Una de teleaddictes... (Qüestions de l'ofici VI)

Una de teleaddictes...
ELS TELE-ADDICTES
(Breu història televisiva d'una família qualsevol)
I
Aquell coi de programa hi havia anat com aquell qui no vol la cosa. La meva mare va enviar tres meravelloses etiquetes de productes de casa nostra com "Casademont, Casa Tarradelles" i casa vés a saber què i gairebé, sense adonar-nos ja ens trobàvem a l'última pregunta del concurs. El públic vivia com nosaltres l'emoció de la gran pregunta, la pregunta del milió d'euros. El presentador era un tal Bachs, un home que s'havia passat mitja carrera "de concurs en concurs i el presento perquè no trobo un altre recurs." La resposta correcta ens col·locaria en el rànquing de les famílies més addictes i fidels a aquest invent del segle vint anomenat televisió. Ens vàrem presentar al concurs sota l'especialitat "addictes a la tele catalana i tots els seus productes."
El concurs en qüestió es deia "Bojos per la tele" i havia estat dissenyat pel conegut malalt de tele Toni Soler que no se li havia ocorregut res millor que dissenyar un concurset per addictes al maleït aparell dels ous. Era el típic concurs família Pérez contra família Sánchez. En el nostre cas, erem els Pagès contra els Pi de Cabanyes i de Rocamaura. Però, per abreviar tant tocada d'ous de cognom el presentador deia els Pi contra els Pagès. En el cas dels Pi es presentaven sota l'especialitat Telecinco, Antena 3 i otros menesteres.
Abans d'entrar al concurs em vingueren un munt de records de la meva família…
II
A casa de ma mare, abans de la tele hi havia hagut la ràdio que acompanyava totes les tasques de la llar de la meva àvia. Tal aparell avia representat per la meva àvia les hores de distracció més importants abans d'anar a la fàbrica. La meva àvia era una vídua model postguerra que només havia anat al llit amb un exaltat republicà i ja havia servit per deixar-la prenyada i per celebrar un casament a corre-cuita amb l'ajuda del capellà del poble a l'Ermita de la Salut. Vídua i amb una criatura sota el braç, havia hagut de lluitar per fer pujar aquella maleïda criatura que li havien fet sense saber com i que només tenia gana. La meva àvia i ma mare varen viure juntes molts anys i a l'hora del sopar escoltaven tots els serials de la ràdio i totes les obres de teatre i tots els partes del Régimen i més endavant varen escoltar tots els consultoris sentimentals, sobretot aquell d'aquella tal Elena Francis.
I ma mare va començar a fer-se gran i va començar a mirar-se els nois del poble d'una altre manera i li demanava consells a la meva àvia i aquesta ho feia a la respectable amiga Elena Francis i ma mare va deixar les monges i va entrar a treballar a una fàbrica tèxtil de Sabadell.
Llavors va començar a sortir amb les amigues als envelats on es ballava el Twist i la Yenka i va conèixer un noi que no tenia avis, ni pares, i venia de la muntanya i ballant Tus manos en mi cintura- tot i que ells les posaven a les caderes-, es varen enamorar i el noi li va demanar si volia anar a donar un volt i ella li va dir que sí, que sí que volia i varen passejar agafats de la mà i es varen fer un llarg petó i després el noi li va ensenyar el seu meravellós Seat 600 i els dos es varen introduir a dins i varen engegar la ràdio i varen escoltar un monòleg d'en Joan Capri i varen riure com bojos i després va sortir la veu d'un tal Escamilla que presentava un jove cantautor anomenat Serrat i que cantava una tendre cançó titulada Paraules d'amor i enmig d'aquelles paraules ma mare i el noi varen cardar feliços a dins el 600 i després de nou mesos vaig néixer jo i abans que la panxa de ma mare creixés i creixés, la meva àvia va organitzar una boda-berenar amb els quatre familiars, amics i veïns i el noi del 600 es va convertir en mon pare.
