Cercador
unes mans nascudes per acariciar
Un relat de: joan mostela- Compartir:
Una nit a la vora de la mar hi ha unes mans nascudes per acariciar, estilitzades, grans, amb uns dits prims acabats amb unes puntes suaus de cotofluix que els agrada explorar els racons del teu cos.
El drac tant de temps solitari i adormit comença a moure's dintre del seu cau.
Les mans comencen el seu viatge pel front, allí esborren les dèries del temps, resegueixen el nas, baixen per les galtes, s'aturen als llavis que les besen. Una es deix mossegar, l'altra et comença a acaronar el coll.
De sobte es converteixen en un collar que et vol esclau, et resisteixes, elles afluixen,segueixen el seu camí. Salten al pit, pugen als turons, baixen pels costats.
Ell s'estira i es desvetlla.
Les mans apunten una dolça melodia al piano de les costelles i ericen les múrgoles de carícies.
Ell tremola carregat d’electricitat.
Els dits de les mans exploren el petit cràter adormit. Viren cap a les cuixes i fan volar un estol de papallones blanques que dibuixen petits cercles concèntrics als genolls. Ara sospesen els músculs de les cames. Les mans nascudes per acariciar juguen amb els dits dels peus, els compten, separan, estiren, dobleguen…
(Se sent una veu que diu: sshhh, no cridis tant que ens sentiran!!)
Les mans tornen enrera i sota la panxa són un compas de carícies als rínxols del bosc. Els agafen, estiren, caragolen, pentinen…
Ell està encès. Treu foc pels queixals
Les mans el van a buscar, intenten calmar-lo. El moviment s'atura per uns moments... Apareix el seu cap roig de carn per entre els dits de les mans nascudes per acariciar. La temperatura està arribant al llindar de l’impossible.
Ell sap que per fi la seva hora ha arribat i ho accepta amb alegria
Les mans l'empresonen i ell comença a moure's frenèticament com el batall d'una campana que crida foc, foc. Hi ha un estrèpit de pell i cames, quan per l’arena esclata una lava de llavors de neu.
A la vora del mar torna la calma, una petita remor d’ones tranquiles que pentinen la platja. Les mans reposen i el drac dorm.
El drac tant de temps solitari i adormit comença a moure's dintre del seu cau.
Les mans comencen el seu viatge pel front, allí esborren les dèries del temps, resegueixen el nas, baixen per les galtes, s'aturen als llavis que les besen. Una es deix mossegar, l'altra et comença a acaronar el coll.
De sobte es converteixen en un collar que et vol esclau, et resisteixes, elles afluixen,segueixen el seu camí. Salten al pit, pugen als turons, baixen pels costats.
Ell s'estira i es desvetlla.
Les mans apunten una dolça melodia al piano de les costelles i ericen les múrgoles de carícies.
Ell tremola carregat d’electricitat.
Els dits de les mans exploren el petit cràter adormit. Viren cap a les cuixes i fan volar un estol de papallones blanques que dibuixen petits cercles concèntrics als genolls. Ara sospesen els músculs de les cames. Les mans nascudes per acariciar juguen amb els dits dels peus, els compten, separan, estiren, dobleguen…
(Se sent una veu que diu: sshhh, no cridis tant que ens sentiran!!)
Les mans tornen enrera i sota la panxa són un compas de carícies als rínxols del bosc. Els agafen, estiren, caragolen, pentinen…
Ell està encès. Treu foc pels queixals
Les mans el van a buscar, intenten calmar-lo. El moviment s'atura per uns moments... Apareix el seu cap roig de carn per entre els dits de les mans nascudes per acariciar. La temperatura està arribant al llindar de l’impossible.
Ell sap que per fi la seva hora ha arribat i ho accepta amb alegria
Les mans l'empresonen i ell comença a moure's frenèticament com el batall d'una campana que crida foc, foc. Hi ha un estrèpit de pell i cames, quan per l’arena esclata una lava de llavors de neu.
A la vora del mar torna la calma, una petita remor d’ones tranquiles que pentinen la platja. Les mans reposen i el drac dorm.