Verdi 10

Verdi 10


Només girar la cantonada ja t'arriba aquella olor a espècies tant reveladora, és com si de sobte els cinc sentits es posessin en marxa i res els pogués aturar.

És una porta molt petita, gairebé ni t'hi fixés quan hi passes pel davant. El to gris de l'escala et fa pujar els pisos amb una mica de mandra…., el primer és el segon, el tercer es el quart….sempre ens enreden alhora de pujar escales. Sempre he trobat que això de l'entresol és una enganyifa. Hi ha un forat per l'ascensor que suposo aviat algú reclamarà amb insistencia. Les bústies et vigilen desafiants a peu d'escala com si pressentissin la fi del seu regne, els cotxets aparcats a l'entrada demostren que la gent està cansada de carregar criatures amunt i avall. És qüestió de temps. Tres noms amb un petit tros de paper blau ens indica el pis, tercer primera. La deferència de la col.locació dels noms denota haver estat feta pel mascle de la familia. La mare, el nen i el pare, per aquest ordre, amb una calígrafia que no disimula una certa il.lusió per formar part d'un nucli familiar. Reben cartes els nens petits? No, tant se val, és l'orgull de ser-hi.

És la porta primera. Només entrar, cansat de la pujada, et topes amb una paret, a mà esquerra hi ha penjats un parell d'abrics, un d'ells és d'un verd molt meu, el que a mi més m'agrada i això em trasbalssa una mica, hi és barrejat amb la seva jaqueta, aquesta familiaritat entre abrics gairebé m'ofen, és una sensació absurda, es clar. Més enllà hi ha un penjador infantil que no disimula l'orientació professional de la mare, molt de classe de P3, una mica inútil perquè irremeiablement els fills créixen més ràpid del que trigaran a despenjar-lo.

És un pis molt petit, domina el color blanc i verd. Es nota molt que l'amic arquitecte de turno l'ha dissenyat amb ganes de quedar bé. De fer d'un pis tant petit un lloc agradable de viure sense renunciar a un toc modernet. És força acollidor. Gires a l'esquerra i et trobes una paret amb un gran mapa del món. No saps ben bé per què, si són gent que han viatjat molt o gent que, sense moure's de casa, admiren la grandaria del planeta. Però allà està, immens i solitari, davant un altre paret que no ha tingut la sort de ser profanada. Passant de reüll hi veus África, no sé perquè jo sempre hi veig Àfrica. Àfrica té un magmetisme especial. M'hagués agradat fugir a Àfrica.

El primer que sorprèn és l'omnipresència de la cuina. Es diria que és una cuina amb habitacions. Algú exerceix un poder molt gran des d'aquesta cuina, ho domines tot des d'allà. Mentre mandreijes pels fogons veus qui seu al sofà, tens accés a la taula, veus qui entra per la porta…..és cert, amb un pis així és gairebé impossible tenir secrets. Però sempre n'hi ha de secrets.

La cuina és bonica. Hi ha una petita finestreta per on veus els terrats de Gràcia just on un fa el ritual mecànic de rentar plats i desar-los perquè s'eixuguin, aixeques els ulls i et perds per entre aquesta finestra, pensant, mentre els teus braços, mecanicàment, treuen les restes del sopar d'ahir la nit. A l'esquerra hi ha una petita estantería plena d'espècies i pots petits. Hi ha un pot de melmelada de cabell d'àngel, intacte, fora de lloc, que revela una confusió difícil de digerir. És una cuina de te, no trobaràs a mà la cafetera, de sucre moreno, sense massa espai pel rebost, de motius infantils que poc a poc s'apoderen de les coses, la nevera, els marbres, les parets….d'utilleria senzilla…amb una rentadora invasora que obliga a transportar la roba des d'allà fins el punt més alt de la terrassa.

T'aboques pel marbre de la cuina i ets justs a sobre el menjador. Una taula amb quatre cadires, literalment, un sofà llit camuflat amb una tela (qui es devia inventar això de cobrir els sofàs amb una manta?) la clàssica estanteria que en aquests cas no conté excessius llibres. És una de les coses més sorprenents, la falta de lectura d'aquesta casa, gairebé incomprensible. Combinat amb els pocs llibres, hi trobem música, fotografies dels moments estel.lars, la meva petita furgoneta noruega(quina ironia!, com una intrusa minúscula que recorda la meva debilitat)…….com s'escullen les fotos de casa? Són les que ens porten més bons records? Les que han quedat millor? És curiós jugar a endevinar-ho. Una fotografia d'una parella relaxada, feliç, en un dels pocs viatges realitzats. Fotos amb la criatura, reis indiscutibles de les cases…..No n'hi ha massa tampoc de fotos, de fet no hi ha gaire espai. N'hi ha una a la cuina, al costat dels pots d'espècies…..sembla que algú hi visqui en aquesta cuina i per això se l'hagi posada allà.

