que vaig sortir abans que acabés per por a trobar-me enmig d’un tsunami de gent caminant tots en la mateixa direcció, cansats, suats i contents de tornada cap a casa. I després dels zig zags de baixada vaig arribar a la plaça d’Espanya.
A aquella hora no hi havia gaire gent, algun grup de turistes fent la darrera caminada abans de tornar a l’hotel i poca cosa més. Era negra nit i aquella infinita treva estival de la tardor ja havia acabat, i feia fred. No vaig tenir temps de contemplar gaires coses més, perquè encara no havien passat ni dos minuts i un vehícle de luxe de color negre es va aturar just davant meu, era un Mercedes Maybach Classe S amb els vidres també tintats de color negre, brillava de net i semblava tret de l’aparcament d’un casino de Montecarlo. Del seient de l’acompanyant en va baixar un senyor alt i fort, que a primera vista em va semblar que vorejava la seixantena, atractiu i de mirada seriosa. Sense dir res va fer una reverència gairebé imperceptible amb el cap, va obrir la porta del darrere i em va convidar a pujar, i abans de pensar en quina mena d’embolic m’estava posant vaig entrar, com aquell que entra a la gola del llop. L’habitacle estava dividit en dues parts, i hi havia una mampara opaca que separava la part del davant i la del darrere, així doncs em trobava sol, i vaig començar a sentir pànic. En aquell moment hagués fet marxa enrere, però el cotxe ja es movia en alguna direcció desconeguda, els vidres també eren opacs i no em permetien veure el carrer. Al costat del meu seient hi vaig trobar una caixa de fusta folrada de vellut blanc amb un sobre rosat a sobre, i la necessitat de saber va fer que l’obrís sense cap mirament, però no hi havia res que posés una mica de llum a l’enigma que se’m estava començant a menjar per dins. Només una frase: “Benvolgut, posi’s la roba que trobarà a dins de la caixa”. Abans d’obrir-la vaig picar unes quantes vegades la mampara que em separava de la part davantera del vehicle per demanar explicacions, però ningú em va contestar, i per minimitzar problemes vaig decidir que obeïria. Dins de la caixa hi havia un necesser amb estris de neteja, dels cars, i un perfum que no coneixia però que per les mil formes del vidre de l’ampolla vaig pensar que devia ser d’un luxe extrem. La roba consistia en un esmòquing de color blanc, a joc amb una camisa i una corbata també blanques, roba interior i sabates del mateix color. Em vaig vestir, i pocs minuts després el cotxe es va aturar.
El mateix home que m’havia convidat a pujar al vehicle em va obrir la porta amb la mà dreta, i sense dir res, em va prendre el telèfon i va assenyalar-me l’exterior amb la mà esquerra estesa. Vaig sortir, però res va poder calmar el meu desconcert, em trobava en un pàrquing interior de parets blanques, on no hi havia ningú més. De la porta del cotxe en sortia una estora vermella que conduïa directament cap a una porta de fusta, robusta i pintada de color daurat, i just en el moment en que vaig col·locar-me al davant la porta es va obrir.
El primer que vaig veure van ser les vidrieres, aquell local era una mena d’esglèsia molt luxosa, em va recordar la Sainte Chapelle de París. La llum artificial que es filtrava pels enormes finestrals era d’un color entre rosat i vermellós, les columnes eren daurades i el sostre era ple de senefes a l’estil Yayoi Kusama. Al final de la sala hi havia un altar iluminat amb dos focos blancs molt potents que projectaven des d’ambdós costats formant un triangle. La sala era plena de gent, i tothom vestia el mateix color blanc que portava jo.
