¡Vaja Cap de Setmana! (Versió Primitiva. 23-2-2011. 04:27)

Un relat de: Joanjo Aguar Matoses


¡ VAJA CAP DE SETMANA !


(Sueca-Alzira-Llaurí-Alzira-Alfarb-Alzira-Sueca-València-Barcelona-València-Sueca)

__________________________________________________________________________________



Aquest cap de setmana...



DIVENDRES, 5 DE MAIG DEL 2000


M'he despertat (amb son, molta son).
M'he aixecat.
He desdejunat.
M'he llavat les dents.
He cagat a corre cuita.
Baixe al garatge de casa.
Isc disparat amb el cotxe...
Recte pel carrer Sequial, gire pel carrer València, corba, cantons i més voltes....
Altres voltes i revoltes......
Per fi deixe enrere el meu poble.
Sueca, capital de la Ribera Baixa.
'De Sueca al món', com diu aquell...

Arribe a Alzira, capital de la Ribera Alta.
Aparque com puc.
Faig via cap a la tele.
I entre a treballar.
Sóc càmera-reporter, a RIBERA TELEVISIÓ.
Rep les ordres de Bea, la periodista.
Cal anar a Llaurí, a gravar amb ella.
Agafem el cotxe de la tele.
Hui toca el Ford Escort Blau. Està bé.

Ens atansem a Llaurí.
Grave l'Ajuntament.
Grave la Plaça.
Grave la gent.
Entrevistem a personal.
Entrevistem l'alcalde.
I tornem a Alzira. A la tele.
Llavors respire una mica.
Una mica, bastant reduïda.
Torna a la càrrega Bea i escolte atent les ordres.
Fa temps que no les rep de Mentxu, la de Corbera.
Volà fa poc de Ribera TV, i ara treballa a Puçol.
L'enyore quantitat... ¡Què guapíssima que era!
¡Quins cabells més rojos! ¡Quins ulls verd esmaragda!
No trobe a faltar, això sí, el seu mal caràcter.
Era patir el càstig de mil dimonis alhora.
La bella i bèstia juntes, en un sol ser humà.
Mig humà, mig diví, mig infernal. 150% en total.
No era una xica normal.

Bea i jo, destinats a Alfarb. Notícia institucional.
¿Ens tocarà altra vegada el cotxe?
Deteste conduir la furgona. ¡Quina agonia! ¡És enorme!
Sues la cansalada maniobrant. I més encara per aparcar.
Si tens sort i trobes un lloc on càpiga el mastodont.

Prepare el material: càmera, cintes, bateries, trípode, focus, bateria de focus...
El duc a l'entrada de la tele i......
Tornen a estar penjades les claus del Escort Blau. ¡Hurraaa!
Baixem a l'aparcament, el descampat d'enfront de Mercadona.
Allí està el cotxe. Càmonnnn!!!

Apleguem a l'Ajuntament d'Alfarb.
Esperem a l'alcaldessa.
Comence a posar-me intranquil, neguitós.
L'alcaldessa s'està allargant...
Resulta que demà tinc un event important.
I cal agafar esta vesprada el tren, a les 16:44, sense faltar.
No es qüestió d'arribar tard...

Aprofite l'espera per gravar plans de recurs.
Isc de l'Ajuntament.
Està plovent.
Deteste gravar quan plou. És de veritat incòmode, a més no poder.

L'aigua es clava al bescoll, et recorre l'esquena, t'arriba al cul, esquitxa la càmera, raja per l'objectiu, enterboleix la imatge, regalima una gota, t'espatlla la panoràmica...
Torques i neteges la lent.... ¡Rehòòsstiaa! ¡En deu segons, igual de perlada!
Total. Es mulla la càmera, et mulles tu i es mulla la mare que t'ha parit...
Cal gravar amb protecció contra humitat, que també és un destorb.

Trac la funda de plàstic per a la càmera.
Em pose l'impermeable.
M'enganxe amb la funda de la càmera.
M'enganxe amb l'impermeable.
M'enganxe amb la caputxa.
Em pose nerviós.
Cada cop més desficiós.
A punt de rabiar.
M'angoixe barbaritat.
No puc gravar a gust.

< CANVIA TEMPS VERBAL. POSEM-HO TOT EN PRESENT >

Però he hagut de gravar.
Era necessari.
He gravat imatges del poble.
He gravat gent del poble.
He tornat a entrar en l'Ajuntament.
L'Alcaldessa encara no estava.
He tornat a esperar a l'Alcaldessa.
He tornat a pensar en el tren.
He començat a posar-me més nerviós (encara).
El tren no m'esperarà.
El meu nerviosisme augmenta.
Potser Isabel (una altra periodista de la tele) ha agafat mal l'hora de l'entrevista.
Potser no.
L'Alcaldessa ha arribat. (¡Per fi!).

< CANVIA TEMPS VERBAL >

L'alcaldessa té dues visites i ens diu que ens esperem.
L'alcaldessa diu que no tardarà molt.
El meu nerviosisme ja no augmenta. Explota. Es torna frenètic.
L'alcaldessa rep la primera visita.
Em pose a xerrar amb el de la segona visita.
És un home simpàtic.
La primera visita tarda molt.
El meu nivell de nerviosisme frenètic comença a assolir cotes inimaginables.
Acaba la primera visita. (¡Ja era hora!).
Comença la segona visita.
Acaba la segona visita. (Esta sí que ha sigut ràpida).
Ens disposem a entrar en el despatx de l'alcaldessa.
Per fi anem a entrevistar-la.
L'alcaldessa diu que tornem a esperar. Que té una altra cosa que fer.
El meu nerviosisme frenètic es dispara. Es torna ¡¡¡HISTÈRIC!!!
Al final, l'alcaldessa acaba.
Ens rep i l'abordem de seguida.
L'entrevistem com toca, però amb cara de pocs amics.
I jo amb una mala hòstia per dins....

Per fi tenim el tall de veu.
Correm fugint cap al cotxe.
Conduïsc volant fins Alzira.
Entre com un huracà en la tele.
Maite m'espeta quelcom desagradable.
Passe d'ella com de la merda. Estic fart d'eixa cabrona.
M'acomiade volant d'Alfonso, d'Isaac i de Celi.
Isc a reacció de Ribera TV.
Córrec fins el meu cotxe.
Opel Astra, rantxera, molt llarg, de color roig metal·litzat. Preciós, preciós...
Vole per la carretera.
Arribe com un coet a Sueca.
Arribe a casa. ¡Ja era hora!
Entre en casa.
Aparque el cotxe en la cotxera.
Puge a la meua habitació.
M'acabe de preparar la motxilla.
Agafe l'entrepà que m'ha preparat la mamà per a sopar.
Li dic a la mamà que també pose, dins d'un pa, la cavalla del dinar. Que dinaré en el tren.
Ho fa.
M'arregle per al viatge.
Agafe la motxilla.
M'acomiade de la mamà.
Isc de casa.
Córrec fins l'estació. (De tren).
Compre el bitllet.
M'espere al tren.
PER FI. He arribat a temps.

< CANVIA TEMPS VERBAL >
Ara canvie una mica de temps verbal. (Passe de "Present" a "Passat Immediat", per provar).

He agafat el tren. (De rodalia).
He dinat. (En el tren).
He arribat a València.
He anat a Mark's & Spencer.
He baixat a la seua llibreria (Gresol).
He comprat la novel·la "Sinhuè, l'egipci". En català.
És de Mika Waltari. Un llibre impressionant. ¡Està superguai!
He tornat a l'estació.
He agafat el meu tren (un TALGO Pendular).
He partit cap a Barcelona.
En el tren, estudie per a l'examen.
També se m'ha esgarrat un poc la motxilla.
L'he cosida.
Continue estudiant.
El tren arriba a Barcelona.

< CANVIA TEMPS VERBAL >

Baixe del tren.
L'estació (Estació de Sants) està plena de gent.
Vaig a una cabina de telèfons.
Trac la targeta telefònica.
Truque a la mamà. (He arribat sa i estalvi).
Truque a Manolo. (Ja estic a Barcelona. Ara vaig cap allà).
Agafe el metro (des de l'estació del tren).
Arribe a casa Manolo. (Un estudi xicotet. Molt menudet per a allò que jo estic acostumat).

< CANVIA TEMPS VERBAL >

M'ha presentat la seua núvia.
Diu Manolo que allí a Barcelona, el preu de la vivenda és elevat, elevat, i puja i pujaràs....
Per a morir-se d'agonia.
Tot i ser tant reduït aquest pis, li ha costat un ou de la cara. ¡Imagina't!
No estic avesat a això. Realment asfixiant. Esperem que.....
Bo, millor no pensar-ho...
Hem sopat pizza els tres junts. Convidats per Manolo.
Estava bona, bona... Buff, ¡quina fam!
Jo li he regalat "Sinuhè, l'egipci".
Com a mínim, un present a Manolo.
Em ve de perles dormir a sa casa.
Ens hem donat tots tres les bones nits. (Manolo i la seua núvia se'n van junts a dormir, a l'habitació de Manolo, i jo em quede sol, al saló).
M'he preparat tot per a dormir. (Dormiré en el saló de l'estudi, en el sofà-llit).
M'he gitat.
He dormit. (Per la nit).


