Vacances a Cronovik

Un relat de: joanig

Vaig sortir de vacances, en direcció a Cronovik, en el tren de les deu del vespre, disposat a passar la nit al vagó. Havent menjat un entrepà, vaig fer una volta per l'estret passadís del tren, i vaig observar que, en una de les cabines, un home i una dona estaven discutint agrament. Ell li retreia alguna cosa. Em va semblar que l'home treia una arma, però em vaig suposar que m'estava deixant dur per la imaginació. Vaig continuar la volta i vaig dirigir-me finalment a la meva cabina.

Vaig llegir uns capítols d'una novel·la policíaca, i vaig dormir profundament. Em va despertar el soroll de passos amunt i avall, crits, exclamacions. En el tren s'havia comès un crim. Una dona havia estat assassinada en una cabina (en aquella cabina pel davant de la qual jo havia passat). Jo estava en condicions d'assegurar qui era el culpable. Almenys, jo era testimoni de l'enfrontament verbal i m'havia semblat que l'home treia una pistola, extrem que els fets posteriors semblaven confirmar.

Amb aquest còctel de benvinguda vaig donar per iniciades les vacances. Finalitzats els interrogatoris, que es van allargar bona part del matí, vaig baixar del tren i em vaig reunir amb la Jenny.

Als policies no els vaig explicar res del que havia vist, perquè no m'agrada complicar-me la vida ni fer números perquè m'interroguin més vegades.

De seguida vaig oblidar l'esdeveniment, i em vaig concentrar en les vacances, quinze dies de plena llibertat.

Vam llogar un cotxe i la carretera ens va acollir. Ens vam aturar en un petit hotel, i vam decidir fer-hi nit. Després de sopar, vaig acompanyar la Jenny a l'habitació, i vaig baixar a fer una breu passejada. La Jenny no en tenia ganes, estava molt cansada.

Ja he dit que mai no m'ha agradat complicar-me la vida, que fujo de les coses complexes, que, si puc, m'estalvio els problemes. Però potser sí que havia de fer alguna cosa aquesta vegada, perquè a recepció em vaig creuar amb l'home que, presumptament, havia assassinat la dona al tren. L'havia reconegut per una ostensible cicatriu que li traspassava la galta esquerra. Malament, perquè em sentia obligat a trucar a la Policia, i només de pensar-hi em venien basques.

De sobte em vaig adonar que l'home m'estava mirant als ulls, i vaig pensar que potser m'estava llegint els pensaments. Per un instant, vaig sentir una sensació de perill. És clar que no era possible que ell, al seu torn, em reconegués, perquè no m'havia mirat quan estava discutint a porta oberta en el seu departament. Però potser endevinava alguna cosa. Aquesta possibilitat m'atemoria, jo no sóc precisament valent. Vaig pujar a l'habitació (despistant) i no vaig explicar res a la Jenny, com no li havia contat els fets del tren. No sabia què fer, si trucar a la Policia o deixar les coses com estaven. A més, potser m'equivocava, potser l'home s'assemblava a l'assassí però no ho era. Hi hauria més d'un home al món (suposava) amb cicatrius a la galta esquerra.

L'endemà, a l'hora de l'esmorzar, l'home estava a la taula del costat. Anava sol. Semblava tranquil. Al principi, vaig pensar que m'estava mirant. Després vaig considerar que potser era a la Jenny, a qui mirava.

Segurament, m'estava atabalant sense necessitat. Segurament, l'home no m'havia mirat en cap moment, perquè era impossible que em recordés. I probablement, ni tan sols era l'assassí del tren. Potser aquell paio no havia matat mai ningú, només s'assemblava remotament a l'assassí del tren. Ara que el veia més bé, em semblava distingir-lo de l'assassí: era més alt i més jove.

Vaig llegir un diari i em vaig relaxar del tot. De nou a la carretera, vaig considerar que la vida rutllava. Encara érem al començament de les vacances, i el món semblava un bon lloc per estar-s'hi.