No vaig percebre cap mena d’incomoditat en l’ambient, sonava música electrònica neutra, d’aquella que et permet ballar si en tens ganes però no t’hi obliga i hi havia gent que conversava mentre sostenia copes de cava, d’un color rosat descafeïnat amb molta bombolla. No érem més de cent persones totes vestides d’un blanc immaculat, els homes amb un esmòquing igual que el meu i les dones amb un vestit blanc cenyit de cintura cap amunt i vaporós de cintura cap avall, acabat amb un petit brodat just a l’alçada del genoll. També hi havia cambreres i cambrers, vestits de negre de dalt a baix i amb una màscara que els tapava els ulls, amb una mà a l’esquena i a l’altra una safata plena de copes de cava del que abans us he parlat. En vaig agafar una i vaig fer-ne un glop. Era àcid i molt sec, el vaig trobar excel·lent, i em vaig començar a relaxar. Vaig acabar la copa i en vaig agafar una altra just quan un cambrer va passar pel meu costat, i vaig mirar al meu voltant buscant complicitats, algú amb qui poder parlar i comentar la jugada, però semblava que tots els grups estaven fets i que jo no hi tenia cabuda. De fet, no vaig tenir gaire temps perquè, just quan anava a encetar la segona copa els llums es van apagar, quedant només encesos els dos focos blancs que iluminaven l’altar, i va aparèixer ella. Portava un vestit llarg, de nit, de color vermell intens que brillava amb el contrast de la llum blanca, els cabells rossos deixats anar i els llavis també pintats d’un vermell molt potent. El més sorprenent és que ningú va aplaudir ni es va sobresaltar.
Va baixar de l’altar, es va acostar a un cambrer i va agafar una copa de cava. La llum de la sala va pujar una mica d’intensitat i també el volum de la música. Ella s’anava acostant als grupets de gent que hi havia formats i saludava cordialment,. Les mirades i els gestos em feien pensar que éren coneguts, no dedicava gaire estona a ningú però tothom se sentia satisfet i la deixaven marxar sense aturar-la. Va voltar per tpt arreu i finalment va posar-se davant meu.
Sense dir-me res em va agafar una mà i em va estirar cap a la llum blanca. Vaig tornar a sentir la mateixa por i incomoditat que havia experimentat al principi de la nit, però com que no hi havia marxa enrere em vaig deixar portar. Quan vam ser just davant de l’altar la llum va tornar a baixar, deixant de nou només els dos focos blancs encesos. Feien molta calor i vaig començar a suar, la música va pujar d’intensitat fins a un volum que feia tremolar els vidres. Sobre l’altar hi havia dues agulles de cosir llana, de dos pams, amb una boleta vermella de plàstic a la part contrària a la punxa i un cabdell de llana blanca que estava enganxat a una part ja teixida. En un costat, fora de zona iluminada hi havia una cadira balancí, d’estil vintage, amb un coixí de puntes a sobre. La meva por, barrejada amb la vergonya i el desconcert feien que em sentís molt incòmode, mai abans havia tingut tantes ganes de marxar corrent. Em va deixar anar i va posar les seves mans amb suavitat sobre les meves espatlles, va acostar la seva cara a la meva i em va fer dos petons, un a cada galta, però cadascun d’ells a tocar de la comissura dels meus llavis en una mena de gest eròtico-maternal que no va contribuïr gens a donar pau al meu esperit. Acte seguit em va deixar espai, i jo no em vaig moure.
Es va posar la mà dins dels sostenidors, i d’allà en va treure una cinta mètrica groga, de les de tota la vida, i en una mena de performance de dansa me la va passar pel voltant del coll, per les espatlles, va envoltar-me el torax, la cintura, els canells i va allargar-la de punta a punta dels meus braços. La música era tan forta que no podia sentir res, però veia les cares de la gent que em miraven divertides, juraria que reien, però no ho puc assegurar. Ella va tornar a guardar la cinta mètrica dins del vestit, va tornar a acostar-se a mi i em va fer un petó. Llavors va acostar-se a la meva orella i em va xiuxiuejar un “gràcies” en català, però amb marcat accent anglès. Em va passar una copa de cava i vam brindar, després va apartar-se i va seure a la cadira balancí i va començar a gronxar-se. Em vaig beure el cava de cop i just en aquell moment el senyor alt i fort dels cabells blancs va venir a buscar-me. Em va posar una mà ferma en una espatlla i em va conduïr cap a la porta daurada mentre tota la gent de la sala aplaudia. Vam travessar l’estora vermella i em va convidar a pujar al cotxe de nou. A dins hi havia la meva roba neta i plegada, i per impuls em vaig desfer de l’esmòquing per tornar a ser jo. A la safata central hi havia el meu telèfon, vaig mirar l’hora, no era tan tard com em pensava i encara ningú m’havia trobat a faltar.