____________________________



DISSABTE, 6 DE MAIG DEL 2000


M'he aixecat. (8:30 hores).
Se m'ha trencat un botó del pantaló.
L'he cosit ben cosit.....
M'he endreçat.
He desdejunat.
He anat al retret i.........
He apurat massa el temps.
M'he entretingut massa en la cambra de bany i cosint el botó.
Ara tinc el temps massa just per arribar a l'examen.
I encara no sé exactament on està el lloc on es farà. (L'Escola d'Enginyers Industrials). (Encara que tinc una idea molt aproximada). (M'ho han explicat Manolo i la seua núvia).
M'acomiade de Manolo i de la seua núvia.
He buscat l'Escola d'Enginyers Industrials.
(Camine de pressa). Passe pel costat del Camp del Barça. (Crec que es diu el Nou Camp. (No sé on estarà l'Antic)).
He trobat l'Escola d'Enginyers. (És la dels Industrials). Són les 9:37 hores. (L'examen era a les 9:45).
He fet un examen per a TV3 (Televisió de Catalunya). (Per això he anat a Barcelona).
Hi ha un examinador que és molt atent i agradable amb tots.
L'examen tenia tres parts (teòriques).
La primera m'ha eixit molt bé. (Coneixements de Càmera).
La segona m'ha eixit bastant bé. (Coneixements de Muntatge).
La tercera tenia dues parts.
La primera m'ha eixit regular. (Coneixements generals de Televisió).
La segona m'ha eixit molt mal. (Coneixements de Cultura general d'Actualitat, en especial, de Catalunya, i , en concret, de TV3).
Potser he aprovat.
Potser no.
(Jo, de vista, no sé qui és Rivaldo, ni Kluiver. Uns jugadors del Barça).
Només ho he sentit per la ràdio. (Catalunya Ràdiu).
En ma casa, a Sueca, no es pot veure TV3. Es veu molt malament.
He acabat l'examen.
Tots els de l'examen xerraven entre ells.
Comentaven les preguntes.
Fins i tot, xerraven amb els examinadors. (Sobretot, amb eixe que era molt atent i agradable).
Era molt agradable.
Jo no he xerrat amb ningú.
No coneixia a ningú.
Me'n he anat de l'Escola d'Enginyers Industrials.
He recorregut tota la Diagonal. (Caminant).
Feia sol.
Hi havia gent asseguda en els bancs.
I corrent. (Per a fer exercici).
I passejant.
He arribat al Passeig de Gràcia.
He arribat a 'La Pedrera'.
L'he admirada.
He admirat a Gaudí.
He entrat dins 'La Pedrera'.
He tornat a admirar-la. (I a Gaudí també).
He visitat una exposició que hi ha a 'La Pedrera'. (De 'Caixa Catalunya').
Escultures.
D'un italià.
De Giacometti.
Impressionants.
He admirat a Giacometti.
He visitat un pis de 'La Pedrera'. (El conserven com era a principis de segle. (Del segle XX)).
És immens. Laberíntic. I molt bonic.
He pujat a les golfes (el sostremort) de 'La Pedrera'.
M'ha deixat sense alè.
Les xiques que atenen al personal estan molt bones.
(I algunes són simpàtiques).
He pujat al terrat de 'La Pedrera'. Hi havia altres visitants.
M'he posat a fotografiar.
He començat un rodet de 36 fotos.
M'he absort amb la vista que hi ha des d'allà dalt.
Es veu tota Barcelona.
Allà lluny es divisa 'La Sagrada Família'. Impressionant. (Torne a admirar a Gaudí).
He continuat donant una volta pel terrat.
He seguit fent fotos. (Als turistes també).
He integrat als visitants amb el terrat. (M'han influenciat molt les fotos d'un calendari de 'Caixa Catalunya' (el de 1998)).
He acabat el rodet de fotos.
He acabat de veure el terrat de 'La Pedrera'.

< CANVIA TEMPS VERBAL >

Em done compte que tinc el temps justet per a arribar al tren.
Baixe corrent del terrat.
Agafe la motxilla. (L'havia deixada en el guarda-roba).
Canvie el rodet de la càmera.
Me'n isc de 'La Pedrera'.
Busque el metro.
Trobe una entrada de metro.
Intente creuar el carrer.
Semàfor en roig.
Fotografie la façana de 'La Pedrera' en dues fases.
Entre en l'entrada de metro.
Busque la línia.
Busque l'andana.
Espere al metro.
L'agafe.
Arribe a l'estació de trens. (Estació de Sants).
Li truque a Vicent Sinarcas. Li dic que m'espere a les 20:30 al costat de l'estàtua del torer que hi ha al costat de la Plaça de Bous (de València).
Necessite abastir-me de menjar per a dinar. (Són les 16:45).
Isc de l'estació. Busque un supermercat.
Pregunte a un home major. (Un ancià molt amable i conversador. D'uns setanta anys. Em recorda al iaio Juan).
M'explica com anar a l'hipermercat més pròxim, un 'Esclat'.
S'ofereix a guiar-me.
M'acompanya. Parla amb mi. (És una persona molt simpàtica).
Tornem a entrar a l'estació. A l'hipermercat s'hi arriba per l'eixida oposada.
Travessem l'estació.
L'home diu que també té família a València (a Sagunt o a Torrent, crec. Una filla). I també a Albacete, crec (o a Saragossa, no ho recorde molt bé), a més de a Barcelona i a Catalunya (a l'Hospitalet de Llobregat, crec).
Trobem un amic d'eixe home major, i s'uneix a nosaltres. També és simpàtic.
Eixim tots tres de l'estació.
Enfront nostre, a la dreta, tenim 'l'Esclat', l'hipermercat que buscava.
Els dos hòmens majors s'acomiaden de mi. Se'n van a un bar a beure alguna cosa.
Són molt agradables.
M'acomiade d'ells i els done moltes gràcies.

A partir d'ací, vaig tot el temps corrent.

Entre a l'hipermercat.
(L'Esclat).
Deixe la motxilla en consigna.
Travesse la tanca d'entrada.
Agafe pa.
Agafe mescla. (Chopped de porc envasat).
Agafe dos Danones. (Perdoneu, dos iogurts).
Agafe dos flams d'ou. (Dhul).
I me'n vaig volant a la caixa.
Hi ha cua.
Li demane a una xica si em pot deixar passar abans, que haig d'agafar el tren.
I accedeix. (¡Moltes gràcies!).
Passe per caixa.
Pague.
Agafe la motxilla de consigna.
Isc volant de l'hipermercat.
(L'Esclat).
Arribe a l'estació de tren. Busque l'andana.
Arribe a l'andana. Busque el bitllet.
Presente el bitllet. Busque el vagó.
Trobe el vagó. Busque el seient.
Trobe el seient. I, quan trobe el seient, me'n vaig al bar, a preparar-me el dinar.
(Amb tot el que he comprat, també em servirà per a fer-me el sopar).

Són les 17:00 hores.
Ix el meu tren. (Un ARCO).
M'apunte unes coses sobre l'examen d'aquest matí.
Em faig el dinar. (Entrepà de chopped amb ametlles).
(Les ametlles ja les duia des de Sueca).
(I també hi duia dues pomes).
Amb el que em sobra, em faig el sopar.
(Entrepà de Chopped amb Ametlles, altra vegada). (Allò de les ametlles, crec ja no caldria tornar a dir-ho).
Dine. I vaig a seure'm al meu lloc.
Em pose a llegir fins arribar a València.
(Llibre: 'ORZOWEI', d'Alberto Manzi, un italià. Molt molt bo. Tracta de tribus del sud d'Àfrica, de lluites entre zulus i colons blancs, d'un xiquet d'origen musulmà que desitja integrar-se en algun lloc entre la gent, i també de bosquimans afables i acollidors. M'està encantant. Una novel·la preciosa).
Però tinc son.
Així que pegue alguna que altra becadeta.
El tren arriba a l'estació.
"València-Nord. Final del trajecte".
Els agraïm el viatge amb la RENFE.
Són les 20:30 hores.

Veig xics i xiques en l'Estació del Nord amb banderes quatribarrades.
Els pregunte.
Venen de la manifestació.
Acaba de finalitzar.
M'he perdut la 'mani' pel 25 d'abril.
Deplora la pèrdua dels Furs Valencians en la derrota d'Almansa, en 1707.
Enguany, el 25 d'abril caigué entre vacances de Pasqua,
i la mani s'ha celebrat hui, 6 de maig.
M'hauria agradat veure-la, i estar-hi allí.
¡Mira tu quin cas!
Mani catalanista a València,
i jo estacat a Barcelona, capital dels catalans.
¿Això on s'ha vist?
Haurien pogut triar a TV3 un altre dia més adient, per posar l'examenet.
¡És que són la llet! ¡La llet amb café!

Isc de l'estació.
Mire al meu voltant....
I respire alleujat.
Encara trobe comboi i ambient de festa pertot arreu.
A la meua dreta, la Plaça de Bous. Imponent. Un Coliseum modern, encara en funcionament.
I, pels carrers de l'entorn, per les amples avingudes, lliures hui de cotxes, personal i personal, colles i colles de joves enarborant quatribarrades, anant i venint d'un lloc a un altre, cap ací i cap allà, cap allà i cap ací....
La concentració s'ha dissolt, sí.
Però l'animació, certament, no.
Ara la gent, autèntic formiguer, es dissemina per la ciutat.
Tenen una missió important.
Ocupen Mac Donald's, Burguer King, Corte Inglés, restaurants, bars i més locals comercials.
¡Quin rebombori! ¡Quant d'enrenou! ¡Activistes en acció!
Està guai, xè. Està guai.
Tot i la bullícia general, s'organitzen civilment.
S'hi posen a fer cua, ansiant l'ordre de carregar.
¿Carregar contra qui?
Contra ningú, home. Contra ningú.
Carregar amb el sopar.
Comprar beguda i menjar.
Avituallar-se abans del concert.
Per no morir-se de fam.
Això és el que es dediquen a fer.

Cara a la Plaça de Bous, avance entre la multitud.
Busque a Vicent Sinarcas i a Nicolau Serra (Nicolàs).
M'hi costa bastant. ¡Redéu amb l'activitat!
Quedàrem vora l'estàtua del torer.
Vegem si per fi els veig....
¡Sí, mira, allí estan!
Ja tenia ganes d'ajuntar-me amb amics.

Trobe una xica que conec. D'eixes de Cullera.
Ve amb la seua colla de marxa, dissabtes de nit al Sol, a Sueca.
No recorde el seu nom.
Sembla una mica índia.
De l'oest americà no. De l'Índia oriental.
Potser li diuen Mabel. Però no estic segur...
És amiga de Laura, crec. La de Cullera, la que treballa a Don Kiko, no massa lluny de la platja.
Ella em saluda i jo també.
Però no parlem massa. Ens acomiadem en un parpelleig.
Així que ella també és catalanista. ¡Vaja! Mai ho hauria imaginat.

Vicent, Nicolàs i jo xerrem llarga estona.
M'acompanyen a Mark's & Spencer, un centre comercial.
Em conten com els ha anat el dia, amb la manifestació.
No hi ha hagut càrrega policial. ¡Menys mal!
Busque una botella d'aigua gran, per al sopar.
A Mark's & Spencer no queden botelles grans. S'han acabat
No en compre cap.
(Es veu que molta gent a tingut la mateixa idea que jo. La de sopar en el concert).
(( I jo, eixa idea, me la vaig copiar d'Hèctor Hernàndez Vicens, amic de Palma, de Mallorca, també escriptor, que dos anys enrere trobí casualment ací mateix, a València, en altra mani del 25 d'abril )).

