Una malaltia estranya

Un relat de: Lu

Tenia un nas punxegut, una cara rodona, uns llavis gruixuts i brillants, unes dents blanques com la neu, els cabells d'un negre fort com la nit en un bosc espès, més alt que el seu pare i més gras que la seva mare. Es deia Esteve i tenia vint i pocs anys. Tota la vida havia viscut en aquella casa rònega aïllat de tot i de tothom. Vivia amb el seu pare i la seva mare, la seva germana amb pocs mesos morí d'una malaltia estranya. En Siset, el doctor del poble, un home de molta edat, gras com un capó de nadal i amb poca cabellera els digué que se li havia aturat el cor. Està ben clar que l'home no tenia ni idea de quin mal s'havia mort la noia i el primer que se li acudí era el motiu de qualsevol mort, se li ha aturat el cor. Quan li van dir l'Esteve ni tant sols s'immutà. Havia vist tantes morts al seu voltant que gairebé era quotidià viure aquella situació dia rere dia.

Amb poc temps s'havien anat quedant sols al poble. Quan ell nasqué eren deu famílies al poble, un poble petit amb una església com qualsevol i les cases al voltant d'aquesta. En Siset a demés de curar a tot el poble i les contrades es dedicava a l'educació dels més menuts. Educació per dir-ne alguna cosa. Gairebé cada dia arribava a la rectoria, improvisada com escola, amb una ferum d'alcohol que fins els més menuts s'adonaven que la nit abans el doctor havia tornat a passar una llarga vetllada amb el seu amic el sergent. El sergent gras com el doctor però amb una llarga cabellera recordava a aquells cavalls que passaven pel poble una vegada a la setmana carretejant queviures. Era per dir-ho amb poques paraules un tros de malparit. Feia la vida impossible a tot el poble, excepte al doctor, ja que degut a la seva malaltia coronària perpètua confiava plenament amb ell perquè li allargués la vida i ell, d'aquesta manera, podria fotre al poble durant més temps. Ells dos es trobaven sovint a casa del sergent havent sopat. El sergent li explicava les batalletes que havia viscut a no sé quina guerra quan era jove i s'allistà a l'exèrcit de terra. El doctor disfrutava imaginant-se a ell mateix en totes aquelles aventures matant a tort i a dret a tots els enemics esdevenint, al final de la guerra, heroi de la pàtria. Quan ja feia estona que enraonaven la conversa pel doctor esdevenia un relat eròtic ja que ell es pensava que sent el gran heroi de la pàtria totes les noies bufones acabarien rodejant-lo al seu llit mentre ell beuria xampany francès i elles sota els llençols li farien les mil i una meravelles. Aquelles vetllades acabaven amb el doctor arribant el dia següent a la rectoria amb tal estat que ni tan sols diferenciava les vocals de les consonants.

Ara l'Esteve havia deixat de veure als pocs nois de la seva edat que vivien al poble. Tots ells amb llurs famílies havien fet camí cap a la ciutat on, segons deien les notícies dels mercaders, des de feia pocs anys s'alçaven fàbriques arreu on tothom hi tenia feina del més marrec al més crescut de la família. Son pare però li feia por això de la ciutat. Una vegada havia passat pel camí que dóna a la font un cotxe i el pare gairebé s'hi queda de l'esglai ja que mai havia vist una màquina que funcionés sola i tragués fum. Pujà ràpidament cap a la casa i féu posar a l'Esteve i la seva mare sota el llit de matrimoni. Allà s'hi quedaren fins que es va fer fosc. El seu pare i la seva mare tota la vida havien viscut al poble. La seva història es resumia fàcilment, l'hort i els xais. S'havien conegut a la plaça davant de l'església durant una nit de Sant Joan. Com cada any hi havia un petit envelat on s'hi reunia tota la vall sencera i feien ball durant tota la nit. Ells dos seguts en unes cadires no es paraven de mirar des que s'encengué la foguera. Quan s'apagà, ja estaven plegats ballant al ritme de la música. Així es van quedar abraçats i junts durant tota la vida, lligats a uns xais que en prou feines podien vendre i a un hort que els hi donava poc menjar per sobreviure. Quan morí la germana la poca alegria que hi havia casa s'esfumà però no només s'esfumà de casa seva sinó també del poble. Una malaltia insòlita recorria la vall matant als més grans de la família, deixant la vall desèrtica on només les llàgrimes i la tristesa hi feien niu. Aquesta arribà també al poble i el deixà ben pelat. Entre això i l'èxode a la ciutat tot plegat semblava un cementiri.

L'Esteve seguia les tradicions de la família, però és ben cert que quelcom li recorria al cos. Una sensació de canviar amb la realitat que havia viscut des que era menut. No sabia si desitjava marxar a la ciutat, canviar la vida del poble o deixar-ho córrer tot. El que sabia del cert és que no volia tenir la mateixa vida que els seus pares però tampoc sabia quina era la que volia tenir.

Avui l'Esteve ja és tot un home, viu amb la seva esposa, la Remei i els seus dos fills, l'Aniol i la Berta. És feliç, o si més no això es pensa. Els seus pares són morts des de fa temps. També d'aquella malaltia estranya. Sembla que la malaltia estranya hagi assolat la vall. Fa un parell de setmanes hi anà amb tota la família. No queda ni rastre de l'església, les cases, la rectoria; tot s'ha esfumat. Dins de l'Esteve però ha quedat la gran tradició d'estar lligat al primer que passa. Pels seus pares l'hort i els xais, per ell i la seva família els telers, el fum i els automòbils.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Lu

2 Relats

1 Comentaris

1237 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Últims relats de l'autor