Vent del sud: garrotades als fruits que no són formosos...

Un relat de: Gabriel Boloix Torres

VENT DEL SUD:GARROTADES ALS FRUITS QUE NO SÓN FORMOSOS

Rius de sang corrien aquell estiu en la ment de més d'un alcarcarenc. La crispació havia nascut com les primeres gotes de suor de finals de juny. Nouvinguts del sud omplien les andanes de l'estació.La vila començava un nou estiu amb els camps madurant la fruita gustosa i fresca.I començava també un estiu que s'esperava calent.
A finals de juny havia rebrotat la vella polèmica entorn als nouvinguts.Vinguts d'un sud proper i al mateix temps distant.
Cares brunes, rostres que desperten compassio però per alguns també odi.
Majoritàriament solters a la recerca d'un nou horitzó.Casats amb la família al veí Magreb. I joves esperançats a la recerca d'una vida millor.
Alcarcàs -una vila rural, capital d'una comarca agrícola i pròspera, propera a la capital de província, però a uns quantes desenes de quilòmetres del cap i casal d'aquella regió-, es convertia en el centre neuràlgic dels temporers de l'estiu.
En altres temps, les desavinences entre els nous i els de sempre ja s'havien notat. Entre els nous del sud pobre del país i els de sempre estancats encara en les tradicions d'altres èpoques.Però amb els anys, la terra i el poble els va xuclar sense masses dificultats, oferint-los-hi un nou barri on viure:el barri de Sant Pere.Les desavinences també havien resorgit quan els desaquilibris socials havien creat un fort abisme entre els habitants de Sant Pere i els de la nova urbanització de Can Ginesta. La casa consitorial ho va resoldre creant un nou centre cívic entre mig d'aquests dos nuclis.
I ara, d'uns anys cap aquí, les desavinences havien rebrotat de nou amb els nouvinguts del sud.Però aquests nouvinguts venien d'un sud diferent als de fa trenta anys.Un sud desequilibrat i amb mil i un racons plens de misèria.Un sud que marca la frontera entre l'Occident i l'Àfrica llunyana i oblidada.
Però en aquest nou estiu no eren simples desavinences el que dividia la vila, sinó una línia ben marcada entre els que els hi miren als ulls i els que no ho fan.
Entre els primers els vells del poble i les mestresses de casa que se'ls miren amb una certa curiositat i estranyesa, però sense immutar-se gaire.En aquests tambe hi havia la gent del centre cívic, la gent d'Ajuda i Força.
Entre el segons les ments tancades i inquietes.I més concretament els qui cultiven el camí de l'odi:els caputxes negres.
I al mig de la línia aquells que no els miren els ulls però que els hi donen feina, sentint-se orgullosos de contractar mà d'obra barata.I al mig de la línia, els qui no els molesta la seva presència, però que tampoc en volen tenir gaires tractes.
Aquesta línia, era la línia de la crispació, sobretot provocada pels encaputxats.Una línia que naixia cada estiu, com sorgeixen entre els fruits suculents i tendres, la poma podrida que cal exterminar, el cuc ferotge que cal extirpar.
Els encaputxats esmolaven les seves eines per tal d'estomacar les pomes podrides que com cada any pengen de l'arbre. Les seves accions pocs les havien presenciat. Eren i seguiran sent silencioses, ràpides i sense compassió.Al vespre, quan la foscor impregna els carrers estrets del centre de la vila, els encaputxats surtien i encara surten a caçar.
Un vespre qualsevol, amb l'últim tren de llarg recorregut, arriba un nouvingut que mostrava el mateix posat despistat que els demés, però que per en Gerard Baldés, el fill d'un important banquer de la vila, que aquell vespre tornava de la Universitat, no seria un nouvingut qualsevol.
Mentre aquest nouvingut -despistat,somrient,alt,prim i bru-,
buscava no se quin cony d'adreça, mentre en Gerard l'observava dissimuladament, el crepuscle de ponent marca als caputxes negres l'inici de la cacera.
