Us miro, i somric.

Quan miro aquelles fotografies,
se'm dibuixa un somriure sense voler,
tretze anys que han passat com tu voldries,
es desfan en records que mai oblidaré.

Quan l'escola Pia vam començar,
la por per conèixer persones ens invadia,
i en aquest curs, al acabar,
la por ens dificulta quin camí ens convindria.

Abans, les decisions més importants
es prenien mitjançant un: "Pito, pito, colorito...".
Quan ara decidir què és el millor per a tu,
és un camí que no et pots prendre a la lleugera.

Els teus errors es podien arreglar
amb un simple: "No ha valgut!"
I ara de sobte no parem de pensar
que aquelles paraules no haguessin calgut.

Amb els teus companys et podies reconciliar
amb un senzill: "Amics?"
Mentre que fer les paus avui en dia,
costa més del que et pots arribar a pensar.

Per ajudar els del nostre bàndol,
només calia dir: "Salvat!"
Quan ara fer un favor a algú,
és un hàbit que sembla que se'ns hagi oblidat.

La paraula GUERRA només significava
tirar trossets de goma "Milán" als teus companys,
i nosaltres ja hem vist fins al cert punt,
que l'odi i l'amor no estan tan allunyats.

Pensàvem que el globus d'aigua
era la millor arma destructora inventada,
quan treure les rodetes de la teva bici,
era un gran pas en la teva vida.

El nostre millor tresor,
era trobar bocins de guix pel terra,
per poder dibuixar a les parets,
i comentar l'últim capítol de "Doraemon".

I pensant ara en tot el què hem passat,
em sento estranya i sense saber com expressar
tots els sentiments que se'm barregen aquí dins,
tot allò que hem passat i no sé com ho podria dir.

Que sou els millors companys que algú pot tenir,
i no sé què me passa que no ho puc evitar,
simplement us miro i somric,
deu ser perquè mai us deixaré d'estimar.

A tots els alumnes de quart,
moltes gràcies per ser qui sou,
de veritat.