Hi veig una font enfront de Mark's & Spencer.
Gran idea.
Òbric la meua motxilla.
Agafe les dues botelles d'aigua (de mig litre) que duc des del divendres, i que ara ja estan buides.
I les reòmplic amb aigua de la font.

//// NOTA INTERESSANT: Podria nomenar eixes botelles d'aigua en altres ocasions al llarg del relat. Per exemple:
- Des de Sueca: En ma casa. "Agafe menjar i dues botelles d'aigua. De mig litre (cadascuna)."
- En el dinar en el tren a l'anar a Barcelona. (Ací crec que no ho nomenaré. O sí. Puc dir: "Bec aigua de les botelles. No són d'aigua. Són de Coca-Cola. (Gastades i reomplides amb aigua). Coca-Cola no m'agrada. Però les seues botelles de plàstic són molt resistents. És l'únic que val la pena."
- Després de l'examen: "Tinc set. (Després de tant de temps fent l'examen).
Bec."
- En l'esmorzar després de l'examen: "Tinc calor. Bec."
- Després d'eixir de la Pedrera: "Estic cansat. I tinc set. Bec."
- Comprant en l'Esclat: "No compre aigua. Me'n queda en les botelles."
- Dinant en el tren, tornant de Barcelona a València: "Tinc set. Bec molt. S'acaba l'aigua de les botelles. S'ha esgotat. Al final. Mala sort. Encara em queda set."

////


Nicolàs se'n torna a Sueca.
Vicent i jo entrem a la Plaça de Bous.
Ens para un guàrdia de seguretat.
Ha vist la meua motxilla.
Molt voluminosa.
Sospita.
Vol registrar-la.
S'hi posa a escorcollar.
La tinc plena a tope.
(Natural. Acabe de tornar d'un viatge, i he passat la nit fora de casa).
(He dut a sobre eixa motxilla des que vaig eixir de ma casa, el divendres per la vesprada).
El guàrdia de seguretat no hi troba res dolent o perillós.
Ens deixa passar avant.
Després recorde una cosa, recapacite i, quan ho pense, em meravelle:
"¡Menys mal que el guàrdia no ha trobat el ganivet i la forqueta que he gastat hui per a fer-me el dinar en el tren!. (Són de metall, per a acampada. Però podria considerar-los perillosos, com a arma). ¡Menys mal que no ha furgat tota, tota, la motxilla! (Jo els havia deixat en una butxaca lateral). ¡Menys mal que no se li ha ocorregut mirar allí! (O m'hauria llevat els coberts, o no m'hauria deixat seguir avant)".

Com no ha sigut així, aleshores puc tornar a dir (i continuar):
Vicent i jo entrem a la Plaça de Bous.
Millor dit, ens hi capbussem en ella.
Anem a veure tres concerts seguits.
Tirant de Folk, Germania 2007 i Tirant de Rock.
La Plaça està que pega un esclafit.
A tope de gent. Plena, plena a vessar.
Personal vingut d'arreu dels Països Catalans.
O Països Anencs, o Anènkia, com li dic jo.
O, ben pensat.... Marènia, que és més bonic.
(Per estudiar aquests noms, cal llegir-me altres escrits).

Impressionant, corprenedor.
Observe l'aglomeració. ¡Quina concurrència!
Mal formiguer... ¡Bestial! Sembla la marabunta.
Em quede sense paraules, i mira que és poc habitual.

També està reblert de càmeres, de TV3. Televisió de Catalunya.
Retransmeten en directe aquest concert.
M'agradaria tocar els comandaments d'alguna.
Refotre amb aquest canal. ¡Serà casualitat!
Hui a tota hora fent-me aigua la boca.
De matí, examen de TV3.
I ara, caient la nit, vinga a ensenyar-me objectius, magnetoscopis, trespeus, intercoms, cables, la unitat mòbil, el ràdio-enllaç i tot el bastiment.
A veure què més veuré......

De Canal 9, televisió valenciana, no trobe ni rastre.
¿Testimoni invisible? ¿Arribaran més avant?
Ni testimoni, ni retard, ni cogombres en vinagre.
Cap directe, cap documental, ni reportatge, ni notícia... Res de res.
Li dedicaran el mínim espai: Zero coma zero zero.
Canal 9, buit, buit com un ou. Un ou buit, cert, sí.
Canal 9, la tele que paga el País Valencià i emet per la Comunidad Valenciana.
La 'comunidad' del PePe. Puto Partit malparit.
Sempre parlant d'Aznar, de Zaplana i de Rita Barberà...
De Terra Mítica. D'aigua i de rius: l'Ebre, el Xúquer, Vinalopó....

Riu, riu, Partit Popular..... que del poble se'n riu.
Per a vosaltres no som ningú.
Ens preferiu cagats de por, arraconats, muts, esclafats...
Ni tan sols... no hem nascut. Això voldríeu vosaltres.....
Mala sort. Ací estem. Vius i ben vius. Ho sent en el cor.

Sinarcas i jo seiem, a la Plaça, en un graó del primer pis.
Ens hi reserven lloc els pares de Vicent.
Al seu costat veiem a Alfred, el seu cosí.
Salude als pares.
Salude a Alfred.
I també a la núvia d'Alfred.
¡Mira que n'és de guapa! Hi té un encant especial.
Igual que Alfred, la trobe molt simpàtica, agradable de veritat.
Ja els conec d'altres voltes i em cauen de categoria.
Viuen a Barcelona. O a Granollers, crec.
Han baixat a posta per la mani i el concert de Llach.
Demà se'n tornaran al Nord. Mala sort.

< CANVIA TEMPS VERBAL >
A partir d'ací, torne a canviar (altra vegada) de temps verbal. (Torne al "passat immediat").

Hem escoltat el Tirant de Folk.
Hem fet l'ona, tota la Plaça, unes quantes vegades. Ha estat guai.
He vist al nostre guia de Xàtiva, de l'excursió de fa unes setmanes.
L'he saludat.
M'ha reconegut.
S'ha alegrat de veure'm.
I jo a ell també.
He tornat amb Vicent.

Escoltem el parlament d'Eliseu Climent.
¡Quin rotllo politiquer!
Açò ja sembla un míting.
No em diu res de nou.
Per fi ha acabat.
Ja anava sent hora.
Tinc por del fanatisme.
Espanyolisme i catalanisme: Dues cares. Una sola moneda.
S'alimenten mútuament.
Convertim-les en monedes diferents, i s'ha acabat el problema.

Aplaudim a Lluís Llach quan puja a l'escenari.
Sopem durant el concert. La nit ha caigut fa estona.
Escoltem cançons antigues del Llach.
Me'n vaig a pixar, que la bufeta no aguanta.
Haig de rodar una mica, però trobe un wàter adequat.
Estem en el descans.

Baixe a l'arena de la Plaça, per viure l'ambient que s'hi respira.
A veure si trobe a Cris, la meua amiga....
¡El recinte, pufff, a punt de rebentar!
Passege pel tancat circular, entre la mar de gent.
Mar de gent de Marènia....
Antiga Anènkia, Països Anencs, Catalans... ¡i la resta de la pesca, xe!
Travesse un sector amb un fum de senyeres.
Totes i tots en ell hi xuclen calades.
Repudien el tabac. Adoren el cannabis.
El fum de porro flota entre nosaltres.
Esdevé núvol. Núvol baix.
Una boira enganxadisa, penetrant...
Impregna l'aire, el torna soporífer, sedant......
No sé com no m'acol·loque només en alenar.

Abaste amb la mirada tota la Plaça des de baix.
Realment, plena de gom a gom. Ni una agulla més hi cap.
Resulta impressionant.
Hi puge al segon pis de la Plaça, per canviar de perspectiva.
I continue quedant-me bocabadat.

< CANVIA TEMPS VERBAL >

Comença l'espectacle de Lluís Llach: 'Germania 2007'.
Busque un altre punt de vista per a veure la Plaça, l'ambient i tota la gent.
Trobe a Celi, la publicista de Ribera Televisió. És de l'Alcúdia.
Ella també ha vingut a la festa.
Torne a canviar de punt de vista.
Li done la volta a la Plaça.
Puge i baixe pels diferents pisos.
L'espectacle continua.
Continue explorant la Plaça.
Veig la munió de gent des de centenars d'ubicacions.
I de Cris ni rastre. ¡Punyetes!
Done una ullada a la gent que no assisteix al concert.
S'han quedat a les paradetes, ací mateix, sota les arcades interiors.
Estan venent camisetes.
També contemple l'exterior del recinte.
Els carrers de València, buits, per la nit.
Il·luminats per fanals esgrogueïts.
No circulen quasi cotxes.
Ni un ànima per la vorera.
Un paisatge oposat al que tinc a l'esquena.
Mare meua, quin contrast.
És de veres impactant.
Amb la festa que hi ha dins.....
Esclafits de llum i de colors.......
Torne a moure'm a altre punt.
Vull resseguir l'espectacle.
Però des d'altra visió.

¡Ah! Ja sé el nom de l'amiga de Laura, la de Cullera.
Segur que és Isabel. Segur.
Vaja, o això crec.

Lucrècia, una cantant cubana, puja a l'escenari i acompanya a Llach amb la seua veu.
Cantant en català. ¿Veus? No ho hauria pas dit mai.
Està guai.
I mira que està de bona... Lucrècia, uuhmmm.....
M'encanten les xiques negres.
I les mulates.
Les blanques també, xè.
Totes, totes. No tinc remei.

L'espectacle està acabant.
Puja Miquel Martí i Pol (el poeta) a l'escenari.
Torne on està assegut Vicent, i Alfred i la seua núvia.
(Els pares de Vicent ja se'n han anat fa molt, per a poder agafar l'últim tren a Sueca).
Li fan un homenatge a Miquel Martí i Pol, cantant tots junts: Lluís Llach, Lucrècia, els cors de xiquets, els cors de jóvens, un cantant major...
És molt emotiu.
S'acaba el 'Germania 2007'.
El final és impressionant.
Apoteòsic.
De veritat.
Finito. Kaput. Au revoire.
Molta gent se'n va, i la Plaça es buida bastant.
Llavors distingim a Cristina. ¡Ja anava sent hora, ja!
La veiem de lluny, des d'on estem asseguts.
Està allà baix, en l'arena. Enmig del desgavell.
Duu una camiseta roja. ¡Mira que està guapeta!
¿Com va a estar, xè? ¡Tros d'haca!
M'ompli de goig, trobar-la de nou, per fi. Encara que a vista de falcó.
Fa temps que no coincidim.
Pitjor encara. No podré unir-me al Casal en la propera excursió.
Pujaran al cim de Matamont, a la Ribera Alta.
Ella sí acudirà, sí. No es perd ni una, no.
Però jo treballaré eixe dia. Càmera de cap de setmana.
¡Puta Ribera Televisió!

