Una d'espies... (Qüestions de l'ofici i VI)

ESPIES SENSE ESCRÚPOLS
(o la història de l'empresari, el xantatgista i l'amant)
I
Em va cridar al seu despatx. Era un dia gris d'hivern. Seia en una espectacular butaca negra de roure massís. Vaig entrar al seu despatx com si fos un client més. Un client més de la seva inacabable llista d'abonats al producte. Quan vaig entrar al seu despatx el que més em va impactar foren dos supositoris a escala gegant que eren un reclam publicitari a les millors farmàcies. El senyor Puig em va fer seure. No feia cara de bons amics. Se'l veia preocupat. De seguida es va adressar a mi:
-Agent Couldina, he contractat els serveis de la seva empresa. He sol·licitat, sobretot, que fos vostè qui els dugués a terme.
-Però, si jo no em dic Couldina!
-Calli, si us plau! No voldrà que ens descobreixin, oi? Si l'he contractat ha sigut perquè el seu meravellós currículum vitae m'ha deixat bocabadat.
-Gràcies pel cumpliment, senyor Puig. Però, per què carai m'ha cridat?
-Vull que investigui aquest xantatgista!
El senyor Puig m'havia encarregat que perseguís i descobrís detalls comprometadors d'un dels seus col·laboradors més directes. En poques paraules: m'havia de carregar aquell tio amb la clenxa ben pentinada, aquell desgraciat que somreia dolçament en la fotografia.
Tot va començar en ple període pre-nadalenc quan els empleats de "Supositoris Puig" estaven més obsessionats en la loteria d'un dels seus companys que en treballar de valent. Un dels productes que calia enllestir ràpid perquè estigués apunt a les farmàcies per tal període eren les capses del conegut Digestiu Renat, imprescindible en qualsevol bacanal familiar nadalenca. Els encarregats de l'empresa suggeriren al seu director, és a dir, al senyor Puig, que contractés alguna persona per reforçar l'àrea de control de producció durant aquella temporada. Ràpidament penjaren un anunci a la revista d'ofertes de treball Mercat del pringat. El dia següent, una llarga filera d'aspirants seien nerviosos a la sala d'espera del departament de Recursos Humans. Mentre els empleats de les oficines prenien un cafè, les secretàries es pintaven les ungles, i les dones de neteja xerraven sobre el fantàstic lot nadalenc (format per dues llaunes d'escopinyes i una ampolla de cava escumós, oferta supermercados Día); un misteriós personatge s'introduí al departament de personal rifant-se tota la passarel·la de joves angoixats i rifant-se la secretària de direcció que no va tenir temps d'avisar al dire.
En un primer moment, degut a la seva pobre indumentària formada per una gavardina fosca, uns pantalons curts tipus ciclista i unes bambes vermelles, tothom va pensar que el misteriós personatge era un degenerat i un exhibicionista que pretenia ensenyar les vergonyes a canvi d'unes quantes fantàstiques capses de preservatius Controlanius.
El personatge en qüestió, s'introduí al despatx del director amb una pocasolteria que feia ràbia. El director va pitjar el botó d'alarma i de seguida aparegueren els goril·les de seguretat. El personatge va ensenyar una misteriosa foto al director i un gest de "no passa res, no passa res" va fer marxar els goril·les. El senyor Puig va posar-se vermell com un pebrot. Va començar a suar i un estrany calfred va apoderar-se del seu cos.
El personatge va treure's l'americana i amb la seva vestimenta de ciclista, va asseure's comodament a una altre butaca, va posar els peus a la taula i va començar a riure's del director:
-Pobre desgraciat! Què et pensaves que ningú ho descobriria?
-D'on has tret aquesta foto? Qui ets? Què vols? Què busques? Què vols de mi?
-Simplement, he descobert el teu affaire amb la Rosario del Valle i ho penso escampar a la premsa. Vaja, vaja…l'empresari modèlic s'ho munta amb la dona de l'empresari de la competència, el senyor d'Aspirines Valle.
-Què n'ets de cretí! Aprofitat! Malparit! Digue'm qui t'envia? T'envia el senyor Valle que ha descobert la meva història amb la dolça Rosario?
-Fred, fred…molt fred. No m'envia ningú. Sóc un paparazzi en atur que ha decidit fer l'agost.
-Mentider! Si fos cert ja les hauries publicat a la premsa. Què vols? Què busques? Vols que et dongui aquesta feina d'encarregat controlador?
-D'acord. Ja m'està bé.
-Et donaré la feina, però només que diguis una sola paraula a la premsa de tot això, t'enviaré ben lluny de la meva vista i explicaré a tothom el teu fastigós xantatge.
-Quina por! Quina por que em fas!
D'aquesta manera tan barata el misteriós personatge va introduir-se a la coneguda empresa Supositoris Puig que sota l'eslògan publicitari Supositoris Puig entren que dóna gust s'estaven incrementant els beneficis anuals. La meva missió en tot aquest assumpte era descobrir l'autèntica personalitat d'aquest aprofitat, per anomenar-lo d'alguna manera. En poc menys d'un mes, havia pressionat al senyor Puig perquè l'ascendís a director de vendes. L'ascensió d'aquell paio era increïble.
Ningú es creia el que estava passant. Passades les festes nadalenques, la imatge del misteriós personatge va pujar de prestigi. Es feia anomenar Senyor Alfonso i el tal Senyor Alfonso ja vestia amb americanes del Corte Inglés i sabates d'importació italiana. No hagueren de passar gaires setmanes perquè el personal femení anés de vòlit amb el tal Senyor Alfonso. Totes volien fer-li alguna gestió, i si era possible, volien pessigar-li el cul sense que ell se n'adonés. En poques paraules, el que tenia al davant era un exemple modèlic de trepa professional. El senyor Puig davant la clientela i la gent havia de donar suport a aquest nou paràsit i fer creure a tothom que admirava profundament el seu talent empresarial. Com agent secret de l'E.S.E. havia de carregar-me aquell tio, però no sabia com.
Vaig trobar poques pistes del seu passat macarroni i el que era pitjor, la seva vida actual era impecable. Allí on anava vessava un estrany verí que feia tornar boges les femelles i feia morir d'enveja els iupis professionals assedegats d'un lloc professional igual de bo com el seu. Ningú sospitava d'ell ni al gimnàs, ni al restaurant, ni a la cafeteria, enlloc.
El seu currículum falsificat era impagable: cursos d'E.S.A.D.E.'s, cursos de màsters als Estats Units, cursos de finances a Oxford…Darrera aquell tio hi havia algú més que movia els fils amb una gran precisió. Calia ensorrar aquell paio. Vaig començar a planificar estratègies de combat per eliminar-lo del mapa.
