Units per sempre

-Estàs segura que ho vols fer?

-Sí, és clar.

-Pensa que, una vegada fet, no hi haurà volta enrere. Em sentiria molt manipulador si després et sabés greu.

- Com vols que no n'estigui segura? És l'única opció possible, l'únic camí que puc triar. De fet, ambdós estem determinants a fer-ho, a escollir aquesta opció.

- Tens raó. Saps?

- Què?

- T'estimo. T'estimo molt.

- Jo més - digué amb un somriure exultant d'alegria. - Va, no et preocupis més, ja ho hem parlat moltes vegades, és l'única manera que puguem estar junts… per sempre. Jo no podria viure separada de tu.

- No, jo tampoc podria.

- Doncs així ja està, no hi donem més voltes: agafa'l.

- T'has de posar les ulleres protectores abans, amor meu. Jo ja les tinc posades. Estàs nerviosa?

- Sí, una mica - rigué nerviosament - Tu també, no?

- Sí - agafa aire - Va, que començo.

FFFSH. Primer va ser una flama, de color blau cel, preciosa. Després, van ser els crits, terribles crits de dolor de la noia mentre la flama destruïa, cremava, les capes de la pell a una temperatura de 3050 °. La pell, vermella, s'anava socarrimant i tornant-se negra, negre mort, carbonitzant-se la capa més superficial, l'epidermis, i tornant-se pols, apareixent una nova capa de pell sanguinolenta preparada per fer mal. I quin mal feia, tots els nervis exaltats cridant: ¡se quema!! ¡se quema!! I enviant aquests crits al cervell que, aclaparat amb tant missatge d'urgència, paralitzava el cos de la noia en una immobilització de dolor. De sobte, d'improvís, els crits de dolor s'apagaren, com qui apaga un llum. Ja que, destruïts els missatgers, no hi ha missatge que arribi. I la noia, tota tremolant, amb el cos que supurava sang, amb la carn desfeta, masegada, convertida en una massa enganxosa i socarrimada, aquesta noia que ja no sentia dolor, va haver d'agafar al seu torn la fama blau cel i, amb compte i dedicació, la va passar per sobre del cos del noi. Més sang, més crits, més carbó, més DOLOR. Fins al punt en què, al seu torn, els nervis moriren i deixaren d'escandalitzar-se i d'alarmar-se per la destrucció.

Ara jeien els dos, costat a costat, amb la pell destrossada, sanguinolenta i enganxosa de manera simètrica, talment com si un mirall s'interposés entre l'un i l'altra. Un somriure a cada parell de llavis celebrant el que tan esforç els havia costat. Es van fondre en una abraçada, costat per costat. I la pell, àvida de protecció, de recobriment, es recobrí amb la pell de l'altre, abraçant-se al seu torn, unint-se, enganxant-se, SOLDANT-SE…

-Ja mai res ens podrà separar.