Gerard, visiblement cansat, es desvia de carrer per tal d'arribar com més ràpid abans a la cruïlla que marca els límits de Sant Pere, Can Ginesta, i el centre.
Un grup de vuit caputxes negres encercla el nouvingut despistat i morè. Mentre quatre d'ells vigilaven les cantonades del carrer solitari i fosc, dos més li obstaculitzaren el pas i els altres dos començaren a clavar-li empentes contra la paret, el retingueren i els obstaculitzadors de torn li clavaren un bon gec de garrotades. Gotes de sang regalimaren de seguida del seu rostre mentre el seu cos quedava estès a terra.
La cacera havia acabat.El porc havia estat escorxat i els botxins fugiren engrescats a celebrar-ho a un dels molts antres del centre urbà.
En Gerard Baldés sentí els crits indesxifrables d'auxili que sortien d'aquella ovella esgarrinxada per l'òs ferotge.
Per uns breus moments dubtà. No sabia si calia auxiliar aquells crits d'auxili. No sabia si calia auxiliar aquells crits de dolor.Tenia por.Li havien comentat el clima que començava haver-hi en tot Alcarcàs.Temia als caputxes negres.Temia emmerdar-se i ser víctima de les seves repressàlies. Però a dins seu també sentia el crit solidari que l'havia llençat a formar part de la junta de l'organització solidària Ajuda i Força. A dins seu aquest sentiment va véncer totes les pors i va correr a auxiliar aquell desconegut.On carai podia portar-lo?.Com carai el podia ajudar?.
Decidí endur-se'l a l'hospital però quan el nouvingut sentí el mot va suplicar que no, que més valia anar a un altre lloc.
Amb una mà l'equipatge i amb l'altre a la seva espatlla caminaren fins a la cabina de telèfon més pròxima. En Gerard va trucar a en Miquel i en Cisco, menbres com ell de l'o.n.g. i els hi va demanar ajuda.Vingueren amb la furgoneta i el carregaren a dins.El dugueren d'urgències a l'hospital.Allí, en Gerard s'impactà en veure més immigrants apallisats, nens amb ferides de petards i alguna que altre ambulància portant víctimes d'accidents de trànsit. A l'hospital li feren les primeres cures però digueren als menbres d'Ajuda i Força allí presents que no se'l podien quedar perquè el centre estava colapsat.
Decidíren endur-se'l al casal.Habilitaren ràpidament una habitació prop dels lavabos perquè el nouvingut indocumentat pogués passar com a mínim la nit.
Deixaren a dins del casal el desconegut i en Miquel i en Cisco decidíren informar-ne a la resta de menbres de l'organització i prengueren la decisió de que la gent no se n'assabentés.
Aquella nit en Gerard tornava cap a casa ple de dubtes i pors al cap.Creia que era millor no explicar-ho als seus pares i explica'ls-hi simplement que el tren havia arribat tard.
A dins la ment d'en Gerard una sola pregunta: Com carai podia repercutir això en la seva tranquil.la vida?.


Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Gabriel Boloix Torres

Gabriel Boloix Torres

84 Relats

8 Comentaris

77730 Lectures

Valoració de l'autor: 9.33

Biografia:
Agraïr a Relats en català que en seu dia publiqués tots aquests textos que vaig escriure ja fa molt de temps.

Agrair-te a tu lector-a que els estiguis llegint.
****
Vaig entrar per casualitat en aquest portal i vaig decidir la primera vegada, com si fos un joc penjar-hi algún text, ho vaig fer sota l'àlies de SRBOTO08.
****
En Gabriel ha publicat una dotzena de relats i poemes en llibres col·lectius, ha format part d'entitats literàries, ha guanyat algún que altre premi i també ha publicat alguna obra a nivell individual. També ha publicat sèries de poemes al portal literari www.Joescric.com

Vet aquí algunes de les meves pàgines:
http://naufragiobrer.blogspot.com
http://escritsdelfum.blogspot.com
http://illadelfum.blogspot.com
www.facebook.com/lilladgboloix

Salut i lletres!!!