II
Des que vaig acceptar aquest cas, el meu prestigi com a detectiu- especialitat espionatge industrial i altres bestieses matrimonials- anava de cap a caiguda. A l'ESE (Espies sense Escrúpols), agència número u en assumptes bruts i clandestins, tots els companys se'n reien de la meva mala sort. No hi havia manera d'ensorrar aquell desgraciat. Ni una sola pista, ni un sol indici, ni una sola sospita que m'ajudés a ensorrar-lo. Estava clar que alguna persona li havia falsificat el currículum vitae, però, encara no havia descobert qui podia haver-ho fet. Començava avorrir-me i amoïnar-me. L'havia seguit fins al seu pis, el seu pis de Sarrià-Sant Gervasi. L'activitat dins el pis era normal, els microfons no detectaven res de l'altre món i els papers del pis, després d'investigar l'immobiliària, estaven en regla. Ni el lloc de treball, ni els seus llocs habituals d'esbarjo, ni el seu pis, ni el seu misteriós passat, ni el seu brillant futur; res ens era útil per destruir-lo.
Els companys de l'ESE, m'aconsellàren que passés a la tàctica dos: emmerdar-lo en qualsevol cas de moda de corrupció. Amb el vist-i-blau del senyor Puig, i amb l'ajuda dels millors notaris falsificadors, dels millors gestors que farien malabars amb els comptes per demostrar la més que sospitosa implicació en la malvarsació dels comptes de l'empresa; la seva caiguda fulminant estava assegurada.
Tot i el nostre gran muntatge, el molt bandarra, va passejar-se pels platós de televisió amb èxit explicant que tot era una confabulació contra la seva persona. Amb l'ajuda i la manipulació del populatxo li va resultar fàcil, molt fàcil, presentar-se davant el jutge i fer veure que era una víctima més del sistema. Estranyament, totes les proves que ens havíem inventat per eliminar-lo del mapa varen ser destruïdes i sense proves, el jutge el va declarar més que innocent. A Supositoris Puig, la seva fama va incrementar-se de cop i pels empleats era un ídol popular. El senyor Puig, davant la gent, havia d'interpretar el fantàstic paper que ell es solidaritzava davant la confabulació que hi havia hagut contra el seu estimat director de vendes i la seva coneguda empresa.
Durant aquells dies em vaig sentir totalment fracassat i vaig estar apunt de deixar el cas.

Maleïa la meva feina i em venien records de quan vaig acabar la carrera de Dret i no sabia què fer. La carrera de Dret la vaig estudiar per fer feliç a mon pare que volia un fill a imatge i semblança que ell. El meu pare es va jubilar i va voler que el seu nen entrés al bufet com ajudant del seu soci. La feina a aquell coi de bufet era avorridíssima: només hi havia casos de separacions i bufetades matrimonials. A poc a poc em vaig anar especialitzant en el tema banyes i altres parentius. A poc a poc vaig perdre interès pel bufet i per la feina i vaig recordar-me dels meus ídols juvenils, aquells autèntics detectius que vivien intrèpides aventures. M'havia empassat un munt de pel·lícules de cinema negre i davant el mirall imitava els gestos i la cara d'actors com Humphrey Bogart. Volia ser com ells. Un home dur i aventurer. Llavors se'm va presentar la possibilitat d'especialitzar-me en el camp de la criminologia i vaig entrar en una fantàstica escola d'aspirants a criminòlegs. Em vaig entregar totalment a la meva nova tasca i vaig presenciar multituds d'aixecaments de cadàvers i autòpsies. Al cap de poc temps, els de l'ESE em varen contractar i em vaig convertir en el que sóc. Després de molts anys, el meu pre
stigi en aquesta agència d'alt espionatge era inqüestionable. Ara, aquest sòmines, aquest directoret de merda, aquest mitja merda de directoret de vendes, estava apunt d'arruïnar la meva brillant carrera professional. A l'ESE tothom recordava molts casos en els quals havia sortit victoriós. Un dels més recordats i complicats fou el d'un economista de renom que passava informació secreta d'altres empreses en uns balnearis nòrdics. En aquella ocasió, em vaig haver de passar una bona estona dins d'una sauna per descobrir les seves tàctiques de contraband d'informació industrial.
Aquest tal Alfonso era molt més complicat que aquell economista. Coneixia molt bé el que havia de fer i el que no. Els meus companys de l'ESE m'aconsellaren que passés a la tàctica tres: la tàctica sexual. Per dur-la a terme disposava de competents companyes molt ben preparades en l'art de la seducció. Una de les millors i més competents era l'Afrodis, nom professional de la paia. La vaig descobrir un dia que vaig anar a l'INEM a buscar personal temporal per introduir-los en les nostres xarxes d'espionatge. Mentre m'esperava, vaig sentir com, des d'un despatx, una noia cridava davant l'empleada gris de torn. És a dir, l'empleada qüestionablement competent de torn. Vaig fer-me el despistat i vaig entrar al despatx sense trucar i vaig deixar anar un "ai, ho sento, em pensava que ja em tocava!" La vaig mirar. Era preciosa. La tal Afrodis estava acabant els estudis de Relacions Públiques i s'havia apuntat a l'INEM per buscar feina temporal. De fet, de feines li varen oferir ben poques. L'Afrodis es trobava asseguda davant una taula darrera la qual hi havia una dona grassa, lletja, guenya, repel·lent, grisa, amb una veu seca i fastigosa que duia els tràmits de les ofertes de treball. Li varen oferir una fantàstica feina de jornada completa de secretària, recepcionista, auxiliar administrativa, portera, noia dels encàrrecs, cambrera i llepaculs primera del jefe i evidentment, la meva companya va dir que si no li explicaven clarament les condicions laborals que ella no ho acceptava. Va al·legar que encara estava estudiant i que a més a més feia horetes en una mediocre empresa d'enquestes telefòniques torracollons. La bruixa de torn, escarxofada a la seva cadira com una truja fastigosa, es va posar de mal humor i li va dir que si no acceptava la feina la feien fora de l'Instituto del Empleo. Ella va firmar per la força el paper de baixa del tal Instituto i mentre sortia d'aquell cau de funcionàries repel·lents llençant malediccions a punta pala, jo la vaig agafar per banda i la vaig citar perquè es presentés al departament de nous espies de l'ESE.
Després d'uns mesos de prova, la vàrem contractar pel seu meravellós poder de seducció, davant les víctimes metòdicament escollides. Les seves víctimes havien caigut com mosques després d'ensenyar unes fotos compromeses a les seves esposes o nòvies. En el cas del tal senyor Alfonso era molt més complicat. No se li coneixia cap dona, ni amant, ni nòvia, ni cap puta fidel de caps de setmana. L'Afrodis va acceptar encantada fer-se passar per prostituta de luxe d'alt standing per tal de fer-lo caure en un nou escàndol.
Tot estava preparat i semblava que res podia fallar.