I després del Sí, quiero, una amiga de ma mare va cantar una cançó kumba-hippi enmig de l'església i algunes veïnes-beates es varen escandalitzar i varen afirmar que "l'església ja no és el que era" i enmig del berenar varen sonar els èxits del l'època.
I tots varen ballar El submarino amarillo, Si yo tuviera una escoba, Black is black i com no, els èxits de la insufrible i cursi Karina titulats No somos ni Romeo ni Julieta i Las flechas del amor. Amb els diners recaptats varen fer una estada d'un cap de setmana a Mallorca acompanyats de la fantàstica sintonia estiuenca Te lo dijo Pérez que estubo en Mallorca…i mil tonteries per l'estil. Havent fet Pasqua abans de Rams, a Mallorca no varen fer res de res i després de la lluna de mel subvencionada, vaig venir jo al món.

El meu pare, de cognom Pagès, i curiosament agricultor de muntanya, estava mig arruïnat. Els quatre camps on passejaven contentes i tranquil·les les vaques començaren a ser deficitaris. No podia comprar-se nous tractors ni podia llogar personal que l'ajudessin a conrear aquelles quatre terres i va decidir vendre's-ho tot. Amb els calers obtinguts va comprar un pis nou de trinca i ens vàrem anar de casa l'àvia.



Precisament, la meva àvia, ja s'havia jubilat i es passava el dia cosint vestidets pel seu nen, o sigui, jo, i escoltant la ràdio. Justament el dia que va assabentar-se del rumor que l'Elena Francis era un tio va rebre un disgust de Cal Déu.
L'Enric i la Francisca, és a dir, els meus pares, treballaven els dos en una fàbrica tèxtil de Sabadell. Abans de casar-se tot i el poc temps de prometatge, encara havien tingut temps per anar a veure alguna pel·lícula i empassar-se uns quants No-Dos i ser testimonis de la primera tele a l'Ateneu del poble i amb aquella primera tele ma mare va somiar que seria Reina por un dia i mon pare disfrutava de valent amb els partits del diumenge a la tarda i els comentaris de l'època d'un tal Matías Prats. I ma mare va viure l'emoció de la victòria espanyola a Eurovisión amb una tal Massiel cantant el famós La, la, la i l'any següent varen quedar-se de pedra veient el primer home que trepitjava la lluna. La meva àvia deia que era mentida i tot era una comèdia dels nordamericans per vèncer els temibles comunistes russos. I precisament, per aquella època, el meu pare va afiliar-se al sindicat clandestí de la fàbrica i la meva àvia li deia a ma mare que no era bona aquella afiliació, i en una discussió, li va dir que potser l'Enric no era el xicot adequat per ella i que s'arrepentia dels consells que li havia donat i que havia escoltat d'aquella desgraciada de l'Elena Francis que segons els rumors era un tio.
I després de tants i tants anys de repressió política i de sindicalisme clandestí, va arribar l'esperat dia de l'alegre comunicat esfereïdor anunciant el conegut Franco, ha muerto.
I tots els vilatans que hi havia a l'Ateneu varen saltar d'alegria i s'obriren ampolles de xampany perquè en aquella època això del cava encara no sabien que era, i l'Enric i la Francisca, entusiasmats i excitats, com el primer dia de casats, amb la borratxera del Franco, ha muerto, Franco, ha muerto, varen agafar el Seat 124 i varen anar-se'n a l'Ermita de la Salut i com el primer dia posaren la ràdio i sentíren una cançó d'un tal Tony Ronald que deia no sé què de Help, ayudáme i mentre sentien aquella cançó, cardaren com bojos com el primer dia.