El cotxe va aturar-se i aquell senyor tan fort em va tornar a obrir la porta. M’havien portat just al lloc on jo hi havia deixat el meu cotxe aparcat. En baixar em va dir que esperava que hagués passat una bona nit i que tingués molta sort a la vida. Em va sorprendre que no em demanés confidencialitat, però ben pensat, per més que ho juri i ho prometi per sobre de la vida dels meus éssers més estimats ningú no em creuria.
Vaig arribar a casa quan tothom encara dormia. Em vaig posar al llit i vaig adormir-me. Unes hores més tard la meva filla va venir a cridar-me; algú havia deixat un paquet amb el meu nom a la porta. Era una caixa de fusta, forrada de vellut blanc. A dins, un jersei de llana blanca que m’anava a la mida, i una ampolla de perfum de vidre de mil formes impossibles.
En aquell moment els meus plans es van trastocar. Després d’haver decidit que vendria l’entrada, una mena d’impuls adolescent em va fer canviar d’opinió, i mogut per aquell intrigant missatge vaig anar al concert.
Vaig passar les setmanes anteriors al concert pensant en quins embolics em podia posar. El meu poder adquisitiu em va fer descartar el segrest a la primera de canvi però no sabia si seria una mena d’estafa o algun tipus de publicitat encoberta, o una broma de mal gust. Vaig planejar a consciència la manera de minimitzar danys: res de roba de marca, ni res que tingui valor, i a sobre només els diners necessaris. No se’m acudia res més, de fet la teoria que més força tenia dins del meu cap és que un cop fos allà em trobaria sol i hauria de girar cua per tornar cap a casa, però no va ser així.
No us parlaré del concert, podeu llegir-ne centenars de cròniques a tots els diaris i portals digitals d’informació, per tant ens estalviarem aquesta part. Només us diré que vaig sortir abans que acabés per por a trobar-me enmig d’un tsunami de gent caminant tots en la mateixa direcció, cansats, suats i contents de tornada cap a casa. I després dels zig zags de baixada vaig arribar a la plaça d’Espanya.
A aquella hora no hi havia gaire gent, algun grup de turistes fent la darrera caminada abans de tornar a l’hotel i poca cosa més. Era negra nit i aquella infinita treva estival de la tardor ja havia acabat, i feia fred. No vaig tenir temps de contemplar gaires coses més, perquè encara no havien passat ni dos minuts i un vehícle de luxe de color negre es va aturar just davant meu, era un Mercedes Maybach Classe S amb els vidres també tintats de color negre, brillava de net i semblava tret de l’aparcament d’un casino de Montecarlo. Del seient de l’acompanyant en va baixar un senyor alt i fort, que a primera vista em va semblar que vorejava la seixantena, atractiu i de mirada seriosa. Sense dir res va fer una reverència gairebé imperceptible amb el cap, va obrir la porta del darrere i em va convidar a pujar, i abans de pensar en quina mena d’embolic m’estava posant vaig entrar, com aquell que entra a la gola del llop. L’habitacle estava dividit en dues parts, i hi havia una mampara opaca que separava la part del davant i la del darrere, així doncs em trobava sol, i vaig començar a sentir pànic. En aquell moment hagués fet marxa enrere, però el cotxe ja es movia en alguna direcció desconeguda, els vidres també eren opacs i no em permetien veure el carrer. Al costat del meu seient hi vaig trobar una caixa de fusta folrada de vellut blanc amb un sobre rosat a sobre, i la necessitat de saber va fer que l’obrís sense cap mirament, però no hi havia res que posés una mica de llum a l’enigma que se’m estava començant a menjar per dins. Només una frase: “Benvolgut, posi’s la roba que trobarà a dins de la caixa”. Abans d’obrir-la vaig picar unes quantes vegades la mampara que em separava de la part davantera del vehicle per demanar explicacions, però ningú em va contestar, i per minimitzar problemes vaig decidir que obeïria. Dins de la caixa hi havia un necesser amb estris de neteja, dels cars, i un perfum que no coneixia però que per les mil formes del vidre de l’ampolla vaig pensar que devia ser d’un luxe extrem. La roba consistia en un esmòquing de color blanc, a joc amb una camisa i una corbata també blanques, roba interior i sabates del mateix color. Em vaig vestir, i pocs minuts després el cotxe es va aturar.