III
El senyor Puig va regalar al senyor Alfonso un extraordinari cap de setmana de relax a les Illes Canàries. En un primer moment, el tal Alfonso va ser reticent i no volia acceptar el viatge, però al final, per no quedar malament davant els empleats i davant els altres directius que es morien d'enveja davant la falsa nineta dels ulls del jefe, va acceptar per la força.
A les Canàries, l'Afrodis l'esperava a l'Hotel. Estava més sensual i eròtica que mai. El senyor Alfonso no s'ho acabava de creure. La va mirar amb desconfiança. Gràcies als recursos de la nostra companya, el molt desgraciat va acceptar sopar amb ella. Quan semblava que la cosa estava apunt de caramel perquè l'Afrodis se l'emportés al llit i les nostres càmares fotografiessin i gravessin tota la vetllada nocturna, va presentar-se un cambrer a la taula que semblava conèixer al tal Alfonso:
-Ei, Sergi! Què fas aquí? Ui,ui,ui…quina paia t'has lligat,eh!
-Em sembla que es confon de persona. Jo no em dic Sergi. Sóc el senyor Alfonso de Supositoris Puig.
-Ah, carai! Ho sigui que ara t'has canviat de nom? I treballes pels de Supositoris?
L'Afrodis va intervenir:
-De què el coneix aquest cambrer?
-S'ha confós. No el conec.
El cambrer va insistir molest:
-No et facis el despistat! Treballavem junts al Pizza món! No te'n recordes que tu t'ho feies amb aquella paia…Com es deia? Sí, home, sí…Faustina no sé què…
L'Afrodis nerviosa va posar cullerada:
-Vaja, vaja…el gran senyor Alfonso havia treballat al Pizza món!
-Prou! Això és una confussió! Cambrer, cobri'ns i calli! I tu, maca, ja ens veurem un altre dia!
El senyor Alfonso va marxar neguitós d'aquell local. No era tan fort com semblava. Aquella críptica conversa amb el cambrer ens va donar noves pistes per començar a ensorrar-lo de nou. L'Afrodis ho va tornar a intentar el dia següent, però el paio era més fred que el gel. Com carai podíem destruir aquella fastigosa cara d'executiu home dur? Com carai li podíem trobar un punt feble? Començava a sospitar que darrera d'aquell super Alfonso s'amagava un nyicris, un poca cosa, un cagadubtes, un pelacanyes, un no ningú. La meva teoria que darrera d'aquell xantatgista hi havia alguna persona més va prendre més força quan vaig sentir un nom que em sonava i no sabia massa bé de què.
Era el nom de Faustina. La clau de tot plegat era el cambrer. Davant l'Alfonso s'havia comportat amb espontaneïtat i semblava sincer. Calia idear una nova tàctica: la tàctica número quatre.
IV
La tàctica Canàries havia resultat un autèntic fracàs. L'Afrodis estava enfadada amb mi.
Segons ella, l'havia fet quedar en ridícul. I l'havia fet perdre un altre excel·lent cap de setmana per col·laborar en un cas més profitós. De camí cap a casa, durant el vol cap a Barcelona, vaig intentar esbrinar en quins errors havia caigut. Em sentia cansat i fracassat. Només un nom críptic i misteriós em va salvar de delegar el cas a un altre company. Vaig aconseguir agafar per banda al cambrer espontani de les Canàries i el vàrem interrogar a fons. El pobre noi es va espantar molt i no parava de suplicar: "us juro que he pagat a Hisenda, he pagat a Hisenda." Segons el cambrer, el presumpte xantatgista que s'amagava sota el nom fals d'Alfonso, no era un altre que en Sergio Ramírez Expósito, un dels millors companys amb el qual va fer la F.P. de segon grau i més tard varen compartir un profitós curset de mecànica bàsica del Servei Català de Col·locació. Qui era de debò el tal Sergio? I qui era Faustina?
Aquestes noves i misterioses preguntes m'acompanyaren uns quants dies, fins que el meu equip d'investigació documental va verificar les dades: hi havia com a mínim una dotzena de Sergios Ramírez a la ciutat de Barcelona i rodalies. De seguida vàrem comprovar que el tal Ramírez Expósito no era un altres que el fill d'un humil jubilat que havia treballat al seu dia a la SEAT de la Zona Franca i fill també de Dolores Expósito, una humil treballadora que es guanyava la vida arreglant vestits en un taller del barri.
En fi, a primera vista, amb el posat d'ultraexecutiu home dur del tal Alfonso no hauria sospitat mai que tenia res a veure amb la identitat que estàvem confirmant. En principi hi havia un abisme entre el tal Sergio i el tal Alfonso. Quan i com en Sergio decidí transformar-se en el xantatgista Alfonso? Qui el va ajudar a transformar-se? Des de quan era xantatgista? Era xantatgista des del moment en el qual va entrar al despatx del senyor Puig amb gavardina i pantalons ciclista marcant paquet?
Segons els informes del cambrer espontani, que després de convènce'l que no erem Hisenda i que tant se'ns enfotia si Hacienda somos todos, ens va explicar fil per randa, l'autèntic currículum vitae del seu ex - company.
El cambrer espontani de les Canàries, de nom, Raúl Pérez, ens va explicar que en Sergio va deixar els estudis després d'acabar els vint-i-tres anys la FPII i després d'intentar acabar un mòdul professional superior d'especialització en el camp de l'electricitat.
El pobre noi, de seguida va caure a les urpes de la temibles i fantàstiques E.T.T.'s, que no dubtaren a explotar-lo fins a la medúl·la. Així dels vint-i-tres als trenta, va seguir un penós itinerari de meravelloses feines ultratemporals dubtosament ben pagades en gairebé tots els sectors econòmics.
Abans de desvirgar-se en el competitiu i cruel món laboral, en Sergio era un noi influenciable que havia passat per totes les modes i estètiques més influents del seu barri: El Bon Pastor. Així, havia sigut punky, rocketa, heavy, grunge, cibergrunge i maquinero-pastillero.
El seu pare estava deseperat i no parava de rondinar "no se que vamos hacer com este chico, no se que vamos hacer…" Sa mare donava gràcies a Déu i a la Virgen de la FuentSanta que no s'hagués fet ni Boix noi, ni Brigada Blanquiazul, ni cap rapat model ultrasur. Gràcies a Déu, pensava sa mare, als vint-i-tres anys s'havia acabat el via crucis de modes i tendències del seu fill. La Dolo que era una dona molt treballadora de mena, no llençava els diferents vestits de les diferents tribus urbanes dels seu fill. Tot el contrari. Els classificava per estils, els arreglava una mica i quan arribava carnestoltes els venia per fer-se un sobresou amb les amigues i companyes del taller que aprofitaven el que trobaven pa el carnaval de la escuela del niño. La mare del Sergio, la Dolo, estava una mica contenta. El bona peça del seu fill començava a tranquil·litzar-se una mica: havia aconseguit acabar el mòdul professional d'electricitat; després de moltes feines, havia trobat dues feines: una, de reponedor en los mejores hiperm
ercados, i l'altre fent petits treballets de l'electricista. Ah, fins i tot s'havia compromès amb una xicota del barri. La Dolo fardava davant les seves amigues que el seu fill Sergio feia de reponedor al supermercado HiperCor Meridiana. Les amigues totes suspiraven d'enveja i deien:¡Ai, que suerte hija, que suerte, con lo que nos cuesta colocar a nuestros hijos!