Alfred, la seua núvia i la germana de Vicent s'acomiaden de nosaltres.
Se'n tornen ja cap a casa, a Sueca. Que ha sigut un dia molt llarg.
¡Quina feta, caram! Xerrar amb la núvia d'Alfred estava fenomenal.
I xerrar amb Alfred també, clar.

Vicent i jo ens quedem. Volem veure el concert 'Tirant de Rock'.
Els operaris treballen preparant l'escenari.
Anem mentrestant a pixar.
Topem amb massa gent als lavabos.
Anem a uns altres on no hi ha tant de tumult.
Els havia descobert jo abans, en les meues correries per la Plaça.
Baixem a l'arena, a veure si trobem a Cris, la d'Algemesí, o a Mònica, la de Riola. O als del Casal Jaume I de Sueca.
Jo busque a Cris, la moixaranguera, i Vicent busca a Mònica, la seua amiga.
Trobem a Roc, un del Casal, però falta la resta del personal.
Xerrem amb ell una bona estona.
Casualment, la seua dona també es diu Cristina.
Però no és la meua Cris. Llàstima.
Parlem del País Basc i de la decadència de València, que viu del passat, no del present.
A vora nostra hi veig a Juanjo Vázquez, de Sueca, un tio de categoria.
Antic veí meu a la placeta Sant Domènec, m'inspirà i aconsellà de menut per defensar-me dels carronyers.
De sisé a huité d'EGB, al col·legi Lluís Vives, vaig viure l'infern.
El meu propi Vietnam.
Companys d'escola es clavaven amb mi, m'humiliaven i em martiritzaven.
Tots els dies. Durant tres anys.
Gràcies a ell, recuperí part de confiança en mi mateix.
L'altra part, al fons de la mar està.

Ens acomiadem del Roc i seguim buscant la nostra penya.
Als altaveus diuen que se suspén 'Tirant de Rock', per problemes tècnics.
¡Vaja gràcia!
Amb les ganes que teníem de ballar i passar-nos-ho bé.
Segur que hi hauria molt d'ambient.
Entre la gent s'hi comenta que, de problemes tècnics, res de res.
S'ha suspès a causa d'un avís de bomba.
Bomba d'ETA, no. Espanyolista o blavera.
Al País Valencià patim dos terrorismes:
El basc independentista
i l'espanyol imperialista.
¡Cague'n l'hòstia! ¡Putos salvatges!
¡Brètols nacionalistes!
Feixistes espanyols
i estalinistes etarres.
No volem cap d'ells a València.
A prendre pel cul la violència.

Trobem a Cari, a Vicent 'el Màncio', a Xavier Fos, a Gonçal i a tots els altres del Casal de Sueca. Estaven a una paradeta que havien muntat feia hores.
Els comuniquem això dels 'problemes tècnics' i que s'ha suspès el concert.
Molta decepció entre el personal.
Vicent Sinarcas i jo xerrem amb la xica de Girona que ha aterrat fa poc al Casal.
Jo la vaig conéixer en l'excursió a Xàtiva, fa setmanes.
És realment simpàtica, sempre somrient. I té uns ulls bonics.
Eixim fora de la Plaça, per esperar l'autobús.
Com a punt de trobada, els de Sueca quedem junt a l'estàtua del torer, entre la Plaça i la vorera, al mig de l'esplanada empedrada.
L'autobús no arriba.
Continuem xerrant.
¡Quin remei!

La gent va impacientant-se. D'ociosa esdevé desficiosa. Ja no sap en què entretindre's.
Alguns s'hi posen a fer burrades.
Són uns destarifats.
Continuen bevent alcohol i fumant porros. ¡Quina novetat!
Entre ells hi trobe un grup passat de rosca.
S'enfilen quatre o cinc a l'estàtua del torer i comencen a despenjar-s'hi.
A botar, a fer l'haca i a sacsejar-la.
Açò no presagia res bo. Massa descontrolats. No m'agrada eixa gentalla.
L'estàtua ja cedeix, de mica en mica, al seu pes i a les estrebades que li arreen.
Els eixelebrats, enmig la boira mental, perceben aquest balanceig.
Es tornen eufòrics, frenètics, gairebé primitius....
Alcohol i haixix circulen a mil per hora per l'autopista de les venes.
La barreja és explosiva.
Enmig d'un orgasme col·lectiu, la figura de bronze del torer, de sobte, es doblega pels turmells.
Acaba sent arrancada de soca-arrel i cau a escassos centímetres de la gent.
Deu pesar un ou, malgrat estar fofa per dins.
¡Mira! Açò m'ha sorprès. Creia que era massissa.
Els homes-bèstia que la tomben, esclaten en crits de victòria.
Triomfants i exultants, salten i ballen amollant brams guturals.
Com troglodites celebrant la cacera d'un mamut.
Un mamut daurat, forjat en metall.
Espectadors al seu voltant els aplaudeixen.
Altres els mirem amb desaprovació.
Són uns fills de putes. Algú podia haver-se llastimat, de no apartar-nos a temps.
Els brètols no paren de riure, orgullosos de la seua gesta.
A dos d'ells els conec personalment. Són del meu poble, de Sueca. Del Casal Jaume I.
M'acoste i els recrimine el risc que em sofert.
Demane que vagen a partir d'ara amb més cura. No hàgem de lamentar cap accident.
No em fan ni puto cas. Ells van a la d'ells. ¡Senyor, què poc de cervell!
Mai m'han agradat els exaltats, ni els arrauxats.
Esclats fulgurants de fervor i patriotisme, acompanyats de violència i barbàrie, ¡una combinació repugnant!
Preferisc el treball dia a dia. Lluita activa sense estridència. Comunicació de tu a tu, i exemple en primera persona.
Deteste l'exhortació a les masses que no es paren a pensar.
Ens duu a la batalla campal. Al carrer ple de sang.

Mira els impresentables, què han aconseguit.
Demà eixirem a 'Las Provincias'. Doncs no li agrada a aquest diari.....
Ens qualificarà de salvatges, o incivilitzats, si no de terroristes.
"Kale-borroka valenciana", o cosa semblant escriuran, sense tremolar-los el pols. Ja veuràs...
Ja estem, els catalanistes valencians, prou marginats. Sobrava que els nostres clavaren més llenya al foc.

¿I la policia? ¿No la trobe enlloc?
Ni acudeix en acabant, ni estava per ací en el moment dels fets.
¿Serà possible?
En altres manifestacions es presenta i reparteix garrotades a tort i a dret.
Sense motiu aparent.
Altres poca-vergonya.
Quasi més perillosos que els incontrolats.
Perquè estos sí que 'controlen'.
Saben massa el que fan.

Em dóna vergonya aliena el que acaba de passar.
No es registra ni un incident durant la nit... i, ¡refotre!, succeeix ara mateix, a punt ja de partir. ¡Cague'n la mar!
Tanta gent que érem a la Plaça, esperant-hi a les portes.
Gent de tota Marènia.
O Anènkia, o Països Catalans, o com punyetes vulgueu dir-li....
Havien de ser de Sueca els que donassen la nota.
Mira que estan tronats. ¡És que són l'hòstia!
¡Eixelebrats!

Passat el perill i calmats els ànims una mica, les aigües retornen al cau.
Continuem guaitant l'autobús, que encara no arriba.
Entre conversa i conversa, de tant en tant observe l'estàtua caiguda.
¡Quina llàstima! No podrem tornar a quedar en eixe lloc.
Com a punt de referència era, de fet, extraordinari.
En estar sobre un pedestal, el torer sobresortia ben alt.
Resultava fàcil divisar-lo entre la multitud, i congregar-s'hi.
Mira'l, pobret, ara, estés en terra i agonitzant. Igual, igual que un toro brau.
Seran cabrons, i mig babaus....

Xerrant Vicent, la xica de Girona i jo...... per fi, PER FI, arriba l'autobús.
¡Ja era hora! D'arribar abans, li hauria estalviat a Acció Cultural quantitat de problemes futurs.
El mal ara està fet. No té remei. Ves i toca't el parrús.

Els del Casal Jaume I pugem a l'autocar i tornem a Sueca.
Allí ens deixa a la porta de 'El Sol'.
Aquest pub està, ¡quin casual!, adjacent a la Plaça 'Jaume I'.
¡Tant de Jaume I, i tant de monarca medieval! ¡Si la majoria del Casal som republicans!
Tothom entra al Sol.
Però jo no.
Jo me'n vaig a casa. A deixar la motxilla, que pesa una tona i estic fart de dur-la a l'esquena. Dos dies seguits. Ale, fora.
Lliure de càrregues, torne al Sol, a reunir-me amb la penya.
Entre en el pub.
Salude a Noèlia Torres, una amiga de l'escola Lluís Vives i l'Institut, que treballa al guarda-roba el cap de setmana.
Penetre més encara en el local.
Arribe on està ballant Vicent Sinarcas i la de Girona. Cari Malonda balla dalt del cub, amb altres joves del Casal.
Jo també em pose a ballar.
Divise a Anna Meseguer.
La salude des d'on estic.
Anna se m'acosta i em comenta algunes coses sobre els escrits íntims i altres compromesos que li vaig lliurar fa uns dies, crec que el dilluns.
Comentaris realment interessants, amb molt de suc.
¡Gràcies, Anna!
Salude a Isabel, la d'Algemesí. És amiga de Cris, la moixaranguera, mon amour platonique.
Anna s'acomiada.
Seguisc ballant.
Veig a Lucina-Victòria.
Ella també em veu.
Però ni em saluda ni em diu res.
Jo continue ballant.
Vicent, la de Girona i Cari, que ja ha baixat del cub, se'n van al Solet, un apartat del Sol més acollidor i amb una música més càlida.
Jo me'n vaig cap a Lucina.
La salude i li pregunte què li han paregut els escrits sobre ella que li vaig donar fa dues setmanes.
Ella em mira i fa una ganyota rara.
Diu que estic ratllat.
I té raó.
Afegeix que, abans de lliurar-li'ls, com a mínim, hauria pogut tindre el detall de passar-los a net.
I també té raó.
Però és que no tinc temps. I, a més, així, en forma d'esborrany, queda més emocionant. Més autèntic.
Diu que estic boig.
Potser torna a tindre raó, altra vegada. Esta xica és infal·lible.
Li pregunte què esperava que escrigués, amb uns ulls verds tant preciosos com els seus. El que li he donat era el mínim que m'inspira. D'ahí en amunt. Sort que m'he contingut...
Llavors m'acomiade d'ella.
Lucina fa el mateix i es queda mirant-me durant uns instants d'una forma terriblement seductora.
Em posa a cent, eixa xicona.

