Una veu s´ha escapat

Aquest matí m'he despertat amb una notícia cruel: una altra veu s'ha escapat. Cada matí es deuen escapar veus, no ho sé. Suposo que hem arribat a un punt d'indiferència en el que es difícil que ens afectin aquestes coses. El que sí que sé és que aquesta era una veu que havia sentit moltes vegades, una cara que havia vist molts dies i que per mi no és indiferent. Vull fer com si tot fos igual, vull despertar-me amb d' altres ensurts cada dia, però no és així. No pot ser així.

La veu es podria haver escapat de moltes maneres i no tindria perquè haver-me afectat en absolut però aquesta forma sempre em col·lapsa. Sempre m' interroga. Sempre m'incita a buscar motius. I no en trobaré. Això em fereix doblement.

No pot haver-hi raons suficients per aquests actes, per aquestes solucions i en canvi per alguns és suficient. Com si la valoració que un pot fer de la seva vida pugui aïllar-se de les de tots els altres, com si no pogués acceptar cap rèplica. Com si fos independent del que poguessin fer o dir els altres. Vull pensar que és impossible però succeeix. Vull pensar que és inviable però ell ha trobat el camí.

Ara ja és tard, ja no hi puc fer res. És el segon cop en aquest mateix costat. La ferida s'endureix. Desitjo que no cicatritzi mai. Només esperar que sigui el darrer.