En Sergio sortia cada cap de setmana. Era un autèntic maquinero de dalt a baix. Amb els amiguets del barri agafaven el metro fins a Fondo i després agafaven un bus cap a la disco Nivel 2. Vivien autèntiques nits de bogeria cibertechno. I s'omplia les venes de pastis per suportar tota la nit i bona part del matí a ple rendiment. Els afters eren el seu territori preferit. Allí va ser on es va desvirgar per primer cop en un lavabo brut i ple de vomitats amb una neneta del barri que li anava al darrera.
Les pastis el varen destrossar i la seva germana, la Fuentsanta, que ho sabia, va ajudar-lo molt i el va portar a uns centre de desintoxicació.
Va passar molts caps de setmana sense sortir i anar enlloc, va perdre els amics, les dues feines, va fer posar de mal humor al seu pare i va amoïnar molt sa mare. Gràcies a l'ajuda del seu company, en Raúl Peréz, el cambrer espontani, en Sergio va entrar a treballar de repartidor de pizzes a l'empresa Pizza món, la número u del mercat. No us sona el lema: Pizza món? Pizza què? Pizza món!
Ah, per cert! L'Enriqueta del Pozo, la nòvia d'en Sergio ho va passar molt malament. Mentre el molt bandarra s'omplia les venes de pastilles, ella es feia un fart de treballar a Pans i Companyia, només per aconseguir el seu somni: poder estalviar diners per llogar un pis i anar viure amb el seu estimat. La pobra va suportar tot el tràngol ja que se l'estimava de debò, perquè amb un bona peça com aquest, ja fa temps que moltes l'haurien abandonat. La bona fe de l'Enriqueta va veure amb bona cara la nova etapa laboral del seu nòvio. Les precàries 500 peles de Pizza món no donaven ni per a pipes i això, ell, ho sabia molt bé. Volia buscar un mètode per guanyar més calers i no li va costar gaire trobar-lo. La feina de repartidor li proporcionava conèixer molta gent i sobretot moltes dones soles i abandonades en la solitud de la nit. Una nit, va anar repartir una quatre estacions a Sarrià-Sant Gervasi-La Bonanova i allí, una clienta l'esperava amb una bata semitranparent i sense res a sota. Va decidir deixar-se portar pels seus instints més primaris i aviat, entre les dones de pasta, els serveis complementaris del noi eren coneguts i apreciats entre aquesta clientela. L'Enriqueta quedava sorpresa. No entenia com carai podia guanyar tants calers.
En aquest punt de la història, segons el cambrer Raúl Pérez és on entra la Faustina. Però, per cert, qui era la senyora Faustina? Tenia clar que aquest nom tant diabòlic era la clau que ho enllaçava tot. Enllaçava el passat d'en Sergio Ramírez, el present misteriós del xantatgista Alfonso, enllaçava l'adulteri del senyor Puig amb la Rosario del Valle i enllaçava moltes altres peces que en aquell moment no ho veia clar. Qui era la senyora Faustina?


V
Havien transcorregut molts mesos i tot i els elements nous que tenia encara no havia aconseguit resoldre el cas. El senyor Puig estava desesperat. N'estava fart d'aquesta història. N'estava fart d'haver de fingir davant de tothom i fer veure que el seu director de vendes era un geni, gairebé una peça de museu. Hi ha una pregunta òbvia: si des d'un bon principi se sabia que la clau de volta de tot eren una maleïdes fotos, com és que no es va intentar aconseguir-les? Com és que no es va intentar destruir-les?
El meu equip havia regirat la casa del sospitós de dalt a baix i no havien trobat rastre d'elles. Però, en canvi, si que havien trobat proves d'unes fotos d'una gala benèfic anual on el senyor Puig i la senyora Rosario del Valle es donaven amistosament la mà i es feien un petó molt afectuós. Per tant, si el xantatgista tenia aquelles fotos també podia tenir les altres, les més compromeses, és a dir, les fotos amb el senyor Puig i la Rosario del Valle disfrutant de valent al llit.
Això, havia obligat al senyor Puig a fer la gara gara en públic al odiat Alfonso. Tenia la impressió que estava molt aprop de conèixer la gran veritat. El senyor Puig estava molt enfurismat amb mi:
-No puc aguantar més tanta pressió! Ho sento, agent Couldina…o resolt el cas d'una vegada o l'hauré de substituir.
-Ja li he dit al principi del relat que no em dic Couldina!
Allò ja passava de taca d'oli. No era un simple cas, era una qüestió d'honor. Per culpa d'unes merdoses fotos que encara ningú havia trobat ni en pintura em trobava entre l'espasa i la paret. Com he dit, anteriorment, la clau de volta de tot plegat era descobrir qui carai era aquella tal Faustina. Durant unes setmanes, el meu equip d'investigació i documentació, va estar comprovant totes les Faustes i Faustines de la ciutat. Encara no ho veia gaire clar, fins que el senyor Puig va anomenar tal nom:
-Agent Couldina, a la Faustina i a mi aquesta història ens a portat molts problemes. La meva dona no pot més! Està malalta del nervis. Fins i tot, després de molts anys de matrimoni, ja no funcionem bé. Bé, més ben dit, mai hem funcionat bé, perquè sinó, ara, ja tindria un hereu.
Vaja, vaja, vaig pensar. Ho sigui que l'esposa del tal Puig es deia Faustina. Després de tants mesos de reunions, aquell to de confessió, em feia sentir incòmode. Que la dona d'en Puig es digués Faustina volia dir moltes coses o potser no volia dir res.
En aquell moment em vaig sentir molt malament. Havia caigut en un error de principiant. Què ingenu! No havia sospitat fins aquell moment que l'entorn familiar del meu client hi tingués alguna cosa a veure. Havia confiat massa en la hipòtesi que la persona que manipulava els fils del xantatgista fos una persona aliena a l'empresa i a la família del meu client. Però, i si fos cert que la dona d'en Puig hi tenia alguna cosa a veure?
Els agents de l'ESE havien espiat les empreses farmacèutiques del senyor Valle. Semblaven massa transparents i molt correctes. Ni el senyor Valle ni la seva esposa Rosario hi tenien res a veure en tot plegat. Eren massa discrets. Havíem d'investigar la tal Faustina. Aquest cop no li vaig comentar res al meu client. Temia un gran ensurt. Temia que em censurés la possibilitat que la seva sagrada esposa estigués emmerdada en tot plegat. Així doncs, sense el permís del meu client, vaig començar a espiar la seva dona.