L'home de la cicatriu no va reaparèixer fins deu dies després. Havien estat uns bons dies de vacances. La Jenny i jo havien campat als nostres aires, havíem corregut muntanyes, fet passejades en barca i a cavall, caminades esgotadores. Ho havíem passat bé. I encara quedaven cinc dies.

Però aquella nit vaig tornar a veure l'home de la cicatriu. I de sobte vaig comprendre que aquell paio sí era sense cap mena de dubte l'assassí del tren.

Estava parlant amb una dona. Estava parlant amb la Jenny.

Més tard, vaig preguntar-li a ella qui era aquell senyor amb qui havia estat parlant feia una estona. Em va dir que no havia estat parlant amb ningú. Ah, sí, va afegir de seguida, un home se li havia acostat per demanar-li per una ruta turística. ¿Per una ruta turística?, li vaig preguntar amb escepticisme. ¿És que estàs gelòs de cop i volta?, em va demanar ella. Jo no volia discussions ni històries. Així que no vaig dir res. Però no em vaig poder adormir, vinga a donar-li voltes.

A veure. Ordenem les coses, em vaig dir. Hi havia un home amb una cicatriu. Hi havia una dona morta. Morta en un tren per l'home de la cicatriu. Hi havia unes vacances. Les meves vacances amb la Jenny. Les nostres vacances. Al primer dia de vacances, m'havia semblat veure el mateix home a l'hotel on vam fer nit. I m'havia semblat que em mirava. Però no em devia haver mirat, perquè no em podia conèixer de res, i d'altra banda no sabia segur que fos el mateix home.

I avui l'havia tornat a veure i era ell, segur. Per tant, la primera nit m'havia semblat que era el mateix, però també que potser era més alt i més prim. En canvi, aquesta nit estava segur d'haver vist l'home del tren. Per tant, i en conclusió, si el d'aquesta nit era el del tren, la primera nit de les vacances també ho era. I per tant, l'assassí feia...què feia?... Vacances? Per hotels de muntanya, per rutes turístiques...Estava de vacances, l'assassí?

I aquesta vegada l'havia vist parlant amb la Jenny. La Jenny m'havia dit que li havia demanat per una ruta turística. Però per què l'hi havia de demanar? I per què a ella? És que l'assassí estava tan de vacances que, a més a més, volia lligar amb la Jenny?

Preguntes i preguntes i preguntes i preguntes i preguntes. Tot plegat era massa absurd perquè jo em pogués adormir. I la ment continuava girant i girant, intentava trobar un fil lògic entre aquell cúmul d'incerteses. I l'única lògica m'indicava que aquell home estava de vacances però no era cap assassí. I per tant, o jo m'equivocava i no havia viatjat en el tren, o no havia matat ningú, i el crim l'havia comès algú altre.

Sí, en conclusió havia de ser un home diferent del criminal del tren. Perquè si no (la ment no podia parar, continuava raonant, intentant trobar la solució)... no estaria de vacances, passejant d'hotel en hotel per les muntanyes, ni demanant per rutes turístiques, ni intentant lligar amb la Jenny. Un assassí no se'n va a passejar per la muntanya, no en rutes allunyades, sinó ben convencionals, voltat de gent. No ho fa, no. Un assassí fuig, se'n va a l'estranger.

L'endemà vaig trucar a tres diaris d'informació general. El tercer es va avenir a respondre'm el que jo demanava. No, el crim del tren no estava resolt encara, la policia no tenia cap pista, no se sabia res de la identitat del criminal.

¿O sí que actua així, un criminal? Per no aixecar sospites se'n va a les muntanyes, es barreja entre la gent. És clar, tot depenia. Si algú el podia relacionar amb la dona morta, l'enxamparien ràpidament. Però en cas contrari, per què no podia passejar-s'hi tranquil·lament? Ningú no sabia la identitat dels viatgers, i és clar, cap d'aquests no el podria reconèixer. Possiblement (en cas contrari, no actuaria així), l'home tenia la seguretat que ningú no l'havia vist ni el relacionaria amb la víctima, potser perquè el mòbil del crim no el podia conèixer ningú altre.

