Vaig veure el llum

He optat per no entristir-me. Ja sé que la tristor no és un sentiment que puguem controlar; estàs trist o no ho estàs. Poc depèn de tu. Però tot i així, avui he optat per no entristir-me. Just perquè ell mai ho estava, sempre trobava el punt optimista de les coses. Supòs que perquè devia saber que tindria una vida curta. Curta però intensa, deia moltes vegades.

Sempre tan alegre. Tot ho trobava divertit. I interessant! De qualsevol circumstància en treia conclusions estrafolàries. La situació més normal per a nosaltres podia ser la porta oberta a un món desconegut per a ell. Aprofitava la més mínima alteració del dia a dia per capficar-se de ple en pensaments d'investigació, com ell en deia, que donaven lloc a un seguit d'explicacions absurdes que només escoltava jo. No tenia gaires amics, els altres pensaven que era boig i no els faltaven motius. Tot i així, jo sempre l'escoltava quan venia a contar-me els "misteris de la vida" i el defensava quan veia que la resta es passava amb ell. De fet, només em tenia a mi.
Volia ser pilot. Des de petit que tenia interès pels avions, helicòpters i altres. Embogia quan l'avioneta del Ben, l'únic del poble que sabia menar aquests vehicles, sobrevolava la vila.

M'explicà un dia que el que ell tan sols volia era enlairar-se un parell de quilòmetres, els justos, per poder veure l'escola, el parc, casa seva, ... d'un sol cop d'ull. Poder veure-ho tot alhora i quedar-se amb aquesta imatge per sempre. En realitat ja la tenia, la imatge; no es cansava de descriure-me-la detalladament cada cop que xerràvem d'avions.

Per això es va exaltar tant aquell dia que tornàvem d'escola, quan va saber que me n'havia d'anar a veure la mare, que feia feina uns pobles més enllà i que m'hi acompanyaria el Ben amb la seva avioneta. Se'l notava, com he dit, molt entusiasmat i no parà en tot l'horabaixa de repetir-me que em fixés en cada detall del que veuria des d'allà dalt. Estava molt content per jo i em va fer prometre que en tornar li faria una descripció minuciosa de la vista d'ocell del poble.

Una nit abans de partir, vaig rebre una trucada. Era ell. Estava molt exaltat, de la mateixa manera que es posava quan pensava que n'havia descobert alguna d'interessant. No m'equivocava. Tardà dos segons a comunicar-me que havia tingut una idea brillant. Consistia que ell, la nit que jo tornés cap al poble, deixaria el llum de la terrassa de la seva habitació encès, que segons els seus càlculs, jo hauria de veure just després de sobrevolar el parc. A la nit, al poble, s'apagaven tots els llums i, per tant, el seu seria l'únic que es podria veure des de l'avioneta. No sé perquè l'entusiasmava tant aquella idea i de segur que ell tampoc ho sabia, però en fi, era una cosa fàcil, només havia de guaitar just quan ell m'havia dit; en sobrevolar el parc.
Vaig estar una setmaneta a ca la mare, com estava previst. La mateixa nit de tornada, el Ben passà a buscar-me amb el cotxe per anar fins a on havia estacionat l'avioneta. El trajecte de retorn fou molt curt, no m'havia adonat i ja sobrevolàvem Roig, el poble que fa costat amb el nostre.

De cop hi vaig pensar. El llum! Se m'havia oblidat! Vaig guaitar per si de cas encara hi era a temps. Acabàvem de passar el parc. Quina sort perquè això volia dir que, si fa no fa, el llum hauria de ser-hi... Allà! Mira-te'l, vaig pensar, quin dels seus pensaments d'investigació li hauria fet canviar la bombeta per una de color, ha, ha... Es veia la seva terrassa il·luminada per una lluentor blavosa. Tanta sort que havia pensat a guaitar, al final.
Aquest matí, en llevar-me, he decidit anar a casa seva. Abans d'entrar-hi he mirat cap a la seva cambra i he vist que el llum de la terrassa encara estava encès. Quin cap... Ara la bombeta ja no desprèn tant lluentor.
Ha estat just quan he entrat a casa seva que la mare m'ha comunicat la nova. Li queda poc, ha dit.

Així era. Faltava molt poc perquè passés el que feia temps sabíem. Ho sabíem i per això, com deia, he optat per no entristir-me. S'haurà acabat el patiment. L'angoixa de saber que potser ens llevaríem un dia i ell ja no hi seria. La por que cada nit hem passat per la incertesa de no saber si li havíem dit tot el que li havíem de dir abans que morís. I ara faltava poc.

En realitat feia temps que jo ja no passava aquesta por. Sabia que potser moriria al dia següent d'un horabaixa al parc o el mateix dia que tornant d'escola m'explicava curiositats sobre alguna cosa nova que hagués cregut descobrir, però ara, aquí devora ell, tinc la seguretat que ja li he dit tot el que li havia de dir i puc esperar, agafant-li la mà ben fort perquè em senti a prop, que acabi de tancar els ulls.

De sobte, no estic tan segur. Una incertesa m'inunda per complet. La sensació de pressentir que encara li he de dir alguna cosa... i no sé quina és. Ostres, el meu cor va a tota. No puc deixar que se'n vagi sense dir-li... Dir-li què? Què em falta?
Mentre li agafo la mà, fixo la meva mirada en els seus ulls. Uns ulls blavosos que no s'acaben de tancar. I ho he recordat. Només necessitava això, mirar-lo als ulls per recordar el que li he de dir.

Molt poc a poc m'acosto a ell, la meva galta toca la seva. Està fred i gotes de suor li recorren el front. M'hi acosto encara més. Quan els meus llavis es troben a l'altura de la seva orella i prement-li encara la mà, li xiuxiuejo:

- Vaig veure el llum.