Donya Faustina de Riquer feia vida de pre-jubilada. Als seus cinquanta-sis anys anava al gimnàs, al saló de bellesa, feia petar la xerrada amb les amigues als museus, i passava la tarda en un club de costura on matava el temps fent manualitats i ganxet. Les amigues dels club de costura, del club social, sempre comentaven l'anècdota que Donya Faustina va muntar un sidral el dia que no va guanyar el Premi Inèdit de costura de l'any. Premi que s'havia d'otorgar a la trobada anual de costuristes a Caldea. Aquell dia només feia que cridar "tongo, tongo! És una injustícia!". Estava enfadada. Va marxar de la trobada sense passar pel jacuzzi ni pels banys greco-romans. Els mesos següents se'ls va passar planificant una campanya de mala premsa contra el club en els ambients barcelonins.
Fins i tot s'havia assesorat amb el seu germà, en Constantino de Riquer, fundador d'un dels primers imperis d'empreses de treball temporal en les quals va caure com un tonto l'esmentat abans Sergio Ramírez, ara Alfonso. El seu germà li va aconsellar que posés una demanda judícial, una administrativa i una penal. Es veu que és una fórmula que no falla mai. Donya Faustina es va presentar al club de costura i va amenaçar a les seves companyes amb tal magistral fórmula. Les pobres no s'ho acabaven de creure. Era la mateixa Fautina que coneixien? Evidentment que no. La tal senyora havia foragitat a l'exterior la seva part més diabòlica i perversa. Cansada que les seves ridícules denúncies no fossin presses amb seriositat, va decidir aconseguir allò que en aquesta vida li pertocava, va decidir idear un pla més macabre.


VI
Necessitva un altre cop l'Afrodis. Sense ella no podia verificar el lligam sospitós, que podia haver-hi entre Faustina de Riquer i el pobre pizzero Sergio. Necessitava que l'Afrodis es fes amiga seva per treure-li algunes confessions que davant la policia difícilment s'atreviria a confessar. El mètode escollit, el més fàcil que se'ns va ocòrrer fou el de fer passar l'Afrodis com una enquestadora torracollons. Va presentar-se a la casa en qüestió i li va començar a fer preguntes sobre els seus hàbits culinaris. Després d'una llarga estona preguntant estupideses sobre quina salsa és la millor per les tallarines i com prefereixen la truita amb un ou o amb dos, va arribar la pregunta clau: "a vostè li agraden les pizzes? Li agraden les quatre estacions del Pizza món?"
Bingo! Va constestar de seguida: "M'encanten! I no només m'agraden les pizzes sinó també els nanos que les porten. Bé, no em mengem gaire d'aquests menjars tan vulgars. Només n'he menjat alguns dissabtes quan el meu marit estava fora, de viatge, i jo em trobava sola i desconsolada veient la televisió". L'Afrodis va agrair l'esforç mental de la senyora i es va tornar a reunir amb mi. Punxarem tota la casa del meu client. Les converses que la seva dona mantenia amb les amigues eren del tot banals i estúpides.
L'itinerari per gimnasos i salons de bellesa seguia sent el mateix de sempre. Res semblava sospitós. Res semblava sospitós fins que vàrem descobrir que la paia tenia un telèfon mòbil.
VII
La senyora Faustina de Riquer es passejava amb el seu mòbil pel passeig de la Bonanova. Xerrava. Xerrava molt. Volíem interceptar la conversa, però ens va resultar impossible. Durant algunes setmanes se'ns havia escapat el detall que la senyora Faustina m
antenia llargues converses amb alguna persona que encara no havíem descobert qui carai era. Dins la seva extensa agenda de gimnasos, salons de bellesa, clubs de costura, museus i altres històries per l'estil, sovint realitzava un llarg passeig amb el seu xofer i els seus dos ridículs gossos chi gua gua. Sovint anaven cap a Collserola, aprop de la gran Torre de comunicacions.
Un dia la vàrem seguir. Amagats entre uns matolls, l'agent Couldina, ho sigui jo, i l'agent Afrodis, ho sigui, la meva companya, vàrem descobrir que la tal Faustina es reunia amb un home encaputxat. Qui era?


Aquest cas era pitjor que un Expedient X. I l'Afrodis i jo, com si fossim en Mulder i l'Scully, vàrem fotografiar l'escena i vàrem sortir dels matolls sense fer soroll.Vàrem pujar al cotxe i tornàrem a la seu central de l'ESE per intentar posar fi a aquest trencaclosques.
VIII
Sabíem qui era la víctima, que era el senyor Puig. Sabíem quin era el mètode utilitzat, que era el xantatge. Sabíem que l'autor del xantatge era un paio que tothom anomenava senyor Alfonso i que sospitàvem que en altres temps s'havia dit Sergio Ramírez i que havia treballat de pizzero i s'havia relacionat amb un tal Faustina que no era una altre que la dona de la víctima i sospitosa número u del muntatge, coautora o còmplice de tot plegat. Com si es tractés d'una eqüació matemàtica havíem d'aïllar dues incògnites: era la Faustina de Riquer l'autèntica Faustina amb la qual s'havia enrotllat el pizzero Sergio? Era realment el farsant senyor Alfonso en Sergio Ramírez? Qui era l'home que parlava per telèfon amb la Faustina?
L'Afrodis em va oferir la seva ajuda per acabar de solucionar el cas. El nostre objectiu era confirmar si la senyora Faustina de Riquer s'havia enrotllat amb en Sergio Ramírez?
Com en el cas de l'enquestadora calia fer-se amiga de nou de la Faustina per fer-li vomitar alguna dada revel·ladora. La tàctica a utilitzar era que l'Afrodis es fes passar per una venedora ambulant de productes de cosmètica i de productes del Taperware.
Amb la facilitat de paraula de la meva companya, la tal Faustina va acceptar de bon grat els productes que li oferia i ella va aprofitar la reunió per recuperar unes amigues del club de costura per fer una reunió domèstica. A la reunió només s'hi van presentar dues ex companyes interessades en l'oferta del super combi desplegable Taperware.
Enmig de la reunió, l'Afrodis va posar més conyac del compte als cafès i totes les dones mig embriagades van començar a confessar els seus pecats i van començar a desvariejar.
La Faustina va confessar: "Al pobre Ernesto ja fa temps, molt de temps que no se li aixeca. Em sembla que només se li aixeca amb aquella mala pècora de la Rosario del Valle. Ella si que el posa calent. Una dona amb tanta vitalitat com jo no em podia quedar sense un home que em fes disfrutar de la vida de debò. Per això, vaig decidir trucar a Pizza món i vaig encarregar una pizza quatre estacions i em vaig enrotllar amb el pizzero." I totes alhora varen suspirar, extasiades d'enveja: "Ah, ah sí?" I ella va afegir: " Es diu, vull dir, es deia Sergio i era tan mono, tendre, jove i fort i ben dotat…"
Amb la nova revel·lació, l'Afrodis va acabar de seguida la reunió. Ja teníem una sospita confirmada. Ens faltava l'altre.