Potser. Potser. Potser. Preguntes i més preguntes.

La Jenny va dir, què penses? No res, vaig mentir. I deu minuts després em vaig adormir.

L'endemà plovia i per aquest motiu ens vam quedar a l'hotel. No vaig veure l'home de la cicatriu.

Vam estar llegint, veient vídeos, comprant records a la "boutique" de l'hotel. Després vam tornar a l'habitació, i ens vam dutxar. Ja ens anava bé, un dia de repòs. Em vaig relaxar. Tant se me'n donava, de l'home del tren, del crim del tren, de les cicatrius dels homes que viatgen en tren. Només comptaven les vacances.

Vam continuar fruint d'aquells darrers dies d'esbarjo, dies pròspers, d'aquells que ja veus de seguida que més tard recordaràs amb l'enyorança que es té d'allò que ha estat òptim i que no tornarà. Saps potser que hi haurà més vacances, més viatges, més esbarjos, però no com aquell, amb la Jenny i jo en completa harmonia.

Això era el que em pensava. Perquè, sorprenentment, quan vaig tornar a l'activitat quotidiana, no va predominar l'excel·lent record de les vacances, que jo esperava conservar permanentment, sinó el record del criminal del tren, record del qual no em vaig poder desfer.

Em va anar posseint, a causa d'aquell record, un terror de baixa intensitat, subtil, quasi ocult, però present. Les nits van passar a poblar-se de trens que grinyolen, plens de passadissos foscos, de revisors sinistres, de passatgers esquerps i silenciosos, de lentes esperes a l'estació, de pluja persistent a les finestres; d'homes de galtes solcades per suaus cicatrius, de crims al cor de la nit, de xiscles, de policies que interroguen.

No, no s'ha resolt, aquell crim, em van explicar des d'un diari al qual em vaig dirigir, tot això al cap de quatre mesos. No, ni s'ha resolt ni es resoldrà, vaig pensar. L'assassí continua passejant amb entera impunitat, vaig pensar.

No sé si a causa d'aquell neguit -que devia comunicar conscientment o inconscientment a la meva Jenny-, la nostra relació es va anar fent complexa, fins que al cap d'uns mesos vam parlar de reconduir-la (reconeixement implícit d'una crisi), i vam parlar de marxar plegats, com si es tractés d'un segon Cronovik, fins i tot vam parlar de repetir la ruta. Al final vam anar cap a una altra banda, just passada la frontera. Va ser després que la Jenny somniés amb la dona de la
jaqueta vermella. Una dona que (quan en vaig veure una foto retrospectiva al diari, demostració palpable que no havia estat només un somni) vaig pensar que s'assemblava molt a la Jenny.

L'havia conegut un dia de pluja, en un parc. La Jenny havia portat el seu fill de dos anys, i jo la meva filla de quatre, que estava amb mi perquè aquell cap de setmana em tocava, tot i que la guarda i custòdia la tenia la seva mare, la Judy, que m'havia abandonat sis mesos enrera per anar a viure amb l'Eric, el professor que tres anys enrera m'havia dirigit la tesi doctoral.

De fet, els que es van conèixer van ser la meva nena i el seu nen. Nosaltres ens vam posar a riure, i així va començar tot.

La Jenny era una dona rossa, alta i prima, d'expressió enèrgica i poderosa, de mirada enigmàtica. El seu marit havia mort en un accident domèstic. Va relliscar a la dutxa i es va trencar el cap. Així de senzill. En feia tres anys. El seu marit havia mort, doncs, més o menys quan l'Eric em dirigia la tesi doctoral.

Ens vam fer molt amics i a les nits sopàvem a casa d'ella o a casa meva. I de tant en tant, sopàvem fora, al restaurant, quan ella podia deixar el nen amb algun cangur.

