Vacances d'estiu

Cal Boticari era un paradís. Estava a només deu minuts caminant del poble, enmig del bosc. Allà hi vivia el germà de la meva àvia, i tots els estius hi acostumàvem a passar uns dies. Sempre coincidíem amb els avis i amb alguns o altres oncles i cosins, eren reunions molt alegres.

Un dia, després d'una d'aquelles tempestes d'estiu que fan feredat, vam sortir a airejar-nos el meu oncle i jo. Vam sortir de la casa i del petit jardí, seguint el mateix camí que tantes vegades havia recorregut aquells dies tot aprenent a anar amb bicicleta. L'oncle estava una mica estrany, mentre ens allunyàvem de la casa semblava nerviós i no deia gairebé res.

Vam arribar a un racó força amagat del bosc, fins a una cova que era tot el que quedava de l'entrada d'una antiga mina, abandonada feia molt de temps. Allà dins, de sobte, l'oncle em va agafar fogosament i em va començar a treure la roba. Vaig resistir, vaig xisclar, vaig intentar rebutjar-lo amb totes les meves forces, però no podia fer-hi res, era una nena petita i sola, enmig del bosc i sense ningú que pogués venir a auxiliar-me. L'embranzida de l'oncle va seguir fins que vaig notar una cosa que feia molt de fàstic, aiguosa o més aviat llefiscosa, dins meu. Sortia d'una cosa molt estranya que ell tenia a la part de davant del seu cos.

Aquella escena es va repetir algunes vegades als estius següents, en diferents llocs de la casa i dels voltants. Cal Boticari era certament un paradís, però no ho és en el meu record. Des que vaig tenir l'opció de decidir el que feia, no hi he tornat mai més, i cada vegada que hi penso, tinc un calfred i em comença a fer mal entre les cuixes.