Un dia, mentre el senyor Puig es reunia amb el senyor Alfonso, jo em vaig introduir al despatx del segon i li vaig remenar el mòbil que s'havia deixat encès sobre la taula. Sí, efectivament, tenia memoritzat el telèfon de Cals Puig i el mòbil d'una tal Faustina.
Va sonar el mòbil. Em vaig amagar al lavabo personal del despatx de l'Alfonso que havia sortit correns del despatx del senyor Puig per contestar el telèfon:
-Sí, digui?
-Sergio! Vull dir, Alfonso!
-Fausti, ja et vaig dir que no vull que em truquis al despatx.
-Tinc sospites. Em sembla que hi ha algú que ens espia.
-No diguis tonteries i penja!
-Ja has executat el pla?
-No puc. Encara no puc!
-Inútil! Ja fa gairebé un any que no pots!
La conversa em va ser del tot revel·ladora. Gairebé després d'un any arrossegant els perquès d'aquest cas, ara, ho començava a entendre tot. L'Alfonso va tornar amb en Puig i jo, de seguida, vaig sortir d'aquell despatx i vaig marxar de l'empresa. Em vaig reunir amb l'Afrodis i vàrem seguir el cotxe de la Faustina fins a Collserola. Allí vàrem contemplar de nou l'escena de l'home encaputxat amb la senyora Faustina. De sobte, l'home es va desempallegar de la caputxa. No era un altre que el senyor Alfonso, el senyor Alfonso dels ous! M'ho hauria d'haver ensumat fa molt de temps.
De retorn a la seu de l'ESE, vàrem comparar les fotos de l'Alfonso i les d'en Sergio Ramírez Expósito. Eren la mateixa persona. Les diferències eren purament retocs estètics. L'Alfonso es diferenciava d'en Sergio pel seu aspecte més cuidat, els cabells curts i tenyits, unes lentilles de colors , una barbeta i unes ulleres de sol. En fi, que després de tot, la Faustina i el Ramírez dels ous eren la mateixa merda. El que encara no veia clar era el perquè s'havien confabulat per destruir el senyor Puig. Calia explicar tot això al senyor Puig? L'Afrodis i altres companys de l'ESE creien que sí. Jo simplement no ho veia tan clar.



IX
Gairebé després d'un any de començar amb aquest penós cas, el senyor Ernest Puig m'exigia una explicació de tot el cas i em demanava el perquè encara no havia aconseguit desemmascarar i ensorrar el seu enemic xantatgista. La reunió amb en Puig va ser tensa:
-Agent Couldina…vull explicació ràpida. Entenc que no hagi aconseguit ensorrar aquest desgraciat. Ho entenc perquè amb les fotos té la paella pel mànec. Però no entenc que no hagi descobert qui realment és.
-Pari el carro! Ja fa temps que sé qui és aquest desgraciat. Però tenia por que arribés aquest moment i li hagués d'explicar la crua realitat.
-Parli…
-El xantatgista en qüestió, per anomenar-lo d'alguna manera, conegut com a senyor Alfonso no és un altre que un humil jove de classe més aviat mitja, per no dir baixa, que es diu Sergio Ramírez Expósito. No és cap xantatgista professional ni tampoc cap paparazzi. És el fulano de la seva dona!
-Què? Com? Com s'atreveix?
-Calli i escolti! En Sergio treballava de repartidor de pizzes. Una nit, va anar a casa seva i la seva dona el va seduir i se'l va emportar al llit a canvi de calers. Aquesta pràctica es va repetir més d'un cop i la seva dona, la senyora Faustina, ho va aprofitar per aconseguir els seus objectius.
-No m'ho puc creure!
-Cregui's-ho! La seva dona coneixia perfectament el seu affaire amb la Rosario del Valle. Al club de costura on anava, les seves amigues rumorejaven sobre aquest fet. Ja sap que la rumorologia és imparable i pot fer molt de mal. Quan i com va començar el rumor? No ho sé. L'únic que sé és que la Faustina va contractar un fotògraf privat del ram dels paparazzis perquè fotografiés l'última vetllada nocturna que vostè i la Rosario varen compartir. Amb les fotos a la mà i el rumor confirmat, va decidir començar un magnífic pla per fer-li mal i expropiar-se d'allò que sempre li havia pertocat, que és la direcció de vendes en aquesta empresa. Com vostè sap, quan va morir el vell Puig, el sogre de la seva dona, el seu pare li va prometre a la seva dona que la plaça de director de vendes seria per ella. Amb els anys vostè va decidir que era millor que no intervingués en els assumptes d'empresa i que es quedés a casa.
Amb el rumor confirmat d'infidelitat conjugal i les ganes de tornar-li tot el mal possible, Donya Faustina de Riquer va començar la seva croada. L'estratègia és boníssima! Ella mou els fils i una altre persona dóna la cara. Calia buscar aquella cara, alguna persona atractiva i forta que pogués fer molt de mal dins l'estructura de Supositoris Puig.
Donya Faustina, després d'endur-se al llit vàrios pizzeros, va comprovar que el millor aspirant era en Sergio Ramírez Expósito que es va fer passar per un degenarat aspirant a encarregat de producció, per cridar l'atenció, per arribar abans al seu inaccesible despatx i poder començar el seu xantatge i el seu pla i convertir-se en poc temps en el seu alter ego, el senyor Alfonso. Com vostè mateix ha pogut comprovar el noi no ho ha fet malament del tot. L'ha tingut a vostè agafat pels collons gairebé un any i a mi m'ha fet anar de corcoll també durant tot aquest temps. L'obra de la senyora Faustina i el seu còmplice executor encara no està del tot acabada. El pròxim pas era que l'Alfonso pujaria a subdirector general i a vostè, estava prevís, que durant el pròxim sopar nadalenc, l'intoxiquessin i li provoquessin una llarga i penosa malaltia per deixar el camí lliure a la seva dona, Donya Faustina, que aconseguiria així les regnes de l'empresa i li refragaria el seu poder pels morros. I d'aquesta manera la venjança de la seva dona s'hauria consumat. Per què la seva dona no l'ha emmetzinat abans? Per què volia cubrir-se les espatlles amb algú altre que executés el seu pla i que no deixés pistes. I sense pistes demostrables, la policia i la justíca no es prenen mai aquests casos seriosament.