Una nit em va explicar que li trucaven per telèfon i l'amenaçaven. Feia temps que li passava, ja d'abans i tot de conèixer-me. Però ara aquesta dinàmica s'havia intensificat. Vam decidir que canviés el número de telèfon, i que el nou no el sabés ningú ni figurés a la guia. Al cap d'un mes, però, les trucades es van repetir, i això va fer que la Jenny desconfiés de tothom. Tenia molta angoixa i no sabia què fer. Li vaig proposar que poséssim una cassette i gravéssim les converses. Si estàvem junts, quan jo agafava el telèfon, el comunicant penjava. Quan ho feia ella, li deia que la mataria, que ja quedava poc, que s'havia acabat el temps.

Un dia, gràcies a les gravacions, la Policia va aconseguir detenir el paio. Es tractava d'un pertorbat que tenia diversos antecedents delictius. No constava que conegués de res a la Jenny, si bé semblava que l'havia seguit diverses vegades de la feina a casa. Havent examinat la seva fotografia, la Jenny havia manifestat no conèixer de res aquell home. Les proves de veu a partir de les cintes semblaven proves sòlides, però ell no va admetre mai ser l'autor de les trucades. Tot i que aquestes van cessar, la calma no va tornar mai del tot a la Jenny.

Mentrestant, ella i jo havíem entaulat una bona amistat. Fins i tot havíem formulat alguns projectes de vida en comú. És clar que ella sempre es mostrava evasiva, i el meu interès tampoc no es mostrava gaire definit. Eren mers tempteigs, fórmules verbals vagues i no comprometedores cap a un futur hipotètic que, si havia de venir, ja vindria.

Amb la pesada càrrega de les amenaces passades, la Jenny es va anar refent a poc a poc dels ensurts. Mai no es va mostrar del tot tranquil·la, però, lògicament, com més dies passaven més distant semblava tot aquell malson.

Després van venir aquelles vacances a Cronovik, i un cop vam tornar, ella (tot i que no va rebre noves amenaces) va tornar a patir un sentiment de terror al telèfon. No sabíem ni vam saber el perquè d'aquell retorn a la fòbia al telèfon. El simple so de l'aparell la feia saltar de la cadira amb un ensurt que no cessava fins que el comunicant s'identificava, i encara li costava recuperar el ritme normal de la respiració.

Mentrestant, a mi em perseguia l'ombra de l'assassinat al tren que ens havia dut de vacances.

Així, doncs, ella patia un terror que reproduïa el d'una altra època (fòbia a l'aparell telefònic) i jo un ombrívol record (el del tren). Només va faltar que a la Jenny li comencés a assaltar un malson recorrent: ella somniava que havia matat una dona, una dona de rostre nebulós, però vestida (això la colpia especialment, ves a saber per què) amb una jaqueta vermella. La Jenny no es podia treure del cap aquells malsons, fet que em va fer considerar seriosament la necessitat de trobar-hi un revulsiu, una nova perspectiva, potser un canvi d'escenari, alguna element dinamitzador que fes tornar, de mica en mica, les coses al seu lloc..

Va ser la Jenny qui ho va suggerir:

- I si anem fora a passar una temporada?

No era una mala idea, per bé que resultava ben estrany reprendre tot de cop unes noves vacances quan tot just havíem tornat a la ciutat.

- Vols que tornem a Cronovik? -li vaig demanar.

- Tornem a Cronovik. Ens agafem uns dies lliures i ens n'hi anem.

M'hi vaig repensar. Tot i que era jo qui havia suggerit la idea, el fet era que no volia tornar a agafar aquell tren, eren massa mals records, barrejats amb d'altres de ben agradables, però així i tot...

- A Cronovik no, anem a una altra banda.

I ens en vam anar a una població just a l'altre costat de la frontera.

- Hauríem d'anar més lluny -va dir-me la Jenny al cap de deu dies de vacances-

- Què dius? Si demà tornem, demà-passat treballo, jo.

