Cercador
VAIG NÉIXER EL DIA DELS MORTS
Un relat de: Fe Noguera- Compartir:
Vaig néixer el dia dels morts, i el meu aniversari sempre ve envoltat d’olor d’espelmes i de tortada, de roses vermelles i de crisantems.
Em van batiar amb el nom de les dues àvies: Maria i Felisa. De nina sempre em deien Maria. Llavors, a la feina, van prescindir del meu primer nom i van anar escurçant el segon fins a convertir-lo en Fe. I així ha quedat. D’una banda, sent que he perdut quelcom de la meva personalitat pel camí; però això de “Fe” va bastant amb el meu caràcter. Em puc definir com a generalment confiada, fins i tot excessivament optimista, a vegades.
Vaig néixer el dia dels morts, i la meva mare va estar a punt de morir. L’àvia descrivia uns sentiments enfrontats, d’alegria pel naixement d’una neta grossa i formosa i de tristor per la feblesa de la filla. A ma mare fins i tot li administraren el sagrament anomenat “extrema unció”, que, segons el catecisme, “dona salut a l’ànima, i al cos si convé”. Aquesta vegada va convenir i vaig poder gaudir d’ella cinquanta-sis anys.
Quan mumare estava tan malament, la tia Apolònia em volia adoptar. I jo pens com de diferent hagués estat la meva vida. Hagués viscut a Biniforat, un poble petit i pagès, a una casa de parets blanques de calç al pati amb molts de cossiols penjats, amb gallines i una païssa immensa. No hagués estudiat; hagués anat a escola a Ca ses monges, i després, elles mateixes m’haurien ensenyat a brodar, com feien aquelles al·lotes que jo entreveia per una finestra, fent punt mallorquí mentre xafardejaven i escoltaven les cançons de la ràdio. M’hagués casat amb en Pep del cafè, que va ser el primer que em convidà a ballar, i hagués tingut tres o quatre infants. Segurament hagués treballat en el cafè i potser també hagués fet trençat per a sabates, asseguda amb les altres dones al portal de casa.
Ara tinc un dubte. La tia Apolònia hagués estat la meva mare, però, qui hagués estat el meu pare? El senyor Bernat Noguera, l’autèntic, o el marit de la meva tia?
Em van batiar amb el nom de les dues àvies: Maria i Felisa. De nina sempre em deien Maria. Llavors, a la feina, van prescindir del meu primer nom i van anar escurçant el segon fins a convertir-lo en Fe. I així ha quedat. D’una banda, sent que he perdut quelcom de la meva personalitat pel camí; però això de “Fe” va bastant amb el meu caràcter. Em puc definir com a generalment confiada, fins i tot excessivament optimista, a vegades.
Vaig néixer el dia dels morts, i la meva mare va estar a punt de morir. L’àvia descrivia uns sentiments enfrontats, d’alegria pel naixement d’una neta grossa i formosa i de tristor per la feblesa de la filla. A ma mare fins i tot li administraren el sagrament anomenat “extrema unció”, que, segons el catecisme, “dona salut a l’ànima, i al cos si convé”. Aquesta vegada va convenir i vaig poder gaudir d’ella cinquanta-sis anys.
Quan mumare estava tan malament, la tia Apolònia em volia adoptar. I jo pens com de diferent hagués estat la meva vida. Hagués viscut a Biniforat, un poble petit i pagès, a una casa de parets blanques de calç al pati amb molts de cossiols penjats, amb gallines i una païssa immensa. No hagués estudiat; hagués anat a escola a Ca ses monges, i després, elles mateixes m’haurien ensenyat a brodar, com feien aquelles al·lotes que jo entreveia per una finestra, fent punt mallorquí mentre xafardejaven i escoltaven les cançons de la ràdio. M’hagués casat amb en Pep del cafè, que va ser el primer que em convidà a ballar, i hagués tingut tres o quatre infants. Segurament hagués treballat en el cafè i potser també hagués fet trençat per a sabates, asseguda amb les altres dones al portal de casa.
Ara tinc un dubte. La tia Apolònia hagués estat la meva mare, però, qui hagués estat el meu pare? El senyor Bernat Noguera, l’autèntic, o el marit de la meva tia?