Una dona amb sort!

Crec que soc una dona amb sort?
Masses vegades no veig, a les persones que m'estimen hi em desitgen coses bones per a mi!
Sempre em queixo. Em poso malalta de soledat. (Mentida jo no estic sola!) Sols trobo en falta el meu temps perdut, aquí en el meu país, en comptes de ser immensament feliç en altre lloc, al que ho vaig allargant sense remei, cosa... Els maleïts diners això es el que em fa frenar la meva sortida del país, per a ser feliç al costat de l'altre persona que es la que jo ara estimo.
Que no es veritat? Dons las peces del trencaclosques poc a poc van encaixant cadascuna en el seu lloc, poc a poc, com per art de màgia.
Ara per ara crec que no estic en el lloc on tindria d'estar.
De vegades penso que... El viatge te de ser molt llarg... Embolicat i confús, no gaire agradable, mes aviat dolorós, en un vols casi imperfecta, amb moltes pujades i baixades, hi també amb algunes desil·lusions, hi amb moltes coses que em fan perdre el meu camí cap a la felicitat.
Ha arribat per fi el dia d'embarcar l'avió s'enlairà, ja som a dalt, ara ja soc a l'aventura, que Déu faci mes que jo, ja soc de camí cap a la felicitat.
Això mateix, això mateix. Jo creia que quant aterraria a la gran Barcelona veuria cases diferents de la meva estimada terra, però ara veig que son totes iguals a les del meu país, mes o menys carrers per aquí, altres per allà, cotxes, taxis, autobusos, i gents, gents de totes les races i condicions. M'han dit que vagi a les Rambles que allí prop del port hi ha l'estàtua del senyor descobridor, d'aquell senyor Colon que ens va descobrir, d'això fa mes d'un segle, almenys això es el que crec jo.
També m'han dit que a Catalunya si menge, molt i molt be, que fan un all i oli a ma dins d'un morter, i que es deliciós, quant tingui ocasió el provaré, els Catalans també ballen una dansa agafats de les mans entrellaçades a la que li diuen sardanes, intentaré de ballar-les, i moltes altres coses com aqueixes, clar que jo en realitat, ja marxaria altre volta cap a Mèxic i ja no estaria... Com explicar-lo... Sense acabar... Incompleta, com sempre. Sempre amb aquella estranya sensació de trànsit que he tingut tota la meva vida d'uns anys en sa.
Be que podem fer!.. Ja estic en el l'Espanya en la Catalunya!, Ara a posar bona cara, que això es Catalunya, hi de moment no la meva casa, be dic Catalunya, però... Si sols he arribat a Barcelona!
Encara en faltes uns quants quilòmetres per arribar a casa, a casa del meu estimat, intentaré fer el cor fort i endavant, amb aquest autobús crec que arribaré ha la seva casa, la que serà la meva de casa per fi podré veure l'altre cara de Catalunya, l'altre part de l'Espanya, en ella estimaré i serè estimada, amb ell acabaré els meus dies ho ell els seus al meu costat, i de quant en quant, pensaré en la meva pàtria llunyana a l'altre costat del mar molt lluny, on vaig deixar a la meva gent hi el meu Mèxic, i tot per un Català maco!

Ha sigut un narració, per en Ferran de Montagut, escrita avui 18-5-2005, estudi "MAS EL SOL SOLET" Comarca "ALTA-GARROTXA"
Pirineus (Girona) E-Mail: el_primer_creador_de_somnis@msn.com etc.