Una d'administratius (Qüestions de l'ofici I)

FANTASIA LABORAL
(Les aventures mentals de dos grisos admininstratius)
[Toni Bud i Maragda Blum]
Tic, tac, tic, tac…les cinc i vint-i-cinc, les cinc i vint-i-sis, les cinc i vint-i-set, les cinc i vint-i-vuit, les cinc i vint-i-nou. Riiiiing! Dos quarts de sis del divendres.
Ja fa molts minuts que tots els empleats de Nikal es moren de ganes de fotre el camp d'aquell coi de feines administratives d'oficineta de segona. Marxen esperitats.
Les secres es moren de ganes de sortir de gresca al cap de setmana i somien en un bon clau; els directius només pensen en els seus xalets de la Cerdanya i l'Anton Boada, auxiliar administratiu en contracte precari de l'empresa d'estafes temporals Power només pensa amb la Jennifer. La Jennifer mai no diu res. No parla. És molt obedient i bona noia. Sempre té la boca oberta i és una noia molt quieta. La va conèixer per primer cop, un dia que va entrar a la botiga Sueños blancos. L'empleat, molt educat, li va preguntar "desitja res?"
Llavors ell, la va veure allà, tan quieta i morbosa i va decidir comprar-la. Va pensar que li aniria bé per agafar una mica de pràctica abans del gran clau, del clau del segle.
Els caps de setmana amb la Jennifer funcionaven bé, fins que es va fixar amb la seva companya de feina: La Maragda Blum.
Quan l'oficina quedava deserta, quan tots els empleats començaven a formar part de l'èxode de cotxes que fugen de la grisa ciutat, a les oficines de Nikal, dos eren els empleats que es quedaven a fer uns minuts extres. L'Antoni Boada, primet, baixet, amb ulleres, poca cosa; observava la Maragda Blum, baixeta, grassoneta, moreneta i tota ella picantona. L'Antoni que se la mirava de reüll, pensava: "com pot ser que aquest tros de dona no tingui pressa per marxar i veure el seu tros de nòvio?"
Ella, amb el seu posat d'avorrida i cansada, repassava i repassava les últimes factures del dia. Llavors, just en aquell moment, començava la seva fantasia laboral.
Ell era el gran Toni Bud, l'aventurer intrèpid que deixa sense alè a les noies. I sobretot a la Maragda.
Quan arribava a casa, es mirava la Jennifer. Feia tants anys que la tenia que ja se l'imaginava amb arrugues i fins i tot la veia gelosa i l'Antoni li deia: "No, Jennifer, no et posis així! La Maragda simplement és una companya de feina. Només una companya?" Ell volia que fos quelcom més.
La Maragda Blum, auxiliar administrativa, secretària, telefonista i algunes coses més, amb contracte precari de l'empresa d'estafes temporals Power, només pensava amb el seu George.
En George era físicament atractiu, madur, obedient, educat, no portava mai la contrària, era net i polit, elegant i no sé quantes coses més. El va conèixer per primer cop, un dia
que va entrar per curiositat a la sensual botiga Sueños blancos i en veure'l allí, amb aquell tros de…va exclamar, guau, ui, hum, oh, me'l quedo. Però feia dies que el cap de la Maragda no li fotia ni cas i ella somiava en un heroi aventurer que li provoqués intenses aventures de cap de setmana. Llavors va veure aquell tap de bassa tan mono, aquell noi amb aquella panxolina tan sexi, com es diu? Toni? Antoni? I quan arribava a casa saludava al seu George que posava mala cara i ella li deia "què passa! Tinc dret a mirar-me altres tios, oi?" I un dijous a la nit, la Maragda es va quedar adormida davant la tele i va somiar que viatjava a una dimensió estranya. El seu cos, vestit amb suaus teles, reposava bocaterrosa damunt una catifa d'un exòtic palau. Davant seu, un oasi que relaxava les mirades dels habitants d'aquell reialme. I en el fons una línea groga, segurament un extens desert. Una suau mà va acaronar la seva esquena i li va xiuxiuejar: "valoro molt l'esforç que has fet per venir de tan lluny per estar uns dies amb mi". El va contemplar fascinada. Quins llavis! Quin pit! Quins pectorals! Quins bíceps! Quin paquet! Era un bé de Déu, una meravella! Era el seu cap d'ulls verds i mirada de bona persona. La Maragda va arribar a la conclusió que per les seves robes, joies i vestits deuria ser el fill d'algún califa important. El príncep blau ja no hi és.