El pis té molta llum, el finestral de la terrassa és ampli i deixa entrar tota la claror. Això és un encert. Els arquitectes, però, sempre es preocupen d'aquestes coses però no de les més senzilles i trivials. Per què no pensen on posaràs la tele? Per què no pensen que a un li fa il.lusió veure el futbol o una pel.licula feliçment estirat en un sofà? Això, aquí.,és un sport impossible. No hi ha lloc, i la tauleta i la tele són tan minúscules que t'obliguen a pendre partit i dir: "és que a casa mirem molt poc la tele". No m'estranya.

Qualsevol pis que tingui terrassa té un al.licient molt gran. És una sortida a l'exterior, és un tros de cel que tens per tu solet. M'agraden molt les terrasses, aquesta és petitona però compleix la seva funció. Té dos nivells, un superior, amb una escala molt poc pràctica on la roba lluita per secar-se sota el cel Barceloní, i una amb un petit forrat de canyes que l'aïlla de la mirada dels veïns. Aquest és un dels problemes dels carrers estrets, et dona la sensació que estirant la mà podries saludar al veí. Això no ajuda gaire a la intimitat, sobretot a les nits d'estiu. Però la terrassa intenta preservar-la gairebé obstinadament, hi ha quatre plantes que sobreviuen com poden, no hi ha ningú que es dediqui a la jardinería, hi ha una hamaca que travessa de punta a punta la terrassa. Algú hi dormiteja després de dinar, algú sommia sota la lluna coses inconfessables. Algú sommia a la cuina i algú sommia a la terrassa . Tothom necesita moments de solitud encara que només disposi de pocs metres quadrats.

Mai he entrat a l'habitació del seu fill, sempre l'he mirada de lluny. Sempre m'ha fet angúnia com si em volgués protegir d'alguna cosa premonitòria. Els cuartos infantils sempre són plens de colors, de desordre, d'aquella inocència tan efímera que a vegades fa angúnia i tot. Mai he sabut si hi ha porta o no. No hi ha una aposta per la privacitat, evidentment.

Sí que he entrat a la seva habitació. Només una vegada. A les fosques. gairebé no gosava deixar-me portar per l'exitació del moment. Va ser estrany, ell anava amb el seu trajo postis recent arribat de Madrid i jo intentava superar el meu drama particular mentre em llepava sobre els llençols del seu llit. És estrany fer l'amor al llit d'uns altres. És prufundament irreverent.
No sabria descriure l'habitació. Vaig ser incapaç de mirar més enllà del sostre, només recordo que era un llit molt baix i que hi havia una colxa de colors, de flors de colors em sembla…i que aquell noi del trajo marró, el sentia molt llunyà, com si fos desconegut.

Volia dutxar-me, mirarava de reüll el lavabo al fons del passadís, però tenia molta ànsia per marxar d'allà.

El lavabo és al fons, entrant a mà esquerra. Els lavabos sempre estan entrant a mà esquerra. Petitíssim, quan un està acostumat a l'espai se'n fa creus que allí hi puguin conviure tres persones. On guarden les coses? Miraculosament tothom s'adapta al que té i és així com sobrevivim. Hi ha gent que s'obstina a adaptar-se al que té. Això ens fa covards i mediocres, però la majoria no hi podem fer res. Estem encantats de la vida, òbviament tenir espai no és el més important encara que ajudi a desar tovalloles.

Però el meu record de Verdi 10 es centra en el sofà del menjador. Un sofà que es converteix, amb una estrabada molt forta, en un llit que ocupa tota la sala, un llit que de sobte regna per sobre la cuina. Un llit, que a les fosques, deixa veure la lluna plena que reflectéix la seva llum sobre els cossos nuus dels pecadors. Un toca la felicitat amb els dits, lleugerament, satisfent el desitg que ens porta, gairebé de forma incomprensible, a un estat de plàsidesa total. Allí, en aquell sofa-llit, sota una nit calurosa de juliol, vaig estimar amb totes les meves forces sense saber que s'iniciava el camí del meu calvari. Per un instant res era hostil, la cuina, les joguines, la mermelada, les seves fotografies….quan ell me la clava tant endins que em fa morir de plaer em sento la dona més poderosa del món, la reina d'aquella casa.
Però res d'aquella casa em volia. Em va escupir d'entre les seves parets com un objecte estrany que perturbava la felicitat d'aquell lloc. Quina felicitat? La hipócrita felicitat d'algú que es construeix la seva vida a base del que toca i el que no toca. La felicitat d'algú que rebutja tot allò que es pot convertir en problemàtic. Mai havia conegut ningú que es commogués tan poc.

Si hagués estat valenta, l'hauria deixat fer. Iniciant un destí des d'aquell llit del carrer Verdi. Independent de la mediocritat dels seus pares, de les seves pors i les seves culpes. No em vaig atrevir. No em va ajudar gens ni mica. És aleshores quan t'anadones què significa estimar. Quan t'anadones què significa jugar. Quan saps que perdràs, de forma inevitable, aquella fe tan ingenua de ser feliç. Quan saps que la tristesa t'acompanyarà, tenuement, la resta de la teva vida.
Estic convençuda que hagués estat una nena. Es diria Daniela.


Encara ara, quan passo per aquell carrer de forma fugaç i sento aquella olor, em ve una arcada de fàstic i plaer difícilment explicable.
Definitivament, l'amor estova el cervell.