I mentrestant, la meva àvia, que ja començava a ser molt gran, em feia anar a dormir perquè a la tele sortíen dos rombos que jo no sabia que carai volien dir i a dins el llit somiava amb els Payasos de la tele i amb la Gallina turuleta i amb la gamberra de la Pipi Calzaslargas i les cursilades infantils de la bona nena de la Heidi i el tros de pa d'en Marco. I va arribar la transició democràtica i seguíem amb devoció i emoció els Telediarios de la primera que era gairebé l'únic que hi havia per aquella època.
I durant aquella època el meu pare va acollir a casa un cosí d'allà dalt el seu poble que s'havia arruïnat i s'havia hagut de vendre tots els camps. Ja se sap allò de renovarse o morir i com que no va renovar els tractors i la infraestructura de la granja durant el moment adequat, s'havia hagut de morir de fàstic i havia hagut de venir a casa nostre.
Per culpa d'això, jo havia hagut d'exiliar-me a l'habitació dels meus nous germans.
Sí, efectivament, no un, dos! D'aquella magnífica cardada al Seat 124 en varen sortir dos maleïts bessons que eren la nineta dels ulls de tot el poble. I sabeu com carai els hi van posar?
Ja que els noms tradicionals eren molt avorrits, varen inspirar-se en noms televisius.
A casa feia pocs anys que ja teníem la nova Phillips en blanc i negre. I en aquella època el meu pare i el seu cosí s'havien aficionat a les sèries policíaques tipus Los Angeles de Charlie i Starsky y Hutch. Així a la meva germana li varen posar Àngels i el meu germà Marc, suposo que pel bonifaci de la ridícula sèrie infantil Marco.
El meu pare ja feia temps que s'havia oblidat de la seva època sindicalista i a poc a poc va impregnar-se de coneixements capitalistes per obrir un nou negoci d'electrodomèstics on l'estrella del negoci era la gran i espectacular televisió Phillips Color. Les primeres i rudimentàries televisions en color.
Amb l'excusa d'acompanyar el cosí de mon pare a Perpinyà, per vendre's la granja i els terrenys a un industrial francès; mon pare i son cosí, segons em varen explicar molts més anys després, varen passar un fantàstic cap de setmana de relax visionant les gran pelis porques del moment.( o això, ells creien!) Pel·lícules com Història de O, Emmanuel i El último tango en París.
Poc temps després, quan tothom cridava Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia! i quan un tal Tarradelles ens va fer saber que ja era aquí i quan estrenàvem una nova Constitució i un nou Estatut; la meva àvia en ple període d'eufòria democràtica va morir.
Poc temps després vindria un tal Tejero que va fer lamentablement història posant-los la por al cos amb allò de ¡Todos al suelo, coño! i que per sort va fer fallida i ens va ajudar a adonar-nos que
la Democràcia no era prou forta com semblava i que encara hi havia vells residus de l'Antiguo Régimen que volien desestabilitzar el país.
Tots passàvem llargues vetllades televisives veient Vacaciones en el mar, La casa de la pradera, Colombo i Se ha escrito un crimen.
Durant aquella època ma mare va quedar-se a l'atur ja que moltes fàbriques tèxtils de Sabadell i d'altres punts de Catalunya ja feia anys que no anaven massa bé.
Algunes tancaren i d'altres es renovaren del tot. Així que vivírem del negoci del pare de teles, vídeos i alres electrodomèstics.
L'Àngels i en Marc varen créixer amb sèries de dibuixos animats com El Mazinger Z i els seus puños fuera, el Naranjito, el d'Artañan i los tres Mosqueperros, l'Abeja Maya, David, el Gnomo i els Barrio Sésamo de torn. Apart de les ingènues aventures del mític Verano Azul, el millor de l'estiu eren les sèries de sobretaula o de mitjatarda com El coche fantástico, el Equipo A i V.
El millor d'aquella època , televisivament parlant, fou el naixement de la TV3. Ma mare encara recorda amb emoció l'aparició d'un jove Joan Pera donant la benvinguda al nou canal autonòmic. Pel meu pare, el millor del nou canal eren els partits del seu Barça i per ma mare eren els teleserials que encara no havien rebut la denominació de culebrots com Dallas, L'Esclava Isaura i Els Dancing days i més endavant la Guerra dels sexes.