Torne amb Vicent i les xiques del Casal.
Seguim ballant.
Toquen les cinc de la matinada i el Sol para la música.
Hora de tancar portes.
Cari i la de Girona se'n van a casa.
Vicent i jo ens quedem xerrant amb Noèlia, en el guarda-roba.
Ens acomiadem d'ella.
Vicent i jo tornem a casa.
Comentem (o comente jo sol) que al final no hem trobat a Cris, la d'Algemesí.
¡Quina llàstima! Mira que veura-la només de lluny.....
No sé quan parlaré amb ella de nou.
Diumenge que ve, excursió al Matamont.
I jo a quilòmetres d'allí, carregat amb la càmera. ¡Quin mort!
I això no és tot. El cap de setmana següent també em toca treballar.
Ordres de Ribera TV. A callar i a mastegar.
No coincidiré amb Cristina en un mes, ¡xè!
¡Quina putada! (Massa bròfec).
¡Vaja gràcia! (No tant subtil).
El cúmul de la fatalitat. (Açò ja és shakespearià).
¡Ale, a fer la mà!

M'acomiade de Vicent a la porta de sa finca i tire recte, Sequial avall.
A l'altura de Mobles Ibáñez gire el cantó i enfile el meu carrer.
Magraners, 29. Ma casa. Destinació final.

Després de tantes hores despert,
de tant i tant de quilòmetre fet,
de Sud a Nord, de Nord a Sud.....
Després de tanta experiència viscuda
durant els dies passats, però sobretot hui,
per fi........ arribaré al meu llit.
A descansar.

Però abans.... ¡Tinc fam!
Hi calfe un bol de llet i me'l mescle amb mel i cereals. WEETABIX.
Idèntics als d'agost de 1993 a Bournemouth.
Allí visquí un mes. Regió de Dorset, sud d'Anglaterra.
Cursets internacionals. M'ho passí fenomenal. Per tornar a repetir.
Estan bons. Ben arremullats, semblen farinetes de nadons. ¡Delicious!
Em moria de gana.
Açò ja és el desdejuni.
Són les 6:15 de la matinada.
Em tire de cap al coixí.
I m'adorm de seguida.

Somie amb angelets,
i més encara amb angeletes.
En totes hi veig la mateixa cara.
Cara de Cris, la d'Algemesí.


____________________________


DIUMENGE, 7 DE MAIG DEL 2000



M'aixeque a les 14:00 hores. A punt per a dinar.
Estic fet pols.
Em tope amb Maria la menudiua, una nebodeta meua, filla de Maria José la meua cosina.
Té un meset i hui és el seu bateig, a les 18:00 hores en l'Església del Carme.
El convit serà en la cotxera de la nostra casa. Com es feia abans, quan jo era un xiquet.
La nostra cotxera és gegant i pot acollir molta gent.
Per això han vingut aquest matí Maria José, Voro (el seu home), Maria la xicotiua, Mari Carmen (germana de Maria José)... i no sé quant de personal més.
Estaven parant taules i cadires, i preparant el menjar per aquesta vesprada. Hi havia un comboi...

La mamà, el papà i jo ens posem a dinar.
Quan acabe l'àpat, m'entra una son mortal i torne a gitar-me.
Abans d'adormir-me, li dic al despertador que m'avise a les 17:00 hores.

Però no em puc alçar a eixa hora.
Estic rendit.
Torrat.
Baldat per complet.
Més enllà... que ací.....
I continue dormint.

El despertador sona amb intervals de 5 minuts.

Al final, m'alce d'un bot.
Les 17:45.
Els papàs i Marisa, la meua germana, ja deuen estar en el Carme, a punt per al bateig.
I jo encara no m'he abillat.
A tota paleta, em mude.
Em netege les sabates.
Me les pose.
Agafe una bossa de plàstic, per recollir els caramels que llençaran en acabar la cerimònia.
I fuig corrents cap a l'església.

Arribe tard. (Com sempre).
La missa ja ha començat.
Veig a Paco, el capellà, oficiant l'acte.
Però encara no han batejat a Maria.

Durant una bona estona observe la celebració com un espectador normal.
Fins que Mari Carmen em passa la seua càmera de vídeo i em demana que grave el bateig.
I això he fet.
Ho grave tot.
Tot.
Igual que les notícies que cobrisc per a la tele, combinant muntatge i gravació alhora.

Grave el ritu del baptisme.
I a tots els assistents.
Grave el final de la missa.
I al iaio Gregorio que puja,
per llegir un poema.
Dedicat a Marieta, la segona besneteta.
En veu alta, a tota la congregació.
L'ha redactat ell mateix,
per esta especial ocasió.
Llegeix ple d'emoció,
amb profunda devoció.
I tot ho he gravat jo.

Fins que no acaba el parlament,
no pare ni a la de deu,
per no tallar la veu
i trencar la màgia del moment.

Finalment, eixim del temple.
I continue la crònica audiovisual.
Seguisc gravant de tot i a tots.
Grave...
quan tiren caramels a la porta de l'església.
El trajecte de l'església a ma casa.
Quan tornen a refillar caramels, xiclets, globus, diners i més llaminadures des de la primera planta, entre el saló i la saleta.
I a tothom arreplegant el que plou.
Jo no recull res.
Perquè grave tot el temps.
De poc m'ha servit agafar la bossa de plàstic abans.
Però no importa. Té igual.
A mi no m'agraden els caramels. O no tant com adés.
A mi m'agrada gravar en vídeo. I escriure. I descriure. I enrotllar-me. I esplaiar-me...
Es nota, ¿eh?

L'acte de refillar llepolies i tot el percal, intente captar-lo en viu amb un muntatge tipus Eisenstein, emulant al que vaig fer en el bateig de Judit, la nebodeta de Flopy, setmanes o mesos enrere.
El cert el que jo mai no he vist una pel·lícula d'Eisenstein. Jo encara no havia nascut. I ara no les passen per la tele.
Però sí que he llegit coses sobre ell, i sobre la seua tècnica de muntatge.

En acabar de llençar els caramels, entrem tots al garatge de ma casa.
Els altres van agafant cadira
i jo, càmera en mà, comence a gravar el convit.
Però, quan duia unes taules filmades, la bateria.....
Ce'st finí. K.O. Ciao. A reveure. This is the end....
I no puc continuar.

Voro posa la bateria a carregar-se en una cambra de la cotxera, on guardem el menjar d'aquest banquet. Diu que la càmera és del seu sogre, mon tio José Luis, pare de Maria José.

De manera que, lliure de traves, per fi prenc seient en el convit.
Esta vegada no ens posen a tots els cosins en la mateixa taulada.
No hi ha espai suficient.
El nostre baix és prou gran, però no demanes miracles.
He triat un bon racó, al costat de Sampi i Carmen.
Sampi és amic meu, de la colla dels Junior's i l'Institut,
i Carmen és la seua núvia i la meua cosina.
També s'asseu prop la meua germana.

He vist a Sampi fer fotos abans.
Però també ha acabat el rodet.
Els dos d'audiovisual ens quedem a zero de material.

Sampi (Joan Sampedro Sales), que currà farà mesos a Ribera Televisió, ara treballa de càmera-reporter en el programa 'Punt de Mira', i abasteix d'imatges a Canal 9 (TelePPvisió Valenciana) i TVE (Televisió EsPPanyola).

Raone amb ell sobre la feina de càmera i la degradació moral de la televisió en l'actualitat.
Li conte allò de l'examen de TV3 (Televisió de Catalunya) on vaig acudir ahir. (¡Deu meu, sembla ja una eternitat!)
Ell confesa que també s'hauria presentat.
Llàstima que no ha pogut.

Mengem, a la gana, pastissos salats de pasta fullada.
En sortir la tortada del bateig, clímax de tot convit, Sampi i Carmen em preguen que li faça una foto amb la meua càmera, jo que la tinc OK.

Traient fum, puge al meu dormitori, remene els calaixos de l'armari i engrape la rèflex 12XP (on faig diapositives), un flaix que duc a banda i la càmera compacta amb pel·lícula de negatiu, la Hanimex 35HS, per si de cas.
Baixe tot follat i complisc amb l'encàrrec.

Fotografie la tortada.
Fotografie a Marieta.
Ara em pose amb Pilariua.
I tornaré amb la petaneta.

Maria, d'aquest festeig la protagonista, és la nostra segona nebodiua.
Pilareta, primera criatura de la col·lecció, batejada ja fa temps, rondarà ara els dos anyets, si no menys.
Pilareta és filla de Maria Pilar (la meua cosina), néta de Pilar (ma tia) i besnéta de Pilar (sa mare de la tia Pilar).
Estem envoltats de Pilars. Quatre, si més no.
La casa hui no caurà, segur. Amb tant de pilar i tant de puntal...
És una frase recurrent que té sempre a punt Paco, el pare de la Pilariua.
Per altra banda, Paco és gendre de mon tio Paco i cunyat del meu cosí Javier (Francisco Javier, o siga, també Paco). Tres Pacos, en summa.
Però amb això no podem fer cap joc de paraules.
Llàstima.

Una volta amb la càmera a les mans, no pare de fer fotos. Inevitable.
Sabia que passaria.
Mira que ho sabia....
Per això em resistia a tocar les meues màquines.
Sempre m'ocorre el mateix.

Fer fotos és una droga. (Per a mi).
I gravar en vídeo també.
I escriure...

Sóc massa compulsiu.
Massa impulsiu.
Massa obsessiu.
Massa invasiu.

El detonant: Quedar-se K.O. la càmera de Sampi. ¡Porca misèria!
Jo sempre duc un rodet de recanvi, per si de cas.
Sampi hui també en duia.
Però tot i així se l'ha polit.
Igual que jo amb la bateria del vídeo.
¡Cague'n la mar!

Disparant el flaix al pastís de rigor, se m'ha acudit fotografiar a Maria, la raó del típic dolç.
En la imatge no ha eixit sa mare. No sé on dimonis s'haurà clavat.
Calia aprofitar el convit, alhora, per fer-li fotos a Pilareta. No en tenia cap d'ella, fins a hui..........
Ara me'n sobren per dalt del cap.