- Jo no puc tornar. Et recordes del somni que em perseguia a la ciutat? La dona de vermell, tot allò...

És clar que me'n recordava. Havíem anat a l'estranger precisament per mirar d'oblidar-lo.

-He tornat a somniar-lo, i he pogut distingir finalment el rostre de la dona.

Allò era molt confús. Havíem parlat molt, i això sempre és saludable. Havíem abocat tots els dimonis que ens feien inhòspita la convivència. Havíem passejat per entorns amables. Havíem gaudit d'un sol precís, exempt de boires i de núvols, càlid i perfumat. Per això va ser tan desafortunat que, just quan el món es tornava harmoniós, la colpís de sobte el malson recorrent de la mort misteriosa de la dona de la jaqueta vermella. Una dona, si ens atenim a la descripció que en va fer la Jenny, similar a ella mateixa.

- Però no eres tu? -li havia demanat, perplex-

Ella, que encara estava xopa de suor, prova de l'espant que l'aterria, no havia respost res.

- Però no eres tu, oi? -havia insistit-

- No era jo. Però jo estava allà, al seu costat.

- I per fer què?

- Em penso que la matava.

- I per què? -pregunta més aviat retòrica, quan és de somnis que es tracta-

- No va ser un somni recorrent, en realitat.

- No? Doncs què va ser?

- Un assassinat.

Com, un assassinat?

I aleshores em va mostrar un retall de diari, que descrivia l'assassinat d'una dona de jaqueta vermella, ben semblant a ella mateixa, això era cert, i explicava que la sospitosa (empremtes digitals, etc.) havia fugit a l'estranger, amb la seva parella.

- Però era un somni, o la vas matar? -no em vaig poder estar de demanar-li-

- Somniava que la matava, ja te l'he explicat, el somni. Però per alguna raó el somniava sempre, aquest somni. I aquella nit, la del crim de debò, havia begut molt. No sé, crec que no va ser cap somni...

La Jenny no bevia, ho podria jurar. Però de tant en tant feia excepcions, aquest fet no m'era desconegut.

Estava espantada, i jo també.

- Què somniaves...o què va passar, exactament?

Em va dir que algú l'havia segrestat (jo no sabia encara com en seria, de premonitòria, aquesta declaració). El segrestador tenia la mateixa veu que...

- Tenia la mateixa veu que el paio que m'amenaçava per telèfon...

El fet és que la va fer entrar en un cotxe i se la va endur a un descampat. Aleshores es va esmenar:

- ""Somniava" que em feia entrar en un cotxe i se m'enduia a un descampat.

Em va explicar que se'n va poder desfer, li va donar un cop al cap quan ell no s'ho esperava, i el va deixar estabornit en el cotxe. Va fugir corrents, i va topar amb una dona, la de la jaqueta vermella.

- I per què la vas matar?

- Somniava que la matava. En els somnis no hi ha explicacions...

- I com ho feies?

- Li disparava un tret.

- I d'on vas treure la pistola?

- En els somnis mai no se'n sap el perquè, ni el "on".

- Però si era un somni per què cony hem de fugir?

- Perquè ella és morta, cretí. Que no has vist el diari?

Em va explicar que la dona de la jaqueta vermella s'acostava més i més i més, i ella disparava per intimidar-la, a l'aire, però ella queia morta.

- I ara què cony hem de fer?

- Hem de fugir, hem de marxar a l'estranger.

- Ja hi som, a l'estranger -vaig objectar-

- Però més lluny.

Vaig pensar a dir-li:

- I la teva filla?

Ella ho va endevinar perquè sense que jo li digués res va dir:

- No hi ha més remei. La meva filla es quedarà amb els meus pares. Ja se'n sortiran. No puc fer-hi res.

Semblava lògic. Només quedava fugir. Fugir lluny

- I un cop lluny, què farem?