El més impactant fou sentir en català paraules mal sonants en boca d'algún personatge com quan en J.R. li va dir a la Sue Ellen: "Ets un pendó, Sue Ellen!" Allò va ser una revolució lingüística!
Per mi, el més interesant eren les sèries com en Magnum o en Simon & Simon. I com no, els concursos, la meva debilitat. A casa, erem un fervents devots dels concursos.
Ma mare havia enviat quaranta mil cartes a l'Un, dos, tres. Volia guanyar un apartamiento en Torre Vieja, Alicante. Era el seu somni. A casa, veure l'Un, dos, tres era tot un ritual. Fins i tot sopàvem abans d'hora per veure'l tot sencer i no haver-nos d'aixecar durant la publicitat per desparar la taula. A mi, aquells concursos em fascinaven. En el seu dia volia ser com en Kiko Ledgard i més tard volia ser com la Mayra Gómez Kemp dient allò mític de: "una targetita por aquí…" o allò mític de "lo toma o lo deja" i també la coneguda frase de "lo importante es participar."
A la TV3, aviat, em vaig aficionar amb els concursos com el concurs Migdia, El tres i l'astròleg, el Mag Magazine, el Filiprim, el blanc i negre, i més endavant el joc del segle, el tres pics i repicó i molt més endavant el Dicciopinta del Bachs.
Els meus pares els agradava molt el Vostè jutja i els programes de debat de l'època.
Quan vaig voler entrar a la Universitat, vaig voler estudiar periodisme. Volia ser un bon periodista i també somiava en presentar grans xous mediàtics i polèmics com La vida en un xip del Puyal. Com sempre les coses varen sortir al revés i jo em vaig conformar estudiant la carrera d'Història. Els meus pares deien que era una pèrdua de temps i que no arribaria mai enlloc.

Mentre estudiava la carrera varen sorgir les privades i els seus primitius programes com El show de las mama chicho que posaven al meu germà Marc molt calent i sèries com Sensación de Vivir on hi sortien tota la galeria de nois i noies guapos i guapes. L'Àngels estava bojament enamorada d'en Brandon, un dels guapos de la sèrie, i segons ella hi tenia somnis eròtics contínuament. Aquests dos programes eren de Tele-5, canal de televisió que d'aquella època fins ara ha canviat radicalment en algunes coses.
D'Antena-3 televisión el que més em va enganxar va ser La Ruleta de la Fortuna.
Un concurs com un altre que no tenia res a veure amb el mític El precio justo presentat pel malaguanyat Joaquín Prat i el mític lema "¡a jugar!" ni tampoc l'erudit concurs El tiempo es oro presentat per en Constantino Romero. Durant aquella època vaig començar el meu particular currículum concursae, primer al Vip de Tele-5, després a La Ruleta de la Fortuna d'Antena-3, passant pel Dicciopinta de TV3, El cifras y Letras de La 2, i molt més tard pel Setciències de TV3. Amb ma mare vàrem participar, representant el poble de Matadepera al concurs de la Primera El gran Prix.
Entre concurs i concurs vaig tenir una mica de temps de lligar una mica i precisament al Dicciopinta em vaig enamorar d'una noia que també participava al programa i també era un fervent devota dels concursos.
Durant aquella època ma mare s'havia aficionat als culebrots sudamericans de la Primera com Cristal y La Dama de rosa i se'ls va arribar a empassar tots.
La participació, en diversos programes de ma mare i jo, en solitari o en parella, havien fet furor a Matadepera. Els veïns ens animaven amb pancartes. No eren com la Gent del barri ni com els Neighbours autralians, però també eren i són bona gent.
