Una de paparazzis (Qüestions de l'ofici IV)

Aquesta és la història del reporter rosa Vicente Mira que es va veure implicat en una complexa trama policial la fantàstica nit de Sant Josep; nit de foc, de rialles, de música i fum. Molt de fum sortia del intrèpid reporter mig miop que havia de caçar una exclusiva aquella nit com fos o corria el perill que la revista Diez Canutos prescindís dels seus serveis. Es rumorejava, que aquella nit, un personatge famós aniria vestit de fallera i sorpendria a tots els valencians entremig de les autoritats.
La nit abans havia tingut malsons amb la seva ex - dona, havia somiat amb la seva ex - amant Amparito- que estava de viatge a Sudàmerica i s'havia imaginat que es trobaria cara a cara amb la famoseta de torn. També es rumorejava que aquella nit en passaria alguna de grossa.
Les males llengües deien que una ment perversa volia boicotejar la festa. Qui?, es preguntava en Vicente. En Ximo Gómez, inspector en cap de la ciutat i amic d'en Vicente afirmava:
-Deu ser algun sonat o sonada que es vol fer veure. Diuen que és un o una piròmana. Diuen que vol sembrar el caos.
-I què puc fer jo?
-Si observes algun indici de sospita, avisa'm.
Aquestes preocupacions torturaven el cap del nostre pobre fotògraf del cor. Ell només volia trobar la famoseta de torn i marxar d'aquella maleïda ciutat que vivia al màxim l'ebullició d'anades i vingudes de ministres, consellers, personalitats de la cultura i què sé jo! Va començar a posar fil a l'agulla. Primer reportatge on segur que apareixerà alguna famoseta: l'ofrena floral de la Mare de Déu dels Desemparats. No falla, no falla mai, sempre hi va algú. I tant que no falla…es va creuar amb la seva ex - dona i el seu nou fulano. Per no veure'ls va entrar a un bar. Hi havia unes jovenetes vestides de falleres. Es va camuflar entre elles. Es va fer passar per un periodista seriós del diari Las Províncias. I les va fotografiar. No va servir de res. La seva ex - dona, tant envejosa com sempre, el va veure i va entrar armada d'insults: "Primer me la fots amb l'Amparito i ara amb aquestes jovenetes. Mira, xiquet, el meu amic et dóna mil voltes a tu! Desgraciat!." Ell, gairebé no va dir res. Només un petit comentari gastronòmic: "Doncs, bon profit!" I va agrair a les joves falleres per ajudar-lo a camuflar-se.
Quan va tornar a casa per canviar els rodets va trobar mig nua l'Amparito. Impossible! Havia tornat! Quina sorpresa! Es van abraçar emocionats i varen fer l'amor com dos salvatges.
Després, ella li va explicar el seu viatge per les Amèriques i ell es va excusar i va dir que ja li explicaria en un altre moment. Ella li va demanar que l'ajudés a executar el seu pla. Quin pla? De què parla? Li va demanar que marxés amb ella lluny d'aquesta ciutat i que comencessin plegats una nova vida. Ell no entenia res. El seu cap seguia treient fum. Va deixar amb la paraula a la boca a l'Amparito i va sortir correns a buscar pels carrers plens a gom a gom la famoseta. Ell havia de caçar la famoseta. Ho havia sentit.
La Rociíto del Monte, filla d'una coneguda cantant de coples, separada del penques del José David, volia fer acte d'ostentació pública pels carrers dient-se a ella mateixa i als altres: "¡qué feliz soy y qué tipo tengo!" A la Rociíto no la va trobar per enlloc. Només va trobar al tal José David. L'esperava trobar en un restaurant més glamourós i se'l va trobar en una hamburgueseria qualsevol amb la seva filleta empastifada de mostassa i ketchup. Volia tornar a casa i seguir parlant amb la seva ex - amant. Llavors el va trucar en Ximo:
-No tornis amb l'Amparito.
-Per què?
-És perillosa!
-No ha esta mai a Sudamèrica.
-Com?
En Ximo li va explicar tot. El pobre Vicente, ell que havia retratat tants famosets atrapats entre una o més dones, s'havia vist pressionat per la seva dona i la seva amant.
La seva dona li va demanar que deixés la seva amant. La seva amant li va demanar que deixés la seva dona. Ell no volia deixar ni una ni l'altre. Típic, és clar! Va decidir no deixar la seva dona. Llavors la seva amant el va deixar. Ell només pensava amb la seva amant i la seva dona també el va deixar. La seva amant, turmentada, va anar al psiquiatre. El psiquiatre li va recomanar un balneari. Allí va dur a terme un tractament antidepressiu amb elements naturals com les taronges. Aquell tractament provocava seqüeles psíquiques als pacients. La policia va aconseguir tancar el balneari i processar els responsables. Les víctimes també foren tractades per especialistes, excepte una, l'Amparito, que poc a poc va anar perdent la xaveta. Increïble, però cert. L'Amparito tenia visions i sempre deia a la gent que estava a Sudamèrica.