- Haurem d'improvisar

Vam haver de pensar de pressa. L'alcohol, beure com a excepció... Cap somni recorrent, doncs. La història devia haver succeït de debò. La pistola la devia haver pres al segrestador. I va matar la dona en un moment de deliri i de terror. Potser va creure que aquella dona era còmplice del segrestador. El cas és que la història havia succeït de debò, el diari n'era una prova eloqüent. La història que la crònica negra revelava coincidia fil per randa amb allò que la Jenny creia somniar. Així que de somni, allò no tenia res, es tractava d'una macabra realitat. Un cop presa la decisió de fugir, la Jenny em va fer un petò. I ens en vam anar molt lluny...


Vam improvisar una maleta de mínims, i al cap de vuit hores ja estàvem a centenars de quilòmetres. Sols. Sense cap mitjà per guanyar-nos la vida. Només amb uns quants diners que vaig treure amb la Visa, i que podien donar per viure com a molt uns quants mesos. Havia perdut la feina, els estalvis, tot. I a més ens acabaria trobant la policia. Tot plegat era una pura bogeria, una absurditat tan òbvia que em semblava mentida que la Jenny l'hagués volgut i, sobretot, que jo l'hagués acceptat.

Fins al cap de quatre dies no em demanar, per cert de manera totalment inesperada:

- Què és allò del crim del tren?

Jo no n'havia parlat. Com ho sabia? Doncs bé, semblava que sí que n'hi havia parlat, i sense ni tan sols ser-ne conscient. Tot era tan e
strany...Ni tan sols aconseguia recordar bé les coses. La meva companya, havia matat, o havia somniat que matava? Érem fugitius, o emigrants?

Aleshores ens havíem instal·lat en un petit hotel, net i polit, situat en una població petita, on de segur que no ens buscarien. Érem molt lluny de casa. Com per miracle, en aquell hotel no em van exigir gaire documentació, n'hi va haver prou amb el carnet d'un club esportiu que jo, per atzar, duia a la butxaca i que era d'un amic meu, a qui li havia caigut i jo encara no l'hi havia retornat. El carnet duia foto però la mestressa de l'hotel ni se la va mirar, li va semblar que tot era molt obvi i transparent. De moment estàvem tranquils i salvats. Només de moment, és clar. Jo m'havia quedat sense filla, la meva ex-dona sense pensió. Aviat hi hauria ordres internacionals de recerca contra mi, a part naturalment d'haver-n'hi contra la Jenny.

Jo anava pel món amb una criminal, o almenys amb algú que deia ser una criminal. Però no m'importava gaire, em sentia feliç, com si visqués la mena de vida que jo havia volgut menar des que era un jovenet. Passejàvem pel poble, buscàvem feina, potser encara érem a temps d'iniciar una vida nova i diferent, llunyana d'un passat ple d'embolics i ensurts.

-I què és allò del crim del tren? -em demanava, de tant en tant-

- Oh, allò -ara em semblava tan llunyà que ja no li donava cap importància-

- Aquell home, el de la cicatriu, hi va matar una dona, en el tren -li vaig confessar, finalment-.

Un dia (al cap de mig any, aproximadament), va desaparèixer.

En aquella època ja havíem llogat un pis, i de fet vivíem molt bé. Sense cap excés, amagats del món, però en definitiva feliços. No obstant, la història sempre es repetia. Primer van ser les trucades. Després la detenció del sospitós que mai va confessar-les. Després va venir el crim del tren. I l'home de la cicatriu. I després d'un temps de tranquil·litat, nous neguits, nous temors.. I després la Jenny va matar una dona desconeguda. I vam fugir, i ens en vam anar a l'estranger, i vam viure molt bé una època. I aleshores, quan més bé estàvem, potser millor que mai, va desaparèixer. Ho va fer sense deixar rastre.