Durant aquell temps jo ja havia acabat la carrera d'Història i el meu pare havia agafat una angina de pit que ve ser com una espècie d'infart. La preocupació per la mala temporada que passàvem amb la botiga li havia passat factura. No era una època brillant per la venda de televisions, ràdios, neveres, rentadores, fregidores, liquadores i altres electrodomèstics. I d'ordinadors i telèfons mòbils, encara no havia arribat l'autèntic boom de finals dels noranta. I l'únic que semblava consolar una mica el meu pare davant la davallada de vendes era el futbol. Per sort, amb la febre de l'olimpisme, la gent va tirar la casa per la finestra i el negoci va poder recuperar moltíssim.
El meu pare seguia amb devoció cada partit del Barça. Aquells partits li eren mitja vida. S'ho prenia tant a pit, eren tant importants, patia tant que va deixar-hi la vida.


El dia que en Koeman va marcar aquella fantàstica falta que després, tants i tants cops en Bassas va repetir en el seu programa Aquest any, cent!, aquell gol que ens va donar la copa d'Europa, aquell moment d'eufòria col·lectiva mítica; aquell moment el cor de mon pare no el va resistir prou bé i per desgràcia ens va deixar. Va ser molt dur. Realment dur ja que mentre tothom celebrava un moment de joia generalitzada, nosaltres ens vestíem de dol. Sembla com si els grans moments de la meva vida, de la vida de la meva família, hagin estat acompanyats per la televisió, per la ràdio i per la música.
D'aquella sotregada, jo em vaig saber recuperar a poc a poc i precisament la noia que vaig conèixer al Dicciopinta em va consolar moltíssim i ens ferem amics de debò i vàrem començar a sortir junts i el dia que tothom estava pendent de l'Estadi Olímpic, nosaltres estàvem pendents dels nostres cossos. I mentre l'ambient de l'Estadi s'animava, nosaltres ens excitàvem cada cop més i quan en Rebollo va encendre la flama del paveter olímpic- o això és el que tothom pensa-, nosaltres vàrem respirar alleujats, després d'un bon orgasme. La noia del Dicciopinta es diu Bàrbara, però tothom té la mània d'anomenar-la Barbie. D'aquell orgasme olímpic va néixer una criatura. I seguint la tradició familiar vàrem fer Pasqua abans de Rams i ens vàrem casar després dels Jocs Paralímpics.
El negoci del pare el va seguir tirant endavant ma mare i va contractar una empleada que és la meva cunyada que es diu Nativitat, però que tothom té la mània d'anomenar-la Nancy. Els meus sogres, certament, si van lluir. Diuen que es van inspirar en els anuncis televisius de juguets i en especial en aquell de Las muñecas de Famosa se dirigen al Portal… La pobra Nativitat està ben traumatitzada.
El nostre fill li vàrem posar Arnau ja que l'any següent, l'any que va néixer, vàrem sentir rumors que la TV3 estava rodant una sèrie sobre el llegendari compte Arnau.
Durant un temps, després d'acabar la carrera, vaig guanyar-me la vida treballant al negoci familiar. A part , em treia sempre un sobresou amb els concursets de cada temporada.

Vaig decidir cursar el segon cicle de periodisme a la Pompeu Fabra. I així, entre una cosa i una altre, vaig estar-me gairebé quatre anys per treure'm aquests estudis. Un cop acabada la segona carrera, l'Arnau ja s'havia fet força gran i ja era del Club Super 3 i ara li agradaven Les Tres Bessones i el Bola de Drac, sèrie de dibuixos manga, de la qual, en el seu dia el meu germà Marc en va començar a ser un fervent devot. I el meu fill ara berena mirant Els Teletubbies, tot i que em diu que ja no són dibuixos per la seva edat.
En Marc, durant aquella època, es va aficionar a veure programes catalogats com a "Reality's shows", com l'Esta noche cruzamos el Mississipi o La Sonrisa del Pelícano.