Després d'un any provant diverses tàctiques per resoldre el cas, havia aconseguit resoldre el trencaclosques i havia aconseguit vomitar-lo davant el meu client. Aquest cas m'estava deixant exhaust. La gran veritat va fer molt de mal al senyor Puig, que de cop i volta va començar a tapar-se i tapar-se i cada cop li costava més respirar i jo vaig cridar auxili a les secretàries perquè avisessin una ambulància i, ràpidament va venir una ambulància i la secretària va avisar a la senyora Faustina i aquesta va venir correns i tots vàrem pujar a l'ambulància i el pobre senyor Ernest Puig no parava de suplicar a la seva maquiavèl·lica dona:
-Per què? Per què Faustina? Per què? Per què m'ho has fet això?

La dona reia com una meuca i li va retreure cada una de le
s banyes que havia arrossegat fins aquell moment i li va retreure que, gràcies a ella, Supositoris Puig, havien arribat tant i tant amunt:
- Pensa, pensa desgraciat! Qui va dissenyar els preservatius controlanius? Jo, desgraciat, jo! I pensa que gràcies a la gran maniobra del meu germà, el gran Constantino de Riquer, Supositoris va conseguir cotitzar a la borsa. Què n'ets de desgraciat! Durant tots aquests anys no has tingut mai un maleït detall per mi. Ni tan sols al llit. Quantes nits he passat sola i desconsolada? Ni amb viagra ni sense viagra.
No has sigut capaç que disfrutés al llit. I vas tenir la barra de fer-ho amb la meuca de la Rosario! Vols saber una cosa…Ho vols saber? En Sergio-Alfonso és molt més bo al llit que tu! Desgraciat!
El pobre senyor Puig estava al límit de l'infart:
-Prou! Prou! No puc més! Bruixa! Meuca! Prou!
Els camillers varen baixar el senyor Puig de l'ambulància. Camí d'urgències, el senyor Puig, em va posar en un compromís, gairebé com la seva última voluntat:
-Promet-me que faràs caure aquesta bruixa i aquest titella! Promet-m'ho, agent Couldina! Promet-m'ho!
Histèric com estava només se'm va ocòrrer contestar: "Sí, sí, ho faré, tranquil·litzi's!"
Ràpidament, va tornar a aparèixer la bruixa de la seva dona que seguia insistint: "Vull que te'n vagis a l'altre barri recordant la meva dolça venjança. Vull que em demanis perdó per tot el mal que m'has fet!
El senyor Puig ja estava a les últimes:"Prou! Prou! No, no, no puc més! No puc…"
I abans d'entrar a urgències el bon home la va ben palmar.


X
Després d'un any de tot plegat i de nombroses aventures pel mig, semblava que amb el descobriment de la gran veritat i amb la mort del senyor Puig , el meu client, el cas ja el podia considerar com a tancat. Certament, el cas ja el podia considerar com a tancat, però, jo tenia la obligació moral d'anar molt més lluny.
La senyora Donya Faustina va presidir el dol interpretant l'hipòcrita paper de la viuda trista i desconsolada i el molt bandarra del Sergio-Alfonso va fer unes declaracions a la premsa afirmant que el senyor Puig havia sigut com un pare per ell.
De nou, va venir el fantàstic període pre-nadalenc i amb ell tots els empleats de Supositoris Puig somiaven de nou amb el seu número de la loteria de Nadal.
La Dolores Expósito no es creia que l'inútil del seu fill hagués arribat tan lluny. L'Enriqueta del Pozo, l'ex - novia d'en Sergio es moria de ràbia quan veia el seu antic estimat en braços d'aquella dona madura, d'aquella bruixa i en Raúl Pérez li resultava tot plegat increïble. Jo no havia aconseguit un dels objectius del cas: ensorrar aquell desgraciat. Tot i les tàctiques utilitzades, tot havia resultat inútil. Passat el Nadal, noves tàctiques de destrucció. A l'ESE m'havia convertit en un vell espia fracassat i inútil
Vaig buscar la vella novieta d'en Sergio-Alfonso. La tal novieta volia recuperar el seu antic amor i va resultar fàcil convènce-la perquè es presentés a l'empresa i es petonegés amb l'Alfonso. L'escena va ser tant fàcil com efectiva. A Supositoris tothom rumorejava sobre la morrejada del senyor Alfonso amb una desconeguda. La senyora Faustina li va agafar un atac d'enveja i va muntar un sidral a dins del despatx del seu directoret. Tot i la relliscada del seu estimat subordinat, la nova directora generalíssima, el va perdonar.
Gràcies a unes noves informacions d'en Raúl Pérez, el cambrer em va explicar que quan era més jove, en Sergio havia tingut relliscades bisexuals. Amb poques paraules, amb les pastis i les llums tènues de les discos, en Sergio, havia provat tots els sexes del galliner. Tot i que la nova tàctica que havia pensat em semblava molt poc elegant, vaig contractar un negre boníssim que estaria esperant mig despullat al decent Alfonso al seu apartament. La temptació va ser tant i tant gran que el pobre noi es va oblidar de la seva nova identitat Alfonsina i va retornar als vells temps de festes boges. De tot plegat en vaig treure un reportatge porno boníssim. Tal reportatge va arribar a la tal Faustina que quan va veure les fotos es va posar com una moto. El seu gran Alfonso era bisexual?


Fantàstic! A l'empresa corrien de nou rumors. Tenia la paella pel mànec.
Vaig pressionar a la nova generalíssima de l'empresa que fessin el favor de dimitir o que publicaria les fotos en qualsevol revisteta. La publicació de les fotos va ser una bomba.
Allò era un muntatge de primera!, deia la gent. Tot era una nova confabulació i el noble Alfonso no la podia tenir tant llarga!
Certament, em va sortir el tiro per la culata, com es diu vulgarment. Tot i el fracàs, encara no m'havia donat per vençut. L'Afrodis em va ajudar de nou. Es va fer passar per una nova clienta europea que visitava l'empresa. Tots els directius varen anar a sopar en un restaurant de luxe i després decídiren tancar la vetllada en un bar de copes on hi havia un fabulós karaoke. Allò va ser una trampa mortal per en Sergio-Alfonso, que últimament només feia que perdre els papers i ridiculitzar l'empresa. La temptació de mostrar els seus dots musicals a la concurrència fou massa forta. La temptació de cantar velles melodies que se sabia de memòria era massa forta i va començar a imitar cantants melòdics tipus Julio Iglesias, El Puma, Raphael, Camilo Sesto, etc. L'èxit fou brutal. Tothom va aplaudir de valent. Tothom menys la Faustina que no semblava massa entusiasmada amb la nova debilitat del seu estimat còmplice. La por dominava a Faustina que temia que si el seu titella seguia perdent els papers, tot el muntatge se li desmuntaria i seria una catàstrofe per l'empresa i per ella. Ho tenia clar. L'Alfonso ja no li era útil. L'havia posat en evidència més d'un cop. Si la tornava a cagar, se'n desempellagaria.