L'he vista tant menudeta.
Rosseta.
Rodoneta.
Amb els ulls blaus.
I llepant una mesureta de gelat.
Amb la boca regalimant....
Estava graciosa de veritat.
I li feia carasses a José Miguel, son tio xicotet, que tindrà deu o dotze anys. (És el meu cosí més menut, germà de Javier i Maria Pilar, la mare de Pilariua).
Li he pres una foto, a la criatura.
Però Pilariua estava massa graciosa.
Una sola foto no arribava a captar tot el seu encant.
Així que li n'he fet una altra.
Però em semblava massa poc.
I he tornar a disparar.
Aquesta no ha eixit bé.
Intentava agafar-la natural.
No pendent de la càmera.

He decidit quedar-me front a ella i els seus pares. I esperar...
esperar...
... fins tornar-la a veure espontània.
Amb gracietes i entremaliadures, com és habitual.
Sense mirar a l'objectiu.
Sent ella mateixa.

¡Per fi ha succeït!
I he tornat a la càrrega.
Ara un clic.
I ara un altre.
I altre...
El meu dit no parava. El meu cervell tampoc.
Una foto més al sac.
I vinga.
I tinga.
Una per a cada expressió. I li'n sorgien milers.

Menjant el gelat.
Llepant-se els llavis.
Torcant-se el nas amb la màniga.
Assenyalant noséquè amb el ditet.
Llegint un llibre amb sa mare.
Cridant a son pare.
Jugant amb José Miguel.
I José Miguel amb ella.
¡Què guai m'ho he passat!
Era tant divertida.
De categoria, filla.

En acabar la feina amb Pilariua, se m'acut immortalitzar la Marieta.
També m'hi manquen fotos d'ella.
Em falta fer-li'n amb sa mare, que ja tinc localitzada.
Així que em pose a buscar a la menuda.

En això, Marisa em diu que Ana (la filla d'Isabelín) volia fer-se una foto amb l'espurna del bateig i amb els seus pares.
Li conteste que sí, li la faré quan la trobe, perquè estic buscant-la ara mateix.
Continue la recerca.
Sense èxit.
Li pregunte a Maria José, la mare de l'estrella.
Li pregunte a son pare, Voro.
Li pregunte a ma mare.
A la tia Pepita....
Ningú sap indicar-me on es troba la menuda.
Infatigable, no llence la tovalla, i seguisc amb l'odissea.
Interrogue a la tia Pilar.
A la tia Patro.
Veig a Jorge i Josevi, amb les núvies.
(¡Perdó! Que Josevi ara ja no té núvia. Però de segur que prompte torna amb Sónia).
Salude al iaio Gregorio.
Al tio José Luis.
Al tio Paco.
Xerre una mica amb Javier, el meu cosí.
Li estreny la mà al seu germà, José Miguel...

Ma iaio és de la dreta espanyola. Ho ha sigut quasi tota la vida.
Mon tio José Luis, regidor del PP a l'Ajuntament de Sueca, de cap a peus espanyolista.
Mon tio Paco, d'Unió Valenciana, valencianista blaver, això és, anticatalanista.
José Miguel, igual que son pare, el tio Paco. Però llegeix i escriu correctament el català.
Javier neda sense parar entre dues o tres aigües. Espanyol i valencià a parts iguals, estima la nostra llengua i admet que també és català. Però li note sempre un cert rebuig envers allò que olora a catalanista.
Jo, finalment, ni espanyolista, ni blaver, valencià convers al catalanisme, fins aquest moment.
¡Quin suc més salat-agre-dolç-amarg, veritat!

De cop i volta, dins l'habitació on guardem els entrepans, la picadeta i la beguda, em tope amb la xicotiua.
¡Ja era hora!
Quasi l'oblide.
L'estreny sa iaia fort contra el seu pit. (La tia Patro no. L'altra iaia, sa mare de Voro). ¡Caram, sí que ha costat trobar-la!
Ben abrigada entre els seus braços, Marieta observa l'estança i em mira com si fos un moble més.
Desenfunde la càmera i comence a disparar-li.
Flaix! Flaix! Flaix!

Haig de conduir ací a Maria José.
Fuig corrent per dur-la.
En creuar-me amb ma mare, em recorda que Ana (la filla d'Isabelín) vol que li faça una foto amb la xiqueta, Voro i Maria José. Li dic que ja ho sé.
M'atanse on està Maria José i li pregunte si puc fotografiar-la amb la seua filla.
Respon que, millor, després.
Està enfeinada, enraonant amb els convidats.

Torne on està la Marieta i li trac més fotos amb sa iaia.
Sunsi, la meua cosina, em comenta que Ana (la filla d'Isabelín) li ha demanat que em diga que vol una foto d'ella amb tal i tal.....
¡Serà possible! ¡Altra vegada!

Per cert, Sunsi, la germana de Maria José, tindrà prompte una xiqueta. Esther.
Sunsi és molt guapa i agradable. Sempre ho ha sigut. Per molt que diga la gent, malgrat la rodonor que li confereix el seu embaràs, hui està encantadora. Als meus ulls, no ha desmillorat gens ni mica.

Una tia de Voro, que és monja, agafa la menudiua en braços.
I vinga foto!

Marcos (el germà de Voro) i Mariló (la seua núvia) prenen el relleu. Ara els toca a ells engronsar la seua neboda.
Més fotos a la saca!

Però aquestes sí que valen la pena.
Mariló està guapíssima.
Rossa. Cabells daurats, daurats.
Amb un vestit blanc, molt lluminós...
Esdevé espectacular.
A veure com han eixit les fotos. Espere que impressionants.

Aprofitant que Maria José para ben a prop, li implore que em deixe fotografiar-la ja amb la menudeta.
Lloat sia Déu! Maria José accedeix.
Foto al canto!
Casualment, Voro és a vora nostra, i li demane que s'unisca a la sessió fotogràfica.
Esbossa una ganyota de disgust. No li fa gens que gràcia.
Deu tindre massa coses en que pensar.
Massa preocupacions.
Sóc com un destorb. Un gra en el cul.
Li faig perdre temps, per una simple foto familiar.
Finalment acota el cap i arrossega, remugant, els peus envers nosaltres. "¡Vinga, rapidet!"
Flaix! Nyaca!
Aleluiaaa!!!
Ja tinc la foto familiar al 100%. Mare, pare i filla. 3 en 1. Un a tres.

¡Compte! Queda un detall. Un detall important. Cal solventar-lo abans que s'escape Voro.
"Espereu, espereu un poc, per favor... No tardaré". Quasi invoque clemència.
Isc disparat com un llamp cap on s'asseu Ana (la filla d'Isabelín), i l'engrape fort de la mà. Aprofita, xica! O ara o mai!
Ana, malgrat tindre la síndrome de Down, em capta a la primera. Correeee!!!!
Serà una pesada, però ara vola lleugera cap a l'habitació d'on jo havia sortit.

FLAIX!!!!
¡Ja era hora! Ana passa a la posteritat, per fi, amb la Marieta i els seus pares. S'ha acabat el martiri.

De sobte, no se m'acut cap foto més per a fer.
Així que guarde la càmera.
I m'assec a menjar. Que ja està bé!

Agafe lloc al costat del tio Vicente, la tia Pepita, el papà i la tia Isabel.
Xerren de temes interessants.
El tio Vicente ha pronunciat frases molt profundes i sinceres, que m'han calat fons.
El que ha explicat el papà també m'ha commogut.
Jo escoltava tot el que deien.
Mentre engolia un bon pèncol de tortada, que m'ha donat la tia Pepita.
¡Tenia una fam que em moria!
¡Clar! Si m'he passat tot el convit gravant en vídeo o fent fotos... I no havia arreplegat caramels que llençar-me a la boca. ¡Xèèee!

Entre mos i mos de pastís, Voro em diu que la bateria de la càmera de vídeo ja està carregada. Per si vull seguir gravant.
D'un glop m'empasse la tortada,
i d'un bot arrabasse la càmera.
En menys que canta un gall, torne a disparar a tort i a dret. RATTATTÀÀ`!!!! RATATTATAÀÀ`!!!!!
Tot aquell que se'm posa a tir, cau presa del meu objectiu.
La munició: metres i metres de cinta magnètica de vídeo.

A eixes hores de la vesprada, el convit ja està acabant-se.
Només que grave a gent dreta, xerrant i acomiadant-se.

Anem enretirant les taules.
Plegant totes les cadires.
Arrimant-ho a un racó,
amb tal que no moleste.
Cal deixar-hi lliure el garatge, per clavar-hi els nostres cotxes.
Demà toca treballar, altra vegada.
No he descansat gens aquestos dies.
¡La setmana que m'espera serà d'aupa!

Fem la faena entre tots.
Entre tots els que quedem.

Una vegada completa, puge dalt, al primer pis,
i grave al papà i al tio Vicente veient la tele.
I també a Maria José donant-li pit a Maria.
La menuda té fam.
Molta fam.
Abans de polsar 'REC', li demane permís a Maria José.
I es presta a posar amb molt gust.
No mostra cap vergonya.
Ni jo tampoc.
Donar de mamar a un fill és una cosa ben natural.
Procure gravar-ho amb delicadesa.

En acabat, baixe a la cotxera, per tornar-li a Voro la càmera.
Ja va sent hora.
A mitjan escala, em creue amb Sunsi i em pregunta si ja li he fet la foto a Ana, amb la menudiua i tota la pesca...
THE MARTHYRIUM GOES ON.....
Mig aclaparat, li conteste que sí, ¡que per fi l'he feta!
Llavors Sunsi respira tranquil·la i em conta que es veu que Ana li ha demanat a tot el món que em digués de fer-li una foto amb la xicotiua.
Tot menys demanar-m'ho a mi, directament.
¿Què passa? ¿Que em té por o què? ¿O seria vergonya?
Si mai no li he fet cap lleig...
¿Li resultaria més fàcil aconseguir-ho amb intermediaris...?
No ho sé.
Bé. El cas està resolt.

En arribar a la cotxera, li lliure la càmera a Voro,
i m'allibere de les cadenes.

La pressió audiovisual es redueix al mínim,
i comence a relaxar-me.
Només llavors passe a conversar d'una forma més normal,
distesa,
gaudint del moment.
Buffff!! Ja tenia ganes....

