Venjança

VENJANÇA

Es va despertar sobresaltat, tot suat, tremolant. No era conscient de qui era, ni d'on es trobava; res tenia sentit. El torment de la ignorància el feia sentir buit i li creava una angoixa que no el deixava respirar. Poc a poc, els seus ulls es van adaptar a la tènue llum de la lluna, que entrava pel gran finestral convertint l'habitació en un món d'ombres, sense color, trist i terriblement gèlid. Es va incorporar, i ajagut a la vora del llit, només va poder plorar, impotent, incapaç d'entendre d'on brollaven aquelles amargues llàgrimes.
Quan vaig entrar a l'habitació sentia bullir la sang, aquella patètica imatge em va fer desitjar com mai abans la venjança, aquell estúpid no es mereixia res. Després de tant temps junts, navegant entre somnis i il·lusions, fugint dels destins escrits, m'havia abandonat d'un dia per l'altre per emprendre sense mi un viatge organitzat, castigant-me amb la pitjor de les tortures, amb l'oblit, com si tot el que haviem compartit no hagués significat res.
Atret pel que semblava un somriure maliciós de la lluna, va caminar fins a la finestra. Mentre observava la ciutat il·luminada que descansava als seus peus, es va veure reflectit al vidre. No es reconeixia. Havia aconseguit tot el que d'ell s'esperava, però la frustració i la decepció eren l'únic que veia al seu davant. Somiquejant, va allargar la mà per acariciar el record d'una altra època, per intentar recuperar-lo, però es va esvaïr poc a poc entre els seus dits enduent-se amb ell els seus desitjos més profunds. Allí només hi quedava un autòmata mogut per la inèrcia d'un engany, un cos amb l'ànima morta. No podia soportar-ho. Els crits se li ofegaven a la boca i embogit, va donar un cop de puny al vidre, que es va partir en mil i una parts. Exhaust, amb la mà plena de sang, es va deixar caure sobre els genolls pregant miracles en els que no havia cregut mai.
L'odi corria alterat per les meves venes. Vaig apretar amb força la pistola mentre mirava fixament els seus ulls plorosos, que reflectien el pànic del qui sap que el seu camí ha arribat al final. Va ser aleshores quan vaig dubtar per primer moment. Vaig deixar d'apuntar-lo, sentia llàstima al veure aquell rostre, que tantes vagades havia vist somriure, desfigurat per la tristesa. No era més que un mediocre, un covard que, com tants altres, havia acceptat resignat el guió que se li oferia esperant algun dia entendre el seu paper. Però m'havia fet molt mal, massa, i sense vacil·lar més, esclau de la ràbia tant temps continguda, ho vaig fer. Després, saciat de venjança, vaig desparèixer en la obscuritat de la nit.
El ressò del tret va semblar durar eternament. El cos, amb l'arma a la mà, va quedar estès en un gran bassal de sang. Xiulant, a través del vidre trencat, una suau i agradable brisa s'enduia el poc que quedava d'aquella identitat traïda, mentre la pau, plàcidament, aprofitava per retornar a aquella habitació.