En aquests programes hi surtien una autèntica galeria de personatges com una tia o tio anomenada La Veneno. Temporades televisives més tard, d'allò que alguns han gosat anomenar telebrossa no ens n'hem desprès del tot. I hem disfrutat en aquestes darreres temporades de nous programes nocturns com el Croniques Marcianas i de concursets polèmics que sota el leit-motive sociol·lògic han marcat rècords vergonyosament d'audiència en programes com Gran Hermano, Supervivientes o El Bus.
L'Àngels mirava un altre tipus de programes com el Persones Humanes del Mikimoto i els Sense Títol o en els darrers anys, la Cosa nostra d'Andreu Buenafuente. També es va aficionar als concursets d'imitacions musicals com el Llúvia de Estrellas. Somiava presentar-se al programa imitant la més que imitada Whitney Houston. L'Àngels ho va conseguir. Fou seleccionada per participar-hi. En Bertín Osborne la va presentar d'aquesta manera: "esta noche, Àngels Pagès Calpena es Whitney Houston." I mentre cantava la coneguda cançó de la banda sonora de la pel·lícula "El Guardespatlles", ma mare plorava com una magdalena i deia "oh, tant debò ho hagués pogut veure en Quico!, és a dir, mon pare i amb tanta pluja de llàgrimes, les càmares l'enfocaven constantment i més que un xou musical semblava una declaració d'un testimoni sorpresa d'un dels programes Cas obert de l'Àngel Casas Show, tot i que ja no feia cap xou i enrera havien quedat els temps de l'estriptís f
inal del seu mític programa.
Amb la carrera de periodisme a la mà, vaig entrar a treballar als següents diaris locals:
Diari de Sabadell, i més tard, El 9 Nou. Vaig fer vàrios càstings per fer de presentador en diferents televisions locals com TeleMataró o TeleGranollers o SabadellTelevisió o fins i tot la BTV. I finalment em van agafar de presentador a la minúscula televisió local del meu poble, la MTV, la televisió de Matadepera. A la MTV vaig aconseguir fer realitat un dels meus somnis: presentar un concurs, en aquest cas un concurset d'endivinalles i de construcció de paraules en mig minut com els millors temps del primerenc concurs Migdia de la TV3.
En fi, aquesta seria bona part la meva història televisiva i de la meva família i tals records m'han passat a la ment abans d'entrar al concurs Bojos per la tele i evidentment, abans de la gran pregunta del milió d'euros.
Ah, per cert! M'he oblidat que durant un temps ma mare també es va aficionar amb les telesèries i culebrots de la TV3. Sèries com l'entrenyable Poblenou, la melodramàtica Secrets de família, i la sanguinària, truculenta i incestuosa Nissaga de poder amb més morts que la Matanza de Texas 3 i el Laberint d'ombres que ha superat en nombre de morts l'anterior sèrie amb escenes més patètiques i amb tot tipus de segrestos, assassinats, suïcidis, i intrigues vàries. Tal coneixement del terreny sobre el tema li va suposar l'efímer càrrec honorífic de presidenta del Fòrum Laberint d'ombres d'Internet, perquè certament, la modernitat no espanta ma mare.
També abans del Bojos per la tele, ma germana i ma mare es varen presentar al concurs del 100 anys de cançons i tot i que varen superar totes les proves, no varen guanyar el milió de pessetes final. Ma mare gairebé es va emocionar quan va sentir en viu i en directe una versió en català de Tus manos en la cintura, que per cert, no era la cintura, sinó les caderes el que destacava el cantant. I jo, abans del Bojos per la tele, em vaig presentar al 50 x 15, ¿Quiere ser millonario? De milionari no me'n vaig fer, però si que vaig guanyar força calers i pasta per acabar de pagar el préstec del nou Seat Toledo.
Quan vaig comentar el fet que jo també treballava en una televisió i que també presentava un concurs, el presentador de tal milionari concurs se'm va posar a riure.