El mateix home que m’havia convidat a pujar al vehicle em va obrir la porta amb la mà dreta, i sense dir res, em va prendre el telèfon i va assenyalar-me l’exterior amb la mà esquerra estesa. Vaig sortir, però res va poder calmar el meu desconcert, em trobava en un pàrquing interior de parets blanques, on no hi havia ningú més. De la porta del cotxe en sortia una estora vermella que conduïa directament cap a una porta de fusta, robusta i pintada de color daurat, i just en el moment en que vaig col·locar-me al davant la porta es va obrir.
El primer que vaig veure van ser les vidrieres, aquell local era una mena d’esglèsia molt luxosa, em va recordar la Sainte Chapelle de París. La llum artificial que es filtrava pels enormes finestrals era d’un color entre rosat i vermellós, les columnes eren daurades i el sostre era ple de senefes a l’estil Yayoi Kusama. Al final de la sala hi havia un altar iluminat amb dos focos blancs molt potents que projectaven des d’ambdós costats formant un triangle. La sala era plena de gent, i tothom vestia el mateix color blanc que portava jo.
No vaig percebre cap mena d’incomoditat en l’ambient, sonava música electrònica neutra, d’aquella que et permet ballar si en tens ganes però no t’hi obliga i hi havia gent que conversava mentre sostenia copes de cava, d’un color rosat descafeïnat amb molta bombolla. No érem més de cent persones totes vestides d’un blanc immaculat, els homes amb un esmòquing igual que el meu i les dones amb un vestit blanc cenyit de cintura cap amunt i vaporós de cintura cap avall, acabat amb un petit brodat just a l’alçada del genoll. També hi havia cambreres i cambrers, vestits de negre de dalt a baix i amb una màscara que els tapava els ulls, amb una mà a l’esquena i a l’altra una safata plena de copes de cava del que abans us he parlat. En vaig agafar una i vaig fer-ne un glop. Era àcid i molt sec, el vaig trobar excel·lent, i em vaig començar a relaxar. Vaig acabar la copa i en vaig agafar una altra just quan un cambrer va passar pel meu costat, i vaig mirar al meu voltant buscant complicitats, algú amb qui poder parlar i comentar la jugada, però semblava que tots els grups estaven fets i que jo no hi tenia cabuda. De fet, no vaig tenir gaire temps perquè, just quan anava a encetar la segona copa els llums es van apagar, quedant només encesos els dos focos blancs que iluminaven l’altar, i va aparèixer ella. Portava un vestit llarg, de nit, de color vermell intens que brillava amb el contrast de la llum blanca, els cabells rossos deixats anar i els llavis també pintats d’un vermell molt potent. El més sorprenent és que ningú va aplaudir ni es va sobresaltar.