La Fuentsanta em va confessar un vegada que el seu germà sovint visitava d'incògnit un pis de lloguer de l'Eixample. El pis on havien de viure ell i l'Enriqueta. Aquell pis era com un local d'assaig, el lloc preferit per evadir-se de tot, tot posant la música alta i tot imitant a mil i una estrelles del Rock i del Pop: Madonna, Spice Girls, Tina Turner, Michael Jackson, George Michael fins i tot podia imitar cadascún dels Back Street Boys. Aquell correcte i decent Alfonso de dia, es convertia en qualsevol artista de nit.
La caragirada de la Faustina s'havia fartat d'estar patint que el seu pigmalió la posés en evidència i per això l'havia degradat a cap de producció. El sou, evidentment no era el mateix i si volia pagar-se el lloguer car de l'apartament de Sant Gervasi havia de fer uns dinerets extres. És per això, que no estranyava a ningú, que en Sergio-Alfonso es guanyés un calerons més en tuguris de baix pressupost imitant al George Michael.


La dèria imitadora l'havia encomanat a la resta de companys de la cadena de producció.
Ell i els seus companys somiaven sortir algun dia al conegut xou televisiu d'imitacions Llúvia de Estrellas. Ell i els seus companys portaven una doble vida. De dia treballaven i de nit imitaven o bé les Spice Girls o bé els Back Street Boys. Tal fet sabia que posaria de mala hòstia a la Faustina que ja feia dies que s'havia enrotllat amb un altre directiu i l'havia nomenat directoret de vendes. Per tant, vaig decidir enviar una cinta dels xous nocturns del meu odiat Alfonso al concurset esmentat. El talent d'en Sergio-Alfonso i els seus seria aplastant. La germana, la mare, l'amargat del pare, l'ex novieta, en Raúl Pérez, tots varen sortir en un vídeo abans de la gran actuació al gran concurs. Tots li varen desitjar molta sort. El presentador del concurs, en Bertín Osborne, va presentar l'actuació tot dient:" Sergio Ramírez Expósito, conocido en su empresa com Alfonso, con la ayuda de sus compañeros de trabajo…¡ son esta noche los Back Street Boys! "
L'actuació d'en Ramírez i els nois de Supositoris va ser tot un èxit d'audiència.
La senyora Faustina ho va veure i va vomitar de fàstic. La seva criatura, el seu pigmalió, el seu estimat titella, havia renegat d'ella, s'havia degenerat de tal forma que feia fàstic. Ella renegava d'aquella criatura que havia creat per aconseguir el poder. El xou televisiu va ser la gota que va vessar el vas. Ell i els seus companys foren acomiadats de l'empresa. Allò només tenia un nom: l'efecte Kleneex. Quan una persona ja no et serveix, es llença a les escombraries sense més contemplacions.
La Dolores, la mare d'en Sergio, que havia perdut ja la categoria i el nom d'Alfonso, estava indignada. El seu fill tornava a ser el mateix bala perduda de sempre. La Dolo va denunciar a la tal Faustina i la va portar a judici. Llavors, jo, vaig executar l'última voluntat del meu client: acabar amb la bruixa. Va resultar graciós i fàcil, molt fàcil.
Vaig filtrar uns documents compromesos a la premsa on s'explicava tot el muntatge des del principi fins el final. Va ser una bomba informativa i ningú va poder aturar el seu efecte devastador. Després d'un llarg judici, va venir la sentència: el pobre ninot d'en Sergio va anar a la pressó per ser la mà executora del xantatge i la gran Faustina va anar a la pressó per ser el cervellet, pel seu joc brut i per ser la instigadora que va provocar la mort del seu marit. Sense una direcció clara i amb el desprestigi acumulat, la pobra empresa se va anar a norris.



Per sort, a la vida, no tot va malament i la filla de la Dolores, la Fuentsanta, va triomfar com a cantant. Després de l'aclaparador èxit del seu germà, ella es va animar i va abandonar la seva mediocre feina de telefonista i es va dedicar al món de la cançó.
Va triomfar, també al Llúvia de Estrellas, en aquest cas imitant a la Whitney Houston i va ser un èxit sonat. Li sortíren contractes per tot arreu. Va participar en programes com Las canciones de nuestra vida o 100 anys de cançons.
Amb els milions guanyats entre gala i gala, en va donar uns quants a la seva mare que va decidir invertir-ho al Tesoro del Estado. Les accions de Suposito
ris varen ser subhastades i la Dolores en va comprar unes quantes. Els nous accionistes varen refundar l'empresa i la varen anomenar ExpoFarma. Amb els guanys que va guanyar com accionista va poder pagar la fiança perquè el seu fill sortís de la presó. En Sergio va sortir de la presó i es va arrepentir dels seus pecats i de la seva vida passada i va decidir apuntar-se a una o.n.g i va decidir marxar al tercer món com a electricista solidari.
Després de tot, el cas es va resoldre de la forma més absurda.
El senyor Puig la va ben palmar. La Faustina va acabar, com hem dit, a la presó.
El senyor del Valle es va enriquir amb la fractura del seu contrincant i es va divorciar de la seva Rosario. La Dolores Expósito, com hem dit, es va convertir en accionista, va salvar el seu fill Sergio, ex Alfonso, que va decidir anar-se'n molt lluny; i va acceptar els vells treballadors de l'empresa i en va afegir de nous com l'ex - novieta del seu fill, l'Enriqueta del Pozo, i el seu ex-company, en Raúl Pérez.
La seva filla, la Fuentsana,com hem dit, va triomfar com a cantant i l'amargat del seu marit jubilat es va dedicar a fer-li de mànager.
I pel que fa a mi després d'un cas tant dur, vaig penjar els hàbits. Vull dir que vaig decidir abandonar la meva tasca com a detectiu, espia, investigador privat i em vaig dedicar a la passiva i tranquil·la tasca d'instructor dels nous espies del futur.

Després de tantes aventures amb l'agent Afrodis, la nostra relació s'havia anat estrenyent molt. A diferència d'en Mulder i l'Scully, nosaltres ja ens havíem petonejat abans uns quants cops i l'únic que ens faltava era fer el pas definitiu: casar-nos i viure feliços. L'Afrodis va acceptar encantadíssima i decidírem passar la lluna de mel a les Bahames on ens oblidaríem que erem els agents especials Couldina i Afrodis i ens recordaríem dels nostres antics noms que eren Jaume Roure i Mercè Serra.
Mentre cardàvem com bojos a l'hotel, algú va esbotzar la porta i la va obrir. Era un agent secret, que avegonyit per la seva acció només se li va ocòrrer dir: "I'm sorry, I'm sorry!"
La Mercè, que el va reconèixer, va dir:
-Però si és en Frank, un agent secret de la Cia amb el que vaig conèixer fent un curset internacional!
Jo vaig murmurejar molest:
- Maleït sigui! Ni a les Bahames podem oblidar-nos de nosaltres, dels espies, dels maleïts espies sense escrúpols.