Des de la cambra del palau del tal califa mira el carrer d'aquella estranya ciutat. Una munió de nens, dones i vells demanen un tros de pa. Aquells rostres famolencs la persegueixen en el somni. Aquelles imatges la persegueixen. La sacsegen. S'aixeca i crida "no! No!". I s'adonà que el seu George no s'havia mogut del sofà. Aleshores se'n recordà que demà és Sant Jordi i com cada any ningú li regalarà un llibre ni una rosa i va pensar que cal movilitzar-se i va decidir regalar-li un llibre algún noi i llavors va recordar al tap de bassa bufonet, grassonet i va pensar: i per què no?
L'Antoni s'estirà al sofà. Es va quedar adormit i va viatjar a una estranya dimensió. Tothom l'aclamà. Ell és en Toni Bud, l'únic que pot alliberar aquella colla de desgraciats de les males intencions del califa manipulador. En Toni Bud es va concentrar davant el palau per protestar contra les precàries condicions del regne del califa. Una munió de pobres cridaven esvalotats.
Els guàrdies reials varen reprimir les protestes a base de garrotades. Va veure com aquella gent era bufetajada i ell no va poder fer-hi res i va marxar correns a buscar ajuda. I va cridar ben fort: "No! No!" Va aixecar-se tot suat. La Jennifer es trobava al sofà, com sempre, igual d'obedient com sempre. Li va tocar els pits i va pensar que demà és Sant Jordi i que fora bo que regalés alguna rosa a alguna noia.
Qui? Llavors va pensar en la secre picantona. Com es diu? Maragda?
La Maragda va tornar al somni. Se sentia empresonada per aquell indret. Amb un fort crit exclamava que volia marxar. Volia fugir d'aquell paradisíac indret. Pretenia fugir, però el príncep pretesament blau va obrir la porta de la seva comfortable cambra. L'observava. Ja no el veia tant atractiu. Sentia per ell desconfiança. L'atractiu príncep amb cara de cap l'afalagava. Ella va posar-se nerviosa. Va preguntar-li el perquè la gent protestava. Ell no va respondre. Molest i decebut no va respondre. Li va demanar que descansés que l'esperaria puntual a l'hora del te. Maragda va fugir. Va sortir del palau. Sense voler-ho es va barrejar amb aquella munió de pobres que cridaven desconsolats. Els guàrdies colpejaven la gent. Ella també va rebre una garrotada. Del fons de les palmeres algunes persones llençaven pedres i cocos contra els guàrdies. Un nen, entremig de la multitud assenyalava un noi que venia correns amb un cavall blanc. I cridava: en Toni Bud!
L'Antoni Boada, àlies Toni Bud, tornava a somiar. Havia vist com una noia dolça i tendre estava apunt de desmaiar-se. La calor era cada cop més forta. La noia, no podia suportar més la pressió de les masses i va caure desmaiada. La gent va crear un cercle al seu voltant i ella mentre es recuperava va veure com el gran Toni Bud es va treure les seves ulleres solars per mirar-la fixament i socòrre-la entre la multitud. La dolça noia, àlies Maragda, es va recuperar ràpidament i va fugir lluny d'aquell fastigós reialme. L'Antoni es va despertar cridant: Maragda? La Maragda es va despertar cridant: Antoni?
Ell va decidir fer pràctiques amb la seva Jennifer inflable. Va agafar una rosa mig podrida i li va entregar a la Jennifer amb tanta mala sort que s'ho prendre malament i es va desinflar. Oh, no! Tants anys vivint amb la seva Jennifer inflable i ara, la molt cursi, es desinfla. Ella va decidir assajar com li donaria el llibre a ell. Va agafar un totxo de llibre d'una Enciclopèdia, amb tanta mala sort, que cau damunt el penis inflable del seu George.
Oh, no! Tants anys vivint amb seu estimat George i ara, el molt bleda, es desinfla.
El divendres esperat arriba. Tic, tac, tic, tac…sonen dos quarts de sis. L'empresa es queda buida. L'Antoni se la mira i li deixa una rosa damunt la seva taula. La Maragda se'l mira i li deixa un llibre damunt la seva taula. L'Antoni li mira unes rascades de les mans i li pregunta: "què t'ha passat? Has caigut?" Ella respon: "Sí, vaig caure d'un cavall" .
Llavors ell exclama: "Ah, és clar, el somni…" I ella respon: "Sí, el somni!"
I ell la mira i li diu: "Et falta molt per plegar?" I ella li pregunta: "Vols sortir amb mi?"
Un llarg sí ve acompanyat per un sortim d'aquí i per una nit plena de sorpreses.(O almenys això és el que ells pensen)