Va baixar de l’altar, es va acostar a un cambrer i va agafar una copa de cava. La llum de la sala va pujar una mica d’intensitat i també el volum de la música. Ella s’anava acostant als grupets de gent que hi havia formats i saludava cordialment,. Les mirades i els gestos em feien pensar que éren coneguts, no dedicava gaire estona a ningú però tothom se sentia satisfet i la deixaven marxar sense aturar-la. Va voltar per tpt arreu i finalment va posar-se davant meu.
Sense dir-me res em va agafar una mà i em va estirar cap a la llum blanca. Vaig tornar a sentir la mateixa por i incomoditat que havia experimentat al principi de la nit, però com que no hi havia marxa enrere em vaig deixar portar. Quan vam ser just davant de l’altar la llum va tornar a baixar, deixant de nou només els dos focos blancs encesos. Feien molta calor i vaig començar a suar, la música va pujar d’intensitat fins a un volum que feia tremolar els vidres. Sobre l’altar hi havia dues agulles de cosir llana, de dos pams, amb una boleta vermella de plàstic a la part contrària a la punxa i un cabdell de llana blanca que estava enganxat a una part ja teixida. En un costat, fora de zona iluminada hi havia una cadira balancí, d’estil vintage, amb un coixí de puntes a sobre. La meva por, barrejada amb la vergonya i el desconcert feien que em sentís molt incòmode, mai abans havia tingut tantes ganes de marxar corrent. Em va deixar anar i va posar les seves mans amb suavitat sobre les meves espatlles, va acostar la seva cara a la meva i em va fer dos petons, un a cada galta, però cadascun d’ells a tocar de la comissura dels meus llavis en una mena de gest eròtico-maternal que no va contribuïr gens a donar pau al meu esperit. Acte seguit em va deixar espai, i jo no em vaig moure.
Es va posar la mà dins dels sostenidors, i d’allà en va treure una cinta mètrica groga, de les de tota la vida, i en una mena de performance de dansa me la va passar pel voltant del coll, per les espatlles, va envoltar-me el torax, la cintura, els canells i va allargar-la de punta a punta dels meus braços. La música era tan forta que no podia sentir res, però veia les cares de la gent que em miraven divertides, juraria que reien, però no ho puc assegurar. Ella va tornar a guardar la cinta mètrica dins del vestit, va tornar a acostar-se a mi i em va fer un petó. Llavors va acostar-se a la meva orella i em va xiuxiuejar un “gràcies” en català, però amb marcat accent anglès. Em va passar una copa de cava i vam brindar, després va apartar-se i va seure a la cadira balancí i va començar a gronxar-se. Em vaig beure el cava de cop i just en aquell moment el senyor alt i fort dels cabells blancs va venir a buscar-me. Em va posar una mà ferma en una espatlla i em va conduïr cap a la porta daurada mentre tota la gent de la sala aplaudia. Vam travessar l’estora vermella i em va convidar a pujar al cotxe de nou. A dins hi havia la meva roba neta i plegada, i per impuls em vaig desfer de l’esmòquing per tornar a ser jo. A la safata central hi havia el meu telèfon, vaig mirar l’hora, no era tan tard com em pensava i encara ningú m’havia trobat a faltar.
El cotxe va aturar-se i aquell senyor tan fort em va tornar a obrir la porta. M’havien portat just al lloc on jo hi havia deixat el meu cotxe aparcat. En baixar em va dir que esperava que hagués passat una bona nit i que tingués molta sort a la vida. Em va sorprendre que no em demanés confidencialitat, però ben pensat, per més que ho juri i ho prometi per sobre de la vida dels meus éssers més estimats ningú no em creuria.
Vaig arribar a casa quan tothom encara dormia. Em vaig posar al llit i vaig adormir-me. Unes hores més tard la meva filla va venir a cridar-me; algú havia deixat un paquet amb el meu nom a la porta. Era una caixa de fusta, forrada de vellut blanc. A dins, un jersei de llana blanca que m’anava a la mida, i una ampolla de perfum de vidre de mil formes impossibles.