Em centre sobretot amb Javier, el meu cosí capellà.
Fa temps que no el veig i m'abelleix saber d'ell.
Li pregunte si continua muntant xicotets vídeos i documentals en el seu ordinador.
Diu que sí. Que li agrada molt.
Segons albire, els mitjans són d'aficionat.
Però l'esperit, de professional.
Tot i ser de vocació clerical.
(No sé encara per què hauré escrit açò. ¿Tant incompatible és l'art amb la religió? Al contrari. Venen juntes, sovint, agafades de la mà. De la mà de Déu).
Un rampell m'impulsa a deixar-li un programa en CD-ROM: el 3DStudio MAX. Ideal per introduir-se a l'animació per ordinador. Igual s'anima a emprar-lo.
Jo el toquí fa anys en un curset, a l'Escola Universitària de Gandia, i em deixà meravellat.
Ja em dirà ell que li sembla.
Li permetrà fer pel·lícules, sense necessitar actors.
Llevat dels dobladors, per a les veus, això és.

Javier i els seus pares ja se'n van.
M'acomiade d'ells i de més gent.
Torne a enfilar-me al primer pis.
Trac la meua càmera del seu lloc,
i li la mostre a Sampi al primer truc.

Tenia curiositat per examinar-la.
La troba molt arcaica.
És una ZENIT 12XP.
Tecnologia russa, si no vaig errat.
Molt feixuga.
Tot manual.
Sense zoom.
Poques prestacions.
Limitada. Asfixiant.

Ell m'ensenya la seua CANON.
També és una rèflex.
Com la meua.
Però cent vegades superior.

Amb ella fa meravelles.

Deixant volar la imaginació,
el somni esdevé real.
Capturat al parany de cristall,
es plasma en la cambra fosca,
i passa a ser obra d'art.

La màgia de la fotografia.

L'escriptura de la llum...


Centrant-se en aspectes tècnics,
Sampi em dóna un bon consell.
Posar-li un filtre neutre a la càmera,
per tal de protegir la lent.
Amb tal que no es ratlle,
ni li passe res de res.
I té molta raó.
Només puga el compraré.

Xerrem de més coses de fotografia.
Ens trobem al saló de casa, junt amb Maria José i la menudiua, el papà i la meua germana Marisa.
Acompanye a Sampi fins el rebedor.
Allà exhibisc la meua sèrie 'Els Colors de Sueca'. Creada en 1998.
Quatre fotos on mostre el terme del poble en diverses èpoques de l'any.
Totes preses des del mateix punt de la Muntanyeta dels Sants.
Impacta el color que adquireix el camp d'arròs al llarg del cicle vital.
Marró, blau, verd i daurat.

Assegura que li han agradat.
En acabat, passem a la cuina i li ensenye un calendari basat en eixa sèrie.
Li vaig vendre les imatges l'estiu passat.
I el publicà mon tio Miguel, de 'Gràficas Miguel', per a enguany.

Comentem l'ordre de les fotos.
El quadre del rebedor: Circular, de rellotge.
I el calendari de Miguel: Rectilini, de lector.

Cal canviar la concepció,
capgirar l'hàbit de l'observador,
per entendre la meua composició.
Però segueix una lògica natural.
Com ho fa la rotació anual.

Potser Miguel no ho comprenga,
potser a Sampi no el convença,
però el sentit horari, evolutiu, rítmic, de les fotos
és que el que més li avenia
a eixa sèrie, segons jo entenia.

El calendari ja està imprés
però el concepte roman viu.
El reivindique des d'ací
a tot arreu del món.

Temps després de la dissertació, Sampi, Mari Carmen, la tia Patro, Voro i Maria José, amb la menudiua en braços, s'acomiaden de tothom.

Pugen al monovolum de Voro i Maria José, tots llevat de Sampi, que viu prop d'ací, al carrer Carabassers, i es perden de vista en l'horitzó.
Millor dit, en girar el cantó amb el carrer Sequial.

Són quasi les onze de la nit.
Ja molt tard.
D'ací poc més d'una hora, oficialment serà dilluns. Laborable. Quina merda.
Estic rebentat.

Amb la cotxera ja neta de deixalles i lliure de taules i cadires, ara cal entrar-hi els vehicles.
Marisa va a pel seu Renault Megane, 1900 cc, Diesel, de color roig viu. És el nostre cotxe nou. Substitueix el Renault 12 TS que teníem des que érem menuts.
Jo vaig a pel meu Opel Astra Caravan, 1700 cc, Diesel Turbo Intercooler, roig granat metal·litzat. Comprat després del Megane, té cinc anys més que aquest, en ser de segona mà. Malgrat això, estic enamorat d'aquest Opel. És un senyor cotxe.

El tinc aparcat enfront de la Joieria Sanchis.
Puge pel carrer Magraners, arribe el carrer La Punta, doble en direcció a la via del tren i, a mig camí, trobe el cotxe.
Està intacte. Ningun brètol li ha botat foc, trencat un retrovisor o li ha fet cap malifeta. Déu del cel. Encara sort que no han passat per ací els que tombaren anit l'estàtua del torer. Salvatges. Ara només veig que bàrbars allà on mire.
Conduïsc el cotxe fins a casa i l'entre al garatge.

Comprove la pintura que li posí en una porta, per tapar la ratlla que em feren a Tarragona fa dues setmanes. Fou durant les vacances de Pasqua, quan anàrem a Torredambarra a visitar Vicent Sinarcas, que treballa allí de mestre.
La pintura, encara blaneta, està bé, però em recorda que de brètols hi ha a tot arreu. A Sueca, a Tarragona, a Londres i a Nova York.

Netege els vidres del cotxe. Massa bruts, per al meu gust. M'agrada veure-hi bé mentre conduïsc.
M'acomiade del meu Opel.
Fins demà, bonic.

Puge al primer pis.
És tard.
Però no sope.
Només menge un poc. Entrepà d'embutxao, sandwich de Nocilla i una pera.
I ja està.

Després em llave les dents.
Ben raspallades a fons.
I m'acomode a veure una mica la tele, per descansar i esplaiar-me.
Passen les dotze de la nit.
Cara a la pantalla, rememore el que he viscut estos dies....
Ha sigut trepidant.
¡Quanta emoció en tant poques hores!
¡Vaja cap de setmana!
¡Vaja!

De cop i volta, un rampell d'inspiració
em revola al dormitori
i m'empeny a escriure tot açò.

Aquesta crònica.
Aquesta epopeia.
Aquesta gesta. Heroica. Homèrica...
Magnífica oda. Tremenda Il·líada.
Insuportable rotllo macabeu.

Les meues influències:
'Exercicis d'estil', de Raymond Queneau. Francés.
El relat de l'heroi, de Toni d'Eguia o de Toni Trobat. Dedicat a James Horner.
El de la porcella i l'infern, relat d'un desamor, de Toni Trobat o de Toni d'Eguia. Ambdós de Ses Illes Balears.
I, per últim, tot i quedar com el cul apuntar-ho, m'influeix també un relat meu: 'I començà com una simple reunió a València...'

I açò és el que hi ha....
Com les llentilles.
Si t'agraden, les agafes.
I, si no, les refilles.


No pare d'omplir fulls ni un instant
des d'entrada l'una de la nit,
al campanar ben sonada.
El dit índex i el cor em fan mal
i aferrant el bolígraf,
amb el canell mig baldat,
ja toquen les sis de la matinada.
(Les 6:03, exactament).

D'ací poc es farà de dia.
Piulen fa estona els pardalets
al parc de l'Estació
i per la muntanya de Cullera
comença a clarejar.

Massa hores seguides cara al paper,
a la llum groga del flexo.
No puc tirar avant.
Més encara que marejat,
em trobe extenuat.
El cap em roda.
Un martell me'l colpeix.

Ferit no, mort de son,
tanque els ulls al mínim descuit.
Les parpelles em pesen,
el cos m'és feixuc.

L'únic lleuger que tinc ara
és, tot just, l'esperit.
Sovint m'hi passa.

Cal que vaja a dormir.

La crònica s'ha acabat.

PUNT I FINAL.











A Cris

Sueca, 10 de maig del 2000 (i més)

Joanjo Aguar Matoses


(Passat a ordinador: Entre el 11-10-2000, 14-5-2001, 6-8-2006 i per fi el 10-2-2011)


_______________________________________________________________________________


NOTES LITERÀRIES

( El Making-Off de: ¡ Vaja Cap de Setmana ! )



Dimarts, 9-5-2000

Aquesta, hhmmmm.... diguem-ne 'crònica-retòrica' l'he redactada en dues fases.

La primera, durant la passada nit del diumenge 7 al dilluns 8 de maig del 2000.
I la segona hui mateix, la nit que va del dimarts 9 al dimecres 10 de maig del 2000.

La primera fase comprén del principi del relat fins on agafe la meua càmera de fotos i em pose a fotografiar. Més concretament, fins "I també he fotografiat a Maria, la menudiua acabada de batejar" (segons consta al manuscrit).
En arribar a aquest punt, es feren les 6:03 del matí i no poguí continuar avant, de la fatiga.
Intentava seguir escrivint. Una línia més, una línia més... Però m'era físicament impossible, tal i com sentiu. El mareig que descric era real. Les forces m'abandonaven. El cap de setmana viscut fou en veritat molt intens i el descans massa escàs. Tot i això, continuava exigint-li més i més al meu cos. Llavors se'm rebel·là i em digué 'Fins ací em arribat. Si no pares tu, pararé jo', i vaig caure rendit en el llit.
Mai no m'havia passat.

Jo volia acabar aquest relat. Temia deixar-lo inconclús sense remei si no el rematava la mateixa nit. M'està succeint darrerament amb alguns escrits. Els engegue i els abandone a mitges, avortats, mutilats, mancats de final i, sobretot, de dignitat. No hi ha cosa que em done més ràbia.

Per això, la nit del diumenge al dilluns em forcí al màxim, excedint el meu límit. Una prova de resistència extrema, com el Rally París-Dakar, però sense eixir del dormitori.
Potser no fou assenyat però, sense posar-li tantes ganes ni tanta voluntat, aquest relat no hauria vist mai la llum del dia.


La segona fase l'he finalitzada fa menys d'una hora, hui dimarts. Millor dit, hui dimecres, perquè l'he començada a les 2:20 de la matinada (¡ja dimecres, vaja!) i li he pegat a la ploma fins aquest precís moment, les 6:25 a.m., despuntant ja el dia.
Són les úniques hores en què puc escriure.

Hui/ahir dimarts vaig eixir de Ribera TV a les deu i quart de la nit, i demà/hui dimecres entre a treballar a les quatre de la vesprada. ¿Què millor que aprofitar la lluna per escriure i gitar-me quan ix el sol, com fan les aus nocturnes?