En aquella època havíem llogat un pis, en efecte. Treballàvem tots dos, i havíem estat ben acceptats entre la població. En aquell lloc hi havia molts estrangers, i per tant la nostra presència no resultava estranya. La Jenny feia d'administrativa en una biblioteca, i jo en feia en un centre d'atenció social. En aquell poble gairebé no hi havia atur, i ens vam poder situar fàcilment. Era clar que havíem començat una nova vida, i que teníem poques ganes de fer marxa enrera. Les comunicacions de la Jenny amb el seu fill s'havien reduït al mínim. Dues trucades a casa els avis en sis mesos, sempre des d'una cabina lluny del poble. Les meves amb la meva filla? Cap ni una, evidentment. Jo devia ser objecte de recerca i captura per impagament de pensions i abandó de família, però tant se me'n donava, no hi podia fer res.

Aquell dia no semblava tenir res d'especial. Quan vaig tornar de la feina, vaig anar a casa. Ella normalment ja hi era a aquelles hores, però tampoc era estrany que trigués, de vegades es quedava a prendre alguna cosa amb la gent de la feina. Però no va venir, ni aleshores ni més tard, ni a la nit, ni l'endemà, i jo no podia avisar a la policia (¿o ho havia de fer?). Vaig quedar pres de l'angoixa. Angoixa i impotència. No sabia què fer.

Especulava i especulava a totes les hores. Potser -començava a fer hipòtesis- algú l'havia vist i ella n'era conscient i havia hagut d'escapar sense temps d'avisar-me. O potser -d'hipòtesis encara pitjors també n'hi havia- algú l'havia atacat i havia acabat amb ella. O l'havien segrestat. Aquesta hipòtesi, potser la més absurda, era sorprenentment la bona. Ho vaig saber quan vaig rebre a la bústia una foto d'ella, una foto actual, sense missatge ni res. ¿Quin rescat volien que pagués, si jo no tenia estalvis -aquí, per descomptat, i a la ciutat ben poquets-? I, no obstant, si me n'enviaven una foto era per demostrar-me que la tenien, i que jo havia de fer alguna cosa per recuperar-la. Això estava molt clar. O no. Res era clar. Tot era una nebulosa, un cúmul d'absurditats, un impossible precedit i seguit d'altres impossibles.

Vaig esperar. Si havien tramès una foto, tard o d'hora es posarien en contacte amb mi. A la feina d'ella vaig explicar que la Jenny se n'havia hagut d'anar per motius familiars urgents. I a la meva, hi vaig seguir treballant tan correctament com vaig poder, si tenim en compte les circumstàncies.

Al cap d'una setmana, a la bústia hi havia una altra foto. I res més. Com la primera vegada. La foto de la Jenny, aquesta vegada de perfil (la primera havia estat frontal). Com si d'un puzzle estrany es tractés, la tercera foto, que va arribar amb extrema puntualitat a la segona setmana justa, era de l'altre perfil, l'esquerre (la segona havia estat el dret). I, incòmoda i punyent, la quarta setmana la foto era del clatell. Perquè no quedessin dubtes, des d'un mirall s'endevinava el seu rostre. Però jo n'hauria tingut prou amb el clatell tot sol, per estar segur que era ella. I gairebé confonia més el que es veia des del mirall, és a dir, el rostre, desfigurat i pàl·lid, que el clatell mateix, tan clar i precís.

Podia opinar amb tota lògica que allò era l'obra d'un malalt, i que deixant de banda qualsevol consideració sobre els antecedents, i per la pròpia seguretat d'ella, ja tan amenaçada, calia trucar a la Policia. Si no ho feia, no era per cap motiu lògic, sinó per una estranya resistència a fer-ho que absurdament s'havia apoderat de mi.

Jo volia que passés alguna cosa. No sabia quin signe esperava, però esperava alguna cosa concreta. Segurament tèrbola i sinistra, però en definitiva contundent. Jo esperava, en fi, que el misteri es resolgués.

I esperava, naturalment, que arribés el dia precís de la cinquena setmana. ¿Quina foto rebria aquesta vegada?