El molt presumit va comentar: ¡Qué grácia, un presentador de televisión! I va preguntar: ¿ De qué televisión se trata? I jo vaig contestar: De la televisión de mi pueblo, de Matadepera. I el molt graciós va preguntar: ¿Mata qué?
En fi, el concurset aquest de Tele-5 em va desanimar molt. I un cop posat fi al meu pelegrinatge per totes les televisions, concursos i platós d'Espanya, ma mare em va trucar i em va comentar, la molt bandarra:
-Nen, maco, has sentit a parlar del nou concurs de la TV3?
-No, mare, no…No en tinc ni idea!
-Convoquen un concurs per cercar la família més addicte a la tele. Els he enviat una postal en nom teu i meu.
-Què? Què dius que has fet?
-Et deixo. Haig d'anar a veure un dels últims capítols dels serial. Avui, el protagonista descobrirà que a part del fill que té amb l'advocada, també té un fill amb la psiquiatre.
-Mare? Què em sents? Mare!

III
El Bojos per la tele va començar amb preguntes força fàcils. El presentador va començar la seva bateria de preguntes:
-Família Pagès…digui'm com es deia l'home anglès que arreglava rellotges i doblegava culleres al Primer canal?
-Uri Geller!
-Correcte! Família Pi…digui'm com es deia el programa infantil de la Primera on hi surtia la Bruja Avería?
-La Bola de cristal.
-Correcte! Família Pagès…digui'm com es deia l'actor que interpretava Magnum?
-Tom Selleck.
-Correcte! Família Pi…digui'm quin nom rebia una de les primeres sèries policíaques de la Primera?
-Brigada central.
-Correcte! Família Pagès…digui'm com es deia el primer meteoròleg de TV3?
-Antoni Castejón.
-Correcte! Família Pi…digui'm quin periodista català presentava un informatiu al Canal +?
-Carles Francino.
-Correcte!
I així vàrem seguir un llarg etcètera i etcètera de preguntes i respostes correctes. Els maleïts Pi de Cabanyes i de Rocamaura ni en fallaven ni una i nosaltres ens vàrem començar a posar nerviosos.
-Família Pagès, quin era el personatge que duia a terme un curs de Psicopedagogia conjugal al programa Persones Humanes de la TV3?
-Sí, home, sí…el que va fer de Víctor al Laberint d'ombres.
-Si no ho saben hauran de fer servir el comodí.
-Comodí! Comodí! Demanem el comodí.
-I quina és la persona designada com a comodí?
-És la meva filla.- respongué ma mare.
El presentador va truca en directe a casa i el primer que va preguntar fou:
-Estàs boja per la tele?

L'Àngels va contestar:
-I tant! Sí, sí que ho estic.
El presentador va preguntar:
-Ha seguit el programa en directe? Coneix la pregunta?
I ma germana va contestar que sí. Llavors varen començar a contar els trenta miserables segons i ma germana va respondre massa tard:
-És…és…és…
-Oooohhh! Ho sento molt. Se'ls hi ha exhaurit el temps.
-El Doctor Soler.- va contestar ma germana.
-Ho sento molt. Ara només podran guanyar si la Família Pi falla la pregunta. Família Pi…digui'm com es deia la transexual que sortia al programa Esta noche cruzamos el Mississip?
-Ai, no, no ho sabem…com es deia? Com es deia? Es deia La Serpiente, oi?
-No, no, no es deia així! Oooohh! Ho sento molt. La resposta correcta era La veneno.
I tot el públic va fer al mateix temps:
-Ooooohhhh! Quina llàstima!
I la mare dels Pi de Cabanyes i de Rocamaura va explotar neviosa i cridant als seus fills:
-Ja us ho deia jo que no ens podíem presentar sota l'especialitat " Tele-5, Antena-3 i otros menesteres"! Desgraciats! Tontos! Nosaltres som catalans de tota la vida i sempre hem vist la catalana i aquests pagesots se'ns han avançat i ens han robat l'especialitat.