Mentre tothom està al llit, gaudisc d'una enorme tranquil·litat i em concentre deu vegades més.
Si intente escriure durant el dia, la mamà entra desenes de voltes a la meua habitació per preguntar-me qualsevol menudència i llavors em talla el raig dels pensaments, esfilagarsant per complet les idees que tenia a mig embastar.
Això em posa de nerviós que ni t'imagines. M'altera, m'emprenya i esgarra de dalt a baix la concentració que em calia per escriure amb llibertat.
Mira que li repetisc que no em moleste, que s'abstinga de cridar-me quan medite o desenvolupe els relats perquè, si no, em desintegra l'estructura mental, tant delicada que penja d'un filet com una aranya de cristall. Però la majoria de vegades no em fa cas. Obri de cop i volta la porta, sobresaltant-me l'espetec del picaporta, guaita el cap i m'amolla noséquè d'uns mitjons, de pols que s'ha de torcar, de taula que s'ha de parar o que fa ja mitja hora que tinc a punt el dinar...

Per a ella no és molestar-me, ja ho sé. Observa la pràctica del dia dia pel correcte funcionament de la llar. Com a bona mare i mestressa de casa que és, li agrada tindre-ho tot en ordre, controlat i supervisat. L'encarregat d'una fàbrica de cotxes, però en versió mamà.
El cas és que a mi em parteix per la meitat. D'un sol bufit tira avall el castell de naips que construïsc i s'envolen per l'aire, en mil flocalls, retalls de frases, enllaços suggeridors i idees relacionades amb la història que m'embeu. Pedreta a pedreta, m'ha costat Déu i ajuda recollir-les, polir-les i encaixar-les al lloc apropiat en l'estructura, i ara és converteixen en boira. La fi de l'aventura. Un cataclisme natural, vaja.

Evitar atacs a la bastida,
mentre feinege en les drassanes
entre el cel, l'infern i el llimb,
m'empeny a escriure per la nit.
No trobe cap altra eixida.

Tot i que el dia m'apassiona, ¡compte! Acaronar-me el rostre la llum del sol o contemplar-la incidint harmoniosament sobre el paisatge del terme o les finques del poble, esdevé un espectacle per als sentits. Sobretot quan s'acosta a l'horitzó i dota l'atmosfera d'un encant especial, com passa al capvespre en estiu o gairebé tot el dia a l'hivern. Meravellós.....

En resum, que la segona fase del relat ha consistit en agafar el punt on m'havia quedat el dilluns a les 6:03 a.m. i reprendre el fil de la narració, lluitant contra l'oblit que minut rere minut s'apoderava d'uns fets i detalls que jo pretenia mantindre vius i frescos per sempre.

A la vista està, gràcies a Déu l'he completat.
Ha calgut lluitar amb desesper, consumit per l'angoixa. Però he vençut.
Només ara puc respirar tranquil i afirmar que el temor que m'atenallava dilluns de matinada era injustificat. Però, ¿qui sap si no ha sigut la por mateixa el que m'ha impulsat a acabar-lo tant prompte, sense perdre un bri d'autenticitat? Amb la por com a esperó, he evitat un excés de confiança que podia abocar-me a deixar passar-hi temps i temps, abandonant definitivament aquesta redacció a la meitat. ¿Qui sap? Com una criatura fabulosa a mig motllear, atrapada eternament al seu terròs de fang, incapaç d'alliberar-se i començar per ella mateixa a volar.

És curiós, encara no conec l'apariència real d'aquesta criatura a qui li acabe de donar la vida.
M'hi falta perspectiva, distanciar-me d'ella llargament, dies, setmanes o anys, per llimar les diferències entre les dues fases del relat, igual que amb els pedaços afegits durant mesos i mesos subsegüents, o en retocs introduïts mentre el picava a ordinador, vora una dècada després. (7-2-2011)

Ja veuré com el trobe, quan estiga menys ofuscat.



Dimecres, 10-5-2000

Resulta curiós que aquest relat tant extens l'haja escrit en dues nits senceres, ¿veritat?
Si és que no tinc mesura, ¡xè! És precís que em dosifique, poc a poc, o no aguantaré el ritme del que m'espera.
Però, ¿i fer-ho? ¡Xè! ¿I fer-ho?

( Comentari del 8-2-2011: El gros del relat el vaig escriure en dues nits, tot seguit, sí senyor. Però em va costar mig any d'ampliar i donar per bo el manuscrit, deu anys de passar a ordinador i qui sap si d'ací dues dècades encara estaré pegant-li voltes al nano, esperant arribar un dia o altre a la versió definitiva que em permetrà trobar, si de cas, un moment d'esbargiment. )

( Nota del 24-8-2000: Segons han passat les setmanes, dia rere dia i de moment fins a hui, tres mesos després d'aquell memorable cap de setmana, he anat afegint a la història apunts i més detalls, tots reals, per tal d'enriquir algunes parts que se'm quedaven magres. Malgrat això, la immediatesa dels fets a l'hora de redactar és essencial. )

Últimament procure escriure les meues peripècies a l'instant, sense demora, per evitar que el pas del temps rosegue com una rata els meus records i es menge la seua brillantor, deixant-los esmussats, deformes i arrufats, com un príncep abans ufanós i ple de vida que, passats els anys, s'emmiralla en un finestral polsós del castell, i el reflex li torna un monstre difós, amb forma humana, però sense somriure a la boca ni cap lluentor als ulls.

El neguit de què parlava està ben justificat. No es tracta només de completar la narració. Cal aprofitar el moment, la frescor de l'event, per no perdre la inspiració.
Si deixe transcórrer les hores, abans de fixar-ho en paper, cada cop més detalls s'hi van fugant, es dilueixen en l'aire, surten pel desllunat i s'envolen ben alt, ben alt, cap al cel, inabastables al meu curt braç.

En canvi, si de seguida em pose mans a la feina i colzes a l'escriptori, eixos detalls menuts es colen d'improvís, per obra i gràcia... quasi per art de màgia, de cap dins l'argument. A simple vista banals, molestos o irrellevants, de fet són les guspires que li donen llum, realisme i vivacitat.

Si els elimines, la història queda somorta, trista, sense bafarall.
Ells doten de vida el relat. Cal enxampar-los abans que siga tard.

El temps engul les espurnes. Devora la vida.
Lluitem contra el seu avanç. Conservem el record.

L'oblit és la mort. L'escletxa sense fons.
Construïm ponts per salvar eixa bretxa.

Acariciem, així, l'eternitat.
_________________

Cal admetre-ho, m'ha quedat bufó, aquest pseudo-poema.

Canviant de tema, resulta curiós que hui no em trobe tan cansat com la nit del diumenge al dilluns, tot i quedar-me escrivint fins més tard encara que aquell dia.
El cap de setmana va ser, de veritat, mortal, mortal....
I, veges per on, ara és immortal. ¡Serà possible!
¡Refotre amb el cap de setmana!



Divendres, 9-6-2000 (Un mes després d'elaborar el relat)

Necessite descansar dels meus apunts i memòries, de l'afany natural d'escriure que em brolla sense mesura ni control.
Em fa falta urgentment. Un recés, per favor.
Voldria llevar-me l'ànsia d'agafar paper i ploma... bo, el bolígraf, durant una temporada.
Però no crec que hi puga descansar mai. No crec. No crec...... ¡Quina putada!

(Per ampliar informació, consulteu Escrits periòdics sobre Mentxu, CRIS, Carol. Anys 2000-2002. Fons no digitalitzat).

¡Ah! Ara que me'n recorde. A la xica de Girona li diuen Eva.
¡Mira que és oberta i simpàtica! Realment agradable. A més, té una rialla clara i cristal·lina, molt sincera, que encomana a qui mira. Quan et parla, transmet energia a cabassos. Com la meua amiga Cristina, la d'Algemesí, la moixaranguera.
Les dues tenen una expressió llampant i un somriure increïble. Una mirada radiant, plena de llum, que et convida a estendre els braços i abraçar el món.
Quan les veus t'entren ganes de viure. O de seguir vivint. És de veres contagiós.
En mans d'elles, l'alegria esdevé un arma.
Bomba atòmica.
Es descarrega,
i pega a fugir la tristesa
de la faç de la Terra.


Dissabte, 10-6-2000. Necessite descansar. Descansar...


Diumenge, 11-6-2000. És precís desemboirar-me, allunyar-me d'ací. A tota costa, airejar-me. Aire, aire, sense trigar.


Dilluns, 12-6-2000. Estic fatigat. Esgotat. Més encara, rebentat. Necessite una xica. Una companyera. Em trobe sol. Molt, molt, molt... molt sol. Molt.


Dimarts, 13-6-2000. No puc llevar-me el cansament de damunt.
Necessite dormir. Reposar. Distraure'm. Esplaiar-me.
Necessite unes vacances.
Necessite.....

a Cris.










Sueca, 10 de maig del 2000 (i més)

Joanjo Aguar Matoses


(Passat a ordinador: Entre el 11-10-2000, 14-5-2001, 6-8-2006 i per fi el 10-2-2011)

(Últims retocs: Sueca, 23-2-2011. 04:27)


_____________________________________________________________________________________
_____________________________________________________________________________________


Comentaris

  • Si l'heu llegit íntegrament, indiqueu-ho amb algun comentari[Ofensiu]


    Si arribeu al final d'aquest relat i us l'heu llegit íntegrament, per favor, indiqueu-ho a continuació amb algun comentari, tot i que siga de la mena de:

    "Sí, tio rotller, ja l'he acabat. Tant de bo ni l'hagués començat!!!"

    "Toooooot, caram, tooooooot! Refotre, tu, quina empanada mental!"

    "Persiaaaaaneeeesss, senyors, venem persiaaaaaneeessss! Les tenim en estil rústic, tradicional, urbà i també en forma de relaaaaaaattt! Doncs sí, xè! Finito i caput. De cap a cap. Llegit i facturat. ¿Vist i plau? Ni ho somies, paio. A l'altra t'ho curres més. Persiaaaaaneeeesss, senyors, venem persiaaaaaneeessss!"

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Joanjo Aguar Matoses

Joanjo Aguar Matoses

204 Relats

244 Comentaris

225557 Lectures

Valoració de l'autor: 9.29

Biografia:
Sóc de Sueca, poble situat a la Ribera del Xúquer, al País Valencià i, per tant, a Marènia (com li dic jo) o Països Catalans (com li diu la resta del món).