No va ser cap foto. Em van visitar uns paios i em van omplir la cara i el cos de cops. Cops de puny, puntades de peu, carícies de tota mena. No t'hi fiquis, anaven repetint mentre em massacraven, no t'hi fiquis, cabró, no t'hi fiquis. Havia d'haver-hi algun error, algun equívoc en algun lloc. No podia ser, tot era absurd. Se'n van anar i em van deixar fet una piltrafa. Vaig explicar que m'havien atracat -alguna cosa havia de dir-. Vaig dir que m'havien pres alguns diners, però que com que no en tenien prou s'havien acarnissat amb la meva pell. Vaig haver d'anar al metge, fins i tot tenia una costella trencada.

Al dia que tocava de la setmana que feia sis vaig rebre una foto. Era meva, una foto de la meva cara com un mapa. No ho entenia, perquè jo no recordava que m'haguessin retratat. Però potser estava massa destrossat per a adonar-me de res. La foto feia por. Més ben dit, jo feia por, a la vista d'aquell retrat del meu calvari.

A la setena setmana, res. Ni a la vuitena. Ni a la novena. El reportatge fotogràfic s'havia acabat.

Un dia vaig veure una parella. Es feien un petó en un tren. Jo vaig creure que eren la Jenny i l'home de la cicatriu, però no n'estava segur. Em semblava molt, però, que sí que ho eren. Havien estat tan sols uns instants, però els havia distingit claríssimament. Que ell duia una cicatriu en el mateix punt de la cara que l' "home de la cicatriu", seguríssim. Que ella era la Jenny...d'això no n'estava segur en un cent per cent, però ho hagués jurat. Era ella. I això semblava significar que algú -i ella la primera- s'estava burlant de mi. I de quina manera. Només hi havia una forma alternativa de mirar les coses: pensar que ella no era la Jenny, que m'havia quedat parat veient l'home de la cicatriu i que m'havia quedat amb la sensació, qui sap si per associació d'idees, que la dona era la Jenny, quan no ho podia ser, no besant-se amb aquell maleït, si és que era ell, o amb ningú, perquè si s'havia escapat m'havia de venir a veure!

Raonament, raonament, i res en clar.

M'estava tornant boig. Les fotos, les absurdes fotos. I després la pallissa.

- No t'hi fiquis.

Que no m'hi fiqués, on? Si jo no m'hi havia ficat, imbècils! I ells vinga a clavar-me cops, els molt cabrons.

I després el retrat, el meu retrat.

I després el petó, un petó bastant sòlid.

Si ella era la Jenny, la Jenny era una traïdora. No podia ser que fos ella, la bona Jenny.

És clar que... per què havia matat aquella dona?

I, més encara, ¿per què havia estat parlant, a l'hotel, amb l'home de la cicatriu, quan ens en vam anar junts de vacances després del crim del tren...comès precisament, amb tota probabilitat, per aquell mateix home? O no era l' "home de la cicatriu", realment, aquell, el de l'hotel?

Era, doncs, una traïdora, un monstre? I en tot cas, si fos així, què hi guanyava ella, torturant-me d'aquella manera?

No podia entendre res. Tot era confús. Necessitava una llum. Perquè m'estava tornant boig.



Aquella nit vaig sentir un fort cop a l'armari. El vaig obrir, i en va caure un cos. Era la Jenny. Duia una jaqueta vermella, amb un forat de bala a l'altura del cor.

Al cap d'un minut va entrar la Policia i em van detenir.

I el poli va dir:

- Aquest és el culpable. És l'home de la cicatriu.

I és veritat. Jo tinc una cicatriu.

Però no ho vaig saber fins que ho va dir aquell poli.

Comentaris

  • cronovik[Ofensiu]
    donablanca | 10-05-2005 | Valoració: 10

    he començat allegir la història , i la trobo molt interesant i fàcil de llegir, és a dir, m'ha enganxat.
    més endavant acavaré de llegir-la.

l´Autor

joanig

1 Relats

1 Comentaris

956 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Últims relats de l'autor