El presentador va intentar posar pau:
-Senyora! Senyora, per favor tranquil·litzi's! Ni en els pitjors temps de Filiprim passava això!
La mare dels Pi va seguir polemitzant:
-Ja se sap com que el noi dels Pagès, l'Enric aquest, es va presentar fa uns anys al Dicciopinta, ara té enchufe.
I el presentador va utilitzar la vella tàctica de sempre per sortir dels problemes:
-Bé, anem a publicitat i tornem de seguida.
I fora del directe va dir tot cridant:
-Treieu-me aquesta dona d'aquí!
Un cop tornàrem de la publicitat, se'ns va apropar una hostessa amb una plata i vàrem escollir la pregunta del milió, escrita pel públic. El presentador va comentar:
-Família Pagès, el públic els vol ajudar i els ha escrit una pregunta molt fàcil sobre el món de les televisions locals. I a més a més, senyora Paquita, treballant el seu fill a la tele local del seu poble li resultarà molt i molt fàcil. Què signifiquen les sigles M T V?
Ma mare es va posar molt nerviosa, el públic estava neguitós, jo no em podia aguantar els nervis ni tampoc podia insinuar cap comentari. El presentador va intervenir:
-Senyora Paquita ja han passat vint segons dels trenta disponibles. Li queden deu.
-No significa Música Television? O Music Television?
-Temps! Ooohhh!
-Ooooohhhhhhhhh!- va exclamar tot el públic.
-Senyora Paquita on treballa el seu fill?
-A la tele del poble.
-I com es diu?
-La tele de Matadepera.
-Però, com es diu?
-Mare, es diu Matadepera Televisió! Més coneguda com la Ema Te Ve!
Ma mare es va morir de vergonya. El presentador no sabia si riure o plorar. Jo estava vermell com un pebrot. Allò era el meu colmo. El colmo d'un presentador de concursos de televisió que va a un concurs de televisió i la caga estrepitosament fent el més gran dels ridículs de la història mundial de la televisió. El presentador va fer el seu particular comentari final i va explicar les normes per venir a fer el ridícul al programa. No sabia on mirar ni què dir. Em maleïa els ossos. Maleïa els ossos de ma mare i el dia que em va dir: "T'has de promocionar…has d'anar a concursos de la tele! Potser així et veuran i potser els agradaràs i et voldran contractar per fer de presentador."
Oh, Déu meu! Quina calamitat! Quin desastre! Quina catàstrofe! Tot i així, en el rànquing de les famílies teleaddictes havíem quedat ben classificats.
El presentador va dir la seva peculiar i coneguda frase final: "Bé, amics, això és tot! Tanquem la paradeta!"
Després de tal catàstrofe, em moria de vergonya i no tenia esma per presentar un currículum per ser seleccionat com a presentador d'un nou concurs del migdia al més pur estil Setciències. El conegut periodista i presentador Jordi González, famós pels seus magazins nocturns i disbauxats tipus Les mil i una es va fixar en ma mare. Buscava un nou rostre pel seu peculiar equip de reporters.
A mi em varen seleccionar per fer de presentador al concurs esmentat del migdia. Un concurs que gairebé no mira ni Déu, bé més audiència que a la MTv si que tinc. El concurs es diu Preguntes i Euros. La dinàmica és fàcil: com més preguntes respons, més euros guanyes. A la meva mare la varen contractar per fer de reportera al nou xou d'en Jordi González titulat Les dues mil i una i també col·labora en el xou d'en Buenafuente, La cosa nostra 3. En fi, que l'addicció a la caixa tonta, com en diuen alguns, almenys ens ha servit d'alguna cosa. En el meu cas, crec que he evolucionat bastant a nivell professional. El que va passar a Bojos per la tele només poden ser colmos de l'ofici o males passades de l'ofici.