I en Vicente li va preguntar:
-I què puc fer?
-Res. Oblida-la.
-I per què m'has trucat?
-Per què t'allunyis d'ella. Creiem que és la persona que estem buscant.
-No, no pot ser…
En Vicente va apagar el mòbil. Estaven apunt de cremar les últimes falles. Sentia una pena dins seu pitjor que totes les llàgrimes de les falleres maiors. Aleshores va poder observar que al balcó de l'Ajuntament hi havia la Rociíto. Anava vestida de fallera hortera. Va agafar la càmara i va començar a llençar fotos com un boig. En aquell precís moment, a dalt de tot de la teulada hi havia algú. Algú amb una antorxa encesa que volia cremar-ho tot. Era l'Amparito! En Vicente va trucar al Ximo i aquest va posar en marxa el dispositiu de seguretat per atrapar la piromàna. Una part de la teulada va començar a cremar amb força. La gent creia que era un foc d'artifici més. La calor era insuportable.
Les autoritats van adonar-se que alguna cosa passava. La Rociíto va posar-se a cridar com una histèrica. En Vicente va pujar a la teulada. Volia salvar com fos la seva ex - amant. Ell no parava de cridar:
-Marxem. Escapa't amb mi.
-Aquest era el teu pla?
-Vull cremar-ho tot. Vull cremar el meu passat.
-Estàs boja! Què t'han fet? Vine amb mi!
-M'has abandonat. Ets un traïdor!
-Jo t'ajudaré- li va estendre la mà i va afegir- Vine!
L'Amparito va voler agafar la mà d'en Vicente i va relliscar teulada avall. Va caure damunt tota la comitiva d'autoritats i comparses d'autoritats. Amb l'antorxa amb una mà i vestida de fallera va cridar histèrica: "Us cremaré a tots! Us cremaré!"
Tots els polítics es varen esverar moltíssim i es varen amuntegar en una banda del balcó.
La Rociíto del Monte, emprenyadíssima, perquè aquella no-ningú li volia prendre l'estrellat de la festa, es va encarar a la fallera sàdica-piròmana i es va posar a cantar:
"Cantáme, me digiste, cantáme por el camino i vete a cagar niña, que quién chupa cámara aquí soy yo"
En Vicente va fotografiar-ho tot. Sobretot l'heroïcitat de la Rociíto que s'havia enfrontat a la piromàna. En Ximo la va emmanillar i se la va emportar. Ja havia passat la preocupació principal de la festa, ja s'havia descobert el perill.
La comitiva municipal va exultar d'alegria tot desafinant: "València, és la terra de les taronges, de la salut i de l'amor…"
I la notícia que una terrorista havia volgut sabotejar les festes i havia volgut cremar l'Ajuntament va córrer com la polvora-mai millor dit- i en un tres i no res, una munió de periodistes i fotogràfs assetjaren les autoritats municipals i tots els polítics volien xupar càmara com fos i es donaven empentes i els periodistes s'insultaven entre ells i s'estomacaven per aconseguir unes breus declaracions. I una petita part de la teulada de l'Ajuntament cremava i cremava sense parar i els bombers no hi podien fer res. I els periodistes, reporters i paparazzis van assetjar la famoseta de torn i li van preguntar: "Rociíto, Rociíto, ¿nos puedes decir alguna cosa?¿ Has visto a José David? I la famoseta de torn va començar a cridar i cantar: "¡Qué feliz soy y que tipo tengo! Cántame, me dijiste, cántame por el camino y al final de los olivos…¡Valéncia, es la tierra de las naranjas, de la salud y del amor!" I tant i tant bé va cantar la pobre Rociíto que va posar-se a ploure a bots i barrals i tothom va marxar correns: primer les autoritats, després els periodistes i els càmares i els fotògrafs i després la Rociíto i després tota la gent aplegada en aquella plaça, després els policies i després els bombers i després les ambulàncies i al cap de cinc minuts la plaça va quedar buida i solitària. I la pluja va ser tant potent que va apagar el foc de la teulada. I a poc a poc es van anar apagant les falles. I en Vicente estava sol i trist. Bé, sol, sol no. Hi havia un grup de japoneses, que amb paciència oriental, aguantaven sota uns paraigües la intensa pluja i observaven el declivi de tot plegat. I una joveneta que havia entrevistat fent-se passar per periodista de "Las Províncias" se li va apropar i li va dir:
-Et veig trist. Em pensava que només podien plorar les falleres.
-No, no és cert.
-Vols venir a donar un volt?

I en Vicente sabia que amb aquelles últimes cendres s'havia cremat una part de la seva vida. Dies després va entregar l'exclusiva pels Diez Canutos que li feren saber que volien prescindir dels seus serveis. En Ximo li va oferir que col·laborés amb ell i els seus casos. Ell va dir que s'ho havia de pensar. També li oferiren feina en el programa televisiu "Tela Marinera". I certament no sabia que fer. Acabaria treballant d'una cosa o d'una altre, però només volia descansar. I va decidir anar de viatge amb la fallera joveneta. Va pensar que la decisió ja la prendria a la tornada. Només